La notícia és Marinaleda

Diu una llegenda urbana que el primer cop que un entrenador de futbol va convocar una roda de premsa després d'un entrenament va ser un dimarts qualsevol. Sembla que els pocs periodistes que hi van assistir, entre encuriosits i desconcertats, no sabien ben bé què preguntar. La incomoditat inicial va deixar pas al riure nerviós i tothom se'n va anar a casa pensant que aquella divertida paròdia no es tornaria a repetir. Com és obvi, el temps va revelar que l'entrenador era molt més que un bufó. Avui en dia, gràcies a la dictadura de les pseudonotícies, Laporta sembla un respectable estadista i Daniel Sirera, un pobre imitador de Hristo Stòitxkov.

Al seu torn, les seccions de política nacional dels diaris s'han tornat indistingibles de la xafarderia futbolera del qui-ha-dit-què i què-li-ha-contestat-l'altre. Les minvants referències a Esquerra Unida en són un bon exemple. Francament, entre nosaltres, a qui li interessa si a Cayo Lara li sembla que la Conselleria d'Interior és "massa responsabilitat" per a ICV-EUiA? A qui li importa que Jordi Miralles li recordi que "les decisions de la coalició es prenen a Catalunya"? Tots dos tenen coses més interessants a dir sobre el que hauria de ser un nou model de policia democràtica i progressista, respectuosa amb els drets humans i neutral en el conflicte de classe. I les portades dedicades a Rosa Aguilar? Algú pot afirmar sense malícia que el seu salt al govern del PSOE és la notícia més destacable de tot el municipalisme d'EU en els últims vint anys?

Deu ser per això, perquè estem tan penosament acostumats a tolerar un periodisme polític que torpedina la vessant deliberativa del procés democràtic, que el reportatge de Victoria Burnett sobre el mític poble andalús de Marinaleda resulta una sorpresa tan agradable. Publicat ahir a The New York Times, l'article dóna quatre pinzellades sobre l'ambiciós projecte polític d'aquest ajuntament governat per Esquerra Unida. La periodista deixa entendre que, ara que el neoliberalisme trontolla i el sofriment s'estén i s'intensifica, els projectes que qüestionen la lògica capitalista mereixen una atenció i un respecte creixents. Sens dubte, tota una lliçó d'honestedat professional per a les Pilars Raholes i Rodolfos Serranos de torn.

Enllaç recomanat: A Job and No Mortgage for All in a Spanish Town

Capitalisme versus American Dream

Cass R. Sunstein és un reconegut jurista estatunidenc, que actualment ensenya a la Harvard Law School. Amic del president Obama (amb qui va coincidir a la Universitat de Chicago) i autor de nombrosos llibres sobre dret constitucional, passa per ser vagament d'esquerres. Quan escriu, se serveix de les expressions pròpies de la tradició política nord-americana. Malgrat tot, Sunstein no s'està d'impugnar una premissa ideològica fonamental en aquesta tradició:

En principi, tant els americans d'esquerra com de dreta estan compromesos amb la "igualtat d'oportunitats". Aquest objectiu està àmpliament considerat com a incontrovertit. Però un moment de reflexió hauria de ser suficient per mostrar que en una societat lliure, la igualtat d'oportunitats és un objectiu extremadament difícil i exigent. De fet, és impossible d'assolir. Com que certa gent és més rica que altra, certs nens tindran més i millors oportunitats. Jo visc a Chicago, on és una realitat que els fills de pares que viuen al voltant del carrer 58 i de l'avinguda Dorchester tenen millors perspectives de futur que els nens nascuts trenta blocs més al sud. Als Estats Units, com en altres democràcies liberals, la igualtat d'oportunitats no existeix. Per garantir-la, la nació s'hauria d'implicar en formes massives de redistribució de la riquesa. Aquells que pensen que estan compromesos amb la igualtat d'oportunitats estan, de fet, a favor d'un objectiu més modest i pràctic: una oportunitat decent per a tothom, objectiu que constituïa un dels compromisos centrals de Roosevelt.

[SUNSTEIN, Cass R., The Second Bill of Rights, Basic Books, Nova York, 2004, pàg. 186.]