tag:blogger.com,1999:blog-95378092024-03-16T02:12:10.908+01:00FILODOXIAAndreuhttp://www.blogger.com/profile/10444836154656622999noreply@blogger.comBlogger79125tag:blogger.com,1999:blog-9537809.post-25514390442882079932018-12-02T04:16:00.000+01:002018-12-02T13:53:57.867+01:00¿ADIÓS AL NEOLIBERALISMO EN MÉXICO?<div style="text-align: justify;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhR7DlgCytuwekDmV9W7-rP4j_LoXq5j2VEMPRA5bOHbnd6zm01wqeBUkeo6ciDRW1hlEyDtnjn_PmUqYYQdQVivPTySRy5vuTRrRX6R1DT6HIyvzpHWpP0m3Cq8D2ZnlgdAnkOkQ/s1600/IMG_1129-e1497765861794.jpg" imageanchor="1" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"><img border="0" height="400" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhR7DlgCytuwekDmV9W7-rP4j_LoXq5j2VEMPRA5bOHbnd6zm01wqeBUkeo6ciDRW1hlEyDtnjn_PmUqYYQdQVivPTySRy5vuTRrRX6R1DT6HIyvzpHWpP0m3Cq8D2ZnlgdAnkOkQ/s400/IMG_1129-e1497765861794.jpg" width="265" /></a><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; font-size: large;">Tras décadas de injusto bloqueo institucional, la izquierda mexicana ha llegado finalmente al gobierno. En su primer discurso como presidente, Andrés Manuel López Obrador ha señalado reiteradamente al supuesto culpable histórico de la difícil situación actual: las políticas neoliberales que se han venido implantando desde la crisis de deuda de 1982. Al neoliberalismo se le achaca, principalmente, el aumento de la desigualdad, de la violencia, de la corrupción, así como el crecimiento mediocre de la economía. La nostalgia del presidente por la época de los consensos keynesianos es, de hecho, ampliamente compartida por gran parte de la opinión pública mexicana. Recientemente, en una encuesta internacional sobre percepciones históricas, México se posicionó como uno de los países más pesimistas del mundo ante la pregunta</span><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; font-size: large;">: “¿Cree que en su país se vive mejor o peor que hace cincuenta años?</span><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; font-size: large;">”</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; font-size: large;">Sin embargo, la voluntad de ruptura de López Obrador con el fin del neoliberalismo no siempre resulta del todo clara. En sus discursos, las condenas al neoliberalismo conviven con varias promesas de respeto a la actual ortodoxia económica. Entre estas, destacan las de no incurrir en déficits presupuestarios y de no subir impuestos, ni siquiera a las rentas más altas. Sin duda, la crítica situación que hereda el nuevo presidente ayuda a justificar parcialmente estas posturas. Mientras no disminuya el insostenible nivel de corrupción que impera en el país, resulta políticamente complicado abogar por aumentos de impuestos. Algo parecido ocurre con los déficits presupuestarios. Los últimos gobiernos han aumentado muy significativamente el nivel de deuda externa sin que este incremento se haya traducido en una gran inversión pública ni en un freno a la tendencia general al empobrecimiento. Según un informe de la Organización Internacional del Trabajo, México es el único país del G-20 en el que los salarios reales <i>descendieron</i> entre 2008 y 2017.</span><br />
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; font-size: large;">Los aspectos más progresistas del discurso de López Obrador consisten en varias promesas de aumento del gasto público en educación, sanidad y pensiones. En el caso de los mayores, existe la promesa de universalizar una pensión de poco más de 50 dólares al mes. También se ha anunciado la creación de más de dos millones de puestos de trabajo público temporal para jóvenes que quieran aprender un oficio, con salarios de casi 200 dólares mensuales.</span><br />
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; font-size: large;">Para superar el carácter aparentemente contradictorio de su programa económico, la izquierda mexicana confía en dos factores. El primero depende de los resultados de la lucha contra la corrupción. Los inmensos recursos que actualmente se pierden por culpa de la delincuencia política deberían ayudar a aumentar sustancialmente el gasto social sin necesidad de subir los impuestos. El otro gran mecanismo sería, obviamente, el impulso al crecimiento económico. Si el programa de inversión en infraestructura y de aumento del poder adquisitivo de las clases populares tiene el éxito esperado, la economía mexicana podría experimentar un fuerte crecimiento, lo que, a su vez, actuaría como el lubricante necesario para mantener unida a la amplia coalición de intereses sociales que intenta representar el nuevo gobierno.</span><br />
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; font-size: large;"><br /></span><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; font-size: large;">Por otra parte, el desfavorable contexto internacional –auge de la extrema derecha, neomercantilismo trumpiano, crisis de la izquierda latinoamericana y amenaza de una nueva recesión económica mundial– invita a reforzar las inclinaciones moderadas del nuevo gobierno. Aun sin decirlo abiertamente, la estrategia de la izquierda mexicana parte del humilde reconocimiento de que, hoy por hoy, no se conoce un camino fácil para transitar desde el neoliberalismo a un nuevo modelo económico más justo y equitativo. </span><br />
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; font-size: large;">Con todo, hay un aspecto esencial en el planteamiento político del nuevo presidente que sí implica una evidente ruptura con la práctica neoliberal de las últimas décadas. A fin de cuentas, las incongruencias de la izquierda mexicana en política económica no son mayores que las de la derecha. Más que como un cuerpo coherente de ideas económicas, hay que entender al neoliberalismo como un movimiento político que logró modificar el pacto social posterior a la Segunda Guerra Mundial, elevando el control de la inflación en detrimento del pleno empleo como la prioridad del nuevo consenso capitalista. Se trata, en esencia, de la victoria de un proyecto de clase. Prueba de ello es que sus racionalizaciones económicas se suelen englobar en la llamada <i>trickle-down economics</i> (</span><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; font-size: large;">“</span><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; font-size: large;">la economía del goteo</span><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; font-size: large;">”</span><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; font-size: large;">), es decir, en la idea de que la mejor manera de promover la prosperidad general consiste en orientar la intervención del Estado a la protección de los intereses de los más ricos, ya sea con rebajas de impuestos o con la promesa implícita de rescates financieros con dinero público. Al final, se dice, la riqueza acabará </span><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; font-size: large;">“goteando</span><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; font-size: large;">” hacia los de abajo.</span><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; font-size: large;"> Ante esta lógica, la gran consigna de López Obrador no puede ser más antagónica: “</span><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; font-size: large;">Por el bien de todos, primero los pobres”. Y de ahí, quizás, el principal motivo de pánico racional entre ciertas élites mexicanas: la sospecha de que si el programa moderado y interclasista de López Obrador no funciona, si el incremento de expectativas de cambio abre el camino a la frustración y a una proliferación de conflictos políticos y laborales, el nuevo presidente probablemente priorizará su lealtad con las clases populares antes que permitir el surgimiento de un Bolsonaro mexicano. Todo un escenario de terror para los que, hasta la fecha, han actuado como si la defensa de la “prudencia macroeconómica” de México fuera un objetivo mucho más importante que intentar poner fin a la descomposición social, el hambre y los baños de sangre de los últimos tiempos.</span><br />
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; font-size: large;"><br /></span></div>
Andreuhttp://www.blogger.com/profile/10444836154656622999noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-9537809.post-24053159175058273642018-11-25T07:44:00.001+01:002018-11-25T16:09:17.015+01:00JOSEP BORRELL Y LA JAULA DE LEÓN<div style="text-align: justify;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjF39ZUbULOPprMqmQX0gG3B63nKBpZq1D0pGRiA6k06DA-Bwip6pUluY6lRuZwitaCdtw5FwFdFhBVetssO3CaNDXWIQe0rxUd2gtworJgocUWrR-FRB_yjB366-QBVvg-XMxIIw/s1600/Cataluna-Josep_Borrell-Espana_252736892_49665308_1024x576.jpg" imageanchor="1" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"><img border="0" height="225" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjF39ZUbULOPprMqmQX0gG3B63nKBpZq1D0pGRiA6k06DA-Bwip6pUluY6lRuZwitaCdtw5FwFdFhBVetssO3CaNDXWIQe0rxUd2gtworJgocUWrR-FRB_yjB366-QBVvg-XMxIIw/s400/Cataluna-Josep_Borrell-Espana_252736892_49665308_1024x576.jpg" width="400" /></a><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; font-size: large;">Josep Borrell, es, hoy por hoy, uno de los personajes más notorios de la política española. A sus 71 años, acumula una larga trayectoria como diputado en el Congreso, secretario de Estado y ministro con Felipe González, y eurodiputado en Estrasburgo. Más allá de su longevidad como político profesional, en la carrera de Borrell destaca un episodio de innegable —aunque efímera— épica: su meritoria e inesperada victoria electoral en las primarias del PSOE de 1998, en contra del aparato del partido y con un programa aparentemente a la izquierda de los discursos de “Tercera Vía” que dominaban la socialdemocracia europea de los noventa. Coherente con su pasado, Borrell fue uno de los pocos veteranos socialistas que salió en defensa de Pedro Sánchez cuando este fue defenestrado por la cúpula del PSOE en octubre de 2016. </span><br />
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; font-size: large;">Sin embargo, su regreso a la primera línea de la política como jefe de la diplomacia española tiene que ver, principalmente, con el auge del independentismo en Cataluña. Ante la creciente polarización identitaria, las credenciales antisecesionistas de Borrell han adquirido un nuevo valor. Entre los socialistas catalanes, la intensidad de su tono visceralmente beligerante no tiene rival. Además, la sorprendente combinación de retórica jacobina, adhesión a la monarquía española y rechazo a las propuestas de mayor federalismo han reforzado su imagen como una figura independiente, ajena a los consensos de su propia tradición política. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; font-size: large;">Recientemente, la fama de Borrell como <i>maverick</i> progresista del PSOE ha recibido un duro golpe por un escándalo de corrupción de dimensiones relativamente modestas: deberá pagar una multa por haber vendido acciones de la compañía Abengoa –por valor de 9.030 euros– con información privilegiada. Otros episodios recientes también han proyectado sombras sobre su presunta gran inteligencia. En noviembre de 2016, Borrell –exsecretario de Estado de Hacienda– denunció una pérdida de 150.000 euros tras haber confiado parte de sus ahorros a unos falsos <i>brokers</i> con los que había contactado vía internet. Además, en febrero del mismo año, el político socialista relató una significativa anécdota sobre las negociaciones para la entrada de España en la moneda única europea. Según explicó el propio Borrell en un programa de la Cadena SER, un funcionario alemán había intentado alertar al equipo negociador español de los peligros que implicaba la renuncia a la soberanía monetaria para una economía como la de España, con una metáfora muy clara: “Van a entrar en la jaula del león, vamos a cerrar la puerta y vamos a tirar la llave al río”. Sus advertencias fueron ignoradas. Lamentablemente, parece que a Borrell se le escapó por completo la analogía histórica con la “jaula de oro”, el famoso apodo con el que Keynes arremetió contra el patrón oro y el insoportable y prolongado sufrimiento que la pertenencia a este sistema monetario exigía en la fase descendente del ciclo económico. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; font-size: large;">Siendo justos, la ceguera intelectual de Borrell ante las previsibles consecuencias de la unión monetaria estaba muy extendida. Existía entonces un amplio consenso en juzgar cualquier paso hacia una mayor integración europea como algo intrínsecamente positivo para la economía y la democracia españolas. En la actualidad, en cambio, abundan las voces que cuestionan la consigna de “Más Europa” como la panacea a todos los males. A la izquierda del PSOE, en Podemos e Izquierda Unida, incluso se insinúan posturas que abogan por abandonar una adhesión incondicional a los tratados europeos, en una línea parecida a lo que ya propugna la Francia Insumisa de Jean-Luc Mélenchon. Sin duda, ahora que se acercan las elecciones europeas, cabe esperar que la izquierda actualice su discurso sobre la UE a partir de la experiencia acumulada desde las elecciones de 2014. ¿Qué lección hay que sacar del tercer rescate griego? ¿Qué responsabilidad tiene la UE por el auge de la extrema derecha? ¿Cuál ha sido la reacción de las instituciones europeas ante el deterioro de las libertades civiles en España? Si no se hace el esfuerzo de intentar responder a estas incómodas preguntas, se corre el riesgo de reciclar acríticamente el contenido de las últimas campañas electorales, como si la izquierda española hubiera quedado atrapada en una jaula de consignas vacías, incapaz de dialogar con el pasado más reciente.
</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; font-size: large;"><br /></span></div>
Andreuhttp://www.blogger.com/profile/10444836154656622999noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-9537809.post-59794108293558378052018-11-07T17:19:00.000+01:002018-11-10T18:03:27.061+01:00DEMOCRACIA Y GRAN DEPRESIÓN<div style="text-align: justify;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiyHGxEyzbpzcxuDHEpC4bLj5qLLcLfhb_vC1KJJnU8m4LuHsNUblhy02POjxHSkh_FtsLwKUKjaQaZD79Y4AYUxQYj2uKvuq0lLRLv3VP48XD5zkgDO24sGkJ8XQRhtTRdBV4ZJg/s1600/wpa+paycheck.jpg" imageanchor="1" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"><img border="0" height="251" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiyHGxEyzbpzcxuDHEpC4bLj5qLLcLfhb_vC1KJJnU8m4LuHsNUblhy02POjxHSkh_FtsLwKUKjaQaZD79Y4AYUxQYj2uKvuq0lLRLv3VP48XD5zkgDO24sGkJ8XQRhtTRdBV4ZJg/s320/wpa+paycheck.jpg" width="320" /></a><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; font-size: large;">El 10 de noviembre de 1937 Brasil protagonizó una noticia alarmante. El presidente, Getúlio Vargas, dio un autogolpe e instauró el Estado Novo, de inequívocas resonancias fascistas. La relación entre afinidades ideológicas y alianzas geopolíticas nunca ha sido automática, pero la inestabilidad del contexto mundial hacía pensar lo peor, especialmente
en Washington. La perspectiva de que un país tan importante como Brasil pudiera aliarse
con Roma y Berlín invitaba a la Administración Roosevelt a replantearse el conjunto de su
política exterior, basada, en aquellos años, en un precario equilibrio entre la herencia
unilateralista de las Administraciones republicanas de los años veinte y la llamada Política
de Buen Vecino hacia América Latina. Medio año después, la dura represión de Vargas
contra la revuelta de los <i>integralistas</i> –los auténticos fascistas brasileños– ayudó a mejorar
la imagen exterior del régimen brasileño, pero la percepción de que Hitler y Mussolini
tenían planes expansionistas para el continente americano ya no desaparecería. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; font-size: large;">Recientemente, la victoria de un candidato de ultraderecha en Brasil ha
vuelto a provocar una fuerte conmoción mundial. La presencia de elementos de extrema
derecha en importantes gobiernos de Europa, América Latina e incluso en la Casa Blanca
ha generado una comprensible aprensión por el rumbo de la política mundial. Para
encontrar una situación histórica parecida, con una extrema derecha tan pujante, habría que
remontarse a la época de la Gran Depresión. La analogía tiene sentido, especialmente
porque, al igual que en los años treinta, la Gran Recesión se ha ramificado en una triple
crisis: económica, política y de relaciones internacionales. Durante la Gran
Depresión, la debacle económica provocó una crisis de representatividad política, que
pronto derivó en un descenso de popularidad de la democracia y en una progresiva
disminución del número de regímenes democráticos. A su vez, la crisis geopolítica se fue
agudizando por la política de <i>appeasement</i> (apaciguamiento) de las grandes democracias imperiales ante los atrevidos desafíos de Roma, Berlín y Tokio. Actualmente, con
Trump en guerra abierta contra varios medios de comunicación y con un nostálgico de la
dictadura militar como presidente electo de Brasil, las reflexiones sobre la crisis de la
democracia han cobrado un nuevo sentido. Por otro lado, la guerra comercial entre Estados
Unidos y China, las tensiones con la Rusia de Putin y el distanciamiento entre Washington
y sus aliados europeos dan razones para pensar que nos encontramos en un momento crítico
para el orden geopolítico actual. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; font-size: large;">Obviamente, también abundan diferencias significativas entre ambas épocas. Entre
las más evidentes, cabe destacar la distancia abismal entre Franklin D. Roosevelt y el actual
inquilino de la Casa Blanca. De hecho, la ausencia de un político como Roosevelt nos
puede ayudar a entender algunos de los problemas que sufre el campo democrático y
progresista en la última década. Más allá de sus cualidades como político pragmático y
realista, hay que entender la figura de Roosevelt en función de su ambiciosa misión histórica, que, tal y como él
mismo la entendía, consistía en nada menos que renovar el ideal democrático, dotando al
Estado de la capacidad para domesticar al capitalismo y salvarlo así de sus propias tendencias
destructivas. En un contexto ideológico muy competitivo, en el que los proclamados éxitos
del fascismo y el estalinismo arrinconaban a la democracia liberal como un sistema
aparentemente anticuado y paralizante, el <i>New Deal</i> de Roosevelt quería demostrar que se
podía lograr la recuperación económica y la reducción de las desigualdades sociales sin
tener que renunciar a la democracia. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; font-size: large;">Su ambición política se mezclaba con principios políticos elementales, de gran
flexibilidad, como la voluntad de experimentar en política económica y de renovar
radicalmente la tradición democrática. Entre otras medidas iconoclastas, Roosevelt se saltó
el tradicional límite de mandatos que databa de los tiempos de Washington y Jefferson,
presentándose y ganando en cuatro elecciones presidenciales consecutivas. También
planteó una dura batalla contra el Tribunal Supremo por su constante obstruccionismo
antisocial. En política económica, el presidente norteamericano no tuvo reparos en adoptar
medidas protokeynesianas que escandalizaron a las élites biempensantes de su época:
incurrió en permanentes déficits presupuestarios, reguló el sector bancario y estableció un
programa masivo de empleo público temporal. A pesar de su dilatada trayectoria como internacionalista wilsoniano, en varias ocasiones se inclinó por medidas de nacionalismo
económico, como cuando abandonó el sistema monetario internacional basado en el patrón
oro y boicoteó deliberadamente la Conferencia Económica Mundial de Londres en el
verano de 1933. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; font-size: large;">En su momento, el presidente tuvo que lidiar con el auge del populismo de
derechas, liderado por figuras mediáticas como el excéntrico gobernador de Luisana, Huey
Long, que prometía un plan para proporcionar a cada estadounidense un automóvil, un
aparato de radio y una casa de 5.000 dólares, o el padre Charles Coughlin, un cura católico
que combinaba ataques contra “los judíos de Wall Street” con el apoyo a propuestas de
estímulo monetario como la libre acuñación de plata. Ante la presión de estos grupos, en
1935 el presidente norteamericano optó por dar su famoso “giro a la izquierda” e impulsó la
Ley de Seguridad Social, el pilar legislativo sobre el que se desarrollaría posteriormente el
Estado del Bienestar moderno. Para salvar la democracia, Roosevelt no dudó en sacrificar
los fetiches de la ortodoxia económica, disputando al populismo derechista sus intentos de
monopolizar el descontento social. Toda una lección para los que, hoy en día, pretenden defender la democracia sin cuestionar los dogmas económicos que han catapultado a sus peores enemigos.</span><br />
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
Andreuhttp://www.blogger.com/profile/10444836154656622999noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-9537809.post-46293381314310308412017-09-30T06:16:00.000+02:002017-09-30T08:34:10.580+02:00EUROPEISME I PROCESSISME<table cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="float: left; margin-right: 1em; text-align: left;"><tbody>
<tr><td style="text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi65jU46jFkwNvmcjaf6cNrTUnUpDjbCv-fxRfqH9wsFs9AH8NL2QYzOfrWuhrrbBC5C8c3WBvHLcURttjwK0IHWX9r8K0PGxKdb4m7HgGJgCJhSm6jZtP6FscTfyDOJLEn_E1Qdg/s1600/5sg0s.jpg" imageanchor="1" style="clear: right; margin-bottom: 1em; margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi65jU46jFkwNvmcjaf6cNrTUnUpDjbCv-fxRfqH9wsFs9AH8NL2QYzOfrWuhrrbBC5C8c3WBvHLcURttjwK0IHWX9r8K0PGxKdb4m7HgGJgCJhSm6jZtP6FscTfyDOJLEn_E1Qdg/s320/5sg0s.jpg" width="213" /></a></td></tr>
<tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;">El lema de la manifestació de la Diada <br />
de 2012 fou: "Catalunya, nou estat d'Europa"</td></tr>
</tbody></table>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; font-size: large;">A principis dels anys vuitanta, François Mitterrand confessà a un assessor de confiança el penós dilema que marcaria la seva presidència: “Estic dividit entre dues ambicions, la de la construcció europea i la de la justícia social. El sistema monetari europeu és necessari per aconseguir la primera i limita la meva llibertat per a la segona”. Sorprenentment, encara ara, més de trenta anys després, a l’Europa de l</span><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; font-size: large;">’</span><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; font-size: large;">euro abunden els ciutadans i polítics que es resisteixen a entendre el mecanisme pel qual l’actual unió monetària imposa que els desequilibris econòmics nacionals amb l’exterior s’hagin de resoldre, principalment, a través de la repressió salarial i de les retallades antisocials. Vegeu, a tall d’exemple, la situació de Grècia a l’estiu de 2015. Tal com va assenyalar en el seu moment l’economista nord-americà Paul Krugman, part del problema era que els votants grecs havien escollit un programa electoral que contenia dos objectius irreconciliables: la fi de l’austeritat i la permanència dins l’euro. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; font-size: large;">Cal reconèixer que l’esquerra actual sembla tenir una particular dificultat per entendre l’autèntic funcionament de les institucions europees i la seva història. Fa tres anys, Alberto Garzón va declarar en una entrevista a <i>El País</i> que calia tornar als valors fundacionals de la Unió Europea: “la solidaritat i la fraternitat.” Amb la lloable intenció de buscar una solució negociada i democràtica a l’actual conflicte, l’alcaldessa de Barcelona acaba de publicar un article al diari britànic <i>The Guardian</i> on demana a la Comissió Europea que assumeixi el paper de mediador entre l’Estat espanyol i la Generalitat de Catalunya. Potser per manca de precedents similars, la petició està basada en una sorprenent tesi d’interpretació històrica: “el projecte europeu –assegura Colau– va sorgir per protegir i per garantir els nostres drets i llibertats”. Si bé és cert que per ser membre de ple dret de la Unió Europea cal comptar amb un règim polític homologable a les democràcies liberals, la relació entre les institucions europees i la promoció de la democràcia ha estat, històricament, bastant conflictiva. Seria més rigorós descriure el paper de la UE com l’impulsor continental del creixent divorci entre la democràcia i l’economia. Així ho entenien, ja a principis dels anys seixanta, els editors nord-americans de la llegendària revista socialista <i>Monthly Review</i>, quan interpretaven el Tractat de Roma de 1957 com l’instrument per neutralitzar una eventual victòria electoral dels comunistes francesos i italians. En cas d’entrar al govern, els dirigents del PCI i del PCF s’haurien vist obligats –per la força d’un tractat internacional– a practicar una política netament procapitalista, en contra del seu propi programa electoral i sense poder explotar les potencialitats socialistes de les seves respectives constitucions nacionals. El 15-M també havia mantingut una visió molt crítica de la UE a l</span><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; font-size: large;">’</span><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; font-size: large;">assenyalar a la Troika –és a dir, el trio format per l’FMI, el Banc Central Europeu i la Comissió Europea– com un dels principals enemics de la democràcia i els drets socials al sud d’Europa. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; font-size: large;">Ningú no dubta, a hores d’ara, que el Procés ha entrat en una nova fase. En focalitzar-se, finalment, en la defensa del dret a l’autodeterminació en comptes de la independència, ha guanyat nous aliats i suports, tant a Catalunya com a la resta d’Espanya. A més, la resposta repressiva del govern del Partit Popular i l’entrada en escena de la Guàrdia Civil ha aconseguit que, després de cinc anys de relatiu estancament, es pugui preveure un substancial augment de partidaris de la independència, així com un major enfortiment i cohesió dins del bloc polític favorable al dret a l’autodeterminació. Tot i així, aquesta nova tendència no assegura, en cap cas, un final ràpid. El problema té a veure, de nou, amb la Unió Europea. Paradoxalment, si bé la UE va afavorir de manera involuntària la popularitat de l</span><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; font-size: large;">’</span><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; font-size: large;">independentisme –imposant mesures d’austeritat procíclica al govern de Madrid que agreujaren la crisi econòmica i que debilitaren considerablement la imatge de l’Estat espanyol–, al mateix temps l’europeisme de la majoria de nacionalistes catalans també actua com a fre per trobar una sortida a l</span><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; font-size: large;">’</span><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; font-size: large;">aparent atzucac. Entre els principals governs de la UE, Alemanya i França, la causa independentista ho té molt magre. La cultura política francesa és especialment al·lèrgica a la fragmentació de la sobirania nacional. També és molt difícil imaginar que el govern de Berlín, pressionat pel sorgiment d’una nova extrema dreta euroescèptica, pugui simpatitzar amb els greuges fiscals de Catalunya. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; font-size: large;">Si el nacionalisme català aspirés realment a consumar una independència ràpida, hauria de ser capaç de trencar amb la Unió Europea i mostrar-se disposat a buscar aliats poderosos entre els enemics de Merkel i Macron, arriscant-se, així, a perdre la fràgil majoria proindependentista que finalment sembla a tocar de mans. Si, en canvi, es vol seguir amb el discurs de la ruptura amb Espanya des d’una “profunda vocació europeista”, s’haurà de reconèixer que el Procés va per llarg i que, de manera encara més intensa que en els darrers anys, la qüestió nacional pot seguir monopolitzant el debat polític català i espanyol de tota una altra generació. Finalment, sempre quedarà l’opció –avui, injustament menystinguda– de reprendre una via iberista cap al dret a l’autodeterminació, una estratègia que, malgrat tot, té l’innegable avantatge de permetre la defensa de la sobirania catalana sense haver d’ajornar <i>sine die</i> les exigències de l’agenda social.</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; font-size: large;"><br /></span></div>
Andreuhttp://www.blogger.com/profile/10444836154656622999noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-9537809.post-20168973757667426532017-09-25T23:25:00.000+02:002017-09-27T07:52:55.836+02:00L'ESPERANÇA EUROPEA DEL PROCÉS<table cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="margin-left: auto; margin-right: auto; text-align: center;"><tbody>
<tr><td style="text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgSibtYEoUHJYGR_0x-0Vr6KPEdDEb3i2-pXdq8OOvCvgzgpRTOLAY_oe4NfoVIOO80YkEQd7UdKbEIsWi_7ELK4xCFY39aDfq2CnlbMs-_hfMiqWCV0R0TOsikMgqe25JAlrLWnA/s1600/guindos-500316.jpg" imageanchor="1" style="clear: right; margin-bottom: 1em; margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" height="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgSibtYEoUHJYGR_0x-0Vr6KPEdDEb3i2-pXdq8OOvCvgzgpRTOLAY_oe4NfoVIOO80YkEQd7UdKbEIsWi_7ELK4xCFY39aDfq2CnlbMs-_hfMiqWCV0R0TOsikMgqe25JAlrLWnA/s400/guindos-500316.jpg" width="400" /></a></td></tr>
<tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;"><span style="font-size: 12.8px;">Luis De Guindos i </span>Jean-Claude Juncker, març de 2012</td></tr>
</tbody></table>
<br />
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify; text-justify: inter-ideograph;">
<span style="mso-ansi-language: CA;"><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; font-size: large;">En un article molt agut i sincer, </span></span><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; font-size: large;">l’historiador
Jordi Amat qualificava recentment el dret a l’autodeterminació com un “fòssil”.
Sens dubte, en molts països, el sintagma “dret a l’autodeterminació” s’associa
sobretot a episodis històrics llunyans. Probablement el moment en què aquest
concepte assolí una major popularitat fou a les acaballes de la Primera Guerra
Mundial, quan els dos grans idealismes del segle XX, el liberalisme nord-americà
i el socialisme soviètic, se’l disputaven com a bandera pacifista. Tal com ha
assenyalat encertadament l’historiador Erez Manela, el president Wilson manllevà
el concepte d’autodeterminació de la tradició socialista per donar-li un nou
significat. En el llenguatge wilsonià, funcionava més aviat com a sinònim de </span><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; font-size: large;">“</span><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; font-size: large;">govern legitimat pel consentiment dels governats</span><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; font-size: large;">”</span><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; font-size: large;"> i, a efectes pràctics, resultava
plenament compatible amb el manteniment de les colònies del Imperis europeus i el sotmetiment de les minories nacionals a l’interior dels Estats vencedors. Per
la seva banda, els bolxevics van refundar l’antic Imperi tsarista com una
federació de repúbliques que es reconeixen el dret a
l’autodeterminació, el mateix dret que, per ironies de la història, s’exercí per liquidar la pròpia Unió Soviètica setanta anys després. En mans dels
revolucionaris russos, la bandera de l’autodeterminació també serví per establir
ponts d’entesa amb els nacionalismes d’esquerres d’arreu. D’aquí, en part, que
molts hereus de la tradició del PSUC se sentin obligats a participar
en el referèndum del proper 1 d’octubre. No et
pots passar dècades reclamant el dret a l’autodeterminació per acabar fent-te enrere en el moment de la veritat.</span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify; text-justify: inter-ideograph;">
<span style="mso-ansi-language: CA;"><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; font-size: large;">El dret a l’autodeterminació no fou l’únic
concepte que es disputaren nord-americans i soviètics. Al novembre de 1917,
Trotsky revelà l’existència de tractats secrets entre les potències vencedores
i exigí una nova diplomàcia amb “llums i taquígrafs”. Com a resposta, al gener
de 1918 Wilson va formular els seus cèlebres 14 punts en què, a més d’establir
uns objectius de guerra clars i aparentment desinteressats, també s’hi incloïa
l’anunci de la creació d’un organisme multilateral –la Societat de Nacions– que
garantiria la igualtat entre tots els Estats, independentment de la seva força
i mida. Al final de la Gran Guerra, tant Wilson com Lenin estaven prometent la fi de la
diplomàcia secreta i l’establiment d’un nou tipus de diplomàcia més transparent,
popular i fiscalitzable, on el recurs a la guerra esdevindria altament
improbable. <o:p></o:p></span></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify; text-justify: inter-ideograph;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify; text-justify: inter-ideograph;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; font-size: large;"><span style="mso-ansi-language: CA;">Amb tot, un segle després, sembla que l’elitisme i
el secretisme continuen dominant el món de la diplomàcia. Així s’ha vist
confirmat, darrerament, en el contenciós entre els governs de Madrid i Barcelona.
</span><span style="background: white; color: #222222;">El passat mes de març, l</span></span><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; font-size: large;">’</span><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; font-size: large;"><span style="background: white; color: #222222;">exministre
espanyol d</span></span><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; font-size: large;">’</span><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; font-size: large;"><span style="background: white; color: #222222;">Exteriors José Manuel García Margallo va reconèixer que el govern del
PP havia hagut d</span></span><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; font-size: large;">’</span><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; font-size: large;"><span style="background: white; color: #222222;">intervenir per evitar pronunciaments favorables al procés
sobiranista de Catalunya, assegurant que “nadie sabe el esfuerzo que ha costado
eso y los favores que debemos a una cantidad de gente por haber logrado que
hagan las declaraciones que han hecho”. Per la seva banda, el govern de la
Generalitat ha creat la seva pròpia Secretaria d’Afers Exteriors i de la Unió
Europea, els èxits del qual no són coneguts per la població, ja que, en cas de fer-se
públics, els governs estrangers –se’ns diu– s’haurien de fer enrere i tots els compromisos assolits se n’anirien en orris. També s’ha insistit de manera força
inversemblant en què una Catalunya independent no seria, ni tan sols
temporalment, exclosa de la Unió Europea. En una entrevista a la BBC, el candidat Raül Romeva
arribà a l’extrem d’afirmar: “No es pot expulsar a un no-Estat de la Unió
Europea”.</span></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify; text-justify: inter-ideograph;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify; text-justify: inter-ideograph;">
<span style="mso-ansi-language: CA;"><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; font-size: large;">Com a resultat d’aquest secretisme, s’ha escamotejat
un dels elements més importants del debat sobiranista: la dimensió
internacional del Procés, que és tant com dir l’autèntica viabilitat del projecte
independentista. En aquest sentit, les escasses referències a la Unió
Europea resulten especialment sorprenents. Una honrosa excepció és el periodista Rafael Poch, que el passat 21 de
setembre va escriure al seu blog un breu text amb un imprescindible
recordatori: a l’hora de reconèixer moviments secessionistes, la UE no es guia
pel grau de suport popular de les aspiracions independentistes, sinó en funció
de les seves aliances internacionals. Un moviment independentista difícilment pot
aspirar a un arbitratge imparcial de la UE si l’Estat del qual es vol separar és
un fidel aliat d’Occident o –més complicat encara– un membre de ple dret de la
UE i de l’OTAN. <o:p></o:p></span></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify; text-justify: inter-ideograph;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
<!--[if gte mso 9]><xml>
<o:OfficeDocumentSettings>
<o:AllowPNG/>
</o:OfficeDocumentSettings>
</xml><![endif]-->
<!--[if gte mso 9]><xml>
<w:WordDocument>
<w:View>Normal</w:View>
<w:Zoom>0</w:Zoom>
<w:TrackMoves/>
<w:TrackFormatting/>
<w:HyphenationZone>21</w:HyphenationZone>
<w:PunctuationKerning/>
<w:ValidateAgainstSchemas/>
<w:SaveIfXMLInvalid>false</w:SaveIfXMLInvalid>
<w:IgnoreMixedContent>false</w:IgnoreMixedContent>
<w:AlwaysShowPlaceholderText>false</w:AlwaysShowPlaceholderText>
<w:DoNotPromoteQF/>
<w:LidThemeOther>CA</w:LidThemeOther>
<w:LidThemeAsian>JA</w:LidThemeAsian>
<w:LidThemeComplexScript>X-NONE</w:LidThemeComplexScript>
<w:Compatibility>
<w:BreakWrappedTables/>
<w:SnapToGridInCell/>
<w:WrapTextWithPunct/>
<w:UseAsianBreakRules/>
<w:DontGrowAutofit/>
<w:SplitPgBreakAndParaMark/>
<w:EnableOpenTypeKerning/>
<w:DontFlipMirrorIndents/>
<w:OverrideTableStyleHps/>
<w:UseFELayout/>
</w:Compatibility>
<m:mathPr>
<m:mathFont m:val="Cambria Math"/>
<m:brkBin m:val="before"/>
<m:brkBinSub m:val="--"/>
<m:smallFrac m:val="off"/>
<m:dispDef/>
<m:lMargin m:val="0"/>
<m:rMargin m:val="0"/>
<m:defJc m:val="centerGroup"/>
<m:wrapIndent m:val="1440"/>
<m:intLim m:val="subSup"/>
<m:naryLim m:val="undOvr"/>
</m:mathPr></w:WordDocument>
</xml><![endif]--><!--[if gte mso 9]><xml>
<w:LatentStyles DefLockedState="false" DefUnhideWhenUsed="true"
DefSemiHidden="true" DefQFormat="false" DefPriority="99"
LatentStyleCount="276">
<w:LsdException Locked="false" Priority="0" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" QFormat="true" Name="Normal"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="9" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" QFormat="true" Name="heading 1"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="9" QFormat="true" Name="heading 2"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="9" QFormat="true" Name="heading 3"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="9" QFormat="true" Name="heading 4"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="9" QFormat="true" Name="heading 5"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="9" QFormat="true" Name="heading 6"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="9" QFormat="true" Name="heading 7"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="9" QFormat="true" Name="heading 8"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="9" QFormat="true" Name="heading 9"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="39" Name="toc 1"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="39" Name="toc 2"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="39" Name="toc 3"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="39" Name="toc 4"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="39" Name="toc 5"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="39" Name="toc 6"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="39" Name="toc 7"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="39" Name="toc 8"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="39" Name="toc 9"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="35" QFormat="true" Name="caption"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="10" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" QFormat="true" Name="Title"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="1" Name="Default Paragraph Font"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="11" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" QFormat="true" Name="Subtitle"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="22" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" QFormat="true" Name="Strong"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="20" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" QFormat="true" Name="Emphasis"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="59" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Table Grid"/>
<w:LsdException Locked="false" UnhideWhenUsed="false" Name="Placeholder Text"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="1" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" QFormat="true" Name="No Spacing"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="60" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Light Shading"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="61" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Light List"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="62" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Light Grid"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="63" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium Shading 1"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="64" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium Shading 2"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="65" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium List 1"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="66" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium List 2"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="67" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium Grid 1"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="68" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium Grid 2"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="69" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium Grid 3"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="70" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Dark List"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="71" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Colorful Shading"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="72" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Colorful List"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="73" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Colorful Grid"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="60" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Light Shading Accent 1"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="61" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Light List Accent 1"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="62" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Light Grid Accent 1"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="63" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium Shading 1 Accent 1"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="64" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium Shading 2 Accent 1"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="65" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium List 1 Accent 1"/>
<w:LsdException Locked="false" UnhideWhenUsed="false" Name="Revision"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="34" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" QFormat="true" Name="List Paragraph"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="29" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" QFormat="true" Name="Quote"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="30" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" QFormat="true" Name="Intense Quote"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="66" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium List 2 Accent 1"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="67" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium Grid 1 Accent 1"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="68" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium Grid 2 Accent 1"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="69" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium Grid 3 Accent 1"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="70" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Dark List Accent 1"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="71" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Colorful Shading Accent 1"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="72" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Colorful List Accent 1"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="73" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Colorful Grid Accent 1"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="60" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Light Shading Accent 2"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="61" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Light List Accent 2"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="62" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Light Grid Accent 2"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="63" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium Shading 1 Accent 2"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="64" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium Shading 2 Accent 2"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="65" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium List 1 Accent 2"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="66" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium List 2 Accent 2"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="67" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium Grid 1 Accent 2"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="68" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium Grid 2 Accent 2"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="69" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium Grid 3 Accent 2"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="70" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Dark List Accent 2"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="71" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Colorful Shading Accent 2"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="72" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Colorful List Accent 2"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="73" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Colorful Grid Accent 2"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="60" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Light Shading Accent 3"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="61" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Light List Accent 3"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="62" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Light Grid Accent 3"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="63" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium Shading 1 Accent 3"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="64" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium Shading 2 Accent 3"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="65" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium List 1 Accent 3"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="66" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium List 2 Accent 3"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="67" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium Grid 1 Accent 3"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="68" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium Grid 2 Accent 3"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="69" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium Grid 3 Accent 3"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="70" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Dark List Accent 3"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="71" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Colorful Shading Accent 3"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="72" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Colorful List Accent 3"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="73" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Colorful Grid Accent 3"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="60" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Light Shading Accent 4"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="61" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Light List Accent 4"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="62" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Light Grid Accent 4"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="63" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium Shading 1 Accent 4"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="64" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium Shading 2 Accent 4"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="65" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium List 1 Accent 4"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="66" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium List 2 Accent 4"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="67" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium Grid 1 Accent 4"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="68" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium Grid 2 Accent 4"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="69" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium Grid 3 Accent 4"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="70" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Dark List Accent 4"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="71" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Colorful Shading Accent 4"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="72" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Colorful List Accent 4"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="73" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Colorful Grid Accent 4"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="60" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Light Shading Accent 5"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="61" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Light List Accent 5"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="62" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Light Grid Accent 5"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="63" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium Shading 1 Accent 5"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="64" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium Shading 2 Accent 5"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="65" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium List 1 Accent 5"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="66" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium List 2 Accent 5"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="67" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium Grid 1 Accent 5"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="68" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium Grid 2 Accent 5"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="69" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium Grid 3 Accent 5"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="70" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Dark List Accent 5"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="71" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Colorful Shading Accent 5"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="72" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Colorful List Accent 5"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="73" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Colorful Grid Accent 5"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="60" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Light Shading Accent 6"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="61" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Light List Accent 6"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="62" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Light Grid Accent 6"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="63" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium Shading 1 Accent 6"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="64" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium Shading 2 Accent 6"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="65" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium List 1 Accent 6"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="66" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium List 2 Accent 6"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="67" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium Grid 1 Accent 6"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="68" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium Grid 2 Accent 6"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="69" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Medium Grid 3 Accent 6"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="70" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Dark List Accent 6"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="71" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Colorful Shading Accent 6"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="72" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Colorful List Accent 6"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="73" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" Name="Colorful Grid Accent 6"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="19" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" QFormat="true" Name="Subtle Emphasis"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="21" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" QFormat="true" Name="Intense Emphasis"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="31" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" QFormat="true" Name="Subtle Reference"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="32" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" QFormat="true" Name="Intense Reference"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="33" SemiHidden="false"
UnhideWhenUsed="false" QFormat="true" Name="Book Title"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="37" Name="Bibliography"/>
<w:LsdException Locked="false" Priority="39" QFormat="true" Name="TOC Heading"/>
</w:LatentStyles>
</xml><![endif]-->
<style>
<!--
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:"MS 明朝";
panose-1:0 0 0 0 0 0 0 0 0 0;
mso-font-charset:128;
mso-generic-font-family:roman;
mso-font-format:other;
mso-font-pitch:fixed;
mso-font-signature:1 134676480 16 0 131072 0;}
@font-face
{font-family:"MS 明朝";
panose-1:0 0 0 0 0 0 0 0 0 0;
mso-font-charset:128;
mso-generic-font-family:roman;
mso-font-format:other;
mso-font-pitch:fixed;
mso-font-signature:1 134676480 16 0 131072 0;}
@font-face
{font-family:Cambria;
panose-1:2 4 5 3 5 4 6 3 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:auto;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:-536870145 1073743103 0 0 415 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-unhide:no;
mso-style-qformat:yes;
mso-style-parent:"";
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:Cambria;
mso-fareast-font-family:"MS 明朝";
mso-bidi-font-family:"Times New Roman";
mso-ansi-language:ES-TRAD;}
.MsoChpDefault
{mso-style-type:export-only;
mso-default-props:yes;
font-size:10.0pt;
mso-ansi-font-size:10.0pt;
mso-bidi-font-size:10.0pt;
font-family:Cambria;
mso-ascii-font-family:Cambria;
mso-fareast-font-family:"MS 明朝";
mso-hansi-font-family:Cambria;}
@page WordSection1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.WordSection1
{page:WordSection1;}
</style>
</div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; font-size: large;">La rellevància del paper de la Unió Europea,
òbviament, no s’acaba aquí. Fent un esforç imaginatiu d’història contrafactual,
podem formular-nos algunes preguntes interessants. Què hauria passat si Madrid
hagués conservat la sobirania en qüestions fiscals i monetàries en comptes
d’haver-les cedit a Brussel·les i Frankfurt? Hauria aplicat les mesures procícliques
que van aprofundir i allargar la crisi encetada el 2007, origen, almenys en
part, de la popularitat de l’independentisme? Les últimes declaracions del
ministre Luis de Guindos al <i>Financial
Times </i>–admetent que al 2012, amb l’amenaça d’un rescat financer de la
Troika a Espanya, no hi havia marge per satisfer les demandes del Pacte Fiscal
català– representen un inusual reconeixement de la vessant europea de l’actual
crisi territorial. D’altra banda, cal tenir en compte que molt probablement la pertinença a
la UE també ha contribuït a moderar i ajornar la repressió del govern del PP. De fet,
una de les grans esperances del projecte independentista consistiria en què l’actual
escalada repressiva seguís en augment i acabés generant un ampli suport cap a
la independència catalana entre les opinions públiques dels països europeus més
rellevants, França i Alemanya, que, a la llarga, podrien forçar un canvi d’actitud
en els seus governants i, de retruc, en les institucions europees. En qualsevol
cas, independentment dels fruits que pugui donar a curt termini el previsible
èxit de la mobilització del proper 1 d’octubre, és una llàstima que tants anys
de debat sobiranista no hagin aconseguit augmentar l’interès per la dimensió
geopolítica del dilema plantejat.</span><!--EndFragment--></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif; font-size: large;"><br /></span></div>
Andreuhttp://www.blogger.com/profile/10444836154656622999noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-9537809.post-49845719754889961572014-12-30T19:53:00.000+01:002015-01-01T17:43:46.429+01:00El seductor<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
</div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
</div>
<div style="text-align: justify;">
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
</div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjjQdr85wxDXex-WW0eKdu8Ay53xfLRmLNVkIH52vSiW5U7Cehyp1jNOYRGH4W2c-39LHzdhIgO2TlUGlirehsB8hX5zTQmzDCxvP4AO19xLNm9eth6kTLBl-4X4-lNpyYrurbSpg/s1600/MITING_CNT_MONTJUI%CC%88C.jpg" imageanchor="1" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjjQdr85wxDXex-WW0eKdu8Ay53xfLRmLNVkIH52vSiW5U7Cehyp1jNOYRGH4W2c-39LHzdhIgO2TlUGlirehsB8hX5zTQmzDCxvP4AO19xLNm9eth6kTLBl-4X4-lNpyYrurbSpg/s1600/MITING_CNT_MONTJUI%CC%88C.jpg" height="266" width="400" /></a></div>
<span style="font-size: large;">Como todo escritor de éxito, Javier Cercas no deja indiferente a casi nadie. Sus fans son numerosos, pero sus detractores pueden ser igualmente apasionados. Entre estos últimos, hay un poco de todo: militantes de izquierdas que no entienden su obsesión por dignificar a personajes franquistas; independentistas que no le perdonan que despotrique alegremente contra el nacionalismo catalán desde Girona; literatos escandalizados porque su prosa exija muy poco esfuerzo al lector y sea, al mismo tiempo, tan lucrativa; y, <i>last but not least</i>, historiadores que miran con desdén cualquier indicio de intrusismo profesional. Prejuicios ideológicos e intereses gremiales a parte, lo cierto es que el tono vagamente provocador con el que Cercas suele aderezar sus escritos –una actitud, hay que decir, no siempre justificada, teniendo en cuenta que muy a menudo se limita a reciclar de forma elegante tópicos inofensivos para los beneficiarios del <i>statu quo</i>– le ha granjeado numerosas enemistades entre el público lector más exigente. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
</div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><i>El impostor</i>, la última novela de éxito de Cercas, trata sobre la vida de Enric Marco, el célebre falso deportado que fue descubierto en 2005. Como era de esperar, el tema del libro ha proporcionado renovada munición a los críticos del escritor. Se sospecha que la elección de tan cuestionable personaje se debe a su total falta de escrúpulos para explotar las apestosas minas de la morbosidad pública en busca de un superéxito de ventas. Por si fuera poco, se dice, las consecuencias del libro podrían ser tan o más condenables que sus orígenes espurios. Para escándalo de muchos, Cercas habría cometido su enésima gamberrada literaria, esta vez contra lo que él despectivamente llama la “industria de la memoria histórica”. Gracias a su influyente pluma, un personaje esperpéntico y digno de olvido como Enric Marco habría acabado injustamente inmortalizado.</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">Todo esto puede ser cierto y, de hecho, el mismo Cercas, consciente de sus puntos débiles, se ha protegido muy bien ante estas posibles críticas en los numerosos pasajes de la novela en los que, sin escatimar en detalles ni en preguntas reiterativas, relata los tormentos y los dilemas morales inherentes al intento de escribir sobre Enric Marco y arriesgar la propia alma en el intento. Y, a pesar de todo, es muy probable que, gracias a su última novela, Cercas recupere a muchos de los lectores que haya podido perder en los últimos años. <i>El impostor</i> es, sin duda, un buen libro, de lectura ágil y placentera, escrito con oficio e inteligencia. Tiene todos los ingredientes para atrapar al lector: una efectiva estructura paralela, en la que se combina la historia de Marco con el proceso de creación literaria e investigación detectivesca del narrador, un género en auge –el de la crónica o novela sin ficción, que atrae tanto a los fieles lectores de literatura como a los que han perdido la paciencia con el llamado “pacto ficcional”– y, por encima de todo, la suculenta historia de su protagonista, Enric Marco, cuya fascinante trayectoria vital se nos cuenta de principio a fin, y por el que uno acaba sintiendo una incómoda mezcla de vergüenza, simpatía y compasión. Quizás uno de los episodios más interesantes de <i>El impostor</i> es el que se da a finales de los setenta, durante la Transición, cuando Enric Marco se convirtió en un destacado líder anarquista. Si se piensa bien, este episodio resulta tan o más sorprendente que su fulgurante carrera como falso deportado. ¿Cómo es posible que alguien que nunca había militado en el antifranquismo ni había liderado una huelga fuera elegido secretario general de la CNT, justo cuando el anarcosindicalismo estaba experimentando un breve pero intenso proceso de expansión?</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><i>El impostor</i> tiene el mérito añadido de plantear unos posicionamientos literarios e intelectuales muy transparentes, que invitan al lector al diálogo y a la discrepancia, en temas tan diversos como el narcisismo, el <i>kitsch</i> y las conflictivas solapaciones entre la historia y la memoria pública. Sin embargo, más allá de matices, gustos y diferencias de opinión, hay un aspecto de la novela que choca frontalmente con la realidad y que puede provocar reacciones de decepción o indignación entre los lectores: según Cercas, la resistencia contra el franquismo solo fue secundada por unas minorías completamente desconectadas del sentir general, organizadas en agrupaciones políticas de carácter marginal e irrelevante. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">Nadie puede negar a Cercas su derecho literario a la hipérbole, incluso en una obra sin ficción. En su día, los economistas Paul Sweezy y Paul Baran ya apelaron convincentemente a la idea de que la auténtica función del arte y de las ciencias sociales viene a ser la misma: exagerar determinados aspectos de la realidad para explicar la verdad. También es cierto que Cercas trata con admiración la historia de un pequeño grupo de jóvenes y valerosos antifascistas, que empezó a operar en Santa Coloma de Gramenet desde finales de enero de 1939, cuando las tropas franquistas acababan de ocupar la ciudad. Ahora bien, en su afán por escribir una obra redonda y sin cabos sueltos, a Cercas le ha convenido minimizar la existencia de, por lo menos, cientos de miles de españoles que sufrieron directamente la represión franquista en forma de cárcel, torturas y exilio. Los que participaron activamente en la lucha política contra la dictadura pueden haber sido una minoría, sí, pero su dimensión es considerable, no insignificante. El autor parece querer ignorar que, para una parte importante del país, incluso para los nacidos después del franquismo, lo más normal es haber conocido personalmente a varios represaliados del franquismo, ya sean familiares, amigos de familiares o familiares de amigos. Estas víctimas de la represión fascista no suelen querer darse importancia, ni pretenden ser constantemente homenajeadas, ni salir en la foto porque sí, ni dárselas de héroes. Su respetable número y su humildad generalizada desbaratan las pretensiones de ser reivindicadas por el autor como la rara excepción que confirmaría la insostenible regla sociohistórica defendida en <i>El impostor</i>: que, en el fondo, inconscientemente, aunque nos duela reconocerlo, todos seríamos, siempre según Cercas, una versión más o menos suavizada de Enric Marco y su patología narcisista. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<b><span style="font-size: large;">Javier Cercas, <i>El impostor</i>, Literatura Random House, 2014, 425 págs.
</span></b></div>
Andreuhttp://www.blogger.com/profile/10444836154656622999noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-9537809.post-35574016856858690142014-12-21T04:29:00.004+01:002014-12-24T03:56:41.758+01:00Podemos, Catalunya i el canvi de tauler <div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhnlj_9akbndd4H2T9X1j4-z2wZNCL7TD694M0NlWGk7wHVEY35RnpeWPxjql0_HoaeHA1YPbY8Xr26p3JaELlCwUtRvvm7v46bNtuNFt53eHEHeCxpLATT572nDr53EiMIqwdVqQ/s1600/Mas-Parlament-helicopter-EUROPA-PRESS_ARAIMA20120514_0124_10.jpg" imageanchor="1" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhnlj_9akbndd4H2T9X1j4-z2wZNCL7TD694M0NlWGk7wHVEY35RnpeWPxjql0_HoaeHA1YPbY8Xr26p3JaELlCwUtRvvm7v46bNtuNFt53eHEHeCxpLATT572nDr53EiMIqwdVqQ/s1600/Mas-Parlament-helicopter-EUROPA-PRESS_ARAIMA20120514_0124_10.jpg" height="230" width="400" /></a></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">L’anècdota és força coneguda. El divendres 5 de setembre, pocs dies abans de morir, Emilio Botín sopa amb un grup de periodistes en un restaurant de Milà. En un moment de la vetllada, el banquer els confessa les seves principals fonts de preocupació: Podemos i Catalunya. L’elecció dels dos fantasmes no va sorprendre ningú. Per a l’oligarquia financera espanyola, la perspectiva d’una victòria electoral de Podemos resulta un perill obvi. Si Pablo Iglesias intenta aplicar el seu programa, el conflicte entre Espanya i el Banc Central Europeu promet ser dur, permanent i de resultat incert. Pel que fa a Catalunya, si hem de jutjar el procés sobiranista a través de les reaccions que ha provocat entre les empreses de l’IBEX-35, només es pot arribar a la conclusió que l’opció independentista és una eventualitat temuda i rebutjada per la pràctica totalitat dels representants del gran capital espanyol, tant a Madrid com a Barcelona. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">Encara que els costi de reconèixer, és molt probable que alguns dirigents de l’esquerra no independentista tinguin, per motius diferents, uns temors ben semblants als de Botín. Segons les enquestes, Podemos s</span><span style="font-size: large;">’està cruspint el seu</span><span style="font-size: large;"> espai electoral. El procés sobiranista, a més, els ha provocat poques alegries i més d’un disgust. Les posicions consistentment erràtiques que aquests dirigents han mantingut sobre la consulta del 9 de novembre reflecteixen</span><span style="font-size: large;"> un debat intern molt intens i força mal portat. Per no caure en etiquetes ideològicament sobrecarregades o simplement ofensives, direm que, a grans trets, aquest debat </span><span style="font-size: large;">es dividia entre <i>entusiastes</i> i <i>escèptics</i>. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">Per als <i>entusiastes</i>, les impressionants mobilitzacions dels últims tres onzes de setembre havien de provocar, per força, un canvi profund en els tradicionals posicionaments de l’esquerra sobre la qüestió nacional. Ja no n’hi havia prou amb defensar el dret a l’autodeterminació, un millor finançament autonòmic i la promoció oficial del català mentre aquest estigués en perill de minorització lingüística. Ara tocava sumar forces per proclamar com abans millor un Estat propi per a Catalunya, concretament una República Catalana que podria acabar –o no– confederada amb la resta d’Espanya en règim de concert econòmic, sempre que es donés la inversemblant coincidència d’un mateix ritme mobilitzador per part del moviment republicà espanyol. Si Madrid no es posava les piles immediatament, <i>bon vent i barca nova</i>. En qualsevol cas, asseguraven els entusiastes, a la resta d’Espanya també li convenia la independència de Catalunya. La immensa convulsió política i socioeconòmica derivada de la secessió d’un territori tan important acabaria encenent la metxa d</span><span style="font-size: large;">’</span><span style="font-size: large;">una revolta republicana a tot l</span><span style="font-size: large;">’Estat</span><span style="font-size: large;">. La insurrecció posaria fi a la monarquia i, de pas, liquidaria el sistema de dominació oligàrquica de Botín i companyia. Entre els més entusiastes de tots, no faltava qui creia que tot plegat podia acabar desencadenant una revolució democràtica a escala europea. </span><span style="font-size: large;">Per sobre de diversos matisos, els entusiastes solien coincidir en què les mobilitzacions convocades per l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) havien de comptar amb el suport de tots els demòcrates i progressistes per raó d</span><span style="font-size: large;">’</span><span style="font-size: large;">un imperatiu històric d</span><span style="font-size: large;">’imperdonable desobediència</span><span style="font-size: large;">: el <i>poble</i> era al carrer desafiant la legitimitat de l</span><span style="font-size: large;">’</span><span style="font-size: large;">Estat postfranquista. Ser d</span><span style="font-size: large;">’esquerres i m</span><span style="font-size: large;">antenir-se al marge d</span><span style="font-size: large;">’</span><span style="font-size: large;">una mobilització d</span><span style="font-size: large;">’aquestes característiques</span><span style="font-size: large;"> només es podia explicar com la lamentable conseqüència d</span><span style="font-size: large;">’</span><span style="font-size: large;">una mentalitat penosament inclinada al sectarisme infantil o l</span><span style="font-size: large;">’autocomplaença derrotista.</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">Per contrast, els <i>escèptics</i> semblaven viure en un altre planeta. En comptes de participar de l’eufòria sentimental pròpia dels fronts patriòtics, s’amargaven per l’obscena coincidència entre la proliferació de banderes als balcons i d’aturats remenant les escombraries. Sense deixar de defensar el dret a l’autodeterminació, els escèptics criticaven els pactes i les fotos amb Artur Mas, així com el paper de l’ANC com l’escut amb què el govern convergent aconseguia apaivagar hàbilment la protesta social contra les retallades i les privatitzacions. Els entusiastes creien que s’estava obrint una gran oportunitat per enfonsar la monarquia borbònica. Els escèptics, en canvi, lamentaven que s’estava desaprofitant l’ocasió per denunciar el capitalisme en un dels moments més vulnerables de la seva història. En comptes de veure-hi un poble mobilitzat, caracteritzaven el procés com un moviment de classes mitjanes amb escassa sensibilitat social. Com explicar-se, si no, que el procés sobiranista no </span><span style="font-size: large;">hagués anat acompanyat d</span><span style="font-size: large;">’una treva social que inclogués, per exemple, una moratòria en els desallotjaments a Catalunya?</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">Més enllà de valoracions estratègiques i de respostes sentimentals, molta gent d</span><span style="font-size: large;">’esquerres</span><span style="font-size: large;"> encara té dubtes raonables sobre l’autèntica viabilitat del projecte. Mentre a La Moncloa no s’hi instal·li un interlocutor disposat a pactar una consulta, l</span><span style="font-size: large;">’alternativa, la declaració unilateral d</span><span style="font-size: large;">’independència, implica un grau d</span><span style="font-size: large;">’incertesa i uns costos socials difícilment acceptables per a la majoria dels catalans.</span><span style="font-size: large;"> A quins aliats es pot recórrer contra un Estat membre de l’OTAN i de la UE? Algú s</span><span style="font-size: large;">’imagina els líders de CiU o d</span><span style="font-size: large;">’ERC arriscant-se a explorar</span><span style="font-size: large;"> una aliança amb Rússia, la Xina i Iran per tal d’aconseguir alguna mena de reconeixement internacional? </span><span style="font-size: large;">I, en cas que finalment s’aconseguís la independència unilateral, a quina classe social li tocaria pagar les conseqüències de l’ajustament econòmic dels primers anys d’aïllament? Els escèptics tampoc no veuen clar el presumpte benefici de la independència més enllà de l’Ebre. Sense Catalunya, la força electoral de la dreta postfranquista espanyola quedaria proporcionalment </span><span style="font-size: large;">–</span><span style="font-size: large;">i, potser, irremeiablement</span><span style="font-size: large;">–</span><span style="font-size: large;"> enfortida.</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">El debat s’arrossega des de fa més de dos anys. Honestament, ningú no pot sentir-se’n guanyador.</span><span style="font-size: large;"> Més que un debat, de fet, sembla tractar-se d</span><span style="font-size: large;">’</span><span style="font-size: large;">una trista confirmació d</span><span style="font-size: large;">’aquell lament hiperbòlic que l</span><span style="font-size: large;">’escriptor </span><span style="font-size: large;">Sánchez Ferlosio li va etzibar a un entrevistador fa cosa de deu anys: </span><span style="font-size: large;">“<i>Nunca se convence a nadie de nada</i>.</span><span style="font-size: large;">”</span><span style="font-size: large;"> </span><span style="font-size: large;">Alguns dirigents de l’esquerra transformadora han pretès resoldre el cisma a base de malabarismes retòrics, tan esforçats com estèrils. Òbviament, per a l’esquerra independentista de tota la vida, es tracta, des de bon principi, d’un debat radicalment absurd. Ja fa temps que han decretat una convenient síntesi panglossiana que supera tota contradicció i que se sol resumir amb la rutinària consigna: “la lluita pels drets socials i els drets nacionals és indestriable”. </span><span style="font-size: large;">Per a la resta, la irrupció de Podemos en l’escenari polític pot representar una via útil per superar les divisions i els agres debats dels últims anys. Els entusiastes amb el procés hi poden veure una oportunitat per aconseguir un referèndum pacífic i pactat amb la resta d’Espanya, que, en cas de victòria del sí, donaria lloc a una independència real, amb reconeixements internacionals, començant per Madrid. Als escèptics, ara sobtadament il·lusionats, Podemos els ajuda a recuperar l</span><span style="font-size: large;">’esperança en </span><span style="font-size: large;">un</span><span style="font-size: large;"> projecte de ruptura democràtica que mobilitza electoralment</span><span style="font-size: large;"> el gruix de les classes populars</span><span style="font-size: large;"> </span><span style="font-size: large;">i que, en el camí, no ha de fer distincions entre la màfia de fora i la de casa.</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">No hi ha dubte que, abans que Podemos aconsegueixi esdevenir el principal partit rupturista a Catalunya, els seus enemics</span><span style="font-size: large;"> intentaran explotar les seves possibles contradiccions en la qüestió nacional.</span><span style="font-size: large;"> Se li criticarà l’ambigüitat. Se l’acusarà alternativament de proindepententista i de mera sucursal regional dels politòlegs de Somosaguas. Se li repetirà que és impossible pretendre aplegar el cinturó roig i la realitat de comarques en un projecte de país coherent. Probablement, la millor manera de no empantanegar-se en aquest debat recurrent i de poder construir àmplies aliances democràtiques –amb moviments socials i amb altres actors polítics com ara Guanyem, Procés Constituent, EUiA, etc.– consisteix a seguir fent com fins ara: defensar el dret a decidir, sense acostar-se a CiU i sense deixar d’impulsar la pròpia agenda i condicionar la dels altres. Allò que ara tant encertadament es descriu com </span><span style="font-size: large;">“</span><span style="font-size: large;">ocupar la centralitat del tauler.</span><span style="font-size: large;">”</span><span style="font-size: large;"> També pot ser bo apre</span><span style="font-size: large;">ndre de les millors tàctiques de l’ANC, adaptant-les als objectius d’una nova majoria rupturista: <i>Primer, democràcia, sobirania i drets socials per a tothom i després ja en parlarem.</i></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
Andreuhttp://www.blogger.com/profile/10444836154656622999noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-9537809.post-20774975930290609712014-08-20T00:13:00.002+02:002014-08-21T06:54:03.674+02:00QUAN VA SER L'ÚLTIM COP QUE VAS PENSAR EN LA UNIÓ EUROPEA AMB IL·LUSIÓ?<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjIwK6VJaQt_-vBzfk8uI6LirRClOhr0nMSTWkWP0SnYU5XjfqaENu8a8kyTJVSklPlXiu_ZAAtfY2a4vYtG61yqho9_N_QLRKfxEe7kzWN4IXJkh8KpJhR3zcnLKBnpZ5zgqUGfw/s1600/junckershultz.jpg" imageanchor="1" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjIwK6VJaQt_-vBzfk8uI6LirRClOhr0nMSTWkWP0SnYU5XjfqaENu8a8kyTJVSklPlXiu_ZAAtfY2a4vYtG61yqho9_N_QLRKfxEe7kzWN4IXJkh8KpJhR3zcnLKBnpZ5zgqUGfw/s1600/junckershultz.jpg" height="280" width="400" /></a></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">Fa un parell d’anys, un amic nord-americà que estava treballant de professor universitari a Madrid em va explicar una conversa amb els seus estudiants. «Els vaig preguntar si entenien que les seves vides es veuen profundament afectades per membres d’una comissió a Bèlgica que ningú no ha votat. I em van contestar que no, que no ho havien pensat d’aquesta manera.» El professor no era cap radical. Quan parlàvem de política nord-americana, tendia a mostrar-se raonablement satisfet amb l’Administració Obama com a mal menor respecte al sadisme extremista del Partit Republicà. En canvi, els resultats econòmics i polítics del projecte europeista l’inquietaven, especialment la degradació de les democràcies europees com a conseqüència de la progressiva pèrdua de sobirania. També el desconcertava l’aparent inconsciència amb què la gent del seu voltant vivia tot aquest procés: «Per què centren la seva ira exclusivament contra els polítics i els banquers espanyols i mai no protesten contra la Unió Europea?</span><span style="font-size: large;">»</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">La resposta no era fàcil. Per començar, la generalització resultava una mica injusta. Des de principis dels noranta, Esquerra Unida, la tercera força política estatal, ha mantingut una posició molt crítica amb la deriva neoliberal de la UE. També cal assenyalar que Espanya és el país de la Unió Europea on l’entusiasme pel projecte europeista ha anat caient de manera més notable. El 2004, un 63% dels enquestats tenien una imatge positiva de la Unió Europea. Vuit anys més tard, només un 22% mantenien aquesta opinió. Probablement, un dels factors que explica l’èxit del nou partit d’esquerres, PODEMOS, és justament la seva habilitat per connectar políticament amb l’euroescepticisme popular. En la darrera nit electoral, Pablo Iglesias va usar un llenguatge insòlit per a aquesta mena d</span><span style="font-size: large;">’</span><span style="font-size: large;">ocasions: «No volem ser una colònia d’Alemanya.» </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">El fet de donar-li la raó i d’emmarcar-la en un context vagament justificador no va acabar de convèncer el meu interlocutor. El que deia li sonava a excuses. Per part meva, hauria estat més útil i honest intentar enriquir la seva curiositat explicant-li algunes de les il·lusions i les esperances que havia estat capaç de generar el projecte europeista, fins i tot entre militants d’esquerres contraris al Tractat de Maastricht i al projecte de Constitució Europea. Hauria pogut fer com ell i recórrer a l</span><span style="font-size: large;">’ús de l</span><span style="font-size: large;">’anècdota.</span><span style="font-size: large;"> Al cap i a la fi, per saber què es pensa realment sobre </span><span style="font-size: large;">Europa, és francament difícil trobar alguna cosa d</span><span style="font-size: large;">’</span><span style="font-size: large;">interès</span><span style="font-size: large;"> en els calculats discursos electorals de la majoria de líders polítics. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">Heus aquí alguns exemples anecdòtics. A la tardor de 2010, un respectable militant de l’antifranquisme em deixà anar: «Jo el que vull és que els alemanys se’ns empassin. Que ens annexionin. És molt senzill. Només cal que facin el mateix que van fer amb l’Alemanya de l’Est.» Aquesta era la conclusió, brutalment sincera, a què havia arribat després de constatar que la unió monetària només funcionaria amb una autèntica unió política. Per acabar-ho de rematar, va afegir: «En aquest tema, en el fons, no hi ha debat. No n’hi pot haver. És políticament inviable –és suïcida, de fet– reclamar, des de l’esquerra, passos enrere en l’actual procés d</span><span style="font-size: large;">’</span><span style="font-size: large;">integració europea. Ens acusarien de <i>freakies</i>. Ens linxarien. Oblida-te’n.» </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">Uns anys abans, a la primavera de 2003, en una classe de doctorat d’Història Contemporània, vaig escoltar com un estudiant –aplicat i molt progressista– aventurava una hipòtesi comparativa sobre la història econòmica recent de Mèxic i Espanya: «Actualment som molt més rics que Mèxic. Fa només trenta anys no era així. Això és gràcies a la Unió Europea. Nosaltres tenim la sort de tenir un veí fort, Alemanya, visiblement acomplexat pel seu passat militarista i nazi i que ara, per compensar, té un impuls expansionista moderat, persuasiu... fins i tot benèvol.» Un altre company l’interrompé i li preguntà si s</span><span style="font-size: large;">’adonava que, pel que deia, s</span><span style="font-size: large;">’entenia</span><span style="font-size: large;"> que Alemanya havia renunciat a seguir els seus propis interessos nacionals</span><span style="font-size: large;">. «No, no, és clar que no», li contestà, «els alemanys s’enriqueixen més que nosaltres, és cert, però el seu model de creixement no va en contra del nostre. No practiquen un model mercantilista a ultrança amb la intenció d</span><span style="font-size: large;">’<i>empobrir el veí</i>.</span><span style="font-size: large;"> Mira els fons de cohesió regional. I mira com comparteixen generosament la seva moneda amb un país com el nostre, que fins fa quatre dies els exportàvem treballadors immigrants. A més, parlant d</span><span style="font-size: large;">’immigració, cal tenir en compte que </span><span style="font-size: large;">ara hem passat a funcionar com a Estat fronterer amb el Tercer Món. I s</span><span style="font-size: large;">’ha de reconèixer que </span><span style="font-size: large;">ens paguen bé la feina bruta. Mèxic, en canvi, ha de patir els Estats Units. Un veí poderós, insolidari i molt ideològic, amb un elevat sentiment de superioritat moral, convençut que no deu res a ningú.» </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">Un últim exemple, menys original que els anteriors, me’l va donar un company dels anys d’institut, que durant un cert temps va orbitar al voltant d’un grupuscle polític d’arrel trotskista. Era a finals dels noranta. La pesseta tenia els dies comptats i</span><span style="font-size: large;"> la popularitat de les institucions europees passava per un dels seus millors moments</span><span style="font-size: large;">. Lamentant els efectes geopolítics de la caiguda de la Unió Soviètica, no faltava qui</span><span style="font-size: large;"> diposités les seves esperances en un possible relleu europeu:</span><span style="font-size: large;"> «Bé, com a mínim, m</span><span style="font-size: large;">’</span><span style="font-size: large;">hauràs de concedir que la Unió Europea pot representar un contrapoder a l’hegemonia estatunidenca. Només per això, ja val la pena celebrar-ne l’existència i confiar que, amb el temps, acabarà plantant cara als excessos imperialistes dels Estats Units a l’Orient Mitjà i a l’Amèrica Llatina.» </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">Tots tres comentaris provenien de companys molt capaços. Avui en dia grinyolen força, però val a dir que, en aquell moment, podien passar per opinions respectables o, com a mínim, per racionalitzacions de bona fe</span><span style="font-size: large;">. Tampoc no seria just</span><span style="font-size: large;"> pensar que l’europeisme d’esquerres només s’hagi basat en il·lusions sense fonament. En determinades ocasions, l’esquerra i els moviments socials han volgut veure Europa com un terreny útil per tòrcer la voluntat dels ocupants de La Moncloa. A vegades, aquesta estratègia ha funcionat parcialment, sobretot en alguns conflictes mediambientals. Les directives europees contra l</span><span style="font-size: large;">’ús del mercuri –malgrat ser menys restrictives del que recomana l</span><span style="font-size: large;">’OMS i la FAO i malgrat, també,</span><span style="font-size: large;"> </span><span style="font-size: large;">els</span><span style="font-size: large;"> reiterats incompliments dels governs espanyols– en són un bon exemple.</span><span style="font-size: large;"> </span><br />
<br />
<span style="font-size: large;">Ara bé, fent balanç, és evident que la perspectiva que dóna el pas del temps ha anat destruint la majoria d</span><span style="font-size: large;">’il</span><span style="font-size: large;">·</span><span style="font-size: large;">lusions europeistes entre la gent d</span><span style="font-size: large;">’esquerres</span><span style="font-size: large;">. </span><span style="font-size: large;">La gestió de la crisi espanyola a nivell europeu –rescat bancari, imposició de polítiques procícliques d’austeritat fiscal, contrareformes laborals, “inhibició” del BCE davant la crisi del deute, etc.– ha acabat definitivament amb la imatge d’una dominació benèvola des de Berlín. Els somnis d</span><span style="font-size: large;">’una unificació política europea basada en el model de reunificació alemanya semblen cada cop menys probables. Tampoc no queda clar que, des d</span><span style="font-size: large;">’una òptica progressista,</span><span style="font-size: large;"> es tracti d</span><span style="font-size: large;">’</span><span style="font-size: large;">una opció política gaire desitjable. </span><span style="font-size: large;">Per als treballadors de l’antiga República Democràtica Alemanya, el procés d</span><span style="font-size: large;">’</span><span style="font-size: large;">unió monetària i política amb l’Alemanya occidental no va ser precisament un gran exemple de fraternitat desinteressada. D’altra banda, la idea que el projecte europeista pot representar un desafiament geopolític a l’actual posició hegemònica dels Estats Units no es correspon amb els fets. Només cal veure el paper de la Unió Europea a Ucraïna i a Gaza. O les negociacions per a un tractat de lliure comerç entre Washington i Brussel·les. No és cap casualitat que el mapa de la UE i de l’OTAN a Europa sigui pràcticament idèntic. Tampoc no ho és que l’Assemblea Parlamentària de l’OTAN tingui la seu a Brussel·les i que, en la seva composició, hi hagi una quota reservada per a membres del Parlament Europeu. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">Els resultats de les últimes eleccions europees han dibuixat un escenari</span><span style="font-size: large;"> que permet pensar en </span><span style="font-size: large;">un ampli front democràtic i d</span><span style="font-size: large;">’esquerres</span><span style="font-size: large;"> com a alternativa de govern a Madrid. Fins i tot hi ha qui diu que les properes eleccions municipals es podrien acabar interpretant com un inesperat plebiscit sobre l</span><span style="font-size: large;">’actual règim polític</span><span style="font-size: large;">.</span><span style="font-size: large;"> Per contra, no sembla gaire probable que s</span><span style="font-size: large;">’acabi articulant</span><span style="font-size: large;"> </span><span style="font-size: large;">una hipotètica majoria progressista i influent al Parlament Europeu o que la imminent victòria de Syriza a Grècia sigui capaç de forçar un gir en les decisions del Consell Europeu. </span><span style="font-size: large;">Aquest context obliga a replantejar-se alguns dels principis dominants en l’europeisme crític d’esquerres. Segueix sent la Unió Europea un camp de batalla útil per al canvi social? És possible reformar les institucions europees des de dins? En quant de temps? La discussió no hauria d’estar basada en clixés periodístics sobre “eurofans” i “euròfobs”. Més aviat es tractaria d</span><span style="font-size: large;">’intentar assolir un nou</span><span style="font-size: large;"> consens d</span><span style="font-size: large;">’esquerres sobre la UE</span><span style="font-size: large;"> que estigués menys condicionat per les il</span><span style="font-size: large;">·</span><span style="font-size: large;">lusions del passat i més fonamentat en una anàlisi realista del present. Mentre no existeixi un autèntic sentiment de solidaritat nacional a escala europea, no té sentit proposar, sempre i en qualsevol circumstància, “Més Europa”, així, en abstracte, com a solució a tots els problemes de la UE. Mentre la pràctica totalitat dels governs europeus –així com els principals partits de l</span><span style="font-size: large;">’</span><span style="font-size: large;">oposició– es mantinguin fidels a l</span><span style="font-size: large;">’ortodòxia </span><span style="font-size: large;">neoliberal, tampoc no es pot continuar conreant un optimisme ingenu sobre la possibilitat d</span><span style="font-size: large;">’instaurar una </span><span style="font-size: large;">“Europa Social i dels Treballadors”.</span><span style="font-size: large;"> </span><span style="font-size: large;">El que ara ens cal és un programa polític sobre Europa que s’entengui i que sigui, alhora, ambiciós i de mínims, selectiu i concret, lluny de consignes buides i pretensioses. Un programa, en definitiva, que pugui ser útil per tornar a situar el lligam entre democràcia, drets socials i sobirania popular al centre d’un projecte emancipador i realista.</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
Andreuhttp://www.blogger.com/profile/10444836154656622999noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-9537809.post-54812842403888406022014-07-29T07:37:00.002+02:002014-07-31T05:04:29.427+02:00«ISRAEL ES TROBA EN UNA CRUÏLLA.» Entrevista a l'historiador israelià Ilan Pappé (28/07/2014)<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgww-nwBDQlwAQ_Zn_cVSSctoQi1CDIlcOpRQzB-ckNeorp1-xWHkgDc4yNHV-VFM51fgvYyVwtNECuuxM1aZv2W1a6tQL-0ncciSK8wqXN7dLyxBbSDAUsAYJKQpbTU7WInYA1rA/s1600/Ilan-Pappe.jpg" imageanchor="1" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgww-nwBDQlwAQ_Zn_cVSSctoQi1CDIlcOpRQzB-ckNeorp1-xWHkgDc4yNHV-VFM51fgvYyVwtNECuuxM1aZv2W1a6tQL-0ncciSK8wqXN7dLyxBbSDAUsAYJKQpbTU7WInYA1rA/s1600/Ilan-Pappe.jpg" height="251" width="400" /></a></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Georgia, Times New Roman, serif; font-size: large;"><b>Amy Goodman:</b> A mesura que continuem la nostra cobertura de la crisi a Gaza, anem a Haifa, Israel, per parlar amb Ilan Pappé, professor d’història i director del Centre Europeu d’Estudis Palestins a la Universitat d’Exeter, al Regne Unit. És autor de diversos llibres, entre ells, el més recent, <i>The Idea of Israel: A History of Power and Knowledge</i>. S’uneix a nosaltres, a <i>Democracy Now!</i>, via <i>streaming</i> des de Haifa. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Georgia, Times New Roman, serif; font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Georgia, Times New Roman, serif; font-size: large;">Benvingut a <i>Democracy Now!</i>, professor Pappé. Fins ara, han mort més de mil palestins, i crec, també, que el nombre és de quaranta-cinc soldats israelians i tres civils morts a Israel. Pot parlar de les últimes negociacions sobre un alto el foc i el que vostè creu que ha de succeir? </span></div>
<span style="font-family: Georgia, Times New Roman, serif; font-size: large;"><br />
</span><br />
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Georgia, Times New Roman, serif; font-size: large;"><b>Ilan Pappé:</b> És un plaer estar al teu programa, Amy. No hi ha cap senyal d’un alto el foc sobre el terreny. Es pot dir que hi ha dues iniciatives encara en marxa i que competeixen: la iniciativa egipcioisraeliana, que en realitat vol dictar a Hamàs un retorn al <i>statu quo</i> i que és una manera de marginar i ignorar totes les lluites de Hamàs, i hi ha un esforç més seriós, el que el secretari d’Estat, John Kerry, està intentant tirar endavant, amb l’ajuda dels qatarians i dels turcs, per intentar tractar, com a mínim, algunes de les qüestions que estan en el fons d’aquesta actual onada de violència. Fins ara, però, cap de les dues iniciatives ha afectat la realitat sobre el terreny, més enllà d’un cert moment de calma en les últimes hores en comparació amb els últims vint dies. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Georgia, Times New Roman, serif; font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Georgia, Times New Roman, serif; font-size: large;"><b>Amy Goodman: </b>Hi va haver protestes a Tel Aviv. Quantes persones van participar en les protestes d</span><span style="font-family: Georgia, 'Times New Roman', serif; font-size: large;">’</span><span style="font-family: Georgia, Times New Roman, serif; font-size: large;">aquest cap de setmana? I a Haifa? Vostè era a la protesta de Haifa, professor Pappé? </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Georgia, Times New Roman, serif; font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Georgia, Times New Roman, serif; font-size: large;"><b>Ilan Pappé:</b> Sí, sí que hi era. A Haifa, hi havia al voltant de set-centes persones. A Tel Aviv, n’hi havia tres mil. He de dir que, evidentment, un gran nombre dels manifestants són ciutadans palestins d’Israel. El nombre de jueus israelians que són prou valents per sortir i manifestar-se és, doncs, fins i tot menor del que aquestes xifres indiquen. I es van topar amb una reacció molt violenta, tant per part dels manifestants d’extrema dreta com per part de la policia. La policia els tractà amb molta duresa. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Georgia, Times New Roman, serif; font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Georgia, Times New Roman, serif; font-size: large;"><b>Amy Goodman:</b> Què creu que és més important que la gent entengui sobre el conflicte?
</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Georgia, Times New Roman, serif; font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Georgia, Times New Roman, serif; font-size: large;"><b>Ilan Pappé:</b> Crec que el més important és el context històric. Quan un escolta la cobertura dels grans mitjans de comunicació sobre la situació a Gaza, un té la impressió que tot comença amb un llançament irracional de coets contra Israel per part de Hamàs. I hi ha dos antecedents històrics molt bàsics que queden ocultats. El més immediat es remunta al juny d’aquest any, quan Israel va decidir intentar destruir políticament Hamàs a Cisjordània per la força i frustrar els intents del govern d’unitat palestí per impulsar una campanya internacional per dur Israel davant la justícia sobre la base de l’agenda dels drets humans i els drets civils. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Georgia, Times New Roman, serif; font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Georgia, Times New Roman, serif; font-size: large;">I el context històric més profund és el fet que des de 2005, la Franja de Gaza –o la gent de la Franja de Gaza– està sent empresonada com a criminals, i el seu únic crim és que són palestins en una ubicació geopolítica que Israel no sap com bregar-hi. I quan van triar democràticament algú que es va comprometre a lluitar contra aquesta <i>guetització</i> o aquest setge, Israel va reaccionar amb tota la seva força. Llavors, aquest tipus de context històric més ampli, que podria explicar a la gent que es tracta d’un intent desesperat per sortir de la situació de què estava parlant l’anterior entrevistat, és al fons de la qüestió i, per tant, té solució. Un pot resoldre aquesta situació aixecant el setge, permetent a la població de Gaza que es connecti amb els seus germans i germanes a Cisjordània, i permetent-los que es connectin amb el món i que no visquin en unes circumstàncies que sembla que ningú més al món està experimentant en aquest moment històric. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Georgia, Times New Roman, serif; font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Georgia, Times New Roman, serif; font-size: large;"><b>Amy Goodman:</b> Professor Pappé, durant el cap de setmana, el corresponsal de la BBC Jon Donnison va informar sobre el que es va considerar un reconeixement israelià que Hamàs no era responsable de la mort dels tres adolescents israelians a Cisjordània al juny. A Twitter, Donnison va dir que Micky Rosenfeld, portaveu de la policia israeliana, li havia explicat que els sospitosos que van matar els tres adolescents eren una cèl·lula solitària afiliada a Hamàs, però que no operaven sota el seu lideratge. Quina rellevància té això?
</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Georgia, Times New Roman, serif; font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Georgia, Times New Roman, serif; font-size: large;"><b>Ilan Pappé:</b> És molt important perquè, evidentment, això ho sabien els israelians en el moment que es van assabentar d’aquest segrest i de l’assassinat dels tres joves colons. Estava molt clar que Israel estava buscant un pretext per tractar de posar en marxa una operació militar tant a Cisjordània com a la Franja de Gaza per tal de fer tornar Palestina a la situació que hi havia durant el fallit procés de pau [...] de manera que podien oblidar-se’n i continuar amb la colonització de Cisjordània, sense la necessitat de canviar res en la seva actitud o les seves polítiques. I la depressió a Cisjordània, la frustració, la ira, sobretot al maig de 2014, per l’assassinat de cinc joves palestins a mans de l’Exèrcit israelià, va esclatar en aquesta acció local, aquesta iniciativa local, que no tenia res a veure amb l’estratègia de Hamàs, que estava disposat a tractar de donar a Abu Mazen llibertat d’acció per crear un govern d’unitat i per provar la nova iniciativa d’anar a les Nacions Unides, d’anar als organismes internacionals, amb la finalitat de responsabilitzar Israel pels més de quaranta-sis anys de colonització i d’ocupació. Realment això posa en relleu la connexió entre un pretext i una política i una estratègia que ha causat aquesta carnisseria a Gaza. </span></div>
<span style="font-family: Georgia, Times New Roman, serif; font-size: large;"><br />
</span><br />
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Georgia, Times New Roman, serif; font-size: large;"><b>Amy Goodman:</b> Finalment, professor Pappé, vostè ha treballat a Israel durant anys com a professor. Va marxar d’Israel i ara fa classes a la Universitat d’Exeter, al Regne Unit. Ha tornat a Haifa. Veu un canvi al seu país? </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Georgia, Times New Roman, serif; font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Georgia, Times New Roman, serif; font-size: large;"><b>Ilan Pappé:</b> Sí, malauradament, un canvi cap a pitjor. Crec que Israel es troba en una cruïlla, però ja ha pres la decisió sobre quina direcció seguirà des d’aquest encreuament. Ha estat en una cruïlla en què finalment havia de decidir si volia ser una democràcia o ser un Estat racista i d’apartheid, ateses les realitats sobre el terreny. Crec que Israel, el 2014, ha pres la decisió que prefereix ser un Estat d’apartheid racista i no una democràcia, amb l</span><span style="font-family: Georgia, 'Times New Roman', serif; font-size: large;">’</span><span style="font-family: Georgia, Times New Roman, serif; font-size: large;">esperança, encara, que els Estats Units autoritzarien aquesta decisió i la dotarien de la immunitat necessària per continuar amb aquesta política i les seves consegüents implicacions vers els palestins, siguin on siguin. </span></div>
<span style="font-family: Georgia, Times New Roman, serif; font-size: large;"><br />
<b>Amy Goodman:</b> Què creu que haurien de fer els Estats Units?
</span><br />
<span style="font-family: Georgia, Times New Roman, serif; font-size: large;"><br />
</span><br />
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><span style="font-family: Georgia, Times New Roman, serif;"><b>Ilan Pappé:</b> Bé, els Estats Units haurien d’aplicar les definicions bàsiques de la democràcia a Israel i reconèixer que estan donant, estan proporcionant un suport incondicional a un règim que viola sistemàticament els drets humans i els drets civils de qualsevol persona que no sigui jueva entre el riu Jordà i la Mediterrània. Si els Estats Units volen donar u</span><span style="font-family: Georgia, 'Times New Roman', serif;">n clar suport a aquesta mena de règims –ja ho havien fet en el passat–, està bé. Però si sent que vol enviar un missatge diferent a l’Orient Mitjà, llavors realment té una agenda diferent dels drets humans... </span></span></div>
<span style="font-family: Georgia, Times New Roman, serif; font-size: large;"><br />
<b>Amy Goodman:</b> Tenim dos segons. </span><br />
<span style="font-family: Georgia, Times New Roman, serif; font-size: large;"><br />
<b>Ilan Pappé:</b> ...sí... drets humans i drets civils a Palestina.
</span><br />
<span style="font-family: Georgia, Times New Roman, serif; font-size: large;"><br /></span>Andreuhttp://www.blogger.com/profile/10444836154656622999noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-9537809.post-25373574091628768202014-01-20T03:30:00.000+01:002014-01-21T16:02:36.355+01:00Treball Digne per a Tothom<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj9HXHAoROaM3bfBXhM9g2aHIL5X6qkNqt5JgIeyvOjnekU1Ig2yhXZYVYvaLwzsrcoIaaMvreefH-j8cKs6aXcUpEuVDLwhwndx8BtxKuCEg6Zs_ix33aPlbwfCiW-hgSgn6SJyw/s1600/laturmata.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj9HXHAoROaM3bfBXhM9g2aHIL5X6qkNqt5JgIeyvOjnekU1Ig2yhXZYVYvaLwzsrcoIaaMvreefH-j8cKs6aXcUpEuVDLwhwndx8BtxKuCEg6Zs_ix33aPlbwfCiW-hgSgn6SJyw/s1600/laturmata.jpg" height="240" width="320" /></a></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">En les eleccions presidencials mexicanes de 2012, el carismàtic candidat de l</span><span style="font-size: large;"><span style="font-size: large;">’</span>esquerra, Andrés Manuel López Obrador, presentà un programa de política econòmica notablement més moderat que el de les eleccions anteriors. Sorprenentment, ara el candidat de </span><span style="font-size: large;"><span style="font-size: large;">l</span><span style="font-size: large;"><span style="font-size: large;">’</span>esquerra unida mexicana</span> prometia mantenir l’estabilitat pressupostària sense ni tan sols exigir una nova reforma fiscal de caràcter progressiu, justament en un dels països amb la pressió fiscal més baixa d</span><span style="font-size: large;"><span style="font-size: large;">’Amèrica Llatina</span>. Entre les seves propostes, però, en ressaltava una de molt popular i de contingut innegablement radical: la creació de milions de llocs de treball temporal públic per a joves en atur. </span><br />
<br />
<span style="font-size: large;">Durant la campanya, López Obrador no s’estigué de reconèixer la seva font d’inspiració: el <i>New Deal</i> del president nord-americà Franklin Delano Roosevelt, concretament la Works Progress Administration (WPA). La WPA era una agència del govern federal creada per Roosevelt i dedicada a la contractació de treballadors en atur. En la seva breu existència, </span><span style="font-size: large;"><span style="font-size: large;">entre 1935 i 1943, generà </span>8 milions de llocs de treball directes. Una bona part es destinaren</span><span style="font-size: large;"><span style="font-size: large;"> a treballadors no qualificats, el sector més durament colpejat per l</span><span style="font-size: large;">a crisi,</span> en feines d</span><span style="font-size: large;"><span style="font-size: large;">’</span>obres públiques i infraestructures</span><span style="font-size: large;">. </span><br />
<br />
<span style="font-size: large;">De l’interessant història de la WPA, val la pena destacar-ne dos aspectes. El primer és que, a diferència de la política de contractació funcionarial pròpia de l’era de l’Estat Benestar, la WPA no limitava les àrees de contractació a uns àmbits fixos de serveis (principalment, ensenyament, sanitat, seguretat pública i comunicacions), sinó que intentava adaptar-se a les necessitats dels qui patien l</span><span style="font-size: large;"><span style="font-size: large;">’</span>atur. La WPA tenia la gosadia d’intervenir en sectors tradicionalment reservats a la iniciativa privada per rescatar els treballadors en atur sense obligar-los a canviar d’ofici o de vocació. Un cas molt famós fou el del Federal Theatre Project, el programa de la WPA que donà feina a dramaturgs, tramoistes i actors, esplèndidament retratat en la pel·lícula <i>Cradle Will Rock</i> (Tim Robbins, 1999), traduïda al castellà com <i>Abajo el telón</i>. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">El segon aspecte de la història de la WPA que val la pena tenir en compte és el del seu declivi. A finals dels anys trenta, quan la batalla per la reforma del Tribunal Suprem forjà una nova majoria parlamentària de republicans i demòcrates conservadors a Capitol Hill, la WPA fou objecte d’atacs duríssims per part dels empresaris i la dreta política. Els enemics del <i>New Deal</i> aconseguiren forçar una progressiva disminució dels objectius i el finançament de l’agència fins que el <i>boom</i> econòmic de la Segona Guerra Mundial li donà el cop definitiu. El consens de postguerra s’inclinà </span><span style="font-size: large;"><span style="font-size: large;">pel foment d</span><span style="font-size: large;"><span style="font-size: large;">’</span>un gegantí complex militar-industrial</span> i per unes polítiques macroeconòmiques d’estímul fiscal i monetari</span><span style="font-size: large;"> que afavorien nivells pròxims a la plena ocupació, però que –llevat de les professions lligades a la funció pública– mantenien el poder de contractació en mans dels empresaris. D’aquesta manera, la WPA passà a la història com un episodi experimental i excèntric, on la urgència de voler solucionar un atur de dimensions insuportables (el 25% en el pitjor moment de la crisi als Estats Units) havia fet creuar algunes línies vermelles en les relacions de domini entre empresaris i treballadors.</span><br />
<br />
<span style="font-size: large;">Si les enquestes del CIS no enganyen, actualment </span><span style="font-size: large;"><span style="font-size: large;">l’atur constitueix la primera preocupació de la majoria de la gent, tant a Catalunya com a Espanya</span>. L’extrema dreta proposa una solució fal·laç i repugnant, però que té l’inquietant mèrit de ser fàcilment comprensible: “Si fem fora els immigrants, hi haurà milions de llocs de treball disponibles per als nadius.” L’esquerra, en canvi, disposa de respostes poc convincents, d’una vaguetat excessiva: “Cal implantar un nou model productiu”, “Impulsarem una agenda socioeconòmica de lluita contra l’atur”, “No a l’enèsima reforma laboral”, etc. De fet, quan l’esquerra critica el govern per la seva manifesta “ineficiència” en la reducció dels índexs d’atur, molt sovint fins i tot s’oblida de denunciar una veritat elemental: a aquest govern i a la classe capitalista que representa els <i>interessa</i> promoure un atur de caràcter massiu. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<br />
<span style="font-size: large;">D</span><span style="font-size: large;"><span style="font-size: large;">’</span>altra banda, tampoc no es pot dir que </span><span style="font-size: large;">l</span><span style="font-size: large;"><span style="font-size: large;">a insistència de l</span></span><span style="font-size: large;"><span style="font-size: large;">’</span>extrema esquerra en la solució cooperativista representi una proposta amb gaire potencial mobilitzador. La desesperació dels treballadors davant el drama de l’atur mereix una resposta més contundent, esperançadora i clara. Necessitem una esquerra que faci seva la consigna del “Treball Digne per a Tothom”. Una esquerra que garanteixi el dret constitucional al treball a través de la creació d’una Agència Nacional d</span><span style="font-size: large;"><span style="font-size: large;">’</span>Ocupació a l</span><span style="font-size: large;"><span style="font-size: large;">’</span>estil de la WPA per crear milions de llocs de treball públic, encara que siguin de caràcter temporal i de sou relativament modest. Per fer-ho fàcil en números, imaginem que aquesta Agència Nacional </span><span style="font-size: large;"><span style="font-size: large;">d</span><span style="font-size: large;"><span style="font-size: large;">’</span>Ocupació</span> es proposés eradicar l’atur i crear sis milions de treball temporal a mil euros al mes. Només en salaris i sense comptar les despeses indirectes d</span><span style="font-size: large;"><span style="font-size: large;">’</span>administració i infraestructura, el nou programa costaria mensualment 6.000 milions d</span><span style="font-size: large;"><span style="font-size: large;">’</span>euros (72.000 milions l</span><span style="font-size: large;"><span style="font-size: large;"><span style="font-size: large;">’</span></span>any, és a dir, una mica més del 7% del PIB). Sens dubte, es tracta d’una quantitat de diners immensa, difícilment assumible per a un govern sense sobirania monetària i que té els pressupostos vigilats per la Comissió Europea. Ara bé, sent honestos, tothom està </span><span style="font-size: large;"><span style="font-size: large;"><span style="font-size: large;">d’acord que </span>qualsevol sortida social i democràtica a la crisi passa per l</span><span style="font-size: large;"><span style="font-size: large;">’impagament del deute il</span></span><span style="font-size: large;"><span style="font-size: large;"><span style="font-size: large;">·</span>legítim i el consegüent</span> enfrontament amb la Troika (Comissió Europea, Banc Central Europeu i Fons Monetari Internacional).</span> A més, per elevada que sembli la xifra de 6.000 milions al mes, segueix estant per sota del ritme de 10.000 milions mensuals amb què actualment</span><span style="font-size: large;"> està augmentant el deute públic espanyol en el context d’una economia estancada i amb tendències deflacionistes.</span><span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">Hi ha qui argüirà que el problema d’una Agència Pública </span><span style="font-size: large;"><span style="font-size: large;"><span style="font-size: large;">d</span><span style="font-size: large;"><span style="font-size: large;">’</span>Ocupació</span></span> és d’arrel, que es tracta d’una proposta mancada de tot rastre de realisme. Que, en definitiva, eradicar l’atur a través de programes de contractació pública és una demanda impossible d’assumir en el si d’un sistema capitalista. El correcte funcionament del capitalisme necessita, en efecte, una enorme massa d’aturats –“l’exèrcit industrial de reserva”– per mantenir els salaris i les reivindicacions obreres sota control. Ben cert. Al capitalisme, però, no se</span><span style="font-size: large;"><span style="font-size: large;">’l derrota en abstracte, ni –molt rarament– d</span></span><span style="font-size: large;"><span style="font-size: large;"><span style="font-size: large;">’un dia per l</span></span></span><span style="font-size: large;"><span style="font-size: large;"><span style="font-size: large;"><span style="font-size: large;">’altre. L</span></span></span>a història de les grans lluites i conquestes populars així ho demostra. Aquestes sempre han xocat –i segueixen xocant– amb la lògica capitalista. Ja sigui l’abolició de l’esclavitud, la universalitat de l’ensenyament i la sanitat públiques, </span><span style="font-size: large;"><span style="font-size: large;">l’emancipació de gènere, els drets laborals, la lluita contra el canvi climàtic</span> o la nacionalització dels monopolis i dels recursos naturals. També, òbviament, l</span><span style="font-size: large;"><span style="font-size: large;"><span style="font-size: large;"><span style="font-size: large;"><span style="font-size: large;">’exigència d</span></span></span></span></span><span style="font-size: large;"><span style="font-size: large;"><span style="font-size: large;"><span style="font-size: large;"><span style="font-size: large;"><span style="font-size: large;"><span style="font-size: large;"><span style="font-size: large;"><span style="font-size: large;"><span style="font-size: large;">’un treball digne per a tothom.</span></span></span></span></span></span></span></span></span> En qualsevol cas, tal com està avançant la descomposició social, no es tracta de debatre un problema escolàstic sobre què va primer, l</span><span style="font-size: large;"><span style="font-size: large;">’abolició del capitalisme o el dret a un treball i a una existència digne</span>s. L</span><span style="font-size: large;"><span style="font-size: large;"><span style="font-size: large;"><span style="font-size: large;"><span style="font-size: large;"><span style="font-size: large;">’autèntic problema és que</span></span></span></span></span>, si l</span><span style="font-size: large;"><span style="font-size: large;"><span style="font-size: large;"><span style="font-size: large;"><span style="font-size: large;"><span style="font-size: large;"><span style="font-size: large;"><span style="font-size: large;"><span style="font-size: large;"><span style="font-size: large;"><span style="font-size: large;">’</span></span></span></span></span></span></span></span></span></span>esquerra continua parlant del drama de l’atur sense denunciar els seus beneficiaris i sense proposar un pla ambiciós i comprensible per eradicar-lo, correm el risc de tornar-nos definitivament inútils i irrellevants per a sectors importants de la classe treballadora. Els mateixos sectors –val la pena recordar-ho– que, en cas de romandre políticament i socialment abandonats com fins ara, poden acabar seduïts per l’extrema dreta i les seves tangibles i abominables propostes per intentar acabar amb l’atur i, de passada, amb el poc que ens queda de democràcia. </span></div>
Andreuhttp://www.blogger.com/profile/10444836154656622999noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-9537809.post-40815789912379358062014-01-06T06:24:00.000+01:002014-01-06T17:56:36.507+01:00Europeisme o democràcia?<style>
<!--
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:"MS 明朝";
panose-1:0 0 0 0 0 0 0 0 0 0;
mso-font-charset:128;
mso-generic-font-family:roman;
mso-font-format:other;
mso-font-pitch:fixed;
mso-font-signature:1 134676480 16 0 131072 0;}
@font-face
{font-family:"MS 明朝";
panose-1:0 0 0 0 0 0 0 0 0 0;
mso-font-charset:128;
mso-generic-font-family:roman;
mso-font-format:other;
mso-font-pitch:fixed;
mso-font-signature:1 134676480 16 0 131072 0;}
@font-face
{font-family:Cambria;
panose-1:2 4 5 3 5 4 6 3 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:auto;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:-536870145 1073743103 0 0 415 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-unhide:no;
mso-style-qformat:yes;
mso-style-parent:"";
margin:0in;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:Cambria;
mso-fareast-font-family:"MS 明朝";
mso-bidi-font-family:"Times New Roman";}
.MsoChpDefault
{mso-style-type:export-only;
mso-default-props:yes;
font-size:10.0pt;
mso-ansi-font-size:10.0pt;
mso-bidi-font-size:10.0pt;
font-family:Cambria;
mso-ascii-font-family:Cambria;
mso-fareast-font-family:"MS 明朝";
mso-hansi-font-family:Cambria;}
@page WordSection1
{size:595.0pt 842.0pt;
margin:1.0in 1.25in 1.0in 1.25in;
mso-header-margin:.5in;
mso-footer-margin:.5in;
mso-paper-source:0;}
div.WordSection1
{page:WordSection1;}
</style> <br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<span style="font-size: large;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEia-7drWzUIh9roahoI7ddd0RCJeCc0_J93p6XDp8cH1igl1zTaMB31E3OFjZoNxzqafEU7dbkJ57f2iuRvG2FMs2Hm5LBIdaSWAOCdv_bFCtqy0pdjXatcYDD4FVPBNnCySI9LtQ/s1600/europarl.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEia-7drWzUIh9roahoI7ddd0RCJeCc0_J93p6XDp8cH1igl1zTaMB31E3OFjZoNxzqafEU7dbkJ57f2iuRvG2FMs2Hm5LBIdaSWAOCdv_bFCtqy0pdjXatcYDD4FVPBNnCySI9LtQ/s1600/europarl.jpg" height="320" width="239" /></a></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Georgia,"Times New Roman",serif;"><span lang="CA" style="font-size: large;">Més enllà de les alarmes per l’auge de l’extrema dreta, sembla
que el resultat de les eleccions al Parlament europeu no implicarà canvis gaire
rellevants. Les escasses competències de l’Eurocàmara i la solidesa de
l’aliança parlamentària entre el Partit Socialista Europeu i el Partit Popular
Europeu segueixen reduint la capacitat de decisió dels electors i l’atracció popular a les urnes. L’abstenció es preveu, com sempre, elevada. I, malgrat tot, les
eleccions europees d’enguany prometen ser les més interessants des que Espanya
hi participa. Cada cop hi ha més consciència del paper de les institucions
europees en l’origen i la profunditat de la crisi econòmica, sobretot en els
països del sud d’Europa. Una part substancial i creixent de la majoria
treballadora entén que, dins d’aquesta moneda única i sota aquesta Unió Europea,
és impossible articular una sortida social i democràtica a la crisi. En aquest
context, cal esperar que el debat polític europeu pugi de nivell i que l’esquerra
aprofiti la contesa electoral per fer arribar un missatge de realisme i
esperança sobre el millor camí per posar fi a la tirania de la Troika (Comissió
Europea, Banc Central Europeu i Fons Monetari Internacional) al nostre país.</span></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Georgia,"Times New Roman",serif;"><span style="font-size: large;"><br /></span></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Georgia,"Times New Roman",serif;"><span lang="CA" style="font-size: large;">En el cas d’ICV, l’impressionant currículum i l’envejable
procés d’elecció interna del candidat –unes primàries força més competitives de
l’habitual– fan pensar que Ernest Urtasun estarà a l’altura. Amb tot, ja fos
per un excés d’expectatives o per culpa d’un format breu i encotillat, el cert
és que l’entrevista del periodista Miguel Noguer al candidat d’ICV <a href="http://ccaa.elpais.com/ccaa/2014/01/01/catalunya/1388605016_474262.html">(“Ser europeísta hoy es criticar mucho a la Unión Europea”, <i>El País</i>, 2 de gener de 2014)</a> resulta un pèl decebedora. Estranyament, venint d’un
membre de la família verda europea, el
tractament de qüestions ecològiques es limita a un vaga referència al “progrés
en matèria social i ambiental” durant l’època del Tripartit. El més problemàtic
de l’entrevista, però, apareix quan el candidat opina sobre la crisi de l’euro:
“El Tractat de Maastricht fou un error, però sortir de l’euro seria pitjor.”</span></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Georgia,"Times New Roman",serif;"><span style="font-size: large;"><br /></span></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Georgia,"Times New Roman",serif;"><span lang="CA" style="font-size: large;">Cal reconèixer que la denúncia del candidat Urtasun al Tractat
de Maastricht es pot entendre com una lloable autocrítica a la posició que Iniciativa
mantingué en el seu moment. També és cert, com diu Urtasun, que, davant la
crisi de la moneda única, l’opció preferent i de major consens entre l’esquerra europea
no és la desaparició de l’euro, sinó l’exigència d’una veritable unió fiscal
que acabi amb els desequilibris que genera l’actual unió monetària. Val la pena
recordar que la unió fiscal que reclama l’esquerra europea implicaria unes
transferències de recursos entre regions d’un volum proporcionalment similar a
les que exigeix la solidaritat interterritorial en el si d’un Estat funcional,
les quals, com bé sabem per experiència pròpia, poden esdevenir font
inesgotable de suspicàcies i ressentiments, fins i tot entre pobles germans.</span></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Georgia,"Times New Roman",serif;"><span style="font-size: large;"><br /></span></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Georgia,"Times New Roman",serif;"><span lang="CA" style="font-size: large;">Ben mirat, l’autèntic debat sobre l’euro no se centra en la
conveniència teòrica d’una unió fiscal. Fins aquí, tots hi podem estar d’acord.
El debat comença quan un es planteja la plausibilitat de la necessària reforma
radical –o, més aviat, revolució– que haurien de patir la UE i el BCE per
assolir aquesta unió fiscal. Com s’aconsegueix un objectiu tan ambiciós?
Urtasun promet que, en cas de ser escollit, mirarà de contribuir a la ruptura
de la coalició entre populars i socialistes europeus i a la formació d’una nova
majoria d’esquerres a Estrasburg. I si Urtasun no té sort?
Fins quan aguantarem en el si d’una unió monetària al servei de les oligarquies
financeres europees? A diferència del que pensa bona part de l’esquerra, per
Urtasun –si l’he entès bé– la recuperació de la sobirania monetària no s’ha de
plantejar ni com una amenaça per obtenir un tracte més just i favorable per part del BCE,
ni tampoc com a pla B, és a dir, com a escenari preferible a l’agonia actual en
cas que la unió fiscal europea es revelés com un objectiu polític irrealitzable.</span></span></div>
<div class="MsoNormal">
<span style="font-family: Georgia,"Times New Roman",serif;"><span style="font-size: large;"><br /></span></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Georgia,"Times New Roman",serif;"><span lang="CA" style="font-size: large;">En definitiva, l’estratègia política que proposa Urtasun
planteja dos problemes greus. En primer lloc, la manca de realisme. Per fer una
revolució democràtica europea es necessita alguna cosa més que la voluntat de
persuadir als parlamentaris del Partit Socialista Europeu perquè trenquin amb
els seus col·legues conservadors. Per començar, més enllà de belles invocacions
retòriques a l’europeisme, caldria, com a mínim, tenir una esfera pública
comuna. Ara mateix, els pobles d’Europa no compten ni amb un sol mitjà de
comunicació escrit d’àmbit continental. Si es vol optar per la revolució
democràtica europea, s’han d’explicar millor les actuals dificultats, els
possibles mitjans per aconseguir-la i la previsible llarga durada de la
travessia.</span></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Georgia,"Times New Roman",serif;"><span style="font-size: large;"><br /></span></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Georgia,"Times New Roman",serif;"><span lang="CA" style="font-size: large;">El segon problema és més greu. Deixar entendre que, en
cas de fracassar la unió fiscal, la permanència dins la unió monetària queda fora de debat equival a afirmar que, posats a triar entre els ideals europeistes i els
democràtics, ens inclinem clarament pels primers. Al cap i a la fi, la solució
progressista i racional a la crisi de l’euro és la de tornar a fer coincidir
l’extensió de la democràcia amb la de la sobirania. Si alguna cosa ens ha
ensenyat Europa, és que l’una no pot existir sense l’altra. La reconciliació entre sobirania i democràcia es pot
aconseguir de dues maneres. A escala europea o estatal. O bé avançant seriosament
en la unió política i fiscal europea, o bé recuperant la sobirania monetària. Si
som demòcrates, no ens queda cap altre remei. Romandre indefinidament lligats
als poders antidemocràtics i antisocials de Brussel·les i Frankfurt no és una
opció. Llevat, és clar, que considerem impossible “la democràcia en un sol
país” o que acceptem la por a ser titllats de tanoques euroescèptics com la
brúixola inconfessable del nostre pensament polític.</span></span></div>
Andreuhttp://www.blogger.com/profile/10444836154656622999noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-9537809.post-25296910519979209832012-11-12T15:54:00.001+01:002012-11-12T21:14:09.851+01:00Una vaga contra el consens de l’1%<div style="text-align: justify;">
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgGgpShR0vF6Kbi7n466MymswDJV_HRtBayGetK5c2xbxmPjpNFljdBD2LB7PL0-WGoIL7LtN7DE-xydbJWH7k9i82tV3_huQN1i_yxMN567kOJs1s6FVshxxIhMa7XuiHbbg7avg/s1600/vagatroika.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="400" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgGgpShR0vF6Kbi7n466MymswDJV_HRtBayGetK5c2xbxmPjpNFljdBD2LB7PL0-WGoIL7LtN7DE-xydbJWH7k9i82tV3_huQN1i_yxMN567kOJs1s6FVshxxIhMa7XuiHbbg7avg/s400/vagatroika.jpg" width="285" /></a></div>
Tal com afirmava el professor Alexandre Muns en un article publicat el passat 9 de novembre [“España liberal, Europa keynesiana”, <i>Cinco Días</i>], darrerament s’està forjant un nou consens sobre la necessitat d’alentir el ritme de les polítiques d’austeritat fiscal al sud d’Europa. El suport més important ha vingut del Fons Monetari Internacional, els portaveus del qual han alertat reiteradament sobre el perill d’un excés de zel en l’aplicació simultània de brutals retallades de despesa pública i fort augment dels impostos. Tot i així, els altres dos membres de la Troika –el Banc Central Europeu i la Comissió Europea– encara es mantenen com a ferms partidaris de la política d’austeritat més radical. Justament un dels motius pels quals el govern espanyol es resisteix a demanar el següent ‘rescat’ és l’esperança de Rajoy en una eventual victòria del nou posicionament de l’FMI. No deixa de ser simptomàtic de l’essència antipopular i antidemocràtica de l’Europa de Maastricht que l’FMI –un organisme històricament subordinat a les polítiques del Departament del Tresor nord-americà– es mostri aparentment més compassiu amb els pobles del sud d’Europa que les mateixes institucions europees. </div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
La discussió sobre el ritme de les polítiques d’austeritat fiscal no és una disputa de política econòmica en un sentit estricte. De fet, cap acadèmic mínimament influent gosa defensar públicament que la Troika faci bé d’exigir polítiques d’austeritat radical com a millor sortida per superar la crisi econòmica. Tampoc no es tracta d’una discrepància política insalvable. Tota l’elit econòmica i política manté un consens fonamental sobre la necessitat d’aprofundir en les anomenades “reformes estructurals”, és a dir, més privatitzacions dels serveis públics, i més retallades de drets laborals i de poder adquisitiu per a treballadors i pensionistes. En realitat, es tracta més aviat d’una discussió sobre els límits de la indignació popular i sobre la necessitat de burlar la democràcia. O, en altres paraules, sobre com imposar polítiques econòmiques contra la voluntat majoritària de la població. Segons el BCE i la Comissió Europea, la millor manera d’aconseguir les reformes estructurals passa per acompanyar-les d’exigents programes d’ajust fiscal. Aquests programes mai no serveixen per satisfer l’objectiu publicitari de reduir el deute públic (tot el contrari, el fan augmentar), però, en canvi, resulten molt útils per doblegar la voluntat dels governs i, sobretot, per desmoralitzar i paralitzar la població amb polítiques de terror econòmic. El Fons Monetari Internacional discrepa. També aplaudeix les reformes estructurals del govern espanyol i l’anima a continuar aplicant-ne de noves, però creu que l’actual política d’austeritat corre el perill de tornar-se “políticament i socialment insostenible”. És a dir, l’FMI tem que, si no s’atenuen les polítiques de patiment induït sobre els pobles del sud d’Europa, l’esclat d’una revolta social podria engegar-ho tot a rodar. És en aquest sentit que el diari <i>The Wall Street Journal</i> emmarca les reflexions de l’FMI com una resposta al preocupant augment dels disturbis a Grècia, a la popularitat de les plataformes antieuro a Itàlia i a la lluita d’espanyols i portuguesos contra la política econòmica dels seus respectius governs [“IMF: Austerity in EU Risks Becoming Politically, Socially Untenable”, <i>The Wall Street Journal</i>, 8 de novembre]. </div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
És també per aquest motiu que la vaga del proper 14 de novembre al sud d’Europa és tan important. Les elits no calculen els canvis en política econòmica pels seus efectes en la reducció del deute i de l’atur, sinó en funció de l’èxit del seu programa d’ofensiva neoliberal. L’únic que els frena i els fa recular és la por al desbordament de la lluita social. La convocatòria d’una vaga general internacional representa, sens dubte, un gran pas en l’urgent i imprescindible objectiu de “fer canviar la por de bàndol”.</div>
Andreuhttp://www.blogger.com/profile/10444836154656622999noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-9537809.post-80395295281394717532012-11-03T23:31:00.000+01:002012-11-04T16:55:31.120+01:00Lluita entre partits i pessebre electoral<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjvjmm9G7JgPOcC5WIov1Ub40sfzKiNV63YBDqLXRhbELQL1mkJCDRCwYdsPsiFObynQJ0eT572tqTLEGqeEBjRCp9OLldX-iHPmAjYM19GRDnpEYh-csizISL1U8_cL4ayJI95GQ/s1600/starvedprotestedarrested.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjvjmm9G7JgPOcC5WIov1Ub40sfzKiNV63YBDqLXRhbELQL1mkJCDRCwYdsPsiFObynQJ0eT572tqTLEGqeEBjRCp9OLldX-iHPmAjYM19GRDnpEYh-csizISL1U8_cL4ayJI95GQ/s400/starvedprotestedarrested.jpg" width="400" /></a></div>
<div style="text-align: justify;">
Probablement, un dels candidats més oblidats de la història electoral nord-americana deu ser Alf Landon, governador republicà de Kansas i rival del demòcrata Franklin Delano Roosevelt en les eleccions presidencials de novembre de 1936. Roosevelt es presentava llavors al seu primer intent de reelecció, i la campanya electoral prometia ser més animada i ajustada que quatre anys abans, quan el ressentiment popular contra el president Hoover per la seva manifesta incapacitat a l’hora de bregar amb la Gran Depressió era tan intens que, per obtenir la victòria a les urnes, a Roosevelt només li va caldre proclamar ambigüitats i evitar curosament les sortides de to. El 1936, en canvi, amb la comunitat empresarial confrontada a la Casa Blanca per una reforma fiscal d’intenció progressiva i per les noves garanties atorgades al dret d’afiliació sindical, el panorama polític semblava haver canviat radicalment. Aquest cop, el president hagué de fer front a un candidat que comptava amb el suport d’una aclaparadora majoria dels mitjans de comunicació i amb el generós ajut financer d’algunes de les famílies més destacades de l’aristocràcia empresarial. </div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Malgrat tot, Roosevelt decidí no fer cap esment al seu rival durant tota la campanya. El candidat demòcrata es presentà com el defensor insubornable dels interessos materials de la majoria popular i dels ideals polítics d’una autèntica democràcia, lligats amb coherència per la millor tradició del republicanisme democràtic: “Els homes necessitats no són homes lliures”. El seu enemic retòric no era Alf Landon, sinó els “monàrquics econòmics”, la minúscula minoria d’oligarques que havia provocat la catàstrofe econòmica i que només era capaç de mantenir la seva injustificable preeminència en les institucions estatunidenques a base de candidats-titella, ideats per guarnir el brutal domini dels diners sobre la política amb una inofensiva caricatura de pluralisme democràtic. La popularitat del programa reformista de l’Administració Roosevelt, l’anomenat <i>New Deal</i>, així com l’encert d’una campanya electoral basada en l’abandó deliberat de la vella i fatigant política de la <i>lluita entre partits</i>, propiciaren un èxit electoral inapel·lable: Roosevelt superà el seu ignorat rival republicà en més de deu milions de vots. Landon, per la seva banda, només aconseguí guanyar en dos petits estats de Nova Anglaterra: Maine i Vermont. </div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
La consciència sobre la futilitat de centrar el discurs polític en la lluita entre partits no és patrimoni exclusiu de Roosevelt. Un cas recent és el d’Andrés Manuel López Obrador, el carismàtic líder de l’esquerra mexicana, exalcalde de la capital i víctima de dos fraus electorals consecutius en les darreres eleccions presidencials. López Obrador sempre aprofita les intervencions públiques per il·lustrar els seus oients sobre el caràcter criminal i insaciable de l’oligarquia que governa realment el país. A penes perd el temps atacant els dos partits reaccionaris de què se serveix alternativament l’oligarquia mexicana. Aquí mateix, a Catalunya, a un antic diputat comunista dels anys vuitanta li agradava explicar que la desfeta de les esquerres durant la Transició es devia, en gran part, al fet que “ens van voler fer canviar la lluita de classes per la lluita entre partits i ens ho vam empassar”. </div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Ara que s’apropa una nova convocatòria electoral, seria d’agrair que els candidats d’esquerres no perdessin el temps atacant els dirigents dels grans partits com si aquests fossin tan rellevants com els agrada creure. Si sabem que Espanya i Catalunya ja estan intervingudes <i>de facto</i> per la Troika (Comissió Europea, Banc Central Europeu i Fons Monetari Internacional), i si som conscients que els polítics professionals dels grans partits aspiren, a tot estirar, a fer de majordoms de l’oligarquia financera local... per què s’hauria de fer una campanya convencional, de molt personalisme i poca personalitat, amb cartells dissenyats per companyies de publicitat comercial, amb lemes i somriures quasi indistingibles dels partits del règim? Per què s’hauria d’entrar en jocs de declaracions que només interessen a
la minoria d’experts politòlegs que viuen d’explotar el procés de futbolització
de la política? En comptes de deixar-nos arraconar en un marge respectablement esquerrà del pessebre electoral, bé valdria la pena aprofitar aquesta oportunitat de projecció mediàtica per endegar una campanya d’educació i denúncia –rigorosa, documentada i raonada– sobre qui és, què pretén i com s’organitza l’1% més ric de Catalunya, Espanya i Europa, i sobre els horitzons d’emancipació política i social que s’obriran quan aconseguim encetar un procés de ruptura democràtica i de liquidació del neoliberalisme similar als que ja s’estan produint a bona part d’Amèrica Llatina.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
Andreuhttp://www.blogger.com/profile/10444836154656622999noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-9537809.post-86313290379086315352011-06-10T04:36:00.003+02:002011-06-10T04:47:19.815+02:00Obama, la izquierda y la crisis de la democracia norteamericana<div style="text-align: justify;">Article sobre els dos primers anys de l'Administració Obama. Escrit el gener de 2011 i publicat al número 115 de la revista <a href="http://www.ucm.es/info/nomadas/mientrastanto/"><span style="font-style: italic;">Mientras Tanto</span></a>.<br /></div><br /><a title="View Obama Mientras Tanto Enero 2011 on Scribd" href="http://es.scribd.com/doc/57497024/Obama-Mientras-Tanto-Enero-2011" style="margin: 12px auto 6px auto; font-family: Helvetica,Arial,Sans-serif; font-style: normal; font-variant: normal; font-weight: normal; font-size: 14px; line-height: normal; font-size-adjust: none; font-stretch: normal; -x-system-font: none; display: block; text-decoration: underline;">Obama Mientras Tanto Enero 2011</a><iframe class="scribd_iframe_embed" src="http://www.scribd.com/embeds/57497024/content?start_page=1&view_mode=list&access_key=key-1p747io5g7nmw6i1z6i1" data-auto-height="true" data-aspect-ratio="0.772727272727273" scrolling="no" id="doc_22369" width="100%" height="600" frameborder="0"></iframe><script type="text/javascript">(function() { var scribd = document.createElement("script"); scribd.type = "text/javascript"; scribd.async = true; scribd.src = "http://www.scribd.com/javascripts/embed_code/inject.js"; var s = document.getElementsByTagName("script")[0]; s.parentNode.insertBefore(scribd, s); })();</script>Andreuhttp://www.blogger.com/profile/10444836154656622999noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-9537809.post-10195928065173256932011-04-21T18:08:00.001+02:002011-04-21T18:12:02.210+02:00Jyoti Basu (segona part)<div style="text-align: justify;">Article biogràfic sobre el líder històric del comunisme bengalí. Publicat en el darrer número de <span style="font-style: italic;">L'Espurna</span>.<br /></div><br /><a title="View Jyoti Basu (segona part) on Scribd" href="http://es.scribd.com/doc/53547589/Jyoti-Basu-segona-part" style="margin: 12px auto 6px; font-family: Helvetica,Arial,Sans-serif; font-style: normal; font-variant: normal; font-weight: normal; font-size: 14px; line-height: normal; font-size-adjust: none; font-stretch: normal; display: block; text-decoration: underline;">Jyoti Basu (segona part)</a><iframe class="scribd_iframe_embed" src="http://www.scribd.com/embeds/53547589/content?start_page=1&view_mode=list&access_key=key-1xsxa1z70tkv30zzprbi" ratio="0.707514450867052" id="doc_65466" frameborder="0" height="true" scrolling="no" width="100%"></iframe><script type="text/javascript">(function() { var scribd = document.createElement("script"); scribd.type = "text/javascript"; scribd.async = true; scribd.src = "http://www.scribd.com/javascripts/embed_code/inject.js"; var s = document.getElementsByTagName("script")[0]; s.parentNode.insertBefore(scribd, s); })();</script>Andreuhttp://www.blogger.com/profile/10444836154656622999noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-9537809.post-10751682198381578262010-09-23T01:43:00.005+02:002010-09-23T01:49:07.163+02:00Jyoti Basu de Calcuta<div style="text-align: center;">Article biogràfic sobre Jyoti Basu, líder comunista de Bengala Occidental,<br />publicat a <span style="font-style: italic;">L'Espurna </span>(núm. 13).<br /></div><a title="View Camarada Basu on Scribd" href="http://www.scribd.com/doc/36823482/Camarada-Basu" style="margin: 12px auto 6px; font-family: Helvetica,Arial,Sans-serif; font-style: normal; font-variant: normal; font-weight: normal; font-size: 14px; line-height: normal; font-size-adjust: none; font-stretch: normal; display: block; text-decoration: underline;">Camarada Basu</a> <object id="doc_616950162929465" name="doc_616950162929465" type="application/x-shockwave-flash" data="http://d1.scribdassets.com/ScribdViewer.swf" style="outline-color: -moz-use-text-color; outline-style: none; outline-width: medium;" height="600" width="100%"> <param name="movie" value="http://d1.scribdassets.com/ScribdViewer.swf"> <param name="wmode" value="opaque"> <param name="bgcolor" value="#ffffff"> <param name="allowFullScreen" value="true"> <param name="allowScriptAccess" value="always"> <param name="FlashVars" value="document_id=36823482&access_key=key-2j8b8aty2leckbad0ucd&page=1&viewMode=list"> <embed id="doc_616950162929465" name="doc_616950162929465" src="http://d1.scribdassets.com/ScribdViewer.swf?document_id=36823482&access_key=key-2j8b8aty2leckbad0ucd&page=1&viewMode=list" type="application/x-shockwave-flash" allowscriptaccess="always" allowfullscreen="true" wmode="opaque" bgcolor="#ffffff" height="600" width="100%"></embed> </object>Andreuhttp://www.blogger.com/profile/10444836154656622999noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-9537809.post-73339063240262986992010-06-09T20:02:00.004+02:002010-06-09T20:09:55.978+02:00Resaca ideológica en Wall Street<div style="text-align: center;">Ressenya sobre l'últim llibre de Jeff Madrick, publicada a <span style="font-style: italic;">Mientras Tanto</span><br />(Hivern 2009, núm.113).<br /><a title="View Ressenya Madrick on Scribd" href="http://www.scribd.com/doc/32786126/Ressenya-Madrick" style="margin: 12px auto 6px; font-family: Helvetica,Arial,Sans-serif; font-style: normal; font-variant: normal; font-weight: normal; font-size: 14px; line-height: normal; font-size-adjust: none; font-stretch: normal; display: block; text-decoration: underline;">Ressenya Madrick</a> <object id="doc_888265842220442" name="doc_888265842220442" type="application/x-shockwave-flash" data="http://d1.scribdassets.com/ScribdViewer.swf" style="outline-color: -moz-use-text-color; outline-style: none; outline-width: medium;" rel="media:document" resource="http://d1.scribdassets.com/ScribdViewer.swf?document_id=32786126&access_key=key-yjsworqu0d8kw2cq1tw&page=1&viewMode=list" media="http://search.yahoo.com/searchmonkey/media/" dc="http://purl.org/dc/terms/" height="500" width="100%"> <param name="movie" value="http://d1.scribdassets.com/ScribdViewer.swf"> <param name="wmode" value="opaque"> <param name="bgcolor" value="#ffffff"> <param name="allowFullScreen" value="true"> <param name="allowScriptAccess" value="always"> <param name="FlashVars" value="document_id=32786126&access_key=key-yjsworqu0d8kw2cq1tw&page=1&viewMode=list"> <embed id="doc_888265842220442" name="doc_888265842220442" src="http://d1.scribdassets.com/ScribdViewer.swf?document_id=32786126&access_key=key-yjsworqu0d8kw2cq1tw&page=1&viewMode=list" type="application/x-shockwave-flash" allowscriptaccess="always" allowfullscreen="true" wmode="opaque" bgcolor="#ffffff" height="500" width="100%"></embed> </object> </div>Andreuhttp://www.blogger.com/profile/10444836154656622999noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-9537809.post-21166951102591988602010-05-15T18:36:00.011+02:002010-05-15T22:42:09.727+02:00TORNA EL PRIMER DE MAIG ALS ESTATS UNITS<div style="TEXT-ALIGN: justify"><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgM9ZCfrGIcRgaFNAakQzuwwulS-SvLcqFxi7WKKaOvRXT7DGJBQ_QVRcbPsrFkYZWj5QT4pWBbeZSNYy7nafpOr0sjTmn_XDMjzcn3vdiXB3zFTbi-JE1uTHCWdf1uLHFOWGk2ww/s1600/arizonalaw.jpg"><img style="MARGIN: 0pt 10px 10px 0pt; WIDTH: 150px; FLOAT: left; HEIGHT: 200px; CURSOR: pointer" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5471539097073751618" border="0" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgM9ZCfrGIcRgaFNAakQzuwwulS-SvLcqFxi7WKKaOvRXT7DGJBQ_QVRcbPsrFkYZWj5QT4pWBbeZSNYy7nafpOr0sjTmn_XDMjzcn3vdiXB3zFTbi-JE1uTHCWdf1uLHFOWGk2ww/s200/arizonalaw.jpg" /></a>Fins fa ben poc, els màrtirs de Xicago eren escassament coneguts en el seu propi país. Afortunadament, aquesta extraordinària victòria de la dreta en el terreny de la memòria popular sembla tenir els dies comptats. Tot i que el primer de maig, als Estats Units, no és un dia festiu, des de 2006, el dia internacional dels treballadors està retrobant el seu bressol. Gràcies a l’última onada migratòria, aquest cop de majoria hispana, el primer de maig s’està convertint en el dia dels drets dels treballadors immigrants. Una llei antiimmigració recentment aprovada a l’Estat d’Arizona ha encès els ànims de l’esquerra nord-americana, que ha acudit massivament a les manifestacions del primer de maig d’enguany. Vora d’un milió de treballadors nord-americans, nadius i immigrants, amb papers o sense, han corejat consignes de solidaritat obrera i antiracista, en anglès i en espanyol, des de «Todos Somos Arizona» a «Education, not Deportation!», en centenars de pobles i ciutats arreu del país.<br /></div><br /><div style="TEXT-ALIGN: justify"><span style="FONT-WEIGHT: bold">Joe Arpaio, el xèrif mediàtic</span><br /><br />Ja fa anys que la comunitat hispana alimenta un especial menyspreu cap al xèrif del comptat de Maricopa, el tristament cèlebre Joe Arpaio. El comptat de Maricopa inclou la capital d’Arizona, Phoenix, i és, amb quasi quatre milions d’habitants, el quart comptat més poblat del país. El xèrif Arpaio s’ha guanyat a pols una merescuda fama de despietat xenòfob. Arpaio obliga els presos a portar roba interior de color rosa, els fa desfilar pel centre de Phoenix encadenats els uns amb els altres i els allotja en tendes de campanya de la Guerra de Corea, on les temperatures assoleixen extrems insuportables. Seguint criteris racials i envaint competències de les autoritats federals, els policies d’Arpaio també es dediquen a assetjar qualsevol persona sospitosa de ser un immigrant indocumentat. L’espurna que ha fet explotar la indignació de l’esquerra nord-americana ha estat l’última llei antiimmigració de l’Estat d’Arizona, signada el passat 23 d’abril per la governadora Jan Brewer. Tant el xèrif Arpaio com la governadora Brewer pertanyen al Partit Republicà.<br /><br />La llei, coneguda com a SB 1070, és considerada, tant per crítics com per partidaris, com una de les lleis antiimmigració més dures de les últimes dècades. La nova llei converteix en delicte el fet de no portar a sobre els documents d’immigració i dóna a la policia amplis poders per arrestar qualsevol sospitós d’entrar al país il·legalment. Per a les organitzacions defensores dels drets humans, la llei suposa una invitació oberta a l’assetjament i a la discriminació contra tots els hispans, independentment de la seva condició legal. En definitiva, la nova llei pretén estendre a la resta d’Arizona les pràctiques de terror xenòfob que ja existeixen al comptat de Maricopa. El president Obama s’ha afanyat a criticar durament la llei i ha promès impulsar una nova reforma migratòria en l’àmbit federal.<br /><br /><span style="FONT-WEIGHT: bold">Boicot comercial a l’Estat d’Arizona</span><br /><br />La reacció popular a nivell nacional ha estat enorme. No només pel gran nombre de manifestants. Molts ajuntaments i organitzacions de la societat civil nord-americana han declarat un boicot comercial contra l’Estat d’Arizona. En poques setmanes, ja es calcula que l’Estat ha perdut uns 90 milions de dòlars, principalment per l’impacte del boicot en el turisme i en les cancel·lacions de convencions. Alguns activistes no amaguen certa satisfacció amb els resultats de la nova llei. El moviment generat pel rebuig a la llei SB 1070 ha despertat la comunitat llatina dels Estats Units, que romania força passiva des de les grans mobilitzacions del primer de maig de 2006. A més, la llei d’Arizona té molt poques possibilitats de superar la prova del Tribunal Suprem, ja que en anteriors ocasions ha dictaminat que la política d’immigració és un afer de competència exclusivament federal.<br /><br />En efecte, hi ha motius fonamentats per a l’esperança entre els 12 milions d’immigrants sense papers que es calcula que viuen als Estats Units. És molt probable que el president Obama acabi fent concessions significatives si el moviment en defensa dels drets dels immigrants continua les manifestacions, els boicots i la pressió directa als congressistes. Ateses les característiques del moviment, tot sembla indicar que les mobilitzacions s’intensificaran. Es tracta d’un moviment molt seriós i ben organitzat, amb l’ambició i la capacitat de guanyar i preservar conquestes legislatives importants. Els defensors dels drets dels immigrants són molt militants, han construït extenses xarxes d’auxili humanitari a la frontera i compten amb el suport incondicional del moviment obrer. A més, el moviment s’ha demostrat molt hàbil en l’ús d’un poderós arsenal ideològic: l’americanisme d’arrel progressista, el que defineix el país com un poble d’immigrants i la seva història, com l’eterna lluita entre els impulsos democràtics de les classes populars i la resistència atrinxerada d’una minoria plutocràtica. A les manifestacions, no hi faltaven banderes estatunidenques i pancartes reclamant el dret dels nous immigrants al Somni Americà.<br /><br /><span style="FONT-WEIGHT: bold">L’Administració Obama, indiferent a la crisi humanitària</span><br /><br />És innegable, però, que el factor desencadenant de les darreres mobilitzacions també ha revelat certes debilitats del moviment a favor dels drets dels immigrants, especialment la seva dificultat per enfrontar-se al Partit Demòcrata. Al cap i a la fi, el principal responsable de la política migratòria és l’Administració Obama, la qual, fins ara, setze mesos després d’haver arribat a la Casa Blanca, no ha canviat cap aspecte substancial de la política seguida per l’Administració Bush. De fet, en el primer any de govern, Obama <span style="FONT-STYLE: italic">ha superat</span> Bush en nombre d’immigrants deportats per any. Concretament, en l’any fiscal de 2009, han estat deportats 387.790 immigrants, un 5% més que l’any anterior.<br /><br />El drama de morts en els deserts de la frontera continua. Des que els acords neoliberals de lliure comerç entre Estats Units, Canadà i Mèxic impulsaren el fenomen de la immigració il·legal, els morts a la frontera es compten per milers. Segons el govern estatunidenc, entre 1994 i 2009, el nombre de morts a la frontera ascendeix a 3.861, mentre que el govern mexicà eleva la xifra a 5.607. Ni la construcció de murs i tanques, ni el desplegament de milícies estatals, han aconseguit reduir el nombre de morts. La militarització de la frontera només ha fet augmentar la perillositat de creuar-la. Segons càlculs del <span style="FONT-STYLE: italic">Daily Arizona News</span>, actualment el risc mortal de creuar la frontera és el doble que fa cinc anys i trenta cops més que el 1998. Malgrat tot, fins ara, l’Administració Obama es nega a reconèixer que la crisi de la frontera amb Mèxic és una crisi humanitària, cosa que l’obligaria a prioritzar el rescat del major nombre de vides possible.<br /><br />La sensibilitat demostrada per l’actual Casa Blanca cap als immigrants presenta inquietants similituds amb la del president Kennedy cap a la població afroamericana, ara fa mig segle. Sens dubte, John Fitzerald Kennedy considerava el racisme com un fenomen de molt mal gust, però això no l’obligava a situar la legislació en favor dels drets civils entre les seves prioritats. De la mateixa manera, per a les elits liberals del Partit Demòcrata, el xèrif Arpaio és un personatge d’allò més desagradable, un pallasso sàdic i extraordinàriament hàbil a l’hora d’acaparar titulars. Ara bé, les famílies destruïdes per les deportacions i els milers de treballadors mexicans morts a la frontera es poden ignorar amb relativa facilitat.<br /><br />[Publicat a l'edició digital de l'<a href="http://www.avant.cat/">Avant</a>, segona quinzena de maig de 2010]<br /></div>Andreuhttp://www.blogger.com/profile/10444836154656622999noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-9537809.post-24627449251803795882010-05-06T03:03:00.004+02:002010-05-06T03:41:29.250+02:00Arthur Rosenberg, historiador de la democràcia i el socialisme<div style="text-align: justify;">Article sobre el llibre <span style="font-style: italic;">Democràcia i Socialisme</span> de l'historiador Arthur Rosenberg, publicat a <a href="http://espurna.fpereardiaca.org/"><span style="font-style: italic;">L'Espurna</span></a>, desembre de 2009, número 11.<br /></div><br /><a title="View articlerosenberg on Scribd" href="http://www.scribd.com/doc/30944248/articlerosenberg" style="margin: 12px auto 6px; font-family: Helvetica,Arial,Sans-serif; font-style: normal; font-variant: normal; font-weight: normal; font-size: 14px; line-height: normal; font-size-adjust: none; font-stretch: normal; display: block; text-decoration: underline;">articlerosenberg</a> <object id="doc_87733864722293" name="doc_87733864722293" type="application/x-shockwave-flash" data="http://d1.scribdassets.com/ScribdViewer.swf" style="outline-color: -moz-use-text-color; outline-style: none; outline-width: medium;" height="600" width="100%"> <param name="movie" value="http://d1.scribdassets.com/ScribdViewer.swf"> <param name="wmode" value="opaque"> <param name="bgcolor" value="#ffffff"> <param name="allowFullScreen" value="true"> <param name="allowScriptAccess" value="always"> <param name="FlashVars" value="document_id=30944248&access_key=key-1o1b0pf2cewvki6ul8lk&page=1&viewMode=list"> <embed id="doc_87733864722293" name="doc_87733864722293" src="http://d1.scribdassets.com/ScribdViewer.swf?document_id=30944248&access_key=key-1o1b0pf2cewvki6ul8lk&page=1&viewMode=list" type="application/x-shockwave-flash" allowscriptaccess="always" allowfullscreen="true" wmode="opaque" bgcolor="#ffffff" height="600" width="100%"></embed> </object>Andreuhttp://www.blogger.com/profile/10444836154656622999noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-9537809.post-73799350352428926272010-03-03T22:44:00.008+01:002010-03-03T23:20:24.425+01:00Lampedusa a la Casa Blanca<div style="text-align: justify;">Article sobre el primer any de política exterior del President Obama, publicat a <span style="font-style: italic;">Quaderns d'Illacrua</span> del setmanari <span style="font-style: italic;">La Directa</span>, el passat 13 de gener.<br /></div><br /><a title="View articleobamaquadernsdillacrua on Scribd" href="http://www.scribd.com/doc/27788982/articleobamaquadernsdillacrua" style="margin: 12px auto 6px; font-family: Helvetica,Arial,Sans-serif; font-style: normal; font-variant: normal; font-weight: normal; font-size: 14px; line-height: normal; font-size-adjust: none; font-stretch: normal; display: block; text-decoration: underline;">articleobamaquadernsdillacrua</a> <object id="doc_502955161603676" name="doc_502955161603676" type="application/x-shockwave-flash" data="http://d1.scribdassets.com/ScribdViewer.swf" style="outline-color: -moz-use-text-color; outline-style: none; outline-width: medium;" width="100%" height="600"> <param name="movie" value="http://d1.scribdassets.com/ScribdViewer.swf"> <param name="wmode" value="opaque"> <param name="bgcolor" value="#ffffff"> <param name="allowFullScreen" value="true"> <param name="allowScriptAccess" value="always"> <param name="FlashVars" value="document_id=27788982&access_key=key-25pmbey7i95ludzcgome&page=1&viewMode=list"> <embed id="doc_502955161603676" name="doc_502955161603676" src="http://d1.scribdassets.com/ScribdViewer.swf?document_id=27788982&access_key=key-25pmbey7i95ludzcgome&page=1&viewMode=list" type="application/x-shockwave-flash" allowscriptaccess="always" allowfullscreen="true" wmode="opaque" bgcolor="#ffffff" width="100%" height="600"></embed> </object>Andreuhttp://www.blogger.com/profile/10444836154656622999noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-9537809.post-6721041943171086232010-01-20T04:57:00.009+01:002010-01-28T20:05:51.718+01:00El hambre se extiende en Estados Unidos<a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg6DCkT3TeM9W2MizVxX4MGSuRfYswPJFdLdB92MP0un06dGHLJO7T4IoT6yqg9ebnJ_gODQ-xnQ19lXTC1op6W5YZFSAZW6sk9pTYuOd7IjLPdgN5A_nNQ0ea5XOcZNwCXuntNwA/s1600-h/food+bank.jpg"><img style="margin: 0px auto 10px; display: block; text-align: center; cursor: pointer; width: 320px; height: 214px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg6DCkT3TeM9W2MizVxX4MGSuRfYswPJFdLdB92MP0un06dGHLJO7T4IoT6yqg9ebnJ_gODQ-xnQ19lXTC1op6W5YZFSAZW6sk9pTYuOd7IjLPdgN5A_nNQ0ea5XOcZNwCXuntNwA/s320/food+bank.jpg" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5428865521468050818" border="0" /></a><span style="font-style: italic;">En Nueva York, la situación roza la catástrofe</span><br /><br /><span style="font-weight: bold;">Andreu Espasa | </span><a style="font-weight: bold;" href="http://www.larepublica.es/spip.php?article18227">La República</a><span style="font-weight: bold;"> | Boston</span><br /><br /><div style="text-align: justify;">Año de enormes y acentuados contrastes sociales en los Estados Unidos de América. En 2009 las principales firmas financieras han cosechado pingües beneficios. Mientras, en la Norteamérica de la mayoría trabajadora, la pobreza y el desempleo causan estragos. Según datos oficiales del Departamento de Agricultura, 49 millones de norteamericanos -17 millones de ellos niños- padecen "inseguridad alimentaria", es decir, carecen de un acceso regular a las cantidades adecuadas de alimentos nutritivos.<br /><br />Las organizaciones dedicadas a combatir el hambre han notado la presión de los millones de nuevos pobres. Según Feeding America, organización que abastece a más de 25 millones de estadounidenses hambrientos, en 2009 el número de solicitantes de ayuda se ha incrementado en un 30%. Los pronósticos para 2010 apuntan a un aumento del hambre en todo el país.<br /><br />La situación resulta especialmente dramática en la ciudad de Nueva York. El número de neoyorquinos con problemas para comprar comida se ha incrementado en un 60% desde 2003, hasta llegar a los 3,3 millones. Entre los más perjudicados, se encuentran las personas sin techo y las familias con hijos. Más de la mitad de hogares con niños tienen dificultades para obtener suficiente comida. Uno de cada cinco niños de la ciudad acude a los comedores populares.<br /><br /></div><div style="text-align: justify;">Los responsables de la New York City Coalition Against Hunger denuncian la extrema precariedad de la situación alimentaria de las clases populares de la ciudad. En su último informe, titulado "Evitada una hambruna en Nueva York (por ahora)", se advierte con alarma de un posible colapso de los servicios de ayuda alimentaria en un futuro próximo.<br /><br /></div>Andreuhttp://www.blogger.com/profile/10444836154656622999noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-9537809.post-83260393039293187352009-07-23T00:48:00.012+02:002009-07-23T09:02:00.619+02:00Elits i consciència de classe<div style="text-align: justify;"><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjuNtIJe3Sc5RNFiwBsdgJyW-TfAuO2ZgbVoXOvrv21nBHbp0pLrx5zaQvGOlL1TPI8_iC-Pt1tiie26fBXH9Mui8dBqBGrt6mQJCxjMjTvAN9cTCRa0hG-8dlao1HQj8tFydYQCQ/s1600-h/elitsJPED2l.jpg"><img style="margin: 0px auto 10px; display: block; text-align: center; cursor: pointer; width: 320px; height: 213px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjuNtIJe3Sc5RNFiwBsdgJyW-TfAuO2ZgbVoXOvrv21nBHbp0pLrx5zaQvGOlL1TPI8_iC-Pt1tiie26fBXH9Mui8dBqBGrt6mQJCxjMjTvAN9cTCRa0hG-8dlao1HQj8tFydYQCQ/s320/elitsJPED2l.jpg" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5361433466923543602" border="0" /></a>En el prestigiós setmanari <span style="font-style: italic;">The Economist</span> ningú no signa els articles. La publicació és capaç d'oferir als seus lectors una interpretació global, coherent i documentada de l'actualitat internacional. Té més d'un milió de lectors i es vanta de gaudir d'una influència sense parió entre les elits mundials. Les peces publicades es caracteritzen per l'alt grau de rigor i claredat. De fet, els seus redactors parlen tan clar que sovint rescaten obvietats sepultades en un escandalós oblit. Entre les certeses desempolsegades, en destaquem una: per a la gran burgesia i els seus ideòlegs més seriosos, la centralitat del conflicte de classe roman com una clau explicativa plenament vàlida i del tot irrenunciable.<br /><br />En el darrer número de la revista, trobem dos exemples que testimonien la ben arrelada consciència de classe entre els premiats amb el millor bressol. Un <a href="http://www.economist.com/world/unitedstates/displaystory.cfm?story_id=14031450">article</a> dedicat a la reforma sanitària nord-americana acusa la majoria demòcrata del Congrés dels Estats Units d'haver-se begut l'enteniment. Els congressistes pretenen estendre la cobertura mèdica a desenes de milions de pobres a través d'una reforma fiscal progressiva: "<span style="font-style: italic;">Put simply, the House bill hopes to achieve near-universal health coverage by soaking the rich.</span>" Unes pàgines més endavant, un altre <a href="http://www.economist.com/world/britain/displaystory.cfm?story_id=14062337">article</a> descriu els creixents esculls amb què ensopeguen les escoles d'elit britàniques a l'hora d'aconseguir exempcions fiscals sota l'empara de la Llei de Caritat. Per tal de situar el context del conflicte, <span style="font-style: italic;">The Economist</span> se serveix d'una retòrica de lluita de classes que moltes publicacions socialistes han abandonat per covardia o pura mandra intel·lectual: "<span style="font-style: italic;">All this takes place within a long tradition of class war in which private schools have been a main target.</span>"<br /><br /></div>Andreuhttp://www.blogger.com/profile/10444836154656622999noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-9537809.post-746077669565978712009-07-02T21:46:00.011+02:002009-07-03T04:49:49.222+02:00Un fantasma recorre Tòquio<div style="text-align: justify;"><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg5gl-U9EXUr1LVVgtwJwoCRtNs1vzyrzIvOa1Ped2dBvVS5tQniWrh9kkSmxXlHI6X0u3H0VaxjO41kFkdIF7t0IkfZEHlmv0kI6rLVgtxec456lbAqMxYrhCxFp14jTy1ZGydMQ/s1600-h/eu-japan-history-via-karl-marx-the-manga-marx-capital-comic-book-japan-europe-history-manga.jpg"><img style="margin: 0px auto 10px; display: block; text-align: center; cursor: pointer; width: 320px; height: 229px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg5gl-U9EXUr1LVVgtwJwoCRtNs1vzyrzIvOa1Ped2dBvVS5tQniWrh9kkSmxXlHI6X0u3H0VaxjO41kFkdIF7t0IkfZEHlmv0kI6rLVgtxec456lbAqMxYrhCxFp14jTy1ZGydMQ/s320/eu-japan-history-via-karl-marx-the-manga-marx-capital-comic-book-japan-europe-history-manga.jpg" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5353993134080815122" border="0" /></a>Aquest darrer any els mitjans de comunicació britànics han prestat molta atenció a la creixent popularitat del comunisme nipó. Ronald Buerk, corresponsal de la <a href="http://news.bbc.co.uk/2/hi/asia-pacific/8027397.stm">BBC</a> a Tòquio, explicava en un recent reportatge que l’històric Partit Comunista Japonès (PCJ), estimulat principalment per la duresa de l'actual crisi econòmica mundial, ja compta amb més de 400.000 afiliats i dóna la benvinguda a unes 1.000 noves incorporacions mensuals. Del mateix fenomen, en parlava l'octubre passat l'escriptora i fotògrafa britànica Danielle Demetriou a les pàgines del <a href="http://www.telegraph.co.uk/news/worldnews/asia/japan/3218944/Japans-young-turn-to-Communist-Party-as-they-decide-capitalism-has-let-them-down.html"><span style="font-style: italic;">Daily Telegraph</span></a>. En un article ric en dades, Demetriou se centrava en la popularitat del comunisme entre la joventut nipona. Tal popularitat s'explica per l'enorme precarietat laboral que pateixen els treballadors japonesos, especialment des de l'aprovació de les darreres lleis de treball temporal el 2002, que han castigat de manera preferencial els joves de vint i trenta anys. El PCJ ha dedicat esforços especials a organitzar aquests sectors, no només a través de vigoroses mobilitzacions al carrer, sinó també a base d'un treball pacient de formació política per als seus militants.<br /></div><div style="text-align: justify;"><br />L’èxit de les idees socialistes també s'aprecia a les llibreries. La clàssica novel·la proletària <span style="font-style: italic;">Kanikosen</span> s'ha convertit en un best-seller. L'obra, basada en la lluita d'uns pescadors de cranc per unes condicions dignes de treball, fou escrita el 1929 per Takiji Kobayashi, un jove comunista torturat fins a la mort per la policia imperial. <span style="font-style: italic;">Kanikosen </span>ha passat de vendre 5.000 exemplars anuals a més de mig milió el passat 2008. La versió manga de la novel·la també està gaudint d'un èxit espectacular. Un altre llibre versionat a còmic manga que promet ser el fenomen de l'any és el clàssic de Karl Marx <span style="font-style: italic;">Das Kapital</span>, segons informava Leo Lewis per a <a style="font-style: italic;" href="http://business.timesonline.co.uk/tol/business/markets/japan/article5175853.ece">The Times</a>.<br /><br />I nosaltres? Què devem fer tan malament? En un context com l'actual, quin sentit té el renovat gir a la dreta del PSOE? Com és possible que el futbol arrossegui més gent al carrer que els sindicats? Per què la coalició ICV-EUiA perd vots? Qui s'explica que milions de nous aturats siguin compatibles amb el manteniment de l'hegemonia ideològica del capitalisme? I que el llibre d'assaig més llegit sigui <span style="font-style: italic;">El Secreto</span> de Rhonda Byrne?<br /><br /></div>Andreuhttp://www.blogger.com/profile/10444836154656622999noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-9537809.post-80340074925475404002009-06-13T19:20:00.013+02:002009-06-13T20:06:22.567+02:00Una equació cínica, injusta i recentInteressant anècdota del recentment desaparegut periodista israelià Amos Elon, explicada per l'historiador Tony Judt, a l'últim número del <a style="font-style: italic;" href="http://www.nybooks.com/articles/22770">New York Review of Books</a>:<br /><blockquote><div style="text-align: justify;">"[Amos Elon] Solia explicar una història reveladora. En una entrevista realitzada a principis dels anys seixanta a Washington, amb un alt diplomàtic israelià que estava a punt de deixar el seu càrrec i tornar a casa, interrogà al seu compatriota israelià de ben prop. "Què creu que ha aconseguit en el seu càrrec, aquí als Estats Units?" li preguntà Elon. "Oh, això és fàcil de contestar" replicà el diplomat. "Crec que he tingut èxit convencent els nord-americans que l'antisionisme és antisemitisme." En aquell temps, em digué Amos, l'afirmació del diplomat li semblà senzillament estrafolària; a penes podia haver imaginat llavors que aquesta cínica equació política esdevindria una creença popular entre els israelians i els seus partidaris."</div></blockquote><div style="text-align: justify;"><br /></div>Andreuhttp://www.blogger.com/profile/10444836154656622999noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-9537809.post-55736018598953988692009-06-01T19:33:00.013+02:002009-06-01T21:37:58.068+02:00Murdoch, el demòcrata<div style="text-align: justify;"><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhtjq1hyhOpzbJCX2BMeYFcrkgAFWJBkywvIq3i4fdalbbBE74FAAyvNFtVUa5jWOSRppfY8ePTzUIMXvdFNZdxEi16DHsazxSTw2Xdf7XgkLNfjIbV4aJMCo22waDqrS8hIxRJvg/s1600-h/rupert-murdoch-newspapers.jpg"><img style="margin: 0px auto 10px; display: block; text-align: center; cursor: pointer; width: 320px; height: 211px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhtjq1hyhOpzbJCX2BMeYFcrkgAFWJBkywvIq3i4fdalbbBE74FAAyvNFtVUa5jWOSRppfY8ePTzUIMXvdFNZdxEi16DHsazxSTw2Xdf7XgkLNfjIbV4aJMCo22waDqrS8hIxRJvg/s320/rupert-murdoch-newspapers.jpg" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5342416097010156066" border="0" /></a>Rupert Murdoch és propietari de quasi dos-cents diaris. Tal concentració de poder mediàtic en les mans d'una sola persona no suposa cap amenaça real a la democràcia. O almenys això és el que sembla pensar Antonio Elorza, si ens prenem seriosament la seva última intervenció periodística, titulada <a href="http://www.elpais.com/articulo/opinion/Caminos/dictadura/elpepiopi/20090529elpepiopi_5/Tes/">"Caminos de dictadura"</a> i publicada a <span style="font-style: italic;">El País</span> el passat divendres 29 de maig. L'article alerta del presumpte perill que corre la llibertat d'expressió sota els governs democràtics de Chávez, Morales i Correa. Tot i caure en el vell gènere del libel anticomunista, es tracta d'un article interessant perquè delata una manera d'entendre la història intel·lectual tan divertida per a qui l'escriu com perfectament inútil per a qui la llegeix.<br /></div><div style="text-align: justify;"><br />Per Elorza, les idees són totalment independents i sobiranes. En conseqüència, l'historiador ja no s'ha de preocupar d'emmarcar-les en un context històric o socioeconòmic concret. Per aquest reputat historiador, tota forma d'islamisme sempre, <span style="font-style: italic;">en qualsevol context històric</span>, correrà el perill d'alimentar eventualment el terrorisme, ja que qualsevol interpretació honesta de l'Alcorà exigeix massacrar infidels. Tota forma de nacionalisme basc, <span style="font-style: italic;">tant se val de quina base social es nodreixi</span>, serà esclava de la visió excloent de Sabino Arana. I un tractament similar, és clar, és el que mereix tot projecte que s'autoetiqueti de socialisme radical. La matança de Tiananmen, l'expulsió de Semprún del PCE i els conflictes del govern bolivià amb l'oligarquia local, tot acaba al mateix sac.<br /><br />És una llàstima que una ploma com la d'Elorza, àgil i ben llegida, sigui incapaç d'acceptar la complexitat d'una societat dividida en classes. Posats a fer una història de les idees en abstracte, s'agrairia un rescat del concepte de democràcia tal com l'entenien els antics, és a dir, com el govern de la majoria de pobres lliures. Per exemple, a la <span style="font-style: italic;">Política</span> d'Aristòtil, podem llegir el següent:<br /><blockquote>1279b: 18-19: Democràcia és quan aquells que no tenen gaire propietat, que són pobres, tenen autoritat sobre el sistema de govern.</blockquote>O, més endavant:<br /><blockquote>1290a: 30-1290b2: La democràcia no és necessàriament només el règim on la multitud té l'autoritat. L'oligarquia no és necessàriament el règim on la minoria té el poder sobre el sistema de govern. Si la majoria d'una ciutat-estat fos rica i tingués autoritat, ningú no l'anomenaria democràcia, de la mateixa manera que si un petit grup de pobres tingués el control sobre una majoria de rics, ningú no l'anomenaria oligarquia. Millor dit, democràcia és quan tots els ciutadans lliures tenen autoritat i oligarquia és quan els rics la tenen.<br /></blockquote></div>Andreuhttp://www.blogger.com/profile/10444836154656622999noreply@blogger.com