FILODÒXIA

Una vaga contra el consens de l’1%

2012-11-12T15:54:00.001+01:00

Tal com afirmava el professor Alexandre Muns en un article publicat el passat 9 de novembre [“España liberal, Europa keynesiana”, Cinco Días], darrerament s’està forjant un nou consens sobre la necessitat d’alentir el ritme de les polítiques d’austeritat fiscal al sud d’Europa. El suport més important ha vingut del Fons Monetari Internacional, els portaveus del qual han alertat reiteradament sobre el perill d’un excés de zel en l’aplicació simultània de brutals retallades de despesa pública i fort augment dels impostos. Tot i així, els altres dos membres de la Troika –el Banc Central Europeu i la Comissió Europea– encara es mantenen com a ferms partidaris de la política d’austeritat més radical. Justament un dels motius pels quals el govern espanyol es resisteix a demanar el següent ‘rescat’ és l’esperança de Rajoy en una eventual victòria del nou posicionament de l’FMI. No deixa de ser simptomàtic de l’essència antipopular i antidemocràtica de l’Europa de Maastricht que l’FMI –un organisme històricament subordinat a les polítiques del Departament del Tresor nord-americà– es mostri aparentment més compassiu amb els pobles del sud d’Europa que les mateixes institucions europees.

La discussió sobre el ritme de les polítiques d’austeritat fiscal no és una disputa de política econòmica en un sentit estricte. De fet, cap acadèmic mínimament influent gosa defensar públicament que la Troika faci bé d’exigir polítiques d’austeritat radical com a millor sortida per superar la crisi econòmica. Tampoc no es tracta d’una discrepància política insalvable. Tota l’elit econòmica i política manté un consens fonamental sobre la necessitat d’aprofundir en les anomenades “reformes estructurals”, és a dir, més privatitzacions dels serveis públics, i més retallades de drets laborals i de poder adquisitiu per a treballadors i pensionistes. En realitat, es tracta més aviat d’una discussió sobre els límits de la indignació popular i sobre la necessitat de burlar la democràcia. O, en altres paraules, sobre com imposar polítiques econòmiques contra la voluntat majoritària de la població. Segons el BCE i la Comissió Europea, la millor manera d’aconseguir les reformes estructurals passa per acompanyar-les d’exigents programes d’ajust fiscal. Aquests programes mai no serveixen per satisfer l’objectiu publicitari de reduir el deute públic (tot el contrari, el fan augmentar), però, en canvi, resulten molt útils per doblegar la voluntat dels governs i, sobretot, per desmoralitzar i paralitzar la població amb polítiques de terror econòmic. El Fons Monetari Internacional discrepa. També aplaudeix les reformes estructurals del govern espanyol i l’anima a continuar aplicant-ne de noves, però creu que l’actual política d’austeritat corre el perill de tornar-se “políticament i socialment insostenible”. És a dir, l’FMI tem que, si no s’atenuen les polítiques de patiment induït sobre els pobles del sud d’Europa, l’esclat d’una revolta social podria engegar-ho tot a rodar. És en aquest sentit que el diari The Wall Street Journal emmarca les reflexions de l’FMI com una resposta al preocupant augment dels disturbis a Grècia, a la popularitat de les plataformes antieuro a Itàlia i a la lluita d’espanyols i portuguesos contra la política econòmica dels seus respectius governs [“IMF: Austerity in EU Risks Becoming Politically, Socially Untenable”, The Wall Street Journal, 8 de novembre].

És també per aquest motiu que la vaga del proper 14 de novembre al sud d’Europa és tan important. Les elits no calculen els canvis en política econòmica pels seus efectes en la reducció del deute i de l’atur, sinó en funció de l’èxit del seu programa d’ofensiva neoliberal. L’únic que els frena i els fa recular és la por al desbordament de la lluita social. La convocatòria d’una vaga general internacional representa, sens dubte, un gran pas en l’urgent i imprescindible objectiu de “fer canviar la por de bàndol”.

Lluita entre partits i pessebre electoral

2012-11-03T23:31:00.000+01:00

Probablement, un dels candidats més oblidats de la història electoral nord-americana deu ser Alf Landon, governador republicà de Kansas i rival del demòcrata Franklin Delano Roosevelt en les eleccions presidencials de novembre de 1936. Roosevelt es presentava llavors al seu primer intent de reelecció, i la campanya electoral prometia ser més animada i ajustada que quatre anys abans, quan el ressentiment popular contra el president Hoover per la seva manifesta incapacitat a l’hora de bregar amb la Gran Depressió era tan intens que, per obtenir la victòria a les urnes, a Roosevelt només li va caldre proclamar ambigüitats i evitar curosament les sortides de to. El 1936, en canvi, amb la comunitat empresarial confrontada a la Casa Blanca per una reforma fiscal d’intenció progressiva i per les noves garanties atorgades al dret d’afiliació sindical, el panorama polític semblava haver canviat radicalment. Aquest cop, el president hagué de fer front a un candidat que comptava amb el suport d’una aclaparadora majoria dels mitjans de comunicació i amb el generós ajut financer d’algunes de les famílies més destacades de l’aristocràcia empresarial.

Malgrat tot, Roosevelt decidí no fer cap esment al seu rival durant tota la campanya. El candidat demòcrata es presentà com el defensor insubornable dels interessos materials de la majoria popular i dels ideals polítics d’una autèntica democràcia, lligats amb coherència per la millor tradició del republicanisme democràtic: “Els homes necessitats no són homes lliures”. El seu enemic retòric no era Alf Landon, sinó els “monàrquics econòmics”, la minúscula minoria d’oligarques que havia provocat la catàstrofe econòmica i que només era capaç de mantenir la seva injustificable preeminència en les institucions estatunidenques a base de candidats-titella, ideats per guarnir el brutal domini dels diners sobre la política amb una inofensiva caricatura de pluralisme democràtic. La popularitat del programa reformista de l’Administració Roosevelt, l’anomenat New Deal, així com l’encert d’una campanya electoral basada en l’abandó deliberat de la vella i fatigant política de la lluita entre partits, propiciaren un èxit electoral inapel·lable: Roosevelt superà el seu ignorat rival republicà en més de deu milions de vots. Landon, per la seva banda, només aconseguí guanyar en dos petits estats de Nova Anglaterra: Maine i Vermont.

La consciència sobre la futilitat de centrar el discurs polític en la lluita entre partits no és patrimoni exclusiu de Roosevelt. Un cas recent és el d’Andrés Manuel López Obrador, el carismàtic líder de l’esquerra mexicana, exalcalde de la capital i víctima de dos fraus electorals consecutius en les darreres eleccions presidencials. López Obrador sempre aprofita les intervencions públiques per il·lustrar els seus oients sobre el caràcter criminal i insaciable de l’oligarquia que governa realment el país. A penes perd el temps atacant els dos partits reaccionaris de què se serveix alternativament l’oligarquia mexicana. Aquí mateix, a Catalunya, a un antic diputat comunista dels anys vuitanta li agradava explicar que la desfeta de les esquerres durant la Transició es devia, en gran part, al fet que “ens van voler fer canviar la lluita de classes per la lluita entre partits i ens ho vam empassar”.

Ara que s’apropa una nova convocatòria electoral, seria d’agrair que els candidats d’esquerres no perdessin el temps atacant els dirigents dels grans partits com si aquests fossin tan rellevants com els agrada creure. Si sabem que Espanya i Catalunya ja estan intervingudes de facto per la Troika (Comissió Europea, Banc Central Europeu i Fons Monetari Internacional), i si som conscients que els polítics professionals dels grans partits aspiren, a tot estirar, a fer de majordoms de l’oligarquia financera local... per què s’hauria de fer una campanya convencional, de molt personalisme i poca personalitat, amb cartells dissenyats per companyies de publicitat comercial, amb lemes i somriures quasi indistingibles dels partits del règim? Per què s’hauria d’entrar en jocs de declaracions que només interessen a la minoria d’experts politòlegs que viuen d’explotar el procés de futbolització de la política? En comptes de deixar-nos arraconar en un marge respectablement esquerrà del pessebre electoral, bé valdria la pena aprofitar aquesta oportunitat de projecció mediàtica per endegar una campanya d’educació i denúncia –rigorosa, documentada i raonada– sobre qui és, què pretén i com s’organitza l’1% més ric de Catalunya, Espanya i Europa, i sobre els horitzons d’emancipació política i social que s’obriran quan aconseguim encetar un procés de ruptura democràtica i de liquidació del neoliberalisme similar als que ja s’estan produint a bona part d’Amèrica Llatina.

Obama, la izquierda y la crisis de la democracia norteamericana

2011-06-10T04:36:00.003+02:00

Article sobre els dos primers anys de l'Administració Obama. Escrit el gener de 2011 i publicat al número 115 de la revista Mientras Tanto.

Obama Mientras Tanto Enero 2011

Jyoti Basu (segona part)

2011-04-21T18:08:00.001+02:00

Article biogràfic sobre el líder històric del comunisme bengalí. Publicat en el darrer número de L'Espurna.

Jyoti Basu (segona part)

Saül Gordillo i el dret democràtic a fer vaga

2010-10-25T00:02:00.008+02:00

Com tothom sap, en una vaga general, la pitjor violència és la que té per víctimes els vaguistes acomiadats i les seves famílies. Malgrat la seva invisibilitat mediàtica, és fàcil imaginar-se la ressaca repressiva en empreses del sector privat, on els drets dels treballadors es trepitgen amb més impunitat i freqüència. És per això que l'acomiadament d'un documentalista a l'Agència Catalana de Notícies (ACN), després d'haver escrit un correu electrònic en què defensava el dret democràtic a fer vaga, resulta tan indignant com sorprenent.

La sorpresa no només es deu al fet que l'acomiadament es produeixi en una empresa pública de la Generalitat. També resulta particularment decebedor que el trist protagonista d'aquest lamentable incident sigui Saül Gordillo, director de l'ACN. Gordillo és un periodista relativament conegut per la seva destacada contribució a la blogosfera política en llengua catalana i per la seva proximitat a ERC —un partit d'esquerres coherent, que donà suport a la vaga. Fins ara, semblava una persona raonable, no un violent encorbatat.

Afortunadament, les vagues generals no només retraten els membres de les classes populars entre vaguistes i esquirols. També ens ajuden a distingir entre els demòcrates i els altres.

Enllaços recomanats:

1) Acomiadat un documentalista de l'Agència Catalana de Notícies (ACN) per defensar el dret de vaga

2) El Comitè d’empresa de l’ACN rebutja l’acomiadament d’un company

Jyoti Basu de Calcuta

2010-09-23T01:43:00.005+02:00

Article biogràfic sobre Jyoti Basu, líder comunista de Bengala Occidental,
publicat a L'Espurna (núm. 13).

Camarada Basu

Resaca ideológica en Wall Street

2010-06-09T20:02:00.004+02:00

Ressenya sobre l'últim llibre de Jeff Madrick, publicada a Mientras Tanto
(Hivern 2009, núm.113).
Ressenya Madrick

TORNA EL PRIMER DE MAIG ALS ESTATS UNITS

2010-05-15T18:36:00.011+02:00

Fins fa ben poc, els màrtirs de Xicago eren escassament coneguts en el seu propi país. Afortunadament, aquesta extraordinària victòria de la dreta en el terreny de la memòria popular sembla tenir els dies comptats. Tot i que el primer de maig, als Estats Units, no és un dia festiu, des de 2006, el dia internacional dels treballadors està retrobant el seu bressol. Gràcies a l’última onada migratòria, aquest cop de majoria hispana, el primer de maig s’està convertint en el dia dels drets dels treballadors immigrants. Una llei antiimmigració recentment aprovada a l’Estat d’Arizona ha encès els ànims de l’esquerra nord-americana, que ha acudit massivament a les manifestacions del primer de maig d’enguany. Vora d’un milió de treballadors nord-americans, nadius i immigrants, amb papers o sense, han corejat consignes de solidaritat obrera i antiracista, en anglès i en espanyol, des de «Todos Somos Arizona» a «Education, not Deportation!», en centenars de pobles i ciutats arreu del país.

Joe Arpaio, el xèrif mediàtic

Ja fa anys que la comunitat hispana alimenta un especial menyspreu cap al xèrif del comptat de Maricopa, el tristament cèlebre Joe Arpaio. El comptat de Maricopa inclou la capital d’Arizona, Phoenix, i és, amb quasi quatre milions d’habitants, el quart comptat més poblat del país. El xèrif Arpaio s’ha guanyat a pols una merescuda fama de despietat xenòfob. Arpaio obliga els presos a portar roba interior de color rosa, els fa desfilar pel centre de Phoenix encadenats els uns amb els altres i els allotja en tendes de campanya de la Guerra de Corea, on les temperatures assoleixen extrems insuportables. Seguint criteris racials i envaint competències de les autoritats federals, els policies d’Arpaio també es dediquen a assetjar qualsevol persona sospitosa de ser un immigrant indocumentat. L’espurna que ha fet explotar la indignació de l’esquerra nord-americana ha estat l’última llei antiimmigració de l’Estat d’Arizona, signada el passat 23 d’abril per la governadora Jan Brewer. Tant el xèrif Arpaio com la governadora Brewer pertanyen al Partit Republicà.

La llei, coneguda com a SB 1070, és considerada, tant per crítics com per partidaris, com una de les lleis antiimmigració més dures de les últimes dècades. La nova llei converteix en delicte el fet de no portar a sobre els documents d’immigració i dóna a la policia amplis poders per arrestar qualsevol sospitós d’entrar al país il·legalment. Per a les organitzacions defensores dels drets humans, la llei suposa una invitació oberta a l’assetjament i a la discriminació contra tots els hispans, independentment de la seva condició legal. En definitiva, la nova llei pretén estendre a la resta d’Arizona les pràctiques de terror xenòfob que ja existeixen al comptat de Maricopa. El president Obama s’ha afanyat a criticar durament la llei i ha promès impulsar una nova reforma migratòria en l’àmbit federal.

Boicot comercial a l’Estat d’Arizona

La reacció popular a nivell nacional ha estat enorme. No només pel gran nombre de manifestants. Molts ajuntaments i organitzacions de la societat civil nord-americana han declarat un boicot comercial contra l’Estat d’Arizona. En poques setmanes, ja es calcula que l’Estat ha perdut uns 90 milions de dòlars, principalment per l’impacte del boicot en el turisme i en les cancel·lacions de convencions. Alguns activistes no amaguen certa satisfacció amb els resultats de la nova llei. El moviment generat pel rebuig a la llei SB 1070 ha despertat la comunitat llatina dels Estats Units, que romania força passiva des de les grans mobilitzacions del primer de maig de 2006. A més, la llei d’Arizona té molt poques possibilitats de superar la prova del Tribunal Suprem, ja que en anteriors ocasions ha dictaminat que la política d’immigració és un afer de competència exclusivament federal.

En efecte, hi ha motius fonamentats per a l’esperança entre els 12 milions d’immigrants sense papers que es calcula que viuen als Estats Units. És molt probable que el president Obama acabi fent concessions significatives si el moviment en defensa dels drets dels immigrants continua les manifestacions, els boicots i la pressió directa als congressistes. Ateses les característiques del moviment, tot sembla indicar que les mobilitzacions s’intensificaran. Es tracta d’un moviment molt seriós i ben organitzat, amb l’ambició i la capacitat de guanyar i preservar conquestes legislatives importants. Els defensors dels drets dels immigrants són molt militants, han construït extenses xarxes d’auxili humanitari a la frontera i compten amb el suport incondicional del moviment obrer. A més, el moviment s’ha demostrat molt hàbil en l’ús d’un poderós arsenal ideològic: l’americanisme d’arrel progressista, el que defineix el país com un poble d’immigrants i la seva història, com l’eterna lluita entre els impulsos democràtics de les classes populars i la resistència atrinxerada d’una minoria plutocràtica. A les manifestacions, no hi faltaven banderes estatunidenques i pancartes reclamant el dret dels nous immigrants al Somni Americà.

L’Administració Obama, indiferent a la crisi humanitària

És innegable, però, que el factor desencadenant de les darreres mobilitzacions també ha revelat certes debilitats del moviment a favor dels drets dels immigrants, especialment la seva dificultat per enfrontar-se al Partit Demòcrata. Al cap i a la fi, el principal responsable de la política migratòria és l’Administració Obama, la qual, fins ara, setze mesos després d’haver arribat a la Casa Blanca, no ha canviat cap aspecte substancial de la política seguida per l’Administració Bush. De fet, en el primer any de govern, Obama ha superat Bush en nombre d’immigrants deportats per any. Concretament, en l’any fiscal de 2009, han estat deportats 387.790 immigrants, un 5% més que l’any anterior.

El drama de morts en els deserts de la frontera continua. Des que els acords neoliberals de lliure comerç entre Estats Units, Canadà i Mèxic impulsaren el fenomen de la immigració il·legal, els morts a la frontera es compten per milers. Segons el govern estatunidenc, entre 1994 i 2009, el nombre de morts a la frontera ascendeix a 3.861, mentre que el govern mexicà eleva la xifra a 5.607. Ni la construcció de murs i tanques, ni el desplegament de milícies estatals, han aconseguit reduir el nombre de morts. La militarització de la frontera només ha fet augmentar la perillositat de creuar-la. Segons càlculs del Daily Arizona News, actualment el risc mortal de creuar la frontera és el doble que fa cinc anys i trenta cops més que el 1998. Malgrat tot, fins ara, l’Administració Obama es nega a reconèixer que la crisi de la frontera amb Mèxic és una crisi humanitària, cosa que l’obligaria a prioritzar el rescat del major nombre de vides possible.

La sensibilitat demostrada per l’actual Casa Blanca cap als immigrants presenta inquietants similituds amb la del president Kennedy cap a la població afroamericana, ara fa mig segle. Sens dubte, John Fitzerald Kennedy considerava el racisme com un fenomen de molt mal gust, però això no l’obligava a situar la legislació en favor dels drets civils entre les seves prioritats. De la mateixa manera, per a les elits liberals del Partit Demòcrata, el xèrif Arpaio és un personatge d’allò més desagradable, un pallasso sàdic i extraordinàriament hàbil a l’hora d’acaparar titulars. Ara bé, les famílies destruïdes per les deportacions i els milers de treballadors mexicans morts a la frontera es poden ignorar amb relativa facilitat.

[Publicat a l'edició digital de l'Avant, segona quinzena de maig de 2010]

Arthur Rosenberg, historiador de la democràcia i el socialisme

2010-05-06T03:03:00.004+02:00

Article sobre el llibre Democràcia i Socialisme de l'historiador Arthur Rosenberg, publicat a L'Espurna, desembre de 2009, número 11.

articlerosenberg

Lampedusa a la Casa Blanca

2010-03-03T22:44:00.008+01:00

Article sobre el primer any de política exterior del President Obama, publicat a Quaderns d'Illacrua del setmanari La Directa, el passat 13 de gener.

articleobamaquadernsdillacrua

El hambre se extiende en Estados Unidos

2010-01-20T04:57:00.009+01:00

En Nueva York, la situación roza la catástrofe

Andreu Espasa | La República | Boston

Año de enormes y acentuados contrastes sociales en los Estados Unidos de América. En 2009 las principales firmas financieras han cosechado pingües beneficios. Mientras, en la Norteamérica de la mayoría trabajadora, la pobreza y el desempleo causan estragos. Según datos oficiales del Departamento de Agricultura, 49 millones de norteamericanos -17 millones de ellos niños- padecen "inseguridad alimentaria", es decir, carecen de un acceso regular a las cantidades adecuadas de alimentos nutritivos.

Las organizaciones dedicadas a combatir el hambre han notado la presión de los millones de nuevos pobres. Según Feeding America, organización que abastece a más de 25 millones de estadounidenses hambrientos, en 2009 el número de solicitantes de ayuda se ha incrementado en un 30%. Los pronósticos para 2010 apuntan a un aumento del hambre en todo el país.

La situación resulta especialmente dramática en la ciudad de Nueva York. El número de neoyorquinos con problemas para comprar comida se ha incrementado en un 60% desde 2003, hasta llegar a los 3,3 millones. Entre los más perjudicados, se encuentran las personas sin techo y las familias con hijos. Más de la mitad de hogares con niños tienen dificultades para obtener suficiente comida. Uno de cada cinco niños de la ciudad acude a los comedores populares.

Los responsables de la New York City Coalition Against Hunger denuncian la extrema precariedad de la situación alimentaria de las clases populares de la ciudad. En su último informe, titulado "Evitada una hambruna en Nueva York (por ahora)", se advierte con alarma de un posible colapso de los servicios de ayuda alimentaria en un futuro próximo.

Elits i consciència de classe

2009-07-23T00:48:00.012+02:00

En el prestigiós setmanari The Economist ningú no signa els articles. La publicació és capaç d'oferir als seus lectors una interpretació global, coherent i documentada de l'actualitat internacional. Té més d'un milió de lectors i es vanta de gaudir d'una influència sense parió entre les elits mundials. Les peces publicades es caracteritzen per l'alt grau de rigor i claredat. De fet, els seus redactors parlen tan clar que sovint rescaten obvietats sepultades en un escandalós oblit. Entre les certeses desempolsegades, en destaquem una: per a la gran burgesia i els seus ideòlegs més seriosos, la centralitat del conflicte de classe roman com una clau explicativa plenament vàlida i del tot irrenunciable.

En el darrer número de la revista, trobem dos exemples que testimonien la ben arrelada consciència de classe entre els premiats amb el millor bressol. Un article dedicat a la reforma sanitària nord-americana acusa la majoria demòcrata del Congrés dels Estats Units d'haver-se begut l'enteniment. Els congressistes pretenen estendre la cobertura mèdica a desenes de milions de pobres a través d'una reforma fiscal progressiva: "Put simply, the House bill hopes to achieve near-universal health coverage by soaking the rich." Unes pàgines més endavant, un altre article descriu els creixents esculls amb què ensopeguen les escoles d'elit britàniques a l'hora d'aconseguir exempcions fiscals sota l'empara de la Llei de Caritat. Per tal de situar el context del conflicte, The Economist se serveix d'una retòrica de lluita de classes que moltes publicacions socialistes han abandonat per covardia o pura mandra intel·lectual: "All this takes place within a long tradition of class war in which private schools have been a main target."

Un fantasma recorre Tòquio

2009-07-02T21:46:00.011+02:00

Aquest darrer any els mitjans de comunicació britànics han prestat molta atenció a la creixent popularitat del comunisme nipó. Ronald Buerk, corresponsal de la BBC a Tòquio, explicava en un recent reportatge que l’històric Partit Comunista Japonès (PCJ), estimulat principalment per la duresa de l'actual crisi econòmica mundial, ja compta amb més de 400.000 afiliats i dóna la benvinguda a unes 1.000 noves incorporacions mensuals. Del mateix fenomen, en parlava l'octubre passat l'escriptora i fotògrafa britànica Danielle Demetriou a les pàgines del Daily Telegraph. En un article ric en dades, Demetriou se centrava en la popularitat del comunisme entre la joventut nipona. Tal popularitat s'explica per l'enorme precarietat laboral que pateixen els treballadors japonesos, especialment des de l'aprovació de les darreres lleis de treball temporal el 2002, que han castigat de manera preferencial els joves de vint i trenta anys. El PCJ ha dedicat esforços especials a organitzar aquests sectors, no només a través de vigoroses mobilitzacions al carrer, sinó també a base d'un treball pacient de formació política per als seus militants.

L’èxit de les idees socialistes també s'aprecia a les llibreries. La clàssica novel·la proletària Kanikosen s'ha convertit en un best-seller. L'obra, basada en la lluita d'uns pescadors de cranc per unes condicions dignes de treball, fou escrita el 1929 per Takiji Kobayashi, un jove comunista torturat fins a la mort per la policia imperial. Kanikosen ha passat de vendre 5.000 exemplars anuals a més de mig milió el passat 2008. La versió manga de la novel·la també està gaudint d'un èxit espectacular. Un altre llibre versionat a còmic manga que promet ser el fenomen de l'any és el clàssic de Karl Marx Das Kapital, segons informava Leo Lewis per a The Times.

I nosaltres? Què devem fer tan malament? En un context com l'actual, quin sentit té el renovat gir a la dreta del PSOE? Com és possible que el futbol arrossegui més gent al carrer que els sindicats? Per què la coalició ICV-EUiA perd vots? Qui s'explica que milions de nous aturats siguin compatibles amb el manteniment de l'hegemonia ideològica del capitalisme? I que el llibre d'assaig més llegit sigui El Secreto de Rhonda Byrne?

Una equació cínica, injusta i recent

2009-06-13T19:20:00.013+02:00

Interessant anècdota del recentment desaparegut periodista israelià Amos Elon, explicada per l'historiador Tony Judt, a l'últim número del New York Review of Books:

"[Amos Elon] Solia explicar una història reveladora. En una entrevista realitzada a principis dels anys seixanta a Washington, amb un alt diplomàtic israelià que estava a punt de deixar el seu càrrec i tornar a casa, interrogà al seu compatriota israelià de ben prop. "Què creu que ha aconseguit en el seu càrrec, aquí als Estats Units?" li preguntà Elon. "Oh, això és fàcil de contestar" replicà el diplomat. "Crec que he tingut èxit convencent els nord-americans que l'antisionisme és antisemitisme." En aquell temps, em digué Amos, l'afirmació del diplomat li semblà senzillament estrafolària; a penes podia haver imaginat llavors que aquesta cínica equació política esdevindria una creença popular entre els israelians i els seus partidaris."

Murdoch, el demòcrata

2009-06-01T19:33:00.013+02:00

Rupert Murdoch és propietari de quasi dos-cents diaris. Tal concentració de poder mediàtic en les mans d'una sola persona no suposa cap amenaça real a la democràcia. O almenys això és el que sembla pensar Antonio Elorza, si ens prenem seriosament la seva última intervenció periodística, titulada "Caminos de dictadura" i publicada a El País el passat divendres 29 de maig. L'article alerta del presumpte perill que corre la llibertat d'expressió sota els governs democràtics de Chávez, Morales i Correa. Tot i caure en el vell gènere del libel anticomunista, es tracta d'un article interessant perquè delata una manera d'entendre la història intel·lectual tan divertida per a qui l'escriu com perfectament inútil per a qui la llegeix.

Per Elorza, les idees són totalment independents i sobiranes. En conseqüència, l'historiador ja no s'ha de preocupar d'emmarcar-les en un context històric o socioeconòmic concret. Per aquest reputat historiador, tota forma d'islamisme sempre, en qualsevol context històric, correrà el perill d'alimentar eventualment el terrorisme, ja que qualsevol interpretació honesta de l'Alcorà exigeix massacrar infidels. Tota forma de nacionalisme basc, tant se val de quina base social es nodreixi, serà esclava de la visió excloent de Sabino Arana. I un tractament similar, és clar, és el que mereix tot projecte que s'autoetiqueti de socialisme radical. La matança de Tiananmen, l'expulsió de Semprún del PCE i els conflictes del govern bolivià amb l'oligarquia local, tot acaba al mateix sac.

És una llàstima que una ploma com la d'Elorza, àgil i ben llegida, sigui incapaç d'acceptar la complexitat d'una societat dividida en classes. Posats a fer una història de les idees en abstracte, s'agrairia un rescat del concepte de democràcia tal com l'entenien els antics, és a dir, com el govern de la majoria de pobres lliures. Per exemple, a la Política d'Aristòtil, podem llegir el següent:

1279b: 18-19: Democràcia és quan aquells que no tenen gaire propietat, que són pobres, tenen autoritat sobre el sistema de govern.

O, més endavant:

1290a: 30-1290b2: La democràcia no és necessàriament només el règim on la multitud té l'autoritat. L'oligarquia no és necessàriament el règim on la minoria té el poder sobre el sistema de govern. Si la majoria d'una ciutat-estat fos rica i tingués autoritat, ningú no l'anomenaria democràcia, de la mateixa manera que si un petit grup de pobres tingués el control sobre una majoria de rics, ningú no l'anomenaria oligarquia. Millor dit, democràcia és quan tots els ciutadans lliures tenen autoritat i oligarquia és quan els rics la tenen.

La notícia és Marinaleda

2009-05-27T03:10:00.022+02:00

Diu una llegenda urbana que el primer cop que un entrenador de futbol va convocar una roda de premsa després d'un entrenament va ser un dimarts qualsevol. Sembla que els pocs periodistes que hi van assistir, entre encuriosits i desconcertats, no sabien ben bé què preguntar. La incomoditat inicial va deixar pas al riure nerviós i tothom se'n va anar a casa pensant que aquella divertida paròdia no es tornaria a repetir. Com és obvi, el temps va revelar que l'entrenador era molt més que un bufó. Avui en dia, gràcies a la dictadura de les pseudonotícies, Laporta sembla un respectable estadista i Daniel Sirera, un pobre imitador de Hristo Stòitxkov.

Al seu torn, les seccions de política nacional dels diaris s'han tornat indistingibles de la xafarderia futbolera del qui-ha-dit-què i què-li-ha-contestat-l'altre. Les minvants referències a Esquerra Unida en són un bon exemple. Francament, entre nosaltres, a qui li interessa si a Cayo Lara li sembla que la Conselleria d'Interior és "massa responsabilitat" per a ICV-EUiA? A qui li importa que Jordi Miralles li recordi que "les decisions de la coalició es prenen a Catalunya"? Tots dos tenen coses més interessants a dir sobre el que hauria de ser un nou model de policia democràtica i progressista, respectuosa amb els drets humans i neutral en el conflicte de classe. I les portades dedicades a Rosa Aguilar? Algú pot afirmar sense malícia que el seu salt al govern del PSOE és la notícia més destacable de tot el municipalisme d'EU en els últims vint anys?

Deu ser per això, perquè estem tan penosament acostumats a tolerar un periodisme polític que torpedina la vessant deliberativa del procés democràtic, que el reportatge de Victoria Burnett sobre el mític poble andalús de Marinaleda resulta una sorpresa tan agradable. Publicat ahir a The New York Times, l'article dóna quatre pinzellades sobre l'ambiciós projecte polític d'aquest ajuntament governat per Esquerra Unida. La periodista deixa entendre que, ara que el neoliberalisme trontolla i el sofriment s'estén i s'intensifica, els projectes que qüestionen la lògica capitalista mereixen una atenció i un respecte creixents. Sens dubte, tota una lliçó d'honestedat professional per a les Pilars Raholes i Rodolfos Serranos de torn.

Enllaç recomanat: A Job and No Mortgage for All in a Spanish Town

Capitalisme versus American Dream

2009-05-11T23:38:00.014+02:00

Cass R. Sunstein és un reconegut jurista estatunidenc, que actualment ensenya a la Harvard Law School. Amic del president Obama (amb qui va coincidir a la Universitat de Chicago) i autor de nombrosos llibres sobre dret constitucional, passa per ser vagament d'esquerres. Quan escriu, se serveix de les expressions pròpies de la tradició política nord-americana. Malgrat tot, Sunstein no s'està d'impugnar una premissa ideològica fonamental en aquesta tradició:

En principi, tant els americans d'esquerra com de dreta estan compromesos amb la "igualtat d'oportunitats". Aquest objectiu està àmpliament considerat com a incontrovertit. Però un moment de reflexió hauria de ser suficient per mostrar que en una societat lliure, la igualtat d'oportunitats és un objectiu extremadament difícil i exigent. De fet, és impossible d'assolir. Com que certa gent és més rica que altra, certs nens tindran més i millors oportunitats. Jo visc a Chicago, on és una realitat que els fills de pares que viuen al voltant del carrer 58 i de l'avinguda Dorchester tenen millors perspectives de futur que els nens nascuts trenta blocs més al sud. Als Estats Units, com en altres democràcies liberals, la igualtat d'oportunitats no existeix. Per garantir-la, la nació s'hauria d'implicar en formes massives de redistribució de la riquesa. Aquells que pensen que estan compromesos amb la igualtat d'oportunitats estan, de fet, a favor d'un objectiu més modest i pràctic: una oportunitat decent per a tothom, objectiu que constituïa un dels compromisos centrals de Roosevelt.

[SUNSTEIN, Cass R., The Second Bill of Rights, Basic Books, Nova York, 2004, pàg. 186.]

Ruling the Empire

2009-03-14T15:07:00.008+01:00

Steve Fraser y Gary Gerstle (editores)

Ruling America: A History of Wealth and Power in a Democracy
Harvard University Press, 2005, 384 pp.

En 1984, el senador de Nueva York Daniel Patrick Moynihan exclamaba: "Al menos la mitad de los miembros del Senado actual son millonarios... Nos hemos convertido en una plutocracia... Se suponía que el Senado tenía que representar los estados; en vez de éstos, representa los intereses de clase". Desde entonces, Estados Unidos ha visto crecer la desigualdad social de forma espectacular. En un contexto mundial como el actual, donde el retroceso de conquistas democráticas y el fortalecimiento de tendencias plutocráticas han sido la norma, resulta sorprendente la escasez de estudios como Ruling America. A History of Wealth and Power in a Democracy. Coeditado por los historiadores Steve Fraser y Gary Gerstle, y publicado por la Universidad de Harvard, el libro se propone analizar la historia de las distintas élites políticas económicas norteamericanas y su siempre conflictiva relación con los ideales democráticos de la nación.

Desde los tiempos de la Constitución (un proyecto de las élites del momento para frenar los "excesos" democráticos de las legislaturas estatales) hasta el día de hoy (cuando, en los procesos electorales, el declive de los aparatos de partido ha hecho aumentar la desmesurada influencia de los donantes privados multimillonarios), los ocho capítulos de Ruling America tratan de las diferentes formas en que las sucesivas élites del país han construido su universo social, ideológico y político en el seno de un sistema formalmente democrático. El libro no relata la historia de un triunfo total y definitivo, sin obstáculos ni tensiones. Al contrario, los autores prestan especial atención a las divisiones internas de las élites y a los desafíos —a veces sólo amenazantes, otras veces coronados con éxitos parciales— del exterior, es decir, del demos o pueblo llano. Las aportaciones de Michael Lind y Godfrey Hodgson se cuentan entre las mejores, aunque toda la obra bien se merecería una traducción a cualquier lengua peninsular, como primer paso para inspirar un reto similar entre los economistas e historiadores españoles.

[Publicat a l'edició digital de Mientras Tanto, número 67]

EUiA davant la crisi

2009-03-09T03:50:00.002+01:00

Chomsky sobre la crisi

2009-02-05T20:50:00.007+01:00

Els companys de la revista Sin Permiso han publicat una excel.lent entrevista a Noam Chomsky sobre la política exterior del nou president nord-americà. Al final de l'entrevista, Chomsky fa un elemental recordatori sobre un dels aspectes més escandalosos i menys comentats de la crisi actual:

Es una crisis de alcance mundial, y es muy grave. Resulta sorprendente que el modo de encarar la crisis los países occidentales contradiga tan manifiestamente al modelo que ellos mismos predican para el Tercer Mundo. Cuando hay crisis en Indonesia, o en Argentina, o en cualquier otro sitio, se les exige que suban mucho las tasas de interés y que privaticen la economía y recorten el gasto público. Este tipo de medidas. En Occidente, en cambio, exactamente lo contrario: bajar los tipos de interés a cero, nacionalizar, si es necesario, inyectar dinero público en la economía, contraer enormes deudas. Exactamente lo contrario del modo por el que se supone que el Tercer Mundo tiene que satisfacer sus deudas. Me parece notabilísimo que se deje pasar eso sin mayores comentarios.

Presons, classes socials i frontpopulisme

2009-01-27T21:58:00.004+01:00

Tot el que es pot esperar del govern d’Entesa -així com de qualsevol govern que es reconegui en la tradició frontpopulista- són accions encaminades a reequilibrar el pes de les classes socials en totes aquelles àrees en què el govern català tingui competències. Un govern d’esquerra plural s’ocupa, per força, de tasques de regeneració democràtica, ja sigui eixamplant les escletxes de participació popular o intentant frenar els excessos dels plutòcrates. En la política d’Interior i de Justícia, la necessitat d’un reequilibri del pes de cada classe social és especialment urgent. Malgrat tot, no és fàcil de formular. Tot i la greu crisi econòmica, l’hegemonia capitalista en l’àmbit cultural encara es troba en molt bona forma. Tant és així, que la constatació de certes obvietats ens situa fora del sentit comú de l'opinió publicada. Si gosem afirmar que la proporció d’immigrants empresonats és excessiva, el sadisme en voga ens caricaturitzarà com a "menjaflors" o "progres chupiguays" [sic]. Si, en canvi, traiem pit i exclamem, per exemple, que cal omplir d’empresaris corruptes les comissaries i presons catalanes, se’ns tractarà ineluctablement de guillats. En aquesta ocasió, una dosi de bona prosa acadèmica ens pot ser molt útil per sortir de l’atzucac.

En el número de desembre de Claves de la Razón Práctica, el professor de Teoria Constitucional i Filosofia Política Roberto Gargarella signa un molt recomanable article que porta per títol "Justicia penal i desigualdad social". Gargarella comença l’article exposant la fràgil legitimitat del sistema penal en societats que presenten grans desigualtats econòmiques. Segons l’autor, és altament probable que, en una comunitat socialment injusta, el grup privilegiat abusi de la seva influència per tal d’apropiar-se del procés de creació normativa, de tal manera que l’ús de la coerció estatal s’acabi orientant a favor seu de manera sistemàtica. La composició social i ètnica de les presons posa de manifest que el nostre sistema penal es troba tràgicament esbiaixat en contra dels drets i dels interessos dels sectors més desafavorits. Gargarella fa front als crítics de tal evidència en una nota al peu, breu i brillant:

Por supuesto, una buena manera de rechazar la plausibilidad de este análisis comienza con la afirmación según la cual en muchas sociedades marcadas por la pobreza y la desigualdad los pobres no se encuentran privados del derecho al voto -y, lo que es todavía peor, en muchos casos votan mayoritariamente por partidos que luego terminan trabajando contra sus intereses. Esta idea, muy repetida en círculos académicos y políticos, encierra una noción muy degradada de obligación política, que parece legitimar medidas violatorias de derechos fundamentales por la sola existencia del voto periódico. Dicha noción se desentiende de los obvios problemas que marcan los sistemas representativos modernos, vinculados con la influencia del dinero en política; la carencia de voz pública que suele afectar a sectores amplios de la población; la sistemática represión de la protesta política; etc. La consciencia de estos problemas nos permite mantener intacta esta preocupación muy especial acerca de los modos en que el Estado ejerce sus poderes de coerción.

L'altre Luther King

2009-01-20T04:17:00.024+01:00

En la cultura política nord-americana, Martin Luther King Jr. és una figura prismàtica, a través de la qual tothom projecta el que més li convé. És una figura nacional, de consens. Cada tercer dilluns de gener és festiu als Estats Units. La data pretén coincidir vagament amb l'aniversari del seu naixement, el 15 de gener de 1929. Com era d'esperar, la dreta nord-americana no acaba de sentir-se còmoda amb aquest nou símbol de la memòria nacional. A Ronald Reagan li preocupava que, quan es desclassifiquessin els arxius secrets de l’FBI sobre King, el 2027, es revelés que, en realitat, potser es tractava d'un comunista disfressat. El mateix senador John McCain, en un primer moment, va votar en contra de la instauració de la festivitat en homenatge a King, és a dir, al dirigent més famós del moviment que posà fi al règim d'apartheid que terroritzava la població negra del sud dels Estats Units, privada durant segles dels drets polítics i econòmics més elementals.

Incomoditats de la dreta reaccionària a banda, el Luther King més conegut i celebrat és el pacifista, el Gandhi americà, l'alternativa conciliadora a la inquietant agressivitat verbal de Malcolm X. La seva ferotge oposició a la guerra del Vietnam és poc coneguda. Menys conegut encara és el Luther King radical, amb consciència de classe, impulsor de plataformes multiracials contra la pobresa, de lluites laborals per l'augment del salari mínim, per una renta garantida i per la plena ocupació, el Luther King crític amb el capitalisme i partidari d'alguna mena de socialisme democràtic.

En la qüestió de la violència, el moviment pacífic pels drets civils no confonia els símptomes i les causes, ni posava al mateix sac la violència de l'opressor amb la de l'oprimit. Tampoc no es mostrava cec davant la violència de la dictadura econòmica. Coretta King, esposa del reverend, responia d'aquesta manera a l'obsessió mediàtica sobre la violència, especialment la dels sovintejats avalots urbans per tot el país:

In this society violence against poor people and minoraty groups is routine. I remind you that starving a child is violence; suppressing a culture is violence; neglecting schoolchildren is violence; punishing a mother and her child is violence; discrimination against a workingman is violence; ghetto housing is violence; ignoring medical needs is violence; contempt for equality is violence; even a lack of will power to help humanity is a sick and sinister form of violence.

[Citat a Thomas F. Jackson, From Civil Rights to Human Rights. Martin Luther King, Jr., and the Struggle for Economic Justice, University of Pennsylvania Press, Philadelphia, 2007, pàg. 358]

Per la pau, per la democràcia

2009-01-17T05:25:00.021+01:00

Els qui busquen excuses a l'actual massacre de palestins a Gaza eviten la discussió honesta. En comptes de referir-se als míssils i als torpedes reals, als del comerç d'armes entre Israel i Espanya, als que esclaten contra escoles i hospitals, prefereixen escandalitzar-se amb pistoles de plàstic al carrer de Pelai. Són incapaços d'apreciar el sentiment internacionalista que motiva la protesta solidària. Els és més fàcil reduir-la a seva pròpia lògica xovinista, com si es tractés d'un dilema futbolístic entre dos bàndols irreconciliables. En lloc de reconèixer explícitament el seu impuls reaccionari de simpatia cap al fort, ridiculitzen sàdicament al qui se situa al costat del dèbil i l'anomenen "buenista", "bonrotllista" o "menjaflors". Conscients de la seva posició minoritària, només la invoquen quan els convé victimitzar-se. Els manca la franquesa de reconèixer que, més enllà de la retòrica, les polítiques proisraelianes són molt influents entre els poderosos. O és que el govern espanyol ven armes als palestins de Gaza? I la nostra diplomàcia autonòmica, en quin costat es troba? Si tothom és tan propalestí, per què els governs de Catalunya, Espanya i la Unió Europea es van negar a reconèixer el govern d'unitat nacional palestina de 2007?

Actualment, la lluita per la pau és, sobretot, la lluita per la democràcia en l'àmbit de les relacions exteriors, una lluita que només s'aturarà quan els governants facin seu el sentiment popular i majoritari de rebuig a la guerra. És també un combat sense treva a tots els prejudicis racistes, l'arabofòbic i l'antisemita inclosos. Sovint els partidaris de l'ocupació israeliana combinen una arabofòbia oberta amb un antisemitisme subtil. No només confonen el poble jueu amb l'Estat d'Israel, sinó que tampoc no saben distingir entre el govern i el poble israelians. Sortosament, tant jueus com israelians, donen abundants proves que tal confusió -aliment del pitjor antisemitisme- és injustificable. Als Estats Units, les manifestacions de solidaritat amb els palestins de Gaza compten amb una presència desproporcionadament alta de persones i organitzacions jueves. A Israel, un nombre creixent de joves pacifistes són empresonats per negar-se a servir en un exèrcit d'ocupació que nega drets humans elementals a la població ocupada. Mentrestant, a Catalunya, els opinadors professionals més arrogants i indocumentats s'esforcen a fer-nos creure que la fi del comerç d'armes amb Israel és una fantasia de progres xarucs, islamistes radicals i antisemites furibunds.

Democràcia o safareig

2009-01-15T05:45:00.024+01:00

El 4 de gener, EL PAIS publicava un extens article sobre Caroline Kennedy i les seves possibilitats de ser escollida senadora per l'Estat de Nova York. El reportatge, signat per David Alendete, ni tractava el pensament polític general de la filla de JFK, ni informava de les seves opinions sobre problemes actuals, sinó que se centrava en aspectes totalment insubstancials, més estètics que polítics. Dos paràgrafs feien referència a un tic expressiu. Aquella mateixa setmana aparegué a The Nation un reportatge commovedor, que evidencia, un cop més, la tràgica fractura racial als Estats Units. Segons revela l'històric setmanari, almenys 11 afroamericans foren assassinats impunement per patrulles de milicians blancs durant el caos immediatament posterior al pas de l'huracà Katrina. Els fets no han estat mai investigats per la policia local. Tampoc no han merescut, de moment, l'atenció dels corresponsals dels diaris espanyols.

A Catalunya, la gran manifestació pacifista del dissabte passat ha portat cua tota la setmana. Entre les reivindicacions del manifest, destacava la petició de cancel·lar el comerç d'armes entre Israel i Espanya. En un règim de democràcia plena, un podria esperar que el clam popular per aquesta mesura política concreta generaria investigacions periodístiques sobre, per exemple, el volum de la compra i venda d'armament a un govern que, segons el mateix PSOE, massacra població civil dia sí dia també. En el nostra forma peculiar de democràcia, en canvi, una pistola de plàstic o la presència d'un conseller entre els manifestants fan córrer molta més tinta.

L'enlairament d'anècdotes intranscendents a la categoria de pseudonotícia de portada constitueix un fenomen gravíssim, incompatible amb el funcionament d'una veritable democràcia. Sense una ciutadania ben informada, el procés deliberatiu queda reduït a una caricatura. Entre els modestos objectius que es pot proposar un govern d'esquerres, l'establiment de garanties per a l'accés democràtic a la informació hauria d'ocupar un lloc central.

Gaza i les metàfores

2009-01-12T15:54:00.007+01:00

Publicat a The Guardian, el 29 de febrer de 2008:

An Israeli minister today warned of increasingly bitter conflict in the Gaza Strip, saying the Palestinians could bring on themselves what he called a "holocaust".

"The more Qassam [rocket] fire intensifies and the rockets reach a longer range, they will bring upon themselves a bigger shoah because we will use all our might to defend ourselves," Matan Vilnai, Israel's deputy defence minister, told army radio.