FILODÒXIA

Obama, la izquierda y la crisis de la democracia norteamericana

2011-06-10T04:36:00.003+02:00

Article sobre els dos primers anys de l'Administració Obama. Escrit el gener de 2011 i publicat al número 115 de la revista Mientras Tanto.

Obama Mientras Tanto Enero 2011

Jyoti Basu (segona part)

2011-04-21T18:08:00.001+02:00

Article biogràfic sobre el líder històric del comunisme bengalí. Publicat en el darrer número de L'Espurna.

Jyoti Basu (segona part)

Saül Gordillo i el dret democràtic a fer vaga

2010-10-25T00:02:00.008+02:00

Com tothom sap, en una vaga general, la pitjor violència és la que té per víctimes els vaguistes acomiadats i les seves famílies. Malgrat la seva invisibilitat mediàtica, és fàcil imaginar-se la ressaca repressiva en empreses del sector privat, on els drets dels treballadors es trepitgen amb més impunitat i freqüència. És per això que l'acomiadament d'un documentalista a l'Agència Catalana de Notícies (ACN), després d'haver escrit un correu electrònic en què defensava el dret democràtic a fer vaga, resulta tan indignant com sorprenent.

La sorpresa no només es deu al fet que l'acomiadament es produeixi en una empresa pública de la Generalitat. També resulta particularment decebedor que el trist protagonista d'aquest lamentable incident sigui Saül Gordillo, director de l'ACN. Gordillo és un periodista relativament conegut per la seva destacada contribució a la blogosfera política en llengua catalana i per la seva proximitat a ERC —un partit d'esquerres coherent, que donà suport a la vaga. Fins ara, semblava una persona raonable, no un violent encorbatat.

Afortunadament, les vagues generals no només retraten els membres de les classes populars entre vaguistes i esquirols. També ens ajuden a distingir entre els demòcrates i els altres.

Enllaços recomanats:

1) Acomiadat un documentalista de l'Agència Catalana de Notícies (ACN) per defensar el dret de vaga

2) El Comitè d’empresa de l’ACN rebutja l’acomiadament d’un company

Jyoti Basu de Calcuta

2010-09-23T01:43:00.005+02:00

Article biogràfic sobre Jyoti Basu, líder comunista de Bengala Occidental,
publicat a L'Espurna (núm. 13).

Camarada Basu

Resaca ideológica en Wall Street

2010-06-09T20:02:00.004+02:00

Ressenya sobre l'últim llibre de Jeff Madrick, publicada a Mientras Tanto
(Hivern 2009, núm.113).
Ressenya Madrick

TORNA EL PRIMER DE MAIG ALS ESTATS UNITS

2010-05-15T18:36:00.011+02:00

Fins fa ben poc, els màrtirs de Xicago eren escassament coneguts en el seu propi país. Afortunadament, aquesta extraordinària victòria de la dreta en el terreny de la memòria popular sembla tenir els dies comptats. Tot i que el primer de maig, als Estats Units, no és un dia festiu, des de 2006, el dia internacional dels treballadors està retrobant el seu bressol. Gràcies a l’última onada migratòria, aquest cop de majoria hispana, el primer de maig s’està convertint en el dia dels drets dels treballadors immigrants. Una llei antiimmigració recentment aprovada a l’Estat d’Arizona ha encès els ànims de l’esquerra nord-americana, que ha acudit massivament a les manifestacions del primer de maig d’enguany. Vora d’un milió de treballadors nord-americans, nadius i immigrants, amb papers o sense, han corejat consignes de solidaritat obrera i antiracista, en anglès i en espanyol, des de «Todos Somos Arizona» a «Education, not Deportation!», en centenars de pobles i ciutats arreu del país.

Joe Arpaio, el xèrif mediàtic

Ja fa anys que la comunitat hispana alimenta un especial menyspreu cap al xèrif del comptat de Maricopa, el tristament cèlebre Joe Arpaio. El comptat de Maricopa inclou la capital d’Arizona, Phoenix, i és, amb quasi quatre milions d’habitants, el quart comptat més poblat del país. El xèrif Arpaio s’ha guanyat a pols una merescuda fama de despietat xenòfob. Arpaio obliga els presos a portar roba interior de color rosa, els fa desfilar pel centre de Phoenix encadenats els uns amb els altres i els allotja en tendes de campanya de la Guerra de Corea, on les temperatures assoleixen extrems insuportables. Seguint criteris racials i envaint competències de les autoritats federals, els policies d’Arpaio també es dediquen a assetjar qualsevol persona sospitosa de ser un immigrant indocumentat. L’espurna que ha fet explotar la indignació de l’esquerra nord-americana ha estat l’última llei antiimmigració de l’Estat d’Arizona, signada el passat 23 d’abril per la governadora Jan Brewer. Tant el xèrif Arpaio com la governadora Brewer pertanyen al Partit Republicà.

La llei, coneguda com a SB 1070, és considerada, tant per crítics com per partidaris, com una de les lleis antiimmigració més dures de les últimes dècades. La nova llei converteix en delicte el fet de no portar a sobre els documents d’immigració i dóna a la policia amplis poders per arrestar qualsevol sospitós d’entrar al país il·legalment. Per a les organitzacions defensores dels drets humans, la llei suposa una invitació oberta a l’assetjament i a la discriminació contra tots els hispans, independentment de la seva condició legal. En definitiva, la nova llei pretén estendre a la resta d’Arizona les pràctiques de terror xenòfob que ja existeixen al comptat de Maricopa. El president Obama s’ha afanyat a criticar durament la llei i ha promès impulsar una nova reforma migratòria en l’àmbit federal.

Boicot comercial a l’Estat d’Arizona

La reacció popular a nivell nacional ha estat enorme. No només pel gran nombre de manifestants. Molts ajuntaments i organitzacions de la societat civil nord-americana han declarat un boicot comercial contra l’Estat d’Arizona. En poques setmanes, ja es calcula que l’Estat ha perdut uns 90 milions de dòlars, principalment per l’impacte del boicot en el turisme i en les cancel·lacions de convencions. Alguns activistes no amaguen certa satisfacció amb els resultats de la nova llei. El moviment generat pel rebuig a la llei SB 1070 ha despertat la comunitat llatina dels Estats Units, que romania força passiva des de les grans mobilitzacions del primer de maig de 2006. A més, la llei d’Arizona té molt poques possibilitats de superar la prova del Tribunal Suprem, ja que en anteriors ocasions ha dictaminat que la política d’immigració és un afer de competència exclusivament federal.

En efecte, hi ha motius fonamentats per a l’esperança entre els 12 milions d’immigrants sense papers que es calcula que viuen als Estats Units. És molt probable que el president Obama acabi fent concessions significatives si el moviment en defensa dels drets dels immigrants continua les manifestacions, els boicots i la pressió directa als congressistes. Ateses les característiques del moviment, tot sembla indicar que les mobilitzacions s’intensificaran. Es tracta d’un moviment molt seriós i ben organitzat, amb l’ambició i la capacitat de guanyar i preservar conquestes legislatives importants. Els defensors dels drets dels immigrants són molt militants, han construït extenses xarxes d’auxili humanitari a la frontera i compten amb el suport incondicional del moviment obrer. A més, el moviment s’ha demostrat molt hàbil en l’ús d’un poderós arsenal ideològic: l’americanisme d’arrel progressista, el que defineix el país com un poble d’immigrants i la seva història, com l’eterna lluita entre els impulsos democràtics de les classes populars i la resistència atrinxerada d’una minoria plutocràtica. A les manifestacions, no hi faltaven banderes estatunidenques i pancartes reclamant el dret dels nous immigrants al Somni Americà.

L’Administració Obama, indiferent a la crisi humanitària

És innegable, però, que el factor desencadenant de les darreres mobilitzacions també ha revelat certes debilitats del moviment a favor dels drets dels immigrants, especialment la seva dificultat per enfrontar-se al Partit Demòcrata. Al cap i a la fi, el principal responsable de la política migratòria és l’Administració Obama, la qual, fins ara, setze mesos després d’haver arribat a la Casa Blanca, no ha canviat cap aspecte substancial de la política seguida per l’Administració Bush. De fet, en el primer any de govern, Obama ha superat Bush en nombre d’immigrants deportats per any. Concretament, en l’any fiscal de 2009, han estat deportats 387.790 immigrants, un 5% més que l’any anterior.

El drama de morts en els deserts de la frontera continua. Des que els acords neoliberals de lliure comerç entre Estats Units, Canadà i Mèxic impulsaren el fenomen de la immigració il·legal, els morts a la frontera es compten per milers. Segons el govern estatunidenc, entre 1994 i 2009, el nombre de morts a la frontera ascendeix a 3.861, mentre que el govern mexicà eleva la xifra a 5.607. Ni la construcció de murs i tanques, ni el desplegament de milícies estatals, han aconseguit reduir el nombre de morts. La militarització de la frontera només ha fet augmentar la perillositat de creuar-la. Segons càlculs del Daily Arizona News, actualment el risc mortal de creuar la frontera és el doble que fa cinc anys i trenta cops més que el 1998. Malgrat tot, fins ara, l’Administració Obama es nega a reconèixer que la crisi de la frontera amb Mèxic és una crisi humanitària, cosa que l’obligaria a prioritzar el rescat del major nombre de vides possible.

La sensibilitat demostrada per l’actual Casa Blanca cap als immigrants presenta inquietants similituds amb la del president Kennedy cap a la població afroamericana, ara fa mig segle. Sens dubte, John Fitzerald Kennedy considerava el racisme com un fenomen de molt mal gust, però això no l’obligava a situar la legislació en favor dels drets civils entre les seves prioritats. De la mateixa manera, per a les elits liberals del Partit Demòcrata, el xèrif Arpaio és un personatge d’allò més desagradable, un pallasso sàdic i extraordinàriament hàbil a l’hora d’acaparar titulars. Ara bé, les famílies destruïdes per les deportacions i els milers de treballadors mexicans morts a la frontera es poden ignorar amb relativa facilitat.

[Publicat a l'edició digital de l'Avant, segona quinzena de maig de 2010]

Arthur Rosenberg, historiador de la democràcia i el socialisme

2010-05-06T03:03:00.004+02:00

Article sobre el llibre Democràcia i Socialisme de l'historiador Arthur Rosenberg, publicat a L'Espurna, desembre de 2009, número 11.

articlerosenberg

Lampedusa a la Casa Blanca

2010-03-03T22:44:00.008+01:00

Article sobre el primer any de política exterior del President Obama, publicat a Quaderns d'Illacrua del setmanari La Directa, el passat 13 de gener.

articleobamaquadernsdillacrua

El hambre se extiende en Estados Unidos

2010-01-20T04:57:00.009+01:00

En Nueva York, la situación roza la catástrofe

Andreu Espasa | La República | Boston

Año de enormes y acentuados contrastes sociales en los Estados Unidos de América. En 2009 las principales firmas financieras han cosechado pingües beneficios. Mientras, en la Norteamérica de la mayoría trabajadora, la pobreza y el desempleo causan estragos. Según datos oficiales del Departamento de Agricultura, 49 millones de norteamericanos -17 millones de ellos niños- padecen "inseguridad alimentaria", es decir, carecen de un acceso regular a las cantidades adecuadas de alimentos nutritivos.

Las organizaciones dedicadas a combatir el hambre han notado la presión de los millones de nuevos pobres. Según Feeding America, organización que abastece a más de 25 millones de estadounidenses hambrientos, en 2009 el número de solicitantes de ayuda se ha incrementado en un 30%. Los pronósticos para 2010 apuntan a un aumento del hambre en todo el país.

La situación resulta especialmente dramática en la ciudad de Nueva York. El número de neoyorquinos con problemas para comprar comida se ha incrementado en un 60% desde 2003, hasta llegar a los 3,3 millones. Entre los más perjudicados, se encuentran las personas sin techo y las familias con hijos. Más de la mitad de hogares con niños tienen dificultades para obtener suficiente comida. Uno de cada cinco niños de la ciudad acude a los comedores populares.

Los responsables de la New York City Coalition Against Hunger denuncian la extrema precariedad de la situación alimentaria de las clases populares de la ciudad. En su último informe, titulado "Evitada una hambruna en Nueva York (por ahora)", se advierte con alarma de un posible colapso de los servicios de ayuda alimentaria en un futuro próximo.

Elits i consciència de classe

2009-07-23T00:48:00.012+02:00

En el prestigiós setmanari The Economist ningú no signa els articles. La publicació és capaç d'oferir als seus lectors una interpretació global, coherent i documentada de l'actualitat internacional. Té més d'un milió de lectors i es vanta de gaudir d'una influència sense parió entre les elits mundials. Les peces publicades es caracteritzen per l'alt grau de rigor i claredat. De fet, els seus redactors parlen tan clar que sovint rescaten obvietats sepultades en un escandalós oblit. Entre les certeses desempolsegades, en destaquem una: per a la gran burgesia i els seus ideòlegs més seriosos, la centralitat del conflicte de classe roman com una clau explicativa plenament vàlida i del tot irrenunciable.

En el darrer número de la revista, trobem dos exemples que testimonien la ben arrelada consciència de classe entre els premiats amb el millor bressol. Un article dedicat a la reforma sanitària nord-americana acusa la majoria demòcrata del Congrés dels Estats Units d'haver-se begut l'enteniment. Els congressistes pretenen estendre la cobertura mèdica a desenes de milions de pobres a través d'una reforma fiscal progressiva: "Put simply, the House bill hopes to achieve near-universal health coverage by soaking the rich." Unes pàgines més endavant, un altre article descriu els creixents esculls amb què ensopeguen les escoles d'elit britàniques a l'hora d'aconseguir exempcions fiscals sota l'empara de la Llei de Caritat. Per tal de situar el context del conflicte, The Economist se serveix d'una retòrica de lluita de classes que moltes publicacions socialistes han abandonat per covardia o pura mandra intel·lectual: "All this takes place within a long tradition of class war in which private schools have been a main target."

Un fantasma recorre Tòquio

2009-07-02T21:46:00.011+02:00

Aquest darrer any els mitjans de comunicació britànics han prestat molta atenció a la creixent popularitat del comunisme nipó. Ronald Buerk, corresponsal de la BBC a Tòquio, explicava en un recent reportatge que l’històric Partit Comunista Japonès (PCJ), estimulat principalment per la duresa de l'actual crisi econòmica mundial, ja compta amb més de 400.000 afiliats i dóna la benvinguda a unes 1.000 noves incorporacions mensuals. Del mateix fenomen, en parlava l'octubre passat l'escriptora i fotògrafa britànica Danielle Demetriou a les pàgines del Daily Telegraph. En un article ric en dades, Demetriou se centrava en la popularitat del comunisme entre la joventut nipona. Tal popularitat s'explica per l'enorme precarietat laboral que pateixen els treballadors japonesos, especialment des de l'aprovació de les darreres lleis de treball temporal el 2002, que han castigat de manera preferencial els joves de vint i trenta anys. El PCJ ha dedicat esforços especials a organitzar aquests sectors, no només a través de vigoroses mobilitzacions al carrer, sinó també a base d'un treball pacient de formació política per als seus militants.

L’èxit de les idees socialistes també s'aprecia a les llibreries. La clàssica novel·la proletària Kanikosen s'ha convertit en un best-seller. L'obra, basada en la lluita d'uns pescadors de cranc per unes condicions dignes de treball, fou escrita el 1929 per Takiji Kobayashi, un jove comunista torturat fins a la mort per la policia imperial. Kanikosen ha passat de vendre 5.000 exemplars anuals a més de mig milió el passat 2008. La versió manga de la novel·la també està gaudint d'un èxit espectacular. Un altre llibre versionat a còmic manga que promet ser el fenomen de l'any és el clàssic de Karl Marx Das Kapital, segons informava Leo Lewis per a The Times.

I nosaltres? Què devem fer tan malament? En un context com l'actual, quin sentit té el renovat gir a la dreta del PSOE? Com és possible que el futbol arrossegui més gent al carrer que els sindicats? Per què la coalició ICV-EUiA perd vots? Qui s'explica que milions de nous aturats siguin compatibles amb el manteniment de l'hegemonia ideològica del capitalisme? I que el llibre d'assaig més llegit sigui El Secreto de Rhonda Byrne?

En 2 minuts, el nou blog d'Aitor Carr

2009-06-21T20:44:00.004+02:00

Fa poques setmanes que a la blogosfera hi ha una novetat digne de comentari. Es tracta de "En 2 minuts", el nou blog de l'amic Aitor Carr. Per a qui no el conegui, Carr és un jove sociòleg i activista barceloní, lector voraç de la premsa nacional i internacional. La seva experiència militant en el moviment de solidaritat amb Palestina es deixa notar en el seu blog, on abunden les referències al Pròxim Orient. El format del blog és francament atractiu. Els posts són breus, informatius i amb enllaços molt interessants. Actualitza amb freqüència. Combina la valentia de tractar qüestions d'actualitat i la humilitat d'opinar amb molta prudència. Sens dubte, un blog inspirador i prometedor.

Una equació cínica, injusta i recent

2009-06-13T19:20:00.013+02:00

Interessant anècdota del recentment desaparegut periodista israelià Amos Elon, explicada per l'historiador Tony Judt, a l'últim número del New York Review of Books:

"[Amos Elon] Solia explicar una història reveladora. En una entrevista realitzada a principis dels anys seixanta a Washington, amb un alt diplomàtic israelià que estava a punt de deixar el seu càrrec i tornar a casa, interrogà al seu compatriota israelià de ben prop. "Què creu que ha aconseguit en el seu càrrec, aquí als Estats Units?" li preguntà Elon. "Oh, això és fàcil de contestar" replicà el diplomat. "Crec que he tingut èxit convencent els nord-americans que l'antisionisme és antisemitisme." En aquell temps, em digué Amos, l'afirmació del diplomat li semblà senzillament estrafolària; a penes podia haver imaginat llavors que aquesta cínica equació política esdevindria una creença popular entre els israelians i els seus partidaris."

Murdoch, el demòcrata

2009-06-01T19:33:00.013+02:00

Rupert Murdoch és propietari de quasi dos-cents diaris. Tal concentració de poder mediàtic en les mans d'una sola persona no suposa cap amenaça real a la democràcia. O almenys això és el que sembla pensar Antonio Elorza, si ens prenem seriosament la seva última intervenció periodística, titulada "Caminos de dictadura" i publicada a El País el passat divendres 29 de maig. L'article alerta del presumpte perill que corre la llibertat d'expressió sota els governs democràtics de Chávez, Morales i Correa. Tot i caure en el vell gènere del libel anticomunista, es tracta d'un article interessant perquè delata una manera d'entendre la història intel·lectual tan divertida per a qui l'escriu com perfectament inútil per a qui la llegeix.

Per Elorza, les idees són totalment independents i sobiranes. En conseqüència, l'historiador ja no s'ha de preocupar d'emmarcar-les en un context històric o socioeconòmic concret. Per aquest reputat historiador, tota forma d'islamisme sempre, en qualsevol context històric, correrà el perill d'alimentar eventualment el terrorisme, ja que qualsevol interpretació honesta de l'Alcorà exigeix massacrar infidels. Tota forma de nacionalisme basc, tant se val de quina base social es nodreixi, serà esclava de la visió excloent de Sabino Arana. I un tractament similar, és clar, és el que mereix tot projecte que s'autoetiqueti de socialisme radical. La matança de Tiananmen, l'expulsió de Semprún del PCE i els conflictes del govern bolivià amb l'oligarquia local, tot acaba al mateix sac.

És una llàstima que una ploma com la d'Elorza, àgil i ben llegida, sigui incapaç d'acceptar la complexitat d'una societat dividida en classes. Posats a fer una història de les idees en abstracte, s'agrairia un rescat del concepte de democràcia tal com l'entenien els antics, és a dir, com el govern de la majoria de pobres lliures. Per exemple, a la Política d'Aristòtil, podem llegir el següent:

1279b: 18-19: Democràcia és quan aquells que no tenen gaire propietat, que són pobres, tenen autoritat sobre el sistema de govern.

O, més endavant:

1290a: 30-1290b2: La democràcia no és necessàriament només el règim on la multitud té l'autoritat. L'oligarquia no és necessàriament el règim on la minoria té el poder sobre el sistema de govern. Si la majoria d'una ciutat-estat fos rica i tingués autoritat, ningú no l'anomenaria democràcia, de la mateixa manera que si un petit grup de pobres tingués el control sobre una majoria de rics, ningú no l'anomenaria oligarquia. Millor dit, democràcia és quan tots els ciutadans lliures tenen autoritat i oligarquia és quan els rics la tenen.

La notícia és Marinaleda

2009-05-27T03:10:00.022+02:00

Diu una llegenda urbana que el primer cop que un entrenador de futbol va convocar una roda de premsa després d'un entrenament va ser un dimarts qualsevol. Sembla que els pocs periodistes que hi van assistir, entre encuriosits i desconcertats, no sabien ben bé què preguntar. La incomoditat inicial va deixar pas al riure nerviós i tothom se'n va anar a casa pensant que aquella divertida paròdia no es tornaria a repetir. Com és obvi, el temps va revelar que l'entrenador era molt més que un bufó. Avui en dia, gràcies a la dictadura de les pseudonotícies, Laporta sembla un respectable estadista i Daniel Sirera, un pobre imitador de Hristo Stòitxkov.

Al seu torn, les seccions de política nacional dels diaris s'han tornat indistingibles de la xafarderia futbolera del qui-ha-dit-què i què-li-ha-contestat-l'altre. Les minvants referències a Esquerra Unida en són un bon exemple. Francament, entre nosaltres, a qui li interessa si a Cayo Lara li sembla que la Conselleria d'Interior és "massa responsabilitat" per a ICV-EUiA? A qui li importa que Jordi Miralles li recordi que "les decisions de la coalició es prenen a Catalunya"? Tots dos tenen coses més interessants a dir sobre el que hauria de ser un nou model de policia democràtica i progressista, respectuosa amb els drets humans i neutral en el conflicte de classe. I les portades dedicades a Rosa Aguilar? Algú pot afirmar sense malícia que el seu salt al govern del PSOE és la notícia més destacable de tot el municipalisme d'EU en els últims vint anys?

Deu ser per això, perquè estem tan penosament acostumats a tolerar un periodisme polític que torpedina la vessant deliberativa del procés democràtic, que el reportatge de Victoria Burnett sobre el mític poble andalús de Marinaleda resulta una sorpresa tan agradable. Publicat ahir a The New York Times, l'article dóna quatre pinzellades sobre l'ambiciós projecte polític d'aquest ajuntament governat per Esquerra Unida. La periodista deixa entendre que, ara que el neoliberalisme trontolla i el sofriment s'estén i s'intensifica, els projectes que qüestionen la lògica capitalista mereixen una atenció i un respecte creixents. Sens dubte, tota una lliçó d'honestedat professional per a les Pilars Raholes i Rodolfos Serranos de torn.

Enllaç recomanat: A Job and No Mortgage for All in a Spanish Town

Capitalisme versus American Dream

2009-05-11T23:38:00.014+02:00

Cass R. Sunstein és un reconegut jurista estatunidenc, que actualment ensenya a la Harvard Law School. Amic del president Obama (amb qui va coincidir a la Universitat de Chicago) i autor de nombrosos llibres sobre dret constitucional, passa per ser vagament d'esquerres. Quan escriu, se serveix de les expressions pròpies de la tradició política nord-americana. Malgrat tot, Sunstein no s'està d'impugnar una premissa ideològica fonamental en aquesta tradició:

En principi, tant els americans d'esquerra com de dreta estan compromesos amb la "igualtat d'oportunitats". Aquest objectiu està àmpliament considerat com a incontrovertit. Però un moment de reflexió hauria de ser suficient per mostrar que en una societat lliure, la igualtat d'oportunitats és un objectiu extremadament difícil i exigent. De fet, és impossible d'assolir. Com que certa gent és més rica que altra, certs nens tindran més i millors oportunitats. Jo visc a Chicago, on és una realitat que els fills de pares que viuen al voltant del carrer 58 i de l'avinguda Dorchester tenen millors perspectives de futur que els nens nascuts trenta blocs més al sud. Als Estats Units, com en altres democràcies liberals, la igualtat d'oportunitats no existeix. Per garantir-la, la nació s'hauria d'implicar en formes massives de redistribució de la riquesa. Aquells que pensen que estan compromesos amb la igualtat d'oportunitats estan, de fet, a favor d'un objectiu més modest i pràctic: una oportunitat decent per a tothom, objectiu que constituïa un dels compromisos centrals de Roosevelt.

[SUNSTEIN, Cass R., The Second Bill of Rights, Basic Books, Nova York, 2004, pàg. 186.]

Ruling the Empire

2009-03-14T15:07:00.008+01:00

Steve Fraser y Gary Gerstle (editores)

Ruling America: A History of Wealth and Power in a Democracy
Harvard University Press, 2005, 384 pp.

En 1984, el senador de Nueva York Daniel Patrick Moynihan exclamaba: "Al menos la mitad de los miembros del Senado actual son millonarios... Nos hemos convertido en una plutocracia... Se suponía que el Senado tenía que representar los estados; en vez de éstos, representa los intereses de clase". Desde entonces, Estados Unidos ha visto crecer la desigualdad social de forma espectacular. En un contexto mundial como el actual, donde el retroceso de conquistas democráticas y el fortalecimiento de tendencias plutocráticas han sido la norma, resulta sorprendente la escasez de estudios como Ruling America. A History of Wealth and Power in a Democracy. Coeditado por los historiadores Steve Fraser y Gary Gerstle, y publicado por la Universidad de Harvard, el libro se propone analizar la historia de las distintas élites políticas económicas norteamericanas y su siempre conflictiva relación con los ideales democráticos de la nación.

Desde los tiempos de la Constitución (un proyecto de las élites del momento para frenar los "excesos" democráticos de las legislaturas estatales) hasta el día de hoy (cuando, en los procesos electorales, el declive de los aparatos de partido ha hecho aumentar la desmesurada influencia de los donantes privados multimillonarios), los ocho capítulos de Ruling America tratan de las diferentes formas en que las sucesivas élites del país han construido su universo social, ideológico y político en el seno de un sistema formalmente democrático. El libro no relata la historia de un triunfo total y definitivo, sin obstáculos ni tensiones. Al contrario, los autores prestan especial atención a las divisiones internas de las élites y a los desafíos —a veces sólo amenazantes, otras veces coronados con éxitos parciales— del exterior, es decir, del demos o pueblo llano. Las aportaciones de Michael Lind y Godfrey Hodgson se cuentan entre las mejores, aunque toda la obra bien se merecería una traducción a cualquier lengua peninsular, como primer paso para inspirar un reto similar entre los economistas e historiadores españoles.

[Publicat a l'edició digital de Mientras Tanto, número 67]

EUiA davant la crisi

2009-03-09T03:50:00.002+01:00

Chomsky sobre la crisi

2009-02-05T20:50:00.007+01:00

Els companys de la revista Sin Permiso han publicat una excel.lent entrevista a Noam Chomsky sobre la política exterior del nou president nord-americà. Al final de l'entrevista, Chomsky fa un elemental recordatori sobre un dels aspectes més escandalosos i menys comentats de la crisi actual:

Es una crisis de alcance mundial, y es muy grave. Resulta sorprendente que el modo de encarar la crisis los países occidentales contradiga tan manifiestamente al modelo que ellos mismos predican para el Tercer Mundo. Cuando hay crisis en Indonesia, o en Argentina, o en cualquier otro sitio, se les exige que suban mucho las tasas de interés y que privaticen la economía y recorten el gasto público. Este tipo de medidas. En Occidente, en cambio, exactamente lo contrario: bajar los tipos de interés a cero, nacionalizar, si es necesario, inyectar dinero público en la economía, contraer enormes deudas. Exactamente lo contrario del modo por el que se supone que el Tercer Mundo tiene que satisfacer sus deudas. Me parece notabilísimo que se deje pasar eso sin mayores comentarios.

Presons, classes socials i frontpopulisme

2009-01-27T21:58:00.004+01:00

Tot el que es pot esperar del govern d’Entesa -així com de qualsevol govern que es reconegui en la tradició frontpopulista- són accions encaminades a reequilibrar el pes de les classes socials en totes aquelles àrees en què el govern català tingui competències. Un govern d’esquerra plural s’ocupa, per força, de tasques de regeneració democràtica, ja sigui eixamplant les escletxes de participació popular o intentant frenar els excessos dels plutòcrates. En la política d’Interior i de Justícia, la necessitat d’un reequilibri del pes de cada classe social és especialment urgent. Malgrat tot, no és fàcil de formular. Tot i la greu crisi econòmica, l’hegemonia capitalista en l’àmbit cultural encara es troba en molt bona forma. Tant és així, que la constatació de certes obvietats ens situa fora del sentit comú de l'opinió publicada. Si gosem afirmar que la proporció d’immigrants empresonats és excessiva, el sadisme en voga ens caricaturitzarà com a "menjaflors" o "progres chupiguays" [sic]. Si, en canvi, traiem pit i exclamem, per exemple, que cal omplir d’empresaris corruptes les comissaries i presons catalanes, se’ns tractarà ineluctablement de guillats. En aquesta ocasió, una dosi de bona prosa acadèmica ens pot ser molt útil per sortir de l’atzucac.

En el número de desembre de Claves de la Razón Práctica, el professor de Teoria Constitucional i Filosofia Política Roberto Gargarella signa un molt recomanable article que porta per títol "Justicia penal i desigualdad social". Gargarella comença l’article exposant la fràgil legitimitat del sistema penal en societats que presenten grans desigualtats econòmiques. Segons l’autor, és altament probable que, en una comunitat socialment injusta, el grup privilegiat abusi de la seva influència per tal d’apropiar-se del procés de creació normativa, de tal manera que l’ús de la coerció estatal s’acabi orientant a favor seu de manera sistemàtica. La composició social i ètnica de les presons posa de manifest que el nostre sistema penal es troba tràgicament esbiaixat en contra dels drets i dels interessos dels sectors més desafavorits. Gargarella fa front als crítics de tal evidència en una nota al peu, breu i brillant:

Por supuesto, una buena manera de rechazar la plausibilidad de este análisis comienza con la afirmación según la cual en muchas sociedades marcadas por la pobreza y la desigualdad los pobres no se encuentran privados del derecho al voto -y, lo que es todavía peor, en muchos casos votan mayoritariamente por partidos que luego terminan trabajando contra sus intereses. Esta idea, muy repetida en círculos académicos y políticos, encierra una noción muy degradada de obligación política, que parece legitimar medidas violatorias de derechos fundamentales por la sola existencia del voto periódico. Dicha noción se desentiende de los obvios problemas que marcan los sistemas representativos modernos, vinculados con la influencia del dinero en política; la carencia de voz pública que suele afectar a sectores amplios de la población; la sistemática represión de la protesta política; etc. La consciencia de estos problemas nos permite mantener intacta esta preocupación muy especial acerca de los modos en que el Estado ejerce sus poderes de coerción.

L'altre Luther King

2009-01-20T04:17:00.024+01:00

En la cultura política nord-americana, Martin Luther King Jr. és una figura prismàtica, a través de la qual tothom projecta el que més li convé. És una figura nacional, de consens. Cada tercer dilluns de gener és festiu als Estats Units. La data pretén coincidir vagament amb l'aniversari del seu naixement, el 15 de gener de 1929. Com era d'esperar, la dreta nord-americana no acaba de sentir-se còmoda amb aquest nou símbol de la memòria nacional. A Ronald Reagan li preocupava que, quan es desclassifiquessin els arxius secrets de l’FBI sobre King, el 2027, es revelés que, en realitat, potser es tractava d'un comunista disfressat. El mateix senador John McCain, en un primer moment, va votar en contra de la instauració de la festivitat en homenatge a King, és a dir, al dirigent més famós del moviment que posà fi al règim d'apartheid que terroritzava la població negra del sud dels Estats Units, privada durant segles dels drets polítics i econòmics més elementals.

Incomoditats de la dreta reaccionària a banda, el Luther King més conegut i celebrat és el pacifista, el Gandhi americà, l'alternativa conciliadora a la inquietant agressivitat verbal de Malcolm X. La seva ferotge oposició a la guerra del Vietnam és poc coneguda. Menys conegut encara és el Luther King radical, amb consciència de classe, impulsor de plataformes multiracials contra la pobresa, de lluites laborals per l'augment del salari mínim, per una renta garantida i per la plena ocupació, el Luther King crític amb el capitalisme i partidari d'alguna mena de socialisme democràtic.

En la qüestió de la violència, el moviment pacífic pels drets civils no confonia els símptomes i les causes, ni posava al mateix sac la violència de l'opressor amb la de l'oprimit. Tampoc no es mostrava cec davant la violència de la dictadura econòmica. Coretta King, esposa del reverend, responia d'aquesta manera a l'obsessió mediàtica sobre la violència, especialment la dels sovintejats avalots urbans per tot el país:

In this society violence against poor people and minoraty groups is routine. I remind you that starving a child is violence; suppressing a culture is violence; neglecting schoolchildren is violence; punishing a mother and her child is violence; discrimination against a workingman is violence; ghetto housing is violence; ignoring medical needs is violence; contempt for equality is violence; even a lack of will power to help humanity is a sick and sinister form of violence.

[Citat a Thomas F. Jackson, From Civil Rights to Human Rights. Martin Luther King, Jr., and the Struggle for Economic Justice, University of Pennsylvania Press, Philadelphia, 2007, pàg. 358]

Per la pau, per la democràcia

2009-01-17T05:25:00.021+01:00

Els qui busquen excuses a l'actual massacre de palestins a Gaza eviten la discussió honesta. En comptes de referir-se als míssils i als torpedes reals, als del comerç d'armes entre Israel i Espanya, als que esclaten contra escoles i hospitals, prefereixen escandalitzar-se amb pistoles de plàstic al carrer de Pelai. Són incapaços d'apreciar el sentiment internacionalista que motiva la protesta solidària. Els és més fàcil reduir-la a seva pròpia lògica xovinista, com si es tractés d'un dilema futbolístic entre dos bàndols irreconciliables. En lloc de reconèixer explícitament el seu impuls reaccionari de simpatia cap al fort, ridiculitzen sàdicament al qui se situa al costat del dèbil i l'anomenen "buenista", "bonrotllista" o "menjaflors". Conscients de la seva posició minoritària, només la invoquen quan els convé victimitzar-se. Els manca la franquesa de reconèixer que, més enllà de la retòrica, les polítiques proisraelianes són molt influents entre els poderosos. O és que el govern espanyol ven armes als palestins de Gaza? I la nostra diplomàcia autonòmica, en quin costat es troba? Si tothom és tan propalestí, per què els governs de Catalunya, Espanya i la Unió Europea es van negar a reconèixer el govern d'unitat nacional palestina de 2007?

Actualment, la lluita per la pau és, sobretot, la lluita per la democràcia en l'àmbit de les relacions exteriors, una lluita que només s'aturarà quan els governants facin seu el sentiment popular i majoritari de rebuig a la guerra. És també un combat sense treva a tots els prejudicis racistes, l'arabofòbic i l'antisemita inclosos. Sovint els partidaris de l'ocupació israeliana combinen una arabofòbia oberta amb un antisemitisme subtil. No només confonen el poble jueu amb l'Estat d'Israel, sinó que tampoc no saben distingir entre el govern i el poble israelians. Sortosament, tant jueus com israelians, donen abundants proves que tal confusió -aliment del pitjor antisemitisme- és injustificable. Als Estats Units, les manifestacions de solidaritat amb els palestins de Gaza compten amb una presència desproporcionadament alta de persones i organitzacions jueves. A Israel, un nombre creixent de joves pacifistes són empresonats per negar-se a servir en un exèrcit d'ocupació que nega drets humans elementals a la població ocupada. Mentrestant, a Catalunya, els opinadors professionals més arrogants i indocumentats s'esforcen a fer-nos creure que la fi del comerç d'armes amb Israel és una fantasia de progres xarucs, islamistes radicals i antisemites furibunds.

Democràcia o safareig

2009-01-15T05:45:00.024+01:00

El 4 de gener, EL PAIS publicava un extens article sobre Caroline Kennedy i les seves possibilitats de ser escollida senadora per l'Estat de Nova York. El reportatge, signat per David Alendete, ni tractava el pensament polític general de la filla de JFK, ni informava de les seves opinions sobre problemes actuals, sinó que se centrava en aspectes totalment insubstancials, més estètics que polítics. Dos paràgrafs feien referència a un tic expressiu. Aquella mateixa setmana aparegué a The Nation un reportatge commovedor, que evidencia, un cop més, la tràgica fractura racial als Estats Units. Segons revela l'històric setmanari, almenys 11 afroamericans foren assassinats impunement per patrulles de milicians blancs durant el caos immediatament posterior al pas de l'huracà Katrina. Els fets no han estat mai investigats per la policia local. Tampoc no han merescut, de moment, l'atenció dels corresponsals dels diaris espanyols.

A Catalunya, la gran manifestació pacifista del dissabte passat ha portat cua tota la setmana. Entre les reivindicacions del manifest, destacava la petició de cancel·lar el comerç d'armes entre Israel i Espanya. En un règim de democràcia plena, un podria esperar que el clam popular per aquesta mesura política concreta generaria investigacions periodístiques sobre, per exemple, el volum de la compra i venda d'armament a un govern que, segons el mateix PSOE, massacra població civil dia sí dia també. En el nostra forma peculiar de democràcia, en canvi, una pistola de plàstic o la presència d'un conseller entre els manifestants fan córrer molta més tinta.

L'enlairament d'anècdotes intranscendents a la categoria de pseudonotícia de portada constitueix un fenomen gravíssim, incompatible amb el funcionament d'una veritable democràcia. Sense una ciutadania ben informada, el procés deliberatiu queda reduït a una caricatura. Entre els modestos objectius que es pot proposar un govern d'esquerres, l'establiment de garanties per a l'accés democràtic a la informació hauria d'ocupar un lloc central.

Gaza i les metàfores

2009-01-12T15:54:00.007+01:00

Publicat a The Guardian, el 29 de febrer de 2008:

An Israeli minister today warned of increasingly bitter conflict in the Gaza Strip, saying the Palestinians could bring on themselves what he called a "holocaust".

"The more Qassam [rocket] fire intensifies and the rockets reach a longer range, they will bring upon themselves a bigger shoah because we will use all our might to defend ourselves," Matan Vilnai, Israel's deputy defence minister, told army radio.

El 68 català

2009-01-10T15:14:00.001+01:00

La Divuitena Esmena i les mesquites

2008-12-21T04:34:00.027+01:00

És sabut que les analogies històriques són un terreny relliscós, especialment quan el que les guia és un cert utilitarisme presentista. No fa gaire, l'historiador Josep Fontana reiterava la seva incomoditat a ser cridat, de tant en tant, per fer pronunciaments oraculars sobre l'última polèmica d'actualitat. Advertències a banda, el cert és que darrerament la premsa està mostrant molta insistència a l'hora d'invocar paral·lelismes entre la profunda crisi econòmica actual i la Gran Depressió de fa quasi vuitanta anys. És molt probable que aquesta persistent associació en l'imaginari col·lectiu es tradueixi, en el món editorial, en la publicació d'obres històriques sobre aquest període.

Si efectivament s'acabés donant aquesta tendència, seria d'agrair que alguna casa editorial local s'animés a traduir l'obra més celebrada de l'historiador nord-americà Alan Brinkley, Voices of Protest. Huey Long, Father Coughlin and the Great Depression (Vintage Books, Nova York, 1983). L'obra de Brinkley se centra en els dos personatges més influents del populisme reaccionari dels Estats Units. Huey Long fou governador i senador de l'Estat de Louisiana, on gaudí d'enorme popularitat gràcies a extensos programes socials i des d'on exercí un domini quasi dictatorial, a base d'excloure dels beneficis dels seus populars programes a tot aquell que gosés plantar-li cara. En l'àmbit nacional, impulsà una organització de clubs que, amb el nom de Compartim la Nostra Riquesa, pretenia imposar una reforma fiscal progressiva com a millor solució per conjurar l'amenaça roja. La reforma incloïa confiscacions per a aquells que superessin un cert límit de riquesa i d'herència.

El pare Coughlin no va construir el seu poder des d'un càrrec públic, sinó a través d'un programa de ràdio que emetia des del mateix poble de Michigan on exercia de capellà catòlic. A més de l'anticomunisme, la seva principal obsessió eren els banquers de Wall Street. Exigia un Banc Central de propietat i control públics. També era un fervent partidari de la reintroducció de la plata en el sistema monetari. Acabà la seva carrera recorrent a un antisemitisme cada cop més explícit, en què el jueu banquer i el jueu bolxevic apareixien de manera freqüent i alternada.

En una de les conclusions més interessants de Voices of Protest, Brinkley assenyala que el populisme dels anys trenta presentava una característica distintiva respecte al període anterior. Durant els anys vint, les qüestions econòmiques no havien interessat gaire al sector social que nodria les clienteles polítiques de Coughlin i Long (classes mitjanes en posició insegura, a punt de perdre un estatus que tot just acabaven d'assolir). Abans del Crash del 29, les qüestions culturals, especialment la xenofòbia, havien alimentat els neguits i les angoixes dels treballadors qualificats i de la petita burgesia. La Llei d'Immigració de 1924, que per primer cop incloïa quotes per països i prohibia la immigració asiàtica, n'és una bona mostra. També és dels anys vint la Divuitena Esmena a la Constitució, que, amb la prohibició federal de vendre, produir i transportar alcohol, venia a satisfer el sentiment antiurbà, antiimmigrant i anticatòlic de bona part del país. En canvi, tant Long com Coughlin (sense qüestionar, a diferència de l'esquerra, les relacions de producció ni preocupar-se del món del treball en general), organitzaren el descontentament popular dels trenta donant centralitat a qüestions pecuniàries -i no culturals-, com el repartiment injust de la riquesa, els privilegis del bressol i la centralització del poder financer. Qui sap si, en el renovat context de crisi profunda del capitalisme, les polèmiques sobre mesquites, banderes i educació cívica tenen els dies comptats.

La valentia de Noam Chomsky

2008-12-20T02:56:00.009+01:00

En el llibre d'entrevistes a Noam Chomsky Imperial Ambitions. Conversations on the post-9/11 world, hi ha un moment en què David Barsamian demana al cèlebre lingüista i analista polític la seva opinió sobre el servei militar obligatori. Chomsky respon:

Vaig ser molt actiu organitzant la resistència a la Guerra del Vietnam en els anys seixanta. L'única raó per la qual vaig escapar a una llarga sentència de presó fou perquè el govern va suspendre els judicis en què estava involucrat quan va tenir lloc l'ofensiva del Tet. Però mai vaig estar en contra del reclutament militar i no hi estic en contra ara. Si hi ha d'haver un exèrcit, crec que hauria de ser un exèrcit de ciutadans i no un exèrcit de mercenaris. (...) Agafa l'exemple del Vietnam. El comandament militar dels Estats Units va cometre un gran error. Va utilitzar un exèrcit de ciutadans per lluitar una ferotge i brutal guerra colonial. Això pot funcionar una temporada, però no gaire temps. Quan s'allarga, els soldats comencen a desobeir ordres, a disparar els oficials impopulars, a drogar-se. L'exèrcit s'estava desfent. En part per això, els líders els volien fora d'allà. Analistes militars d'alt rang d'aquell moment estaven dient "hem de treure l'exèrcit d'allà o no tindrem exèrcit".

En aquest cas, el que és cert per als Estats Units és cert per a Espanya. Costa imaginar una minsa participació en les últimes manifestacions de la Plataforma Aturem la Guerra si els joves del barri de Gràcia o Sarrià correguessin el perill de ser enviats a defensar el Govern de la República Islàmica de l'Afganistan. Noam Chomsky, com a socialista llibertari, té la valentia de considerar el servei militar obligatori com una solució preferible a l'exèrcit voluntari. I l'esquerra transformadora? Tindrem algun dia un coratge similar a l'hora d'afrontar la qüestió de la pau?

Problema tècnic

2008-11-30T20:46:00.004+01:00

Gràcies a la Maria Freixas m'he adonat d'un problema tècnic en la presentació del meu blog. Fa dies vaig canviar la configuració del blog i, per culpa del canvi, algunes adreces de blogs amics han desaparegut. Si us plau, si formes part dels blogs desapareguts, fes-m'ho saber i et reenllaço. Moltes gràcies.

Obamania

2008-11-15T05:44:00.022+01:00

L'obamania és un fenomen tant arrelat que ja ha creat les seves pròpies llegendes. L'última que corre afirma que, als hospitals dels Estats Units, abunden els malalts terminals que pronuncien "Obama" com a última paraula. Costa de fer-se una idea del grau d'il·lusió popular que encarna el president electe nord-americà en el moment actual. Ara bé, les expectatives de canvi són tan intenses com vagues. Sens dubte, la decepció es preveu gegantina, colossal. Entre l'esquerra nord-americana, els millors càlculs són els que imaginen un escenari de mobilització ciutadana que forci Obama a incomplir gran part de les seves promeses electorals, és a dir, a revelar-se molt més progressista que durant la campanya. En aquest cas, la tan invocada comparació amb Franklin Delano Roosevelt és oportuna. En la campanya de 1932, el candidat demòcrata va centrar les seves crítiques més ferotges en els dèficits pressupostaris de l'Administració Hoover. Com és sabut, un cop a la Casa Blanca, Roosevelt va haver d'incórrer en enormes deutes per tal de fer front a la crisi econòmica, mentre es desdeia dels seus antics prejudicis conservadors en polítca econòmica.

El candidat demòcrata de 2008 ha proposat una reforma fiscal amb augments d'impostos per als més rics i una nova política energètica més respectuosa amb el medi ambient. A més, sempre ha jutjat el començament de la guerra d'Iraq com un "error" i s'ha posicionat en contra de la presó de Guantánamo. A grans trets, aquí s'acaba l'Obama progressista. L'altre Obama és el que dóna suport al pla de rescat per als especuladors de Wall Street, pretén intensificar la guerra d'Afganistan i bombardejar Pakistan, no té un pla de cobertura sanitària universal, està a favor de la pena de mort i en contra del matrimoni homosexual, etc. Per als estàndards europeus, el seu programa polític no es pot qualificar d'esquerres. De moment, Mas i Zapatero tenen tot el dret a emmirallar-s'hi. En canvi, l'esquerra, malgrat les temptacions, no es pot permetre el luxe d'abandonar-se a la còmoda passivitat de qui se sap espectador, ja sigui per il·lusionar-se, fer-se l'escèptic o lamentar un nou desamor. Ara més que mai, amb un escenari de gravíssima crisi econòmica i amb la ultrareacció bushista fora del poder, és hora d'empènyer el sentit comú polític cap a l'exigència de solucions dràstiques i urgents en benefici de la majoria, com a primer pas per a la consecució d'un programa democràtic de transformació socialista.

Enllaç recomanat:

Obama y los corazones rotos: ¿puede renacer el liberalismo de izquierda en EEUU? (Mike Davis)

El Mount Rushmore i el marquès de Comillas

2008-07-10T18:24:00.040+02:00

El Mount Rushmore és un monument conegut arreu del món, especialment des que Alfred Hitchcock hi rodà una mítica escena a North By Northwest (1959). Els rostres de quatre presidents nord-americans, esculpits sobre granit i de 18 metres de llargària, commemoren els 150 primers anys d'història dels Estats Units. Tal com explica Bernard-Henri Lévy a American Vertigo (Ariel, 2007), és molt probable que la majoria de visitants ignorin dos aspectes que enfosqueixen la història del celebèrrim monument.

En primer lloc, l'afiliació política de l'arquitecte, Gutzon Borglum. Membre eminent del Ku Klux Klan, Borglum va deixar a mitges un projecte memorialístic molt similar als afores d'Atlanta, dedicat a tres protagonistes de la Guerra Civil nord-americana. En aquest cas, però, els homenatjats eren herois del Sud esclavista. L'altre aspecte fosc és l'enclavament. El Mount Rushmore és al bell mig de Black Hills, un lloc sagrat per als indis de la nació lakota, que els va ser expropiat malgrat l'existència del Tractat de Fort Laramie (1868), que garantia la sobirania lakota sobre el territori a perpetuïtat.

La història del Mount Rushmore posa de relleu, un cop més, el paper històric del racisme als Estats Units. Com és sabut, el racisme fou la principal arma ideològica de les classes dominants nord-americanes a l'hora de construir un pròsper imperi continental. A més d'exterminar els indis, el racisme també va permetre esclavitzar els negres, arrabassar territoris als mexicans i mantenir permanentment dividida la classe treballadora.

És interessant que justament una escultura memorialística evidenciï el racisme amagat sota la retòrica dels ideals il·lustrats nord-americans. Tota política preocupada per la construcció d'una autèntica memòria democràtica ha d'incloure el reconeixement urgent dels crims racistes de cada nació. En aquest sentit, sembla que alguna cosa es mou darrerament. Des de febrer de 2007, l'Estat de Virgínia s'ha convertit en el primer Estat de la Unió que ha demanat disculpes per l'esclavitud. És un gest insuficient, però útil. El penediment públic i oficial pot ser un primer pas en vistes a eventuals mesures de reparació simbòlica i material.

A Catalunya ens queda pendent l'exercici d'aprofundir en la història del racisme català i reconèixer-hi la pròpia barbàrie. L'exemple més lacerant té a veure amb la destacada participació d'empresaris catalans en el tràfic d'esclaus africans cap a Amèrica. És per això que, des de fa anys, Esquerra Unida i Alternativa de Barcelona reclama el canvi de nom de la plaça Antonio López, marquès de Comillas, així com la retirada del monument erigit a la memòria d'aquest famós negrer. Més enllà de la política de símbols, sembla evident que també caldria exigir recompenses econòmiques per a aquells països africans que haguessin estat víctimes preferencials dels esclavistes catalans.

En comptes d'iniciar aquesta necessària tasca de regeneració democràtica, el PSOE fa passos en la direcció contrària. L'últim episodi -l'aprovació de la Directiva de la Vergonya al Parlament Europeu- fins i tot està creant problemes diplomàtics entre Espanya i nombrosos països llatinoamericans. No podia ser d'altra manera, ja que la política d'immigració del govern espanyol, irrespectuosa amb els drets humans més elementals, està animada per un esperit colonialista pútrid i obcecat.

Enllaç recomanat:

1) Els catalans en el tràfic d'esclaus, per Pelai Pagès (pàg. 25-28)

L'exemple militant

2008-07-02T18:06:00.027+02:00

En el número de maig de la revista Avant, Miquel Caminal publicava un article molt suggeridor sobre les causes del declivi electoral de l'esquerra transformadora. Titulat "La crisi permanent de l'esquerra" i ple de tesis interessants, Caminal gosava tocar una de les qüestions més delicades en la vida interna dels partits:

"Fa temps que la convivència entre els que cobren per dedicar-se a la política i els que no cobren, ni aspiren a ser professionals de la política, és entre complicada i impossible. Això no és nou ni a ICV ni a IU, ni a EUiA, ni a qualsevol altra organització d’esquerres."

Certament, la necessitat d'alliberar alguns militants per tal de garantir el funcionament diari d'una organització pot provocar, a la llarga, algunes situacions incòmodes. Sembla que la fórmula ideal passaria, entre altres coses, per la consciència que tot treball polític remunerat hauria de ser, per principi, limitat en el temps. De totes maneres, aquesta condició no deixa de ser difícil d'aplicar, sobretot per a aquells que no tenen un coixí on caure morts un cop abandonen la dedicació professional de la política. Tal com ens recorda Juan-Ramón Capella en el seu últim llibre, Entrada en la barbarie (Trotta, 2007), els polítics professionals dels partits de dretes ho tenen molt fàcil a l'hora d'entrar i sortir del camp polític, mentre que:

"el personal político de los grupos que pugnan por cambiar el sistema se recluta esencialmente en los ámbitos del voluntariado -sindical, político o cívico-, y, por tanto, para este personal tomar la decisión de profesionalizarse temporalmente en el campo político es una opción muy difícil, y más difícil la opción de salir de él para volver al trabajo más o menos precario o al paro."

La preocupació per les possibles tensions entre professionals i voluntaris no es limita als partits polítics. Els moviments socials s'enfronten a dilemes similars. El món de les ONG, per exemple, és conegut pel fet d'estar saturat de solidaris professionals. Tot i així, les reflexions crítiques de Caminal i Capella semblen obviar una dada fonamental. Entre els militants alliberats, tant als partits com als moviments socials, no escassegen els companys que fan una feina d'una gran vàlua, capaç de despertar l'admiració i l'activisme dels militants voluntaris.

La Fundació Pere Ardiaca n'és un bon exemple. Els companys que hi treballen pertanyen a la classe de militant alliberat que no desperta cap recel entre els voluntaris. La seva no és, en absolut, una posició de privilegi, ja que treballen més enllà del que és raonable. S'autoexploten. No només són conscients de la temporalitat de la seva condició d'alliberats, sinó que s'esforcen a tenir una relació intensa i de servei amb els militants voluntaris per tal de fer-los participar i deixar-los decidir. Són capaços d'organitzar el seu entorn i de fer-lo créixer. Reciclen antics militants desubicats i en creen de nous. Són pacients. Malgrat l'enorme volum d'informació que manegen, tenen una habilitat tan rara com valuosa: escolten els altres i accepten de grat les discussions franques i directes. És per això que us animo a donar suport a la campanya de recaptació de fons per a la Fundació Pere Ardiaca. El lema de la campanya és encertat i realista, fidel a l'actitud de la Fundació cap als seus socis: "Et necessitem. Podem ser-te útils."

Enllaç recomanat:

1) La crisi permanent de l'esquerra, per Miquel Caminal (Avant)

La cultura del frontpopulisme

2008-06-20T15:02:00.009+02:00

A finals del XIX, el capitalisme nord-americà es trobava en expansió i es mostrava especialment salvatge. La burgesia nord-americana nedava en l'abundància (l'època es coneix com a Gilded Age, l'Edat Dorada) i el seu control sobre l'aparell estatal era quasi absolut. Un exemple del biaix classista de les institucions republicanes el trobem en la Llei AntiTrust Sherman de 1890, que declarava il·legals totes aquelles activitats i organitzacions que monopolitzessin qualsevol negoci o conspiressin contra el comerç nacional i internacional.

Malgrat l'esperit antimonopolístic de la llei, els seus efectes perversos van perjudicar, durant dècades, la majoria del poble nord-americà. Molt abans que la llei servís per investigar grans monopolis com l'Standard Oil de Rockefeller, ja s'havia usat per impedir que el govern legislés a favor de la regulació industrial, així com per atacar els sindicats i per empresonar líders obrers sota el pretext de protegir "les interferències en el comerç". Avui en dia, a Espanya, la Comissió Nacional de la Competència (CNC) sembla voler emular els pitjors temps del social-darwinisme decimonònic nord-americà.

En efecte, segons una notícia publicada al diari d'economia Cinco Días, a partir d'ara, la CNC i els tribunals autonòmics de la competència investigaran amb especial atenció els convenis col·lectius d'àmbit estatal. L'objectiu és sancionar aquelles pràctiques que es puguin interpretar com a "contràries a la Llei de Defensa de la Competència". De fet, el gener de 2007, ja hi va haver una intervenció de la CNC contra un conveni del sector de l'ajuda a domicili a Cantàbria. En aquest cas, la CNC va resoldre en contra de l'acord assolit entre CCOO i les empreses del sector, segons el qual es fixava un preu mínim per hora per als treballadors d'ajuda a domicili.

La notícia ens recorda un aspecte força oblidat de l'estratègia frontpopulista que defensa l'esquerra transformadora. A més de millorar i augmentar els serveis públics, així com de donar un paper protagonista a la societat civil, un objectiu essencial de la tradició política del Front d'Esquerres és aconseguir la neutralitat de les institucions, és a dir, un marc de confrontació pacífica per al conflicte de classe en què l'Estat no se situï sistemàticament al costat de les capes més privilegiades de la societat.

Un cop hàgim fet avançar la cultura del frontpopulisme de manera substancial, tant al govern com al carrer, serem capaços d'impulsar multitud de canvis concrets en la nostra vida quotidiana per tal d'equilibrar el pes de les classes socials en l'àmbit institucional. Per exemple, el Primer de Maig, TV3 farà un tractament similar al que fa per a l'Onze de Setembre: la manifestació i els mítings del matí es retransmetran en directe i a la tarda veurem pel·lícules sobre els màrtirs de Chicago o sobre La Rosa de Foc. La policia patrullarà intensament pels voltants de la Borsa de Barcelona i els jutges no gosaran interpretar lleis pensades per a la protecció del consumidor com a armes en contra dels drets dels treballadors.

Enllaç recomanat:

Competencia investiga si hay cártel salarial en los convenios colectivos (Cinco Días)

Aturem la Directiva de la Vergonya

2008-06-02T14:38:00.006+02:00

El proper 5 de juny el Parlament Europeu votarà una Directiva de Retorn per als immigrants sense papers, que suposa un enorme retrocés en el respecte dels drets humans al nostre país. Batejada per les associacions d'immigrants com a "Directiva de la Vergonya", no només no es pretén eliminar l’aberració jurídica de l’actual detenció administrativa, sinó que, amb aquesta directiva, es fixa un temps màxim d’aplicació de 18 mesos (actualment, a Espanya, aquest període màxim és de 40 dies, tot i que el govern ja ha anunciat que el vol augmentar fins a 60 dies). També es permetrà la detenció de menors i l'enviament a la presó d'immigrants, quan els Centres d'Internament per a Estrangers estiguin massa plens. El govern Zapatero argumenta que aquesta directiva suposa un avenç per a aquells països que, actualment, o bé tenen un límit temporal més allargat o bé ni tan sols tenen cap límit. La degradació moral amb què se’ns vol harmonitzar és senzillament intolerable.

Enllaç recomanat:

1) "La Comisión hará historia" de José María Ridao
2) Campanya Unitària contra la Directiva de la Vergonya

L'enveja de Che Guevara

2008-01-21T12:46:00.002+01:00

FORJAR NUESTRO PAÍS.
El pensamiento de izquierdas en los Estados Unidos del siglo XX
Richard Rorty
176 pàg
Paidós

Segons el filòsof pragmatista Richard Rorty (1931-2007), als Estats Units les classes socials corren el risc d’esdevenir una relíquia històrica. A diferència d’altres enterraments precipitats, la seva anàlisi no pretén desarmar conceptualment l’esquerra obrerista. Per contra, Rorty ens alerta de l’inquietant ressorgiment de castes heriditàries. En efecte, parlar de classes socials només té sentit si les regles del joc estan inspirades en els ideals de la meritocràcia i la igualtat d’oportunitats. El desmantellament de l’Estat del Benestar agreuja inevitablement les injustícies provocades per l’atzar del bressol. Si el 1979 els joves nord-americans situats en el 25% més alt de l’escala social tenien quatre vegades més possibilitats de fer una carrera universitària que la resta, actualment aquesta proporció ha augmentat fins a deu vegades més. L’American Dream agonitza i, lamentablement, la dreta populista sembla més hàbil que ningú a l’hora d’explotar políticament el ressentiment que provoca l’extinció de tal somni.

Forjar nuestro país pretén ser una aportació provocativa al necessari debat sobre el perquè de tanta derrota acumulada. L’autor fa un repàs a la història de l’esquerra nord-americana del segle XX i assenyala la dècada dels seixanta com un període de ruptura entre la Vella i la Nova Esquerra. Entre els mèrits de la Nova Esquerra, destaca la seva decisiva contribució a la fi de la Guerra del Vietnam, així com la disminució del sadisme simbòlic contra les minories (allò que el pensament conservador pretén ridiculitzar amb l’etiqueta del “políticament correcte”).

El problema ve després, quan, passada l’eufòria revolucionària dels seixanta, els intel•lectuals de la Nova Esquerra comencen a desentendre’s del món del treball. Isolats en uns campus cada cop més elitistes, decideixen lliurar-se a l’estudi preferent d’aquelles víctimes del sistema que portin un estigma inesborrable, ja sigui de gènere o de raça. L’economia perd interès per als acadèmics radicals. Qüestions com el repartiment de la riquesa o les vinculacions entre teoria social i pràctica política són totalment desateses. Quaranta anys més tard, el resultat d’aquesta negligència és una esquerra impotent i atomitzada, en una nació que ha assolit els índexs de desigualtats socials més grans entre tots els països rics.

Què cal fer?

Rorty proposa dues mesures urgents. En primer lloc, demana a l’esquerra acadèmica postmoderna que deixi de racionalitzar la desesperança i comenci a proposar programes d’acció pràctica destinats a la millora concreta de les condicions de vida dels més desafavorits. En segon lloc, situa la necessitat de recuperar l’orgull nacional en la millor tradició de Walt Whitman i Herbert Croly. Certament, atès el seu origen il•lustrat, la identitat nord-americana pot centrar-se fàcilment en elements ideològics progressistes lliures de qualsevol etnicisme o mite històric premodern. Amb totes les contradiccions tràgiques que es vulgui, el nord-americanisme pot ser molt útil per a l’esquerra, sempre que aquesta sigui capaç d’imposar la justícia social com a meta nacional, en comptes de l’individualisme decimonònic. Considerar els Estats Units una nació intrínsecament conservadora és un luxe derrotista imperdonable, sobretot si tenim en compte l’elevat grau d’orgull nacional entre la seva classe treballadora. Per reunificar el moviment obrer i l’esquerra intel•lectual, Rorty també formula una proposa molt concreta: seguir una estratègia a l'estil del vell cartisme britànic, és a dir, una llista bàsica de reivindicacions, interminablement reimpresa i que hauria de conèixer tothom, des del professor esquerranós fins a la mexicana que li neteja els wàters.

Malgrat l’anticomunisme desvergonyit de l’autor, Forjar nuestro país no deixa de ser un llibre breu i ple de pensaments inspiradors. És útil per a l’esquerra nord-americana, però també per a nosaltres, a qui tampoc no ens està permesa ni la desesperança ni el desinterès sobre el seu futur. O com deia Che Guevara: "Us envejo. Vosaltres nord-americans sou molt afortunats. Esteu lluitant la batalla més important de totes- vosaltres viviu en el cor de la bèstia."

Vents de canvi als Estats Units

2008-01-11T13:31:00.000+01:00

Estats Units es troba en risc de col·lapse econòmic, mentre el seu exèrcit continua penosament empantanegat a l'Iraq. El descontentament popular fa que la victòria del Partit Demòcrata a les eleccions presidencials d'enguany sigui altament probable. La incertesa és més gran a l'hora de determinar si el candidat demòcrata serà una autèntica garantia de canvi

Els centres penitenciaris dels Estats Units acullen a més de dos milions de presos, deu cops més que fa trenta anys. Quaranta-sis milions de ciutadans nord-americans no tenen assegurada cap assistència mèdica, ni pública ni privada. Dotze milions de treballadors immigrats malviuen sense papers ni esperança d'aconseguir-ne. La revolució conservadora iniciada per Richard Nixon a principis dels setanta ha fet miques gran part del contracte social. Les classes populars als Estats Units viuen en una situació cada cop més difícil i insegura, desmoralitzades pels efectes de la desindustrialització i l'amenaça de la presó.

El regnat de George W. Bush ha accentuat les contradiccions d'un sistema potencialment explosiu. El creixement de les desigualtats socials s'ha agreujat. S'acumulen els indicis d'una catàstrofe econòmica per a la qual l'economia política del militarisme no té resposta. Totes les enquestes revelen que hi ha àmplies majories de nord-americans que consideren la guerra d'Iraq un gran error i volen retirar les tropes sense gaire miraments. Més significatius encara són els resultats d'una enquesta recent de Democracy Coros, on s'assenyala que l'afirmació preferida entre els votants descontents per explicar tots els mals del país és la següent: "La gran empresa aconsegueix tot el que vol a Washington".

Reforma o col·lapse

"És hora d'afrontar el fet que la creixent desigualtat es deu als enormes beneficis d'una estreta oligarquia" afirma Paul Krugman, economista liberal i habitual col·laborador de The New York Times. Amb aquest panorama, qualsevol candidat del Partit Demòcrata serà capaç de derrotar els republicans sense gaire esforç. Ara bé, la victòria estarà realment assegurada si el guanyador de les eleccions primàries del partit és un candidat que personifiqui una clara voluntat de ruptura. Un candidat capaç d'aglutinar la classe treballadora i la classe mitjana al voltant d'un programa de reforma social que eviti el col·lapse econòmic i rebutgi els compromisos amb les indústries militar, farmacèutica i financera, que actualment governen el país.

Entre els candidats demòcrates amb possibilitats de ser escollits, John Edwards és probablement el qui ha apostat de manera decidida per canalitzar l'onada de descontentament i frustració que reflecteixen totes les enquestes. Mentre Hillary Clinton representa clarament la dreta del Partit Demòcrata, les calculades ambigüitats de Barack Obama fan sospitar una eventual claudicació davant els interessos de les grans empreses. Per contra, Edwards ha aconseguit el suport de nombrosos sindicalistes, ha promès enfrontar-se a les grans empreses i ha declarat que la política exterior nord-americana hauria de centrar-se en el respecte als drets humans. Els comentaristes dels grans mitjans de comunicació no han trigat a titllar-lo de populista. Cal tenir en compte, però, que les campanyes electorals dels Estats Units cada cop estan més influïdes per l'activisme polític dels usuaris d'Internet, mitjà on Edwards gaudeix d'un gran suport.

ESQUERRA I DRETA AL COR DE L'IMPERI

Respecte als estàndards europeus, Estats Units és un país molt conservador. Una mostra d'això és l'escassa rellevància dels socialdemòcrates nord-americans. Dividits en dues organitzacions, el Socialist Party of the USA i el Democratic Socialists of America, només el segon ostenta el reconeixement de la Internacional Socialista. Des de 2006, el Senat dels Estats Units compta amb el primer senador independent que s'autodeclara socialista, Bernie Sanders, per l'estat de Vermont.

La pena de mort és una altra qüestió on es manifesten les diferències polítiques entre els Estats Units d'Amèrica i la Unió Europea. Molts analistes van atribuir l'èxit electoral de Bill Clinton el 1992 a les posicions presumptament "moderades" o "centristes" que l'aleshores governador d'Arkansas mantenia en qüestions de llei i ordre. En plena campanya electoral, Bill Clinton va fer un parèntesi per tornar a Arkansas i aprovar l'execució d'un pres negre i deficient mental. Actualment, cap candidat demòcrata amb possibilitats d'èxit qüestiona la pena capital.

Lions for lambs

2007-11-11T16:12:00.001+01:00

A la Roma dels nostres dies li put l'alè com mai. Estats Units viu una decrepitud imperial on aflora, incontenible, la misèria moral d'una societat podrida per la frívola indiferència dels seus ciutadans. Aquest és, ras i curt, l'escenari on es desenvolupa l'acció de Lions for lambs, l'última pel·lícula de Robert Redford. El film fa aparèixer diversos personatges que componen un significatiu mosaic de la crisi moral als Estats Units d'avui en dia: un professor amant del compromís sociopolític, una periodista amb crisi de consciència, un polític republicà sense escrúpols, un estudiant brillant i hedonista i dos estudiants de procedència obrera (un hispà i un negre) que acaben lluitant a l'Afganistan. El missatge de la pel·lícula és tan senzill com incontestable: és terriblement xocant que la societat nord-americana visqui com si la "War on Terror" no anés amb ells. Tot i que la majoria de la població afirma estar en contra de la guerra d'Iraq, el cert és que els mitjans de comunicació a penes en parlen, i les manifestacions en contra de la guerra compten amb una assistència molt migrada. La majoria viu tan tranquil·la com abans de l'onze de setembre. Mentre part de la classe obrera hi posa els morts, la resta canvia de canal quan Orient Mitjà treu el cap als informatius.

Malgrat l'encert general de la pel·lícula, a vegades s'hi esquitlla una bona dosi de patrioterisme nord-americà, difícilment suportable per a un espectador europeu qualsevol. Al cap i a la fi, sembla que el major escàndol moral se centri en el fet que la majoria de nord-americans es mostra insensible amb el patiment d'altres nord-americans. Els centenars de milers de víctimes d'altres països semblen un fet secundari. Robert Redford no abandona en cap moment el consens nacional més efectiu en temps de guerra: "Donem suport a les nostres tropes!" Aquest nacionalisme ianqui, desvergonyit i carrincló, és responsable d'un parell d'escenes plenes de barres i estrelles que, si bé poden colpir el cor dels seus compatriotes, a la resta del món no ens deixa altra alternativa que la de contenir el somriure o la ganyota.

El moll de l'ós de Lions for lambs no deixa, però, de tenir gran interès: la professionalització de l'exèrcit ha contribuït a fer de la gran potència mundial un país terriblement cínic i insolidari. Sens dubte, els Estats Units de l'era Bush provoquen llàstima i fàstic, tot alhora. Ara bé, l'espectador intel·ligent sabrà entendre que el menyspreu que es mereix la societat nord-americana no ens pot servir de consol a l'hora d'avaluar la pròpia realitat nacional. Els soldats espanyols amb missió a l'Afganistan són soldats professionals que en molts casos han nascut a Bogotà o Rabat. Moren en una guerra que ha comptat amb el suport parlamentari del partit socialista i d'Esquerra Republicana, així com amb la nostra infinita i impertorbable indiferència.

La societat civil catalana es mobilitza per una odontologia gratuïta (www.reivindicativa.org)

2007-10-05T00:26:00.000+02:00

Dentistes per a tothom, sense límit d'edat ni de prestacions. Desenes d'associacions i milers de persones s'han adherit a un manifest que es proposa acabar amb una situació escandalosa: la discriminació classista en l'accés a la salut bucodental.

En unes eleccions dels anys noranta al parlament alemany, els socialdemòcrates van tenir la pensada d'editar un cartell en què s'hi veia el rostre d'un nen somrient de 12 anys a qui li faltaven les dues dents frontals. El somriure del nen s'acompanyava amb un text prou punyent: "No permetem que es pugui reconèixer la classe social dels nens alemanys mirant-los el somriure". En efecte, les classes socials no han desaparegut, malgrat els aficionats a enterrar-les abans d'hora. La salut bucodental és un exemple sagnant de la seva existència. A Espanya, el nombre de càries i dents absents entre els infants de famílies de classe treballadora no qualificada és set vegades superior al nombre de càries i dents absents entre els infants de famílies de classe alta.

Recentment, el govern Zapatero ha anunciat un pla per estendre l'atenció dental gratuïta a tots els infants de 7 a 15 anys. El pla ha despertat les crítiques del Partit Popular i del propi ministre d'Economia Pedro Solbes, fidel com sempre al seu talant neoliberal. A Catalunya, però, el debat sobre el caràcter públic de l'odontologia no és nou. Els acords programàtics que van conduir a la formació de l'actual govern d'Entesa contenen una referència explícita a aquesta qüestió. Concretament, les esquerres catalanes es van comprometre a garantir “la salut bucodental per a nens de 6 a 14 anys i persones grans amb baix nivell de renda, amb perspectiva d’ampliar la cobertura.” Actualment, la medicina odontològica del Servei Català de la Salut es limita a l'extracció de peces dentàries i a la radiologia. Segons fonts del Departament de Salut consultades per l'Avant, si el govern espanyol duu a terme la mesura anunciada, els seus efectes sobre els compromisos del govern català es limitarien a accelerar-ne el compliment.

MÉS ENLLÀ DE L'ESTÈTICA

Malgrat aquests signes esperançadors, la societat civil catalana ha impulsat una iniciativa que va més enllà dels compromisos del govern d'Entesa: odontologia gratuïta, ara i per a tothom. El manifest de la Campanya per una Odontologia Gratuïta reclama que la sanitat pública catalana es faci càrrec de tots els tractaments necessaris per aconseguir mantenir una boca sana i conservar totes les peces dentals. El manifest explica amb molta claredat que la salut bucodental no és una qüestió merament estètica, sinó que afecta de manera determinant a la salut integral de les persones.

L'odontologia gratuïta és una consigna senzilla, justa i raonable. Constitueix, a més, un objectiu mobilitzador que s'adequa perfectament al temps polític actual. És un objectiu de caràcter ofensiu. Amb un govern d'esquerres sensible i compromès amb les demandes socials, la lluita per aprofundir en el caràcter públic de la sanitat i per conquerir nous drets socials es revela com una tasca urgent i oportuna, amb moltes possibilitats d'èxit. En el context actual, govern i moviments socials es necessiten com mai. Al govern d'Entesa li cal fer més visible la seva capacitat per millorar la vida quotidiana de les classes populars, mentre que els moviments socials necessiten victòries concretes per tal d'enfortir-se i poder fixar objectius nous i més ambiciosos. Tenir el metro obert totes les nits de dissabte és necessari, però insuficient.

Llegeix, signa i difon: www.reivindicativa.org

Publicat al número d'octubre de l'Avant, òrgan d'expressió del Partit dels i les Comunistes de Catalunya.

I Hitler també va guanyar les eleccions...

2007-06-22T20:34:00.000+02:00

L’historiador Joan B. Culla ha publicat avui a El País un article sobre els recents enfrontaments entre palestins, en què es queixava de la desigual atenció mediàtica que reben les víctimes palestines en funció de la identitat del botxí. Segons l’autor, les atrocitats de l’Exèrcit israelià contra els palestins estarien sobredimensionades per culpa d’uns mitjans de comunicació poc imparcials, tristament encegats per una irremeiable aversió a Washington i Tel Aviv. Culla també aprofita per donar suport a les últimes decisions del president palestí Mahmoud Abbas, justificables, al seu parer, per l’essència totalitària dels islamistes de Hamás, a qui no dubta de comparar amb Hitler. Malgrat el merescut renom de Joan B. Culla, cap d’aquestes dues tesis resisteix la prova d’una honesta confrontació amb la realitat. Ni els grans mitjans de comunicació són tendenciosament antiisraelians, ni Hitler va arribar el poder perquè hagués guanyat “netament en les urnes”.

En primer lloc, és evident que la identitat de les víctimes en el conflicte d’Orient Mitjà té una gran rellevància a l’hora d’acaparar espai informatiu, molt més que no pas la identitat del botxí. Un mort palestí, per exemple, mai no rep el mateix tractament que un mort israelià. Ahir mateix, La Vanguardia publicava una llarga crònica d’Henrique Cymerman sobre la malaltissa influència de la violència en els nens palestins. Fora dels titulars i quasi a tall d’anècdota, a la mateixa pàgina del diari es parlava de quatre morts palestins en una incursió de l’Exèrcit israelià a Gaza.

En segon lloc, tal com ens recordava no fa gaire el filòsof Antoni Domènech, la llegenda segons la qual Hitler va arribar al poder perquè va guanyar les eleccions no és més que això, una llegenda. Forjada durant la Guerra Freda i usada manta vegades per amenaçar governs democràtics, la cantarella de Hitler com a “monstre de les urnes” és un recurs fàcil i indocumentat dels qui desconfien en l’essència de la democràcia. Hitler va ser proclamat canceller pel president Hindenburg el gener de 1933, en una maniobra que la majoria d’especialistes coincideixen a qualificar de “cop d’Estat tècnic”. Per fer-ho, el vell mariscal es va recolzar en una interpretació abusiva de l’article 48 de la Constitució de Weimar. Certament, el partit nazi era el partit amb més diputats al Reichstag, però ni sumava més que comunistes i socialistes junts (els quals superaven els nazis en més d’un milió de vots i en vint-i-cinc diputats), ni era capaç de construir una majoria parlamentària estable. Hamás, per contra, va guanyar les eleccions democràtiques per majoria absoluta i, lluny d’instaurar una dictadura, va impulsar la formació d’un govern d’unitat nacional amb un suport parlamentari que representava més del 90% dels diputats palestins.

Lamentablement, la Unió Europea no s’ha decidit a aixecar el bloqueig econòmic contra els palestins fins que Abbas ha imposat un “govern colpista”, tal com l’ha definit el prestigiós periodista Robert Fisk. I, malgrat tot, encara hi ha qui gosa donar lliçons de democràcia a base d’analogies històriques insostenibles, mentre exigeix una impossible equidistància a uns periodistes que només s’haurien de preocupar per informar amb equanimitat.

Versió per imprimir (en pdf)

Enllaços recomanats:

1) Quién mata, quién muere, per Joan B. Culla
2) ¿Qué haremos con los palestinos? per Robert Fisk
3) "El ejército israelí hace su primera incursión en Gaza desde la toma del poder por Hamás", La Vanguardia, 21/06/07
4) Entrevista a Antoni Domènech
5) Resultats de les últimes eleccions lliures a la República de Weimar abans de l’arribada de Hitler al poder

Hèctor López Bofill versus Els Altres Andalusos

2007-06-13T21:49:00.000+02:00

Fa poc vaig presenciar una colpidora polèmica entre els blocs d'Hèctor López Bofill i de l'associació Els Altres Andalusos, en què aquests darrers havien de recordar al reputat articulista quin era el consens nacional sobre catalanitat i ciutadania. Per increïble que sembli, López Bofill no considera catalans tots els qui estan censats com a tals. No hi ha altra manera d'entendre una afirmació com la següent, en què l'autor de Neopàtria ens alerta del “greu conflicte cultural que suposa tenir un gruix de població espanyola que porta dècades instal·lada a Catalunya i que ha estat incapaç d’integrar-se en el país” (les cursives són meves).

La part central del seu article està dedicada a criticar les propostes actuals de CiU en matèria d'immigració: el famós carnet per punts, és a dir, la possibilitat de retirar prestacions socials no bàsiques per a aquells immigrants extracomunitaris que siguin incapaços de superar un examen de “catalanitat”. El que més sembla indignar a aquest professor de Dret Constitucional no és, però, la inhumanitat de condicionar certs drets socials en funció del domini d'inversemblants combinacions pronominals, sinó la presumpta manca de “gosadia” amb què, comparativament, els governs de CiU van tractar els catalans nascuts en altres parts d'Espanya.

La resposta d'Els Altres Andalusos és poc més que un recordatori elemental de l'escàndol que aquestes afirmacions haurien de provocar en l'ànim de qualsevol demòcrata català. En comptes d'això, la majoria de reaccions que han manifestat els lectors del portal independentista en què s'allotgen tots dos blocs són veritablement esgarrifadores. Amb dos exemples n'hi haurà prou. Un tal Josep Maria de Sant Cugat deixa anar que “La gent busca viure, és cert, i tenen tot el dret. Però si són invasors d'una altra cultura es converteixen en enemics.” El Jaume de no-se-sap-on aprofundeix en la mateixa línia: “En aquest país, a dia d'avui, encara queda malament dir el que molts pensem però ningú s'atreveix a dir. La majoria d'immigrants espanyols no han volgut integrar-se i han exercit de colonitzadors.” En Jaume fa, doncs, una aposta arriscada per trencar un silenci que ell jutja covard. Protegit rere un teclat i signant amb nom de pila, s'alça en contra d'aquells malèfics colons espanyols que s'atrinxeren a traïció en les fortaleses obreres de la perifèria.

Sortosament, el nacionalisme comunitarista català de Bofill i companyia només constitueix, ara per ara, una fracció minoritària dins Esquerra Republicana de Catalunya. Tot i així, els dirigents del partit republicà farien bé d'estar alerta davant de qualsevol provocació que, vingui d'on vingui, pretengui encasellar els ciutadans de Catalunya amb categories etnicoculturalistes, que, com bé recorden Els Altres Andalusos, ens retrotrauen “als més obscurs debats eugènics de l'Europa dels anys trenta.” Malauradament, les ganes d'atiar el foc d'un fantasiós enfrontament comunitari no només s'escupen en els bufonescos discursos d'Albert Rivera.

Enllaços recomanats:

1) El gheto espanyol, per Hèctor López Bofill
2) El ghetto del Sr. Bofill, per Els Altres Andalusos

Més comunisme, més democràcia

2007-05-11T17:10:00.000+02:00

Enrique Bañuelos és una persona molt poderosa i poc coneguda. És un empresari de 41 anys que s'ha fet d'or amb el boom de l'especulació immobiliària. Té un lloc destacat a la llista de les persones més riques d'Espanya i recentment ha entrat al Top 100 de la revista Forbes, que inclou les més grans fortunes del planeta. La fortuna de Bañuelos, acumulada a través d’una fèrtil síntesi de ciment i corrupció, ocupa el número 95 d’aquest rànquing mundial. No fa gaire li van preguntar el seu parer sobre els possibles efectes negatius de la crispació política entre el Govern del PSOE i el Partit Popular. La seva resposta (breu, confiada i molt significativa) va ser la següent: "L'economia espanyola funciona amb un grau d'independència de la política important. I això és molt sa i molt positiu." Certament, la butxaca de Bañuelos no es veu amenaçada pel bipartidisme imperfecte de l’actual sistema polític espanyol. De fet, seria interessantíssim saber quants milions s’ha estalviat amb l’última reforma fiscal del govern Zapatero, aprovada amb l’inestimable suport de CiU.

La resposta de Bañuelos exemplifica molt bé les tesis defensades per un excel•lent article de Miquel Caminal, professor de Ciència Política a la Universitat de Barcelona, que portava per títol "Democràcia política i dictadura econòmica" (El País, 24/01/07). Caminal denunciava que l’estructura formal del nostre sistema democràtic es troba permanentment amenaçada per la tirania de les grans empreses. Per tal d’assolir una democràcia digna d’aquest nom, caldria que la democràcia política anés acompanyada de la democràcia econòmica. És a dir, caldria invertir la situació actual, en què la predominança de l’economia sobre la política fa que els grans executius com Bañuelos es tornin polítics, mentre els polítics esdevenen gestors. O, dit més cruament, per completar la tasca democratitzadora, aquí i arreu, caldria desfer-se del capitalisme i construir el socialisme.

Què es pot fer? La resposta no està escrita enlloc, ja que cada moment històric exigeix una estratègia particular. Una bona ocasió per intentar trobar respostes a aquesta difícil pregunta la tindrem el proper dijous 31 de maig, a les 19.30 h, a l’aula 121 de l’edifici que la Universitat Pompeu Fabra té a prop de la sortida de metro de Drassanes (La Rambla, 30-32, entrada per Plaça Joaquim Xirau). Amb el títol Quin Comunisme per al S.XXI? i organitzat pel Partit dels i les Comunistes de Catalunya, podrem escoltar les intervencions de Simón Rosado, secretari d’Acció Sindical de CCOO de Catalunya, Miguel Candel, professor de Filosofia a la UB, Manuel Delgado, professor d'Antropologia de la UB i Joan Josep Nuet, senador per ICV-EUiA. L’acte serà presentat per Mercè Civit, diputada comunista al Parlament de Catalunya. La indefugible necessitat de reactualitzar el pensament comunista en el moment actual, així com la qualitat i la pluralitat dels ponents abans esmentats, fan d’aquest acte una convocatòria especialment recomanable. Des de la modesta aportació que suposa aquest post, animo la resta de la incipient “roig-esfera” a escriure alguna reflexió sobre la qüestió.

Enllaços recomanats:

"Democracia política y dictadura económica", per Miquel Caminal
Convocatòria de l'acte "Quin Comunisme per al segle XXI?"

Signa per Palestina!

2007-04-29T12:37:00.000+02:00

Reprodueixo el manifest impulsat per diverses entitats socials catalanes en solidaritat amb la lluita del poble palestí i dels pacifistes israelians en contra de l'ocupació militar israeliana a Gaza i Cisjordània. Signeu-lo a la pàgina web de la Comunitat Palestina de Catalunya i feu-ne el màxim de difusió.

40 ANYS DE RESISTÈNCIA PALESTINA CONTRA
L'OCUPACIÓ MILITAR ISRAELIANA
60 anys de lluita contra l'apartheid a l'Estat d'Israel

Aquest any marca el 40è aniversari de l'ocupació de Gaza i Cisjordània (el juny de 1967), així com el 60è aniversari de la resolució de l'ONU referent a l'establiment de dos estats en l'antic mandat de Palestina (el novembre de 1947).

Partim d'aquestes dues efemèrides per exigir la fi immediata de l'ocupació israeliana, i l'establiment d'una pau justa i duradora entre dos estats, Israel i Palestina.

Els quaranta anys d'experiència d'ocupació han demostrat que no hi ha una solució militar al conflicte al Pròxim Orient, i que la pau és necessària per a tothom. No obstant això, el govern israelià, amb el suport de l'Administració dels Estats Units, estén els assentaments en els territoris ocupats palestins, intensifica el setge polític i econòmic del poble palestí, hi provoca la fam i practica una política de fets consumats amb l'objectiu d'impedir l'establiment d'un estat palestí independent.

Les bases per a una solució del conflicte ja han estat definides per l'Organització de les Nacions Unides i han estat acceptades pel moviment nacional palestí i els grups pacifistes israelians. Les fronteres del 4 de juny de 1967 (la Línia verda) seran les fronteres acordades entre l'Estat d'Israel i el futur Estat independent palestí, un al costat de l'altre. A Jerusalem hi haurà dues capitals –la capital d'Israel i la capital de Palestina. El Mur de l’Apartheid i totes les colònies israelianes en els territoris ocupats palestins seran desmantellades. Els drets de la població palestina refugiada seran satisfets a partir de les resolucions de l'ONU.

Els 40 anys d'ocupació, i la consegüent perpetuació del conflicte, han estès la guerra entre altres països de la zona i són una amenaça per a la pau a la regió i arreu del món.

Les persones i entitats sotasignants fem una crida als nostres governants perquè facin seu el compromís amb la cultura de la pau, expressat de manera àmplia i reiterada per la ciutadania del nostre país.

És per això que exigim les mesures següents:

-Recolzament de l'Estat espanyol i la Unió Europea al nou govern palestí d’unitat nacional i aixecament immediat del bloqueig econòmic sobre el govern palestí.

-Suspensió del comerç d'armes entre l'Estat Espanyol i l'Estat d'Israel.

-Ajuda econòmica urgent per tal de fer front a la catàstrofe humanitària que pateix la població palestina.

LA PAU ÉS POSSIBLE I NECESSÀRIA!

Entitats promotores: Plataforma Aturem la Guerra, Ateneu Barcelonès, Comunitat Palestina de Catalunya, Xarxa d'Enllaç amb Palestina, Sodepau i Fundació Pere Ardiaca.

L'embrutiment moral del soldat israelià

2007-03-26T17:43:00.000+02:00

En un article publicat el 3 de gener de 2002 al London Review of Books, l’intel•lectual palestí Edward W. Said es preguntava escèpticament si algun periodista estranger havia escrit mai cap notícia sobre l’embrutiment dels reclutes israelians, entrenats per castigar el poble palestí com a part principal del seu deure militar. Certament, tot i que abunden comentaris que retraten la societat palestina com una societat malalta i creixentment fanatitzada pel terrorisme suïcida, són escasses les referències a la degeneració moral del soldat israelià després de quaranta anys d’ocupació militar.

Malgrat això, podem trobar algun exemple que ens ajudi a fer-nos-en una idea. En el suplement dominical del diari israelià Yediot Aharonot, s’hi va publicar un monòleg de Moshé Nissim, un soldat que conduí l’immens bulldozer D-9 que va destruir tot el centre del camp de refugiats palestins de Jenin l’abril de 2002. Heus aquí un fragment, citat en el llibre de Michel Warschawski A tumba abierta. La crisi de la sociedad israelí (Icària, 2004):

“Difícil? No em facin riure. Jo ho volia destruir tot. Quan els oficials em donaven l’ordre de derruir una casa, aprofitava per derruir-ne algunes més... Creguin-me, no n’hem destruït prou. Durant tres dies vaig destruir i destruir. Tota l’àrea. Enderrocava cada casa des d’on em disparaven. Se’ls advertia per altaveu que sortissin de la casa abans que jo hi arribés, però no li vaig donar a ningú l’oportunitat de sortir. No esperava... Li donava a la casa un cop molt fort per enderrocar-la el més ràpid possible. Uns altres poden haver estat menys radicals, o al menys això diuen. No creguin les seves històries... Hi havia molta gent a dins de les cases quan vam començar a enderrocar-les... No vaig veure caure cases sobre gent viva, però si això va passar no m’importa. Estic segur que va morir gent dins de les cases, però era difícil de veure, perquè hi havia tonelades de pols i treballàvem molt de nit. Vaig sentir plaer en veure esfondrar-se les cases, perquè sabia que [als palestins] no els importa la mort, però els importen les seves cases. Si lamento alguna cosa, és no haver pogut destruir tot el camp...”

Enllaços recomanats

1) A tumba abierta (Icaria Editorial)
2) L’ONU acusa Israel d’aplicar l’apartheid als territoris palestins

Una omissió més, cent mil àrabs menys

2007-03-14T16:34:00.000+01:00

En el molt recomanable llibre de Silvain Cypel (Entre muros, Galaxia Gutenberg), l’autor ens parla d’un fet generalment oblidat sobre la guerra araboisraeliana de juny de 1967: l’expulsió de 250.000 palestins a Jordània, així com de 100.000 àrabs siris del Golan. En aquell moment, l’expulsió es va dur a terme sense repercussió mediàtica. Al cap de deu anys, el públic israelià va començar a rebre les primeres filtracions i, trenta anys més tard (1996), un documentalista israelià, Irit Gal, va realitzar un llarg reportatge, difós per televisió, sobre les expulsions d’àrabs del Golan.

Lamentablement, els responsables de la secció internacional de La Vanguardia encara semblen ignorar aquest fet històric. Vegeu, si no, la crònica publicada ahir en aquest diari sota el títol "Boda sin marcha atrás". L’article tracta d’una dramàtica boda de drusos (ell, de Síria; ella, del Golan ocupat per Israel), que obliga la núvia a abandonar el seu poble natal per no tornar-hi mai més. El cronista assaja un resum històric dels Alts del Golan per tal de contextualitzar la sorprenent notícia:

"En el Golán, ocupado por Israel en 1967 y anexionado en 1981, habitan unas 40.000 personas. La mitad son judías; la otra mitad, drusos musulmanes. La ocupación ha supuesto para los drusos musulmanes vivir desconectados de los suyos en Siria y Líbano."

Ni una paraula dels 100.000 àrabs siris expulsats el 1967. Malgrat això, no us estranyeu si Pilar Rahola ens obsequia aviat amb un altre article, mancat d’exemples i farcit d’insults, sobre el biaix clarament propalestí de la premsa europea i dels maleïts progres. Ben mirat, qui necessita proves quan et paguen per publicar exabruptes?

Enllaç recomanat:

Boda sin marcha atrás

Anarquisme i catalanisme

2007-02-04T17:49:00.000+01:00

Enllaço una ressenya sobre el llibre de Jordi Sabater Anarquisme i catalanisme. La CNT i el fet nacional català durant la Guerra Civil, publicat per Edicions 62, l'any 1986:

DUES HISTÒRIES PARAL·LELES

Els patriotes de Sarrià-Sant Gervasi es mobilitzen contra el Parlament de Catalunya

2006-11-07T19:58:00.000+01:00

El sistema parlamentari català necessita una reforma radical, segons han manifestat els patriotes catalans de Sarrià-Sant Gervasi en la impressionant mobilització d’ahir al vespre pels carrers del districte. Després de rumiar-s’ho molt, han arribat a la conclusió que el que realment li convé a Catalunya és un sistema presidencialista i plebiscitari que deixi les coses clares a l’hora de votar. Si finalment guanyen la batalla del carrer contra la partitocràcia del Parlament, s’han proposat invertir l’ordre electoral en una forma original i catalana. A les paperetes de les properes eleccions, s’hi podrà escollir un president que, al seu torn, elegirà tots els membres del Parlament. Convençuts que l’actual sistema democràtic és un frau digne d’una república bananera i atxarnegada, alguns elements avançats del nacionalisme català de dretes han decidit unir esforços amb el grupuscle d’extrema dreta anomenat Unitat Nacional Catalana (UNC). A la pàgina web de la UNC, a més d’un apartat de màrtirs catalans que inclou els germans Badia o en Dencàs, hi podeu trobar notícies sobre l’evident relació entre la marea migratòria i l’augment de la sida a la comarca d’Osona. Doncs bé, el patriotíssim diari de Catalunya, La Vanguardia, en una encesa crònica intitulada “Una cacerolada saluda la vuelta del tripartito” (7/XI/06), publicita la convocatòria d’una manifestació de la UNC per a aquest dijous a la Plaça Sant Jaume en contra dels botiflers d’Esquerra Republicana. Fonts fidedignes ens han explicat que, a la manifestació espontània d’ahir al vespre al carrer Villarroel, un home d’avançadíssima d’edat s’interrogava amb veu alta: “Si el Front d’Esquerres se’ns posa xulo, per què collons no ressuscitem el Front Català d’Ordre?”

Caricatures del pujolisme

2006-10-04T22:33:00.000+02:00

Afirmar que el nacionalisme conservador interpreta la Guerra Civil com una guerra entre Catalunya i Espanya no és una acusació seriosa, sinó una burda caricatura. Caricaturitzar és un recurs retòric molt temptador, especialment quan el que es discuteix no és el vocalisme àton de l’alguerès. La memòria històrica no deixa de ser un camp de batalla on relats polítics concurrents rivalitzen per l’hegemonia narrativa del nostre passat més recent. Sens dubte, hi ha molt en joc. Tanmateix, en ares del bé comú, caldria respectar un llindar de mínima honestedat intel•lectual en què les fabulacions gratuïtes no fossin permeses. El problema de caricaturitzar el pensament històric de la dreta nacionalista va més enllà de les seves implicacions morals. També és un problema pràctic. Al capdavall, omplir la boca de l’adversari amb tesis que mai no ha defensat pot ser un entreteniment tan excitant, estèril i ridícul com flirtejar amb el semàfor de la cantonada fent maldestres exercicis de ventrilòquia.

La cantarella sobre la tergiversació nacionalista de la Guerra Civil és prou comuna, especialment entre aquells tertulians públics al•lèrgics a argumentar les seves fòbies més íntimes (vegeu, a tall d’exemple immillorable, “Pompa republicana”, d’Antoni Puigverd, a La Vanguardia, 24/07/06). Malauradament, aquest és un fenomen tan estès que un se’l pot trobar en llocs insospitats, fins i tot en els escrits d’un autor digne de respecte i admiració com és Vicenç Navarro:

“Presentar la guerra civil como un conflicto entre Catalunya i Espanya (como hace el pujolismo) es ignorar que las clases dominantes y la Iglesia de Catalunya (bases importantes del pujolismo) apoyaron el golpe militar y la dictadura que estableció.” (“El subdesarrollo social de Espanya. Causas y consecuencias.”, Anagrama, 2006, pàg. 205)

Si això fos cert, si els pujolistes entenguessin la guerra civil com una guerra d’alliberament nacional, en parlarien amb fatigant freqüència. I és evident que no ho fan. Com bé ha observat l’historiador Josep Termes, quan l’expresident Pujol cita els referents històrics del catalanisme polític, sempre es limita a Prat de la Riba i Macià. En aquesta tria, hi ha una omissió significativa: Francesc Cambó i Lluís Companys. Tant l’un com l’altre són personatges implicats en la guerra, representatius de la indesitjable col•lisió entre la Catalunya conservadora i la Catalunya d’esquerres. Cambó i Companys són figures ingrates per a l’imaginari pujolista, consagrat a l’exalçament d’una tercera Catalunya “ni roja, ni franquista”.

Segons explicava molt convincentment Jaume Lorés, la visió del pujolisme sobre l’episodi històric que ens ocupa està profundament influenciada per l’obra d’escriptors com ara Àngel Carbonell o Carles Cardó, portantveus de l’anomenada “teologia de la guerra civil”. El pujolisme fa seu el relat que presenta l’Església catalana com la víctima passiva d’una guerra imposada des de fora. Segons aquesta teoria, la Guerra Civil vindria a ser una mena de càstig col•lectiu, les causes del qual s’haurien de buscar en el desviament laïcista de bona part de la intel•lectualitat catalana. Una concepció certament esbiaixada, però també molt allunyada d’una presumpta apropiació nacionalista de la columna Durruti.

Posats a caricaturitzar els pujolistes, podríem inventar-nos els requisits que volen demanar als nous catalans per tal de frenar la “desnaturalització” del país: tenir barretina i senyera a l’armari, aprendre’s Els Segadors de memòria o saber què redimonis és la Pasqua. I de tant cridar que venia el llop, ningú no voldrà creure’ns. Ni tan sols quan, amb proves d’hemeroteca a la mà, pretenguem advertir de la nostra peculiar, ascendent i perillosíssima “lepenització dels esperits”.

El moviment per la pau no s'atura

2006-09-29T14:11:00.000+02:00

Des que el PSOE va guanyar les eleccions generals i va complir la seva principal promesa electoral, el moviment per la pau s’ha desinflat i ha perdut gran part del seu impuls. Malgrat això, acudir a les manifestacions convocades per la Plataforma Aturem la Guerra encara té molt sentit. Certament, Zapatero no és Aznar, però el nou govern del PSOE segueix sent incapaç de satisfer la majoria de reivindicacions del moviment conseqüentment pacifista. Mentre Zapatero es venta de promoure una vaporosa Aliança de Civilitzacions, l’Exèrcit del Regne d’Espanya participa en l’ocupació de l’OTAN a l’Afganistan sota direcció nord-americana. La retòrica pacifista del govern es veu contínuament qüestionada pels fets. Vegeu, si no, els pressupostos per al 2007, en què les despeses militars han experimentat un augment del 8’6% respecte a l'any passat i han assolit el rècord de 8.052 milions d’euros.

Un altre motiu que molt probablement freni la protesta contra les ocupacions imperialistes és la incomprensió i el rebuig cap al mètode de lluita d’alguns dels resistents: l’atac suïcida contra objectius militars o civils. Ara bé, rebutjar les accions kamikazes no vol dir haver-se d’empassar un discurs culturalista que posi l’èmfasi en el caràcter intrínsecament violent de la religió islàmica i s’oblidi de les veritables causes dels conflictes. Com explicava el metge palestí i líder polític pacifista Mustafa Barghouti:

“Com a metges, coneixem amb quina facilitat les persones barregen causes i símptomes. La violència, l’extremisme, el fonamentalisme i els atacs suïcides són símptomes. Amb el pas del temps, les persones es desesperen cada vegada més i es tornen violentes, però les causes d’això són l’ocupació, l’opressió i la injustícia” (New Left Review, Maig-Juny 2005).

Fa uns dies també vam poder llegir unes reflexions del cèlebre historiador Eric Hobsbawm que anaven en la mateixa direcció:

“No vull parlar de religió. No vull parlar de l’islam. No vull convertir-me, de la nit al dia, en un expert en aquesta matèria com els ha passat a tants intel•lectuals occidentals. Prefereixo assenyalar que els països on aquesta fe és majoritària no han estat agressius durant els dos últims segles. El que està passant ara no es pot despatxar amb quatre tòpics sobre diferències religioses” (..) “Els suïcides no actuen necessàriament per motivacions religioses, tal com ha explicat un estudi del doctor Pope sobre els kamikazes, sinó que s’enfronten d’una manera radical a la dominació estrangera” (El País, 23/09/06).

Enllaç recomanat:

1) Plataforma Aturem la Guerra

El dret a l'habitatge, al carrer i a les urnes

2006-09-24T22:15:00.000+02:00

En aquesta trista i ensopida precampaña que estem patint, sembla que el debat polític s’està centrant en les possibles aliances postelectorals i en el grau de compromís nacionalista del nou candidat del PSC. L’habitatge és, incomprensiblement, una qüestió poc tractada, gairebé clandestina, encara que fa pocs mesos va aparèixer un text que podia haver motivat un debat profund i necessari, un debat que reflectís la confrontació d’interessos entre els especuladors i les seves víctimes. Em refereixo al projecte de Llei del Dret a l’Habitatge, promogut per una conselleria dirigida per la coalició ICV-EUiA. Aquest projecte de llei va veure frustrada la seva tramitació parlamentària a causa del brusc final de legislatura. Per descomptat, el text no és tan ambiciós com, posem per cas, el Decret de Municipalització de la Propietat Urbana de l’11 de juny de 1937, però conté canvis importants que només poden perjudicar els especuladors. Entre altres coses, la llei augmenta el percentatge d’habitatge de propietat pública obligatori per a cada municipi. A més, amb l’objectiu de frenar la violència immobiliària, la llei obliga els propietaris a vetllar pel correcte manteniment dels edificis i els amenaça amb l’expropiació en cas de no fer-ho. També preveu penalitzacions per a aquells propietaris que mantenen desocupats pisos de manera permanent.

Potser els convocants de la manifestació del proper 30 de setembre farien bé de posicionar-se sobre aquest projecte de llei, en comptes de limitar-se a invocar l’article 47 de la Constitució Espanyola i a remarcar la seva desvinculació de qualsevol partit polític. El cert és que, encara que a vegades no ho sembli, en les eleccions de l’u de novembre es decidiran moltes més coses que el pedigrí catalanista de l’exalcalde de Cornellà.

Enllaços recomanats:

1) Projecte de llei del dret a l’habitatge
2) Assemblea Popular per un Habitatge Digne
3) El urbanismo republicano, de la reforma a la revolución (per Jordi Borja)

Carta a Jordi Casals, regidor republicà

2006-08-24T11:36:00.000+02:00

Benvolgut Jordi,

Em proposo contestar-te llargament per dos motius. En primer lloc, feia molt temps que no m’obsequiaven amb una paraula tan gruixuda com la de “demagog”. A més, el teu breu comentari és ple de referències estimulants. Abans de seguir, però, em sembla necessari fer una observació de principis. En l’anterior article d’aquest bloc, “Esquerra Republicana i la immigració, ahir com avui?”, no hi havia cap mena d’insult ni befa cap al teu partit. Senzillament, s’hi criticava obertament un dels seus aspectes programàtics, alhora que se citaven antecedents històrics escassament coneguts. Jo entenc ERC com un partit d’esquerres i republicà, un partit amic i aliat, i per tant, un partit digne de ser criticat amb l’ànim legítim d’influir-lo. Un partit amb els militants del qual es pot polemitzar educadament sense por a rebre un insult per resposta.

Passo a comentar les teves crítiques amb un cert ordre.

Em dius demagog. Em costa de creure el que llegeixo. Confós, consulto el Diccionari de l’Enciclopèdia per comprovar si el meu escrit pot encaixar aquesta fulminant acusació. La definició no històrica de demagògia diu així: “Política fonamentada en la utilització de mètodes emotius i irracionals per a estimular el sentiment dels governats cap a l’acceptació de programes d’acció impracticables i fal·laciosos que miren només de mantenir situacions de privilegi”. Al meu parer, és més encertat qualificar de demagògics aquells discursos polítics que alimenten la por al fenomen migratori. Sense anar més lluny, les declaracions de Joan Puigcercós de diumenge passat, en les quals afirmava que l’esquerra “ha de ser responsable i dir que hi ha un límit d’acollida”. Aquest dimecres Puigcercós ha anat més enllà i ha demanat l’inici d’un debat que inclogui, com a primer punt, la determinació de quants immigrants pot absorbir Catalunya “sense posar en qüestió les bases de l’Estat del benestar”. (Vegeu “Puigcercós reclama que Cataluña decida cuántos inmigrantes puede absorver”, El Pais, 23/08/06). Un debat per fixar un nombre acceptable d’immigrants és un debat pervers que ja d’entrada estigmatitza els immigrants com una amenaça a l’Estat del benestar i ens pretén fer creure que hi podem posar aturador. Un debat, si m’ho permets, un pèl demagògic.

Cito les teves paraules: “Primer, dir que una carta de drets i deures que exigeixi el coneixament del català i les institucions catalanes em sembla obvi (…) i si fem cas a l'estatut de Mas i ZP celebrat per Sauramayol doncs el català és un deure coneixe'l.” En efecte, l’Estatut parla sobre el dret i el deure de conèixer les dues llengües oficials, així com de la resta de drets i deures per a tots els ciutadans de Catalunya. Llavors, per què una carta de drets i deures especial per als immigrants? Si som honestos, haurem d’acceptar que aquest tipus de propostes vénen a reforçar l’apartat de deures i no el de drets. Fan que veiem els immigrants com a elements sospitosos d’incomplir deures. Justifiquen els prejudicis. Per què no ens limitem a aplicar als nouvinguts el mateix marc jurídic que a la resta de ciutadans? Si no lluitem enèrgicament per la igualtat de drets, caminarem sense remei cap a l’orwellià “Tots som iguals, però n’hi ha que són més iguals que altres".

Els teus apunts històrics em semblen interessants: “També podríem treure l'Stalin i a Nin i al PSUC per aquí al mig, jo crec que no, però veient el post...” No sé si amb això insinues que la història no ha de funcionar com un ventilador de misèries i vergonyes entre partits d’esquerra. Hi ha qui denuncia l’existència d’un pacte tàcit entre la majoria d’historiadors catalans per silenciar alguns dels aspectes més desagradables de les esquerres catalanes, una mena d’historiografia frontpopulista. No sé fins a quin punt aquesta pràctica és real ni convenient. Tinc la impressió, però, que les misèries del PSUC són molt més conegudes que la de la resta de formacions antifeixistes. En tot cas, "treure l’Stalin" en el debat sobre la immigració no deixa de ser una mica forçat. No ho és, en canvi, parlar del paper del diari republicà L’Opinió i de la Unió Socialista de Catalunya (USC). M’acuses de demagògia per citar aquest diari, “periòdic socialitzant que apostava pels pacte entre la USC i l'Esquerra... així que la USC era antiimmigrants?” Tampoc entenc aquesta crítica. Citar L’Opinió em va semblar una bona manera per exemplificar el problema històric entre ERC i la immigració. Em sembla més just que no pas citar un Dencàs o qualsevol macianista d’Estat Català. Demostra que aquest problema no té una relació directa amb el nacionalisme, ja que, fins i tot entre aquells que defensaven un hispanisme d’esquerres, no hi havia manies per demanar l’expulsió d’immigrants en temps de crisi econòmica.

I, pel que fa a la USC, crec que es pot assegurar que, almenys en aquella època, també tenia una política reaccionària respecte a la immigració, però no pas perquè els de L’Opinió apostessin per pactar amb ells. Com bé deus saber, la USC va participar en el primer govern de la Generalitat republicana. Manuel Serra i Moret exercia de conseller d’Economia i Treball, des d’on es van dur a terme repatriacions d’immigrants indesitjats (Vegeu Ricard Alcaraz, “La Unió Socialista de Catalunya (1923-1936)”, pàg. 89, Edicions de la Magrana, 1987). Això no treu que, mentre el PSUC de l’antifranquisme s’esforçava per sumar els nouvinguts a la lluita per la recuperació de l’autogovern a Catalunya, l’ERC d’Heribert Barrera mantenia postures receloses cap a la immigració. A diferència d’ERC, no crec que es pugui afirmar que el PSUC té una llarga història d’actituds negatives respecte a la qüestió migratòria.

Per acabar, m’agradaria fer un apunt sobre el context polític actual. Malauradament, sembla que la temptació lerrouxista torna a aparèixer amb força a Catalunya. No em refereixo tant al partidet de Ciutadans-Partit de la Ciutadania com a alguns sectors del PSC i simpatitzants, aquest cop organitzats en l’anomenada Plataforma President Montilla. La figura més destacada d’aquest grup, López Bulla, ha fet una sèrie de declaracions que semblen robades a Boadella i companyia, de l’estil “somos un grupo de personas con el denominador común de que el nacionalismo violenta nuestro carácter”. Davant l’amenaça neolerrouxista, Esquerra Republicana té l’obligació de tenir un discurs sobre la immigració netament diferenciat del nacionalisme conservador de CiU i clarament a l’esquerra del PSC. Una posició semblant a la que va mantenir, per exemple, respecte a la reforma fiscal. En comptes de parlar sobre si “tenim un límit d’acollida”, ERC hauria de posar l’èmfasi en la igualtat de drets i en la fraternitat republicana. Hauria de demostrar que és posible un nacionalisme d’esquerres que critiqui les nefastes polítiques de tancament de fronteres. Hauria de fer callar, en definitiva, aquells que volen fer-nos creure que tot nacionalisme és, en essència, reaccionari i que, per extensió, l’experiència del govern catalanista i d’esquerres era un producte antinatura destinat al més estrepitós dels fracassos.

Rep una salutació fraternal,

Andreu Espasa

Enllaç recomanat:

1) Bloc de Jordi Casals i Prat

Esquerra Republicana i la immigració, ahir com avui?

2006-08-22T11:33:00.000+02:00

Esquerra Republicana de Catalunya no pensa posicionar-se sobre el dret a vot dels immigrants fins que, segons ha afirmat l'exconseller Josep Huget, “s'informi dels fluxos interns de la immigració que arriben a la península i les illes, molts dels quals acaben a Catalunya sense que la Generalitat tingui control sobre els mateixos”. De tota manera, Joan Puigcercós ja ha començat a donar pistes. En declaracions recollides a la pàgina web del seu partit, el secretari general d'ERC ha criticat, fent un nou ús de la tan apreciada equidistància, que “d'una banda Iniciativa demani papers per a tothom i que CiU faci bandera d’aturador de qualsevol procés migratori, quan paradoxalment alguns dels seus dirigents no s'han cansat mai de demanar més mà d'obra estrangera”. També ha fet referència a una “carta d'acollida”, amb “drets i deures dels immigrants”, on s'especifica que els nouvinguts “han de conèixer el país al qual arriben, la seva llengua, cultura, costums i institucions.” És a dir, exàmens de catalanitat per obtenir tots els drets de ciutadania. Malgrat els esforços d'acrobàcia retòrica, no sembla que aquesta proposta sigui gaire llunyana a la de l'inefable Duran i LLeida.

La relació conflictiva entre l'innegable esquerranisme d'ERC i un cert conservadorisme sobre la qüestió específica de la immigració no és un fenomen nou. A banda de les cèlebres declaracions d'Heribert Barrera, ens podem remuntar fins als moments fundacionals d'aquest partit per trobar-hi antecedents veritablement esgarrifadors. Joaquim Ventalló, director del diari republicà L'Opinió, ens n'ofereix un interessant exemple. Arran dels conflictes que plantejava el moviment d'aturats de l'època, Ventalló, en el més pur estil del populisme dretanós, associa tendenciosament atur i immigració. Deixem-lo parlar: “Barcelona té les seves portes obertes a tothom que hi vulgui venir. I això no es pot admetre. No es tracta de posar fronteres; es tracta de què tenim el dret d'impedir que ens vinguin a crear conflictes, i el deure de posar tot el que calgui en evitar-los. Tots els països civilitzats tenen les seves lleis d'immigració, per evitar l'agreujament de la crisi del treball, i per tant, d'aquest problema dels sense feina. No cal, però, que anem als països civilitzats: la ciutat de Melilla, té unes ordenances, segons les quals el ciutadà que hi desembarca i no porta 30 pessetes al damunt, aquell mateix vespre és reexpedit a Màlaga” (L'Opinió, “El país més tou del món”, 10 de juliol de 1931). Nou dies després, el periodista republicà intensifica el to agressiu contra els immigrants i en demana directament l'expulsió. “Reclamem que els que sense que hagin estat sol·licitats s'han presentat a Barcelona del 14 d'abril ençà, a engruixir el nombre d'obrers parats, i passegen llur misèria per Barcelona, siguin reexpedits a les seves procedències (...) I cal, després, immediatament, que es creï un servei de vigilància de control, ben muntat, a les estacions, al moll, i a les carreteres si cal, per impedir absolutament l'entrada de nous emigrants, vinguin d'on vinguin” (L'Opinió, “Cada dia més vergonyós”, 19 de juliol de 1931).

Malgrat els antecedents i malgrat la maldestra reacció inicial, cal confiar que els companys d'Esquerra Republicana se sumaran a les propostes que, en matèria d'immigració, pretenen avançar cap a una societat més justa i fraternal, cap a una societat emmotllada als seus ideals de republicanisme progressista. Com més avancem cap a la igualtat de drets, més grinyolants ens sonaran tots els discursos interessats a crear pànics socials amb relació als nous catalans.

Enllaços recomanats:

1) Joaquim Ventalló
2) Puigcercós demanarà la compareixença dels ministres d’Interior i de Treball

La Lliga i el lerrouxisme

2006-08-19T14:08:00.002+02:00

Els catalanistes de bona fe s'esgarrifen davant el que en diuen "traïció de la Lliga contra l'autonomia catalana". No hi havien comptat que el partit de la burgesia catalana, en els moments de greu perill, pogués passar-se a l'enemic. És un fet greu que no havien pogut preveure, i, no obstant, entra perfectament dintre la lògica dels fets.

En llur sorpresa dolorosa hi ha un error de perspectiva. Havien cregut que el sentiment patriòtic era l'impulsor bàsic de les activitats polítiques de tots els partits catalanistes, i ara es troben amb el fet, tràgic per a ells, que la burgesia de Catalunya pacta amb les dretes anticatalanes d'Espanya per tal de combatre les esquerres catalanes i destruir llur obra política. És veritablement una traïció el que fa la Lliga? Sota el punt de vista catalanista, sí que ho és. Però nosaltres, socialistes, no hem cregut mai en la conseqüència catalanista de la burgesia, si no és en el cas que el Poder de Catalunya estigui en les seves mans. El que hi ha, per a nosaltres, és una falta d'honestedat i de decència política que encaixa perfectament amb la moralitat especial dels homes de la Lliga.

Els que ja passem dels quaranta, recordem aquell gran moviment polític que se'n digué Solidaritat Catalana, i tenim ben present la forma deslleal com actuà la Lliga sota la direcció de Cambó. Aquell gran home que fou Nicolás Salmerón, que posà tot el seu prestigi personal i la seva paraula inimitable al servei de Catalunya, de la qual volia fer el Piamont d'Espanya, sentí la tragèdia de la traïció lliguera i es sentí ferit al fons de l'ànima. En Cambó va entendre's amb en Maura i traicionà per primera vegada les esquerres de Catalunya i d'Espanya.

L'altra gran traïció camboniana i lliguera va ésser l'any 1917, quan la famosa Assemblea de Parlamentaris. Tots recordem aquell gran moviment de ciutadania que va fer trontollar el règim monàrquic i que donà lloc a uns dies de febre política a Barcelona, el mes de juliol de l'esmentat any, que contribuí -almenys moralment- a crear el moviment revolucionari del mes següent i que reprengué de nou en un moviment de parlamentaris fora del Parlament, el mes d'octubre. I recordem també com Cambó va ésser cridat al Palau Real i com va desdir-se amb els fets, en ésser oferta a la Lliga una cartera de Ministre, de tot el que abans havia dit unes hores abans en el si de l'Assemblea de parlamentaris.

De tot plegat es dedueix que la lliga és un partit d'interessos econòmics de classe burgesa, que defensa sempre la posició que més convé a aquests interessos i que en llur defensa arriba, si les circumstàncies li porten, a la deslleialtat i a la traïció. I se'n dedueix, encara, una lliçó d'experiència per a les esquerres: la que no han de confiar mai en la Lliga i no han de pactar-hi, per tant. Resumint. El catalanisme de la lliga no és altra cosa que una bandera que cobreix uns baixos interessos inconfessables; el mateix, si fa o no fa, que el nacionalisme de dretes d'arreu del món, que no és altra cosa que un fals patriotisme que es confon sovint amb la defensa de llur patrimoni i que l'arreconen com un trast inútil quan una situació política amenaça llurs privilegis.

El cas del lerrouxisme és més greu, encara. Amb la bandera de la República radical, uns quants homes mancats d'escrúpols morals, han amagat negocis bruts i baixes concupiscències.

Jo sóc dels que estan convençuts que la traïció que estan fent a la República no és una traïció d'ordre ideal, sinó d'ordre monetari. Si les esquerres haguessin deixat manar... al "Caudillo" i a la seva tropa de famèlics, el lerrouxisme no s'hauria lliurat a les dretes. Però, com que les esquerres que acabdillava l'Azaña no va avenir-se que la República es convertís en un altre Ajuntament de Barcelona en els temps famosos de la Colla de la gana, i a les dretes això no els ha fet escrúpol de cap mena...

El partit radical ja no té adob. Envaït per molts antics cacics que hi han vist un instrument de conservació de privilegis polítics i per molts rics que hi han vist una barrera contra les lleis socials de la República, els antics lerrouxistes ja no són amos en llur partit i es veuen amenaçats d'ésser-ne expulsats si no s'avenen a la deshonorable davallada que venen seguint des del famós discurs de Saragossa, i particularment d'ençà que governen. El gros de les forces del partit radical són avui elements conservadors i contrarevolucionaris.

La Lliga i el lerrouxisme estan avui units pel vincle dels interessos econòmics, més forts, a la vida social, que tota altra mena d'interessos. I la Lliga es desentén del seu catalanisme i el lerrouxisme del seu radicalisme, i actuen amb cordialitat amoral i repugnant. Els interessos materials suren pel damunt d'ideals que semblaven arrelats a les ànimes i que havien caracteritzat les propagandes polítiques dels dos partits en els anys que porten de vida.

És una lliçó eloqüent de marxisme. Que hi aprenguin els treballadors i que en treguin conseqüències pràctiques. És la llicó més eloqüent que hagin pogut aprendre a la nostra terra en el que va de segle.

Josep Coll Creixell

Extret de "Justícia Social", òrgan de la Unió Socialista de Catalunya, 9 de juny de 1934.

Una justificació inadequada

2006-06-21T18:20:00.000+02:00

El pànic social provocat pel drama dels cayucos ha intensificat la consigna d’evitar, sigui com sigui, l’arribada de més immigrants subsaharians. A més de tancar les pròpies fronteres, ara es vigilen fronteres alienes. No només s’aplica el dubtós dret d’admissió, sinó que s’imposa als governs d’altres països la conculcació de drets humans per als seus ciutadans: “Tota persona té dret a sortir de qualsevol país, fins i tot del propi, i de retornar-hi.” (Article 13.2)

El consens social sobre la immigració també té alguna cara amable. Actualment, és un lloc comú apel·lar a la necessitat d’augmentar l’ajuda al desenvolupament per frenar futures migracions. Nombrosos articulistes han parlat d’ajudar econòmicament Àfrica “per pur egoisme”. Un exemple d’aquest ampli consens el podem trobar en una editorial de La Vanguardia, diari que mai s’ha destacat per les seves inquietuds solidàries: “La UE debería plantearse seriamente la puesta en marcha de un gran Plan Marshall para el continente africano con objeto de incrementar sus niveles de desarrollo, dar trabajo a sus jóvenes y frenar con ello la atracción que ejerce Europa” (La UE y los cayucos, 29/05/06).

El govern Zapatero, sempre tant hàbil en política d’imatge, ha reaccionat ràpidament amb l’aprovació de l’anomenat Plan África. Amb aquest pla, es pretén triplicar l’ajuda destinada al continent africà fins a arribar als 400 milions d’euros. No cal ser cap radical d’extrema esquerra per considerar que aquesta xifra continua sent ridícula: “(...) las cantidades de las que se parte son tan pequeñas que la comparación sólo sirve para poner en suerte la cicatería de los gobiernos Aznar en su atención a ese continente” (Joaquín Estefanía, El País, 28/05/06). A més, el Plan África és menys innocent del que sembla. Entre els seus objectius, hi trobem el de “combatir la inmigración ilegal, el terrorismo y la criminalidad organizada”. A què ve ficar al mateix sac els immigrants i els terroristes? De què s’escandalitza el PSOE quan Ángel Acebes relaciona immigració i crim organitzat?

En tot cas, encara que el Plan África es multipliqués fins a representar una veritable esperança per a les economies dels països africans, difícilment satisfaria l’objectiu perseguit. Tal com ha explicat Blanca Sánchez Alonso, les conseqüències del creixement econòmic no implicarien, ni a curt ni a mitjà termini, una reducció dels fluxos migratoris cap a Europa, sinó tot el contrari: hi hauria més joves africans amb recursos suficients per emigrar (África en el espejo europeo, El País, 14/06/06).

Justificar l’ajuda a Àfrica pels efectes dissuasoris que podria tenir en l’emigració és un gravíssim error. És la mateixa classe d’error que es comet quan s'afirma que els immigrants són necessaris per salvar l’actual sistema de pensions. Aquesta mena d’arguments no només són falsos, sinó que parteixen de premisses políticament inacceptables. L’ajuda a països més pobres o la defensa dels drets dels immigrants no necessiten justificacions dictades per un economicisme conservador. Des de quan se li demana a la Declaració Universal dels Drets Humans que, per favor, faci alguna cosa per abaixar el preu del petroli?

Enllaços recomanats:

1) Declaració Universal dels Drets Humans
2) ¿Tienen derechos los inmigrantes? (José Martínez de Pisón)
3) Immigració i Estat del Benestar (Anna Cabré)

Aquí i a Guantánamo, bases fora

2006-06-14T12:59:00.000+02:00

Clodovaldo Hernández, corresponsal a Caracas del diari El País, ha publicat recentment una crònica en què explica amb to burleta aspectes relacionats amb la política de defensa del govern veneçolà (Venezuela se prepara para una 'invasión', El País, 10/06/06). Ridiculitzar mesures preventives de defensa militar, presentant-les com a pròpies d’una actitud paranoica o interessada, és un recurs fàcil. Però també pot ser un recurs injust. Veneçuela comparteix amb l’Iraq d’abans de la invasió una característica molt rellevant: els recursos del petroli s’exploten a través d’una empresa de titularitat pública. A més, és ben conegut que Veneçuela és el segon proveïdor de petroli als Estats Units. Tampoc cal oblidar que el govern Bush va mostrar un explícit suport al cop d’Estat antichavista de l’abril de 2002, de la mateixa manera que ho va fer el diari El País en una editorial inoblidable (Golpe a un caudillo, 13/04/02).

Seria més just qüestionar-se, irònicament o no, la política de defensa del Regne d’Espanya en relació als Estats Units. Per què tenim bases nord-americanes en territori nacional? De qui temem una invasió? De Marroc o de Rússia? Si som un estat sobirà, perquè mantenim una relació tan desigual amb un altre estat? Per què no hi pot haver bases espanyoles a la costa de Florida? Les bases militars nord-americanes suposen un contundent recordatori sobre la vigència de l’imperialisme. En aquest sentit, Perry Anderson ens proposa una consigna pràctica per tornar a donar protagonisme a la lluita antiimperialista.

“He observat que el Fòrum Social i en general els moviments antiglobalistes han prestat poca atenció al neoimperialisme i han preferit concentrar el seu foc en el neoliberalisme. Tot i així, hi ha un lema internacional mobilitzador molt senzill que podrien adoptar. Aquest consisteix a exigir el tancament de totes -repeteixo: totes- les bases militars estrangeres a tot el món. Actualment, els EEUU mantenen aquestes bases en més de cent -repeteixo: cent- països a través del planeta. Hem d’exigir que cadascuna d’aquestes bases sigui tancada i evacuada, des de la més antiga i infame de totes, a Guantánamo, fins a les més noves, a Kabul, Bishkek i Bagdad. El mateix val per a les bases britàniques, franceses, russes i les dels altres països. Quina justificació tenen tots aquests tumors en el flanc de la sobirania nacional, si no és simplement la raison d’etre de l’Imperi i els seus aliats?”

La lluita pel tancament de totes les bases militars estrangeres no és l’única lluita que hem de recuperar urgentment. La solidaritat amb la revolució bolivariana n’és una altra. Cal fer un esforç per contrarrestar la poderosa propaganda antichavista. Tot ciutadà d’esquerres ben informat hauria de sentir una certa simpatia cap al govern veneçolà i els seus intents de redistribuir la riquesa de manera gradual, equitativa i democràtica. Aquest simpatia generalitzada és lluny de ser una realitat. La impressió més comuna és que el bolivarianisme no és altra cosa que un populisme autoritari, dirigit per un quasi dictador inflat de petrodòlars. És a dir, el que triomfa és l’acceptació acrítica de les esbiaixades cròniques de Clodovaldo Hernández i companyia. Si no és per això, no hi ha manera d'entendre, per exemple, la composició de l’Assemblea Bolivariana de Catalunya. Aquesta plataforma de solidaritat amb el poble veneçolà està formada per algunes organitzacions socials i polítiques del marge més esquerrà de la política catalana. On són els companys d’Iniciativa o d’ERC? És que potser s’empassen el discurs dominant que pretén separar els bons (Lula, Kirchner, Tabaré Vázquez) dels dolents (Chávez, Morales)?

Enllaços recomanats:

1) La batalla de ideas en la construcción de alternativas, per Perry Anderson
2) Los intereses empresariales marcan el rechazo de Prisa
3) Assemblea Bolivariana de Catalunya

Immigració i oceanologia

2006-06-06T14:03:00.000+02:00

Llegint els diaris del nostre país, a vegades sembla que la immigració no sigui pròpiament un fenomen polític, sinó més aviat un sucós assumpte de divulgació científica. Altrament, costa d’entendre perquè hi abunden tantes expressions metafòriques que se serveixen de l’oceanologia.

Els exemples no són difícils de trobar. El periodista Mario Sasot utilitza el terme marea per descriure la creixent presència de treballadors de nacionalitat búlgara en algunes poblacions aragoneses (“Marea búlgara en Aragón”, La Vanguardia, 05/06/06). En un diari local de Tenerife, Blanca Salazar recull la proposta terminològica que li fa un policia nacional: “para definir la avalancha que hemos recibido en los últimos días, deberíamos dejar atrás el término oleada y empezar a hablar de tsunami de inmigrantes” (“La ausencia de cayucos”, La Opinión de Tenerife, 21/05/06). La culminació d’aquest curiós gènere biomigracional la trobem en l’al·lucinant crònica de Tomás Bárbulo, en què descriu les coincidències entre les tonyines i els immigrants subsaharians (“La migración de los atunes”, El País, 29/05/06).

La por és la causa i l’efecte d’aquest desafortunat tractament mediàtic. I la por, convé no oblidar-ho, és mala consellera, sobretot per elaborar discursos i polítiques d’esquerres. Terry Eagleton ja ens ho adverteix: “És la por més que l’odi el que hi ha en les arrels de la major part de mals humans, i en no menor mesura en les arrels de l’odi” (“Después de la teoría”, Debate, 2005). Marea, onada o tsunami són termes que serveixen per enviar al lector un missatge molt clar: els cayucos són la plaga bíblica dels nostres temps, el principi d’una fosca invasió humana que cal témer i rebutjar. Davant un panorama tan descoratjador, és feina urgent de l'esquerra no sucumbir al discurs de la por (militarització de fronteres) i traslladar el debat cap a un terreny més just i raonable (respecte als drets humans). Tot i que els apolegetes de la complexitat s’horrotitzen només de pensar-hi, hi ha temes, com aquest, en què la qüestió de fons és bastant simple. En definitiva, el primer que cal fer és començar a tractar les persones que emigren com a iguals i no com a tonyines.

Enllaç recomanat:

1) Ressenya de "Después de la teoría" de Terry Eagleton, per Salvador López Arnal

La reforma fiscal i l’esquerra virtual

2006-06-01T13:58:00.000+02:00

Malgrat la seva transcendència, la reforma fiscal que s’està tramitant al Congrés dels Diputats no ha aconseguit atraure més atenció mediàtica que l’última reforma laboral. Totes dues han quedat injustament relegades a les siberianes pàgines d’Economia. La significació d’aquesta reforma fiscal no es limita al fet que el PSOE ha arraconat als aliats d’esquerres per encetar una col•laboració més estable amb la dreta nacionalista. Des que l’onada de privatitzacions de la passada dècada va reduir dràsticament els ingressos patrimonials, la recaptació d’impostos suposa el 90% dels ingressos estatals. Qualsevol reforma fiscal hauria de suscitar un ampli debat públic, ja que el sistema fiscal és, a hores d’ara, el principal instrument de l’Estat per redistribuir la riquesa. En aquest sentit, es pot afirmar que la reforma fiscal PSOE-CiU és un gran escàndol per als qui es considerin honestament d’esquerres. Això sí, un escàndol rodó, sense ressò mediàtic.

El més significatiu de la reforma és que, un cop més, s’abaixen els impostos per als més rics. El govern li agrada dir que el 99’5% dels contribuents pagaran menys. El que no explica és que el 30% del cost de la reforma només beneficia al 5% més ric de la població. No és una reforma de grans canvis, sinó més aviat continuista, una reforma que consolida la tendència a fer el sistema fiscal menys equitatiu. Alguns exemples: es redueix el tipus màxim de l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques (IRPF) del 45% al 43%; l’impost de societats per a les grans empreses passa del 35% al 30%; es retoquen alguns detalls dels desgravaments per compra d’habitatge, però es manté la discriminació per als qui viuen de lloguer. Un canvi especialment vergonyant és l’establiment, en contra de les promeses electorals del PSOE, d’un tipus únic del 18% per a les rendes del capital. Això significa que les plusvàlues de milions d’euros i les modestes llibretes d’estalvi tributen al mateix tipus. Amb aquesta reforma es consagra l’impost dual, és a dir, la diferenciació entre les rendes del treball (que tributen, com a mínim, al 24%) i les rendes del capital, que reben un tracte molt més favorable (totes al 18%).

El cost d’aquestes retallades fiscals serà, pel cap baix, d’uns 4.000 milions d’euros. Davant d’això, un es podria preguntar si a l’Estat espanyol li sobren diners per invertir en polítiques socials. Cap dada avala una resposta positiva a aquest dubte. Si bé Espanya té el 89% del Producte Interior Brut (PIB) per càpita de promig de la Unió Europea dels Quinze, la seva despesa pública social per habitant és del 62% en relació a la mitjana dels mateixos països. Disset punts de diferència no és cap nimietat. Significa que tenim un nivell de riquesa similar a la resta d’UE-15, però que, en canvi, el nostre Estat del Benestar segueix sent molt més dèbil. Aquest abisme té molt a veure amb el fet que Espanya sigui el país de la UE-15 que recapta en impostos un percentatge més baix del PIB.

La reforma ha rebut l’oposició frontal dels grups d’esquerra al Congrés. Joan Puigcercós (ERC) ha tingut l’agudesa de recordar al govern que “el dret constitucional és el dret a l’habitatge, no a la seva compra”. Per la seva banda, el grup parlamentari d’IU-ICV pregunta al govern “com pensa reduir la recaptació en uns altres 4.000 milions d’euros sense posar en perill les polítiques socials que cobreixen les necessitats bàsiques dels ciutadans- ensenyament, sanitat o habitatge”. Si mirem les reformes anteriors, podem fer una predicció poc arriscada: probablement s’incrementaran els impostos indirectes sobre el consum, aquells que paguen igual tots els ciutadans i ciutadanes, amb independència del seu nivell de renda. En la mateixa línia de denúncia que l’esquerra parlamentària, l’organització social ATTAC-Espanya creu que “el resultat del Projecte de Llei en tramitació serà, de ben segur, una societat més desigual, amb menys serveis públics i menys cohesionada”.

El govern Zapatero s’ha retratat definitivament. Es diu d’esquerres, però fa una reforma fiscal en què beneficia les rendes del capital i els contribuents amb majors ingressos. Aprova lleis que amplien els drets civils, però, a l’hora de la veritat, pacta amb la dreta nacionalista una intensificació de la desigualtat social. Aquest és un govern d’esquerra virtual, una obra mestra de màrqueting polític al servei dels poderosos i indiferent als interessos de les classes populars. Un govern que sap fer funcionar el fum publicitari a la perfecció, mentre guinya un ullet tranquil·litzador a les carteres més riques del país.

Enllaços recomanats:

1) Comunicat d'Attac-Espanya en contra de la reforma fiscal
2) Proposta d'IU-ICV-EUiA
3) "Que no te confundan", díptic d'Izquierda Unida (pdf)

"Sí" comunista al nou Estatut

2006-05-29T14:19:00.000+02:00

Esquerra Unida i Alternativa (EUiA) és una organització de dimensions modestes, però molt rica en pluralitat ideològica. Aquesta pluralitat s’ha reflectit, un cop més, en el debat estatutari. Dins d’EUiA, s’hi poden trobar, com a mínim, tres posicions diferenciades. Diosdado Toledano, militant de Revolta Global i membre del Consell Nacional d'EUiA, demana el vot en contra i hi fa campanya activa. D’altra banda, els trostkistes del Partit Obrer Revolucionari han proposat, sense èxit, la llibertat de vot per a afiliats i simpatitzants. Finalment, el "sí" ha estat l’opció que ha rebut l’aval de l’actual majoria d’EUiA. Un "sí", convé no oblidar-ho, totalment respectuós cap a les diverses i legítimes opcions que es manifesten en el conjunt de l’esquerra catalana.

En consonància amb aquesta línia majoritària, l’organització Col•lectius de Joves Comunistes (CJC-Joventut Comunista) ha aprovat una resolució en què s’aposta pel vot afirmatiu en el referèndum del proper 18 de juny. CJC-Joventut Comunista és la joventut política del Partit dels Comunistes de Catalunya, partit al qual pertany el coordinador general d'EUiA i diputat al Parlament de Catalunya, Jordi Miralles.

Fer front contra els reaccionaris

En la resolució aprovada, es destaca que el nou text satisfà alguns dels objectius que els comunistes havien defensat durant tot el procés: "Aquest Estatut és millor en molts aspectes que el del 79, ofereix més potencialitat per millorar les condicions de vida de les persones, i no hi ha cap tema en què empitjori. Les nostres aspiracions van més enllà, però aquest és el màxim que permet l’actual correlació de forces a Catalunya i a l’Estat Espanyol."

Pel que fa a la citada correlació de forces, CJC-Joventut Comunista recorda quins són els veritables enemics d'un major autogovern per a Catalunya: el Partit Popular i les classes privilegiades a les quals representa. Així ho expressen en la seva resolució, on situen "la contradicció principal entre les classes oligàrquiques i especuladores, de caire reaccionari i fortament centralistes, d’una banda, i la resta de classes socials, que configuren un front democràtic, de l’altra".

L'escrit considera que l’esquerra catalana ha de fer autocrítica "per haver afrontat les negociacions des d’una perspectiva quasi únicament parlamentària, sense impulsar, com calia, la mobilització de la societat civil a favor de més drets socials, més democràcia i més drets nacionals. Les manifestacions que es van produir al mes de febrer van arribar tard". També es lamenta l’escàs suport rebut per part de l’esquerra espanyola, així com les maniobres partidistes de Convergència i Unió. Sandro Maccarrone, secretari general de la CJC-Joventut Comunista, ho resumeix així: "les coses ben fetes, i amb mobilització al darrere, ens haguessin fet avançar 10, mentre ara avancem 5, però el que ens preocupa és que una derrota del sí, en el millor dels casos, ens deixa on som".

Enllaços recomanats:

1) "Un món al revés", de Josep Fontana
2) La CJC-Joventut Comunista davant el nou Estatut d'Autonomia

La racionalitat d'una pastera

2006-05-22T15:02:00.000+02:00

Quan es parla dels fenòmens que motiven la immigració, generalment es tendeix a esborrar la capacitat de raonament d’aquell que emigra. Se’l comprèn o se’l disculpa, però no es pren seriosament la dimensió política del seu acte. L’explicació més comunament acceptada és que la immigració es deu a “(...) las enormes desigualdades y el acceso de los medios de comunicación a las mismas” (Joaquín Estefanía, El País, 21/05/06). Hi ha qui afina més i apunta un matís força necessari: “Los que emigran no son los que se mueren de hambre, sino los que se mueren de desesperanza” (Soledad Gallego Díaz, El País, 19/05/06).

A banda de la influència de la televisió, també s’acostuma a donar molta importància a diferents tipus d'engany. Els immigrants són víctimes de l’engany de les màfies o de les seves pròpies fantasies respecte al nivell de vida europeu. Per tal de frenar l’arribada de nous immigrants és necessari “ilustrar a sus habitantes [d’Àfrica] sobre peligros y miserias ocultos tras la llamada de la prosperidad europea” ("Imprevisión africana", El País, 22/05/06).

Parlar d'enganys és la millor manera d'esquivar el que té d'inquietant la lliure determinació de l’immigrant. Arriscar la vida per venir a Espanya és un acte que ens qüestiona massa coses. És per això que es descriu l’immigrant com un ésser vulnerable i immadur, incapaç de raonar per ell mateix. Imaginar l'immigrant com un ésser irracional és més còmode que tractar-lo com un igual amb qui es pot discutir. A més, robar-li la paraula també ens ajuda a no escoltar el que acostumem a passar per alt, com ara un molt raonable sentiment de greuge històric: “Sentimos que los que viven a este otro lado un día exprimieron a nuestro país y luego nos abandonan a nuestra suerte” ("Nos pagan nuestro trabajo con un cayuco", El País, 21/05/06).

Per calmar remordiments en aquesta tragèdia tan propera, no s’hi val a pensar que els qui arrisquen la seva vida per viure entre nosaltres són víctimes de perverses màfies o d’un fals horitzó d’expectatives. Són les nostres víctimes. Són víctimes, entre altres fenòmens, de la nostra política d’immigració. El tancament de fronteres els impossibilita qualsevol altra manera de comprovar si les seves il·lusions es corresponen o no amb la realitat. Malauradament, el racisme no s'acaba quan es vulnera, amb conseqüències dramàtiques, el dret a la lliure circulació. El súmmum de la crueltat racista, el menyspreu definitiu cap a la seva dignitat, arriba quan se'ls nega l’autonomia racional amb què decideixen pujar a un cayuco.

Versió per imprimir

Immigració a la carta

2006-05-18T02:51:00.000+02:00

Les últimes arribades de cayucos a les costes de Canàries han provocat un cert pànic en les esferes governamentals. El delegat del Govern a les Illes Canàries, José Segura, ha reconegut que aquestes arribades són “impossibles de controlar”, tant per part d’Espanya com del conjunt de la Unió Europea. Tot i així, el Govern ha impulsat una sèrie d’iniciatives amb esperit dissuasori. Es tracta d’externalitzar el control de moviments i les peticions d’asil a altres països. També s'ha decidit militaritzar la frontera, encara que el combat contra la immigració il·legal no és una funció que les Forces Armades tinguin assignada en la recent Llei de Defensa Nacional. Segons SOS Racisme, les mesures del Govern només serviran per augmentar el nombre de morts i violacions dels drets humans cap a milers de persones que ja tenen una clara voluntat d’emigrar.

Una d’aquestes iniciatives és una carta del president Zapatero adreçada als presidents de Senegal, Malí i Guinea-Bissau. En aquesta carta, Zapatero demana col•laboració als seus homòlegs, alhora que celebra la política d'immigració del Govern espanyol. Espanya, afirma Zapatero, ha realitzat un “esforç sense precedents” per acollir i integrar els subsaharians. Aquests països han de correspondre aquest esforç amb controls de fronteres i convenis de repatriació. El Govern espanyol no es considera responsable del drama dels cayucos. La culpa la tenen els altres: governs impresentables i màfies astutes. La realitat, però, ens embruta més del que ens plauria. És que potser els immigrants subsaharians reben un tracte preferent al Regne d’Espanya, fruit d’un “esforç sense precedents”? En certa mesura, sí. Malauradament, podem afirmar que els subsaharians pateixen una discriminació preferent.

Els immigrants subsaharians que arriben a Espanya són els que més s'han jugat la vida durant el trajecte. Encara que aquests països són destinacions cada cop més visitades pels europeus, ja siguin voluntaris d’ONG o turistes sexuals, a ells els és pràcticament impossible aconseguir una simple visa de turista per visitar qualsevol país occidental. Només poden venir clandestinament. Per tal d’evitar la tan temuda invasió d’homes de pell fosca, se’ls aplica una selecció darwiniana que recorda als antics viatges d’esclaus d’Àfrica a Amèrica. Es calcula que només entre els mesos de novembre i desembre de 2005 van morir entre 1.200 i 1.700 immigrants en les aigües de l’Atlàntic mentre intentaven arribar a les Canàries. Aquestes xifres no inclouen els qui van morir en el fallit intent de creuar a peu una part del desert del Sàhara.

Un cop trepitgen terra espanyola, comença un camí ple de dificultats. El racisme social i institucional els donen la benvinguda, mentre els principis del dret internacional i la fraternitat humana s’esfumen irremeiablement. El més comú és que als immigrants subsaharians se’ls deixi estar en el país amb una ordre d’expulsió d'impossible aplicació. Això provoca que als immigrants subsaharians els resulti molt difícil regularitzar la seva situació. Han de passar per un llarg període d'incertesa legal, vulnerables a les formes més salvatges d’explotació. Si pretenen adquirir la nacionalitat espanyola a partir de la “naturalització”, generalment se’ls exigeix que acreditin deu anys de residència legal i ininterrompuda, a diferència d’altres immigrants a qui se’ls en demana dos (ciutadans de països llatinoamericans, Portugal, Andorra, Filipines, Guinea Equatorial o sefardites). La política d’immigració no només crea ciutadans de primera i de segona, sinó que fragmenta el col•lectiu immigrant en diferents graus de discriminació. Els ciutadans de Senegal, Mali i Guinea Bissau, entre d’altres, es troben en l’escalafó més baix de la nostra democràcia atenenca. Quan ja s'han instal·lat entre nosaltres, no es dediquen a feines “que ja no volen els autòctons”. A cap feina no li correspon intrínsicament un sou baix. El que fan aquests treballadors immigrants, forçats per una situació irregular, és acceptar sous de misèria en condicions deplorables. Gràcies a ells, han florit miracles econòmics de ressonàncies tan sinistres com El Éjido.

També es pot parlar d’un tracte preferencial cap als immigrants subsaharians per la sobredimensió mediàtica de què han estat objecte. L’entrada clandestina per la frontera sud és un fet molt minoritari. La majoria d’immigrants irregulars vénen amb avió com a turistes i romanen il•legalment un cop ha finalitzat el seu permís de residència. Tot i que els immigrants subsaharians a penes sumen el 5% del total d’immigrants a Espanya, les espectaculars imatges de cayucos i pasteres han acaparat multitud de portades i noticiaris. Lluny de provocar una reacció humanitària immediata i un seriós debat sobre la immigració a llarg termini, aquestes imatges han servit per justificar polítiques de tancament de fronteres, compres de radars i alçament de murs.

I és justament la política de tancament de fronteres la que provoca l'aparició dels cayucos i les màfies. Les màfies dedicades al transport il·legal de persones són una conseqüència i no una causa del problema de la immigració. Amb quina arrogància es permet José Luis Rodriguez Zapatero penjar-se medalles pel nostre tracte cap als subsaharians? És cert que el procés extraordinari de regularització és un pas endavant. Però amb això no n’hi ha prou. La mateixa necessitat d’obrir processos extraordinaris de regularització palesa la ineficiència de la llei. Fins que aquest govern no derogui la Llei d’Estrangeria pactada amb el Partit Popular, el nostre sistema polític està amenaçat per un sistema de ciutadania dual que qüestiona els seus principis democràtics. A què espera el govern? Milers de morts no és suficient? I desenes de milers? És una qüestió de xifres? Quin és el significat real del tan trompetejat talante? Perpetrar les injustícies de sempre amb somriures d'orella a orella?

Versió per imprimir

Enllaços recomanats:

1) Reflexión de un inmigrante que desde Mauritania viajará a las Islas Canarias
2) “Dar dinero a países no democráticos genera més muertos y sufrimiento”
3) La Guàrdia Civil va alertar al desembre de la mort massiva d'immigrants de Mauritània

L'antisemitisme i la premsa europea

2006-05-15T17:27:00.000+02:00

Hi ha qui diu que la gran atenció mediàtica que rep el conflicte entre Palestina i Israel es deu, en gran part, a l’antisemitisme. Segons aquesta visió, la premsa europea té un gran interès a explicar les injustícies comeses pel govern israelià als territoris ocupats, mentre calla davant altres tragèdies que es produeixen arreu del món. Avui el diari El País ens ofereix un exemple per posar a prova aquest pretès partidisme. En la crònica de Juan Miguel Muñoz, titulada “Israel prohíbe reagruparse con las familias a miles de sus ciudadanos árabes”, trobem, en el novè i últim paràgraf, la següent notícia:

“Por otra parte, ayer también se vivió la peor jornada de violencia en semanas en Cisjordania. En dos ataques en la zona de Yenín, los militares israelíes mataron al menos a siete palestinos, según los últimos datos aportados ayer por las autoridades sanitarias. Cuatro, según fuentes israelíes, eran militantes del movimiento integrista Yihad Islámica y los otros tres eran civiles, uno de ellos funcionario de la Autoridad Nacional Palestina.”

Algú es pot imaginar aquesta situació a la inversa? Intentem-ho. L’Autoritat Nacional Palestina aprova una llei discriminatòria contra els ciutadans d'origen jueu, una llei que, a banda del col·lectiu afectat, alguns jutges i parlamentaris palestins també qualifiquen d'escandalosament racista. D’altra banda, abans d’acabar la crònica, cal dir que l’exèrcit palestí ha matat set israelians. Impossible, pura política-ficció. És una situació inconcebible atesa la relació de forces que es dóna en qualsevol ocupació militar. En cas de produir-se un esdeveniment vagament semblant, cap decisió judicial palestina eclipsaria la mort de set israelians. De quin partidisme es pot acusar el diari de referència espanyol?

L’antisemitisme és un tipus de racisme molt especial i perillós, que encara avui perdura, contra jueus reals o imaginaris. També la islamofòbia és un racisme molt influent, sobretot a casa nostra. Però per analitzar el que passa a Palestina no es tracta de mirar cap endins i intentar esbrinar si som més antisemites que islamòfobs. Tampoc es qüestió de fer afirmacions d'impossible neutralisme. No hi ha dos bàndols que s’oprimeixin en el mateix grau. Des de l’esquerra, cal ser honestos i mirar els fets amb tanta objectivitat com es pugui. Cal decidir si el risc de ser titllats injustament d’antisemites és raó suficient per negar la nostra solidaritat a un poble militarment ocupat durant dècades.

Enllaços recomanats:

1) Antisemitismo versus antisionismo
2) La anomalía israelí
3) Xarxa d'Enllaç amb Palestina

Gas, ambaixades i antiimperialisme

2006-05-04T13:47:00.000+02:00

Darrerament, a l'hora de parlar del que està passant a Amèrica Llatina, se senten moltes crítiques cap al presumpte simplisme del discurs antiimperialista. L'ús del terme antiimperialista encara té una forta vigència entre l'esquerra llatinoamericana, sense que això suposi cap menyspreu a l'estudi de possibles canvis en el sistema de dominació mundial. En canvi, per a la major part de l'esquerra europea aquest terme fa una insuportable pudor de naftalina. Els recels cap a l'ús del concepte imperialisme per descriure el món d’avui es basen, principalment, en dues raons. En primer lloc, es diu que imperialisme és un concepte caduc, perquè atorga a les entitats estatals una rellevància que ja no tenen. En segon lloc, s'afirma que el discurs antiimperialista està manifestament contaminat per un malsà antiamericanisme, a conseqüència del qual es dissol tota responsabilitat interna d'un país concret en la malevolència d'un veí poderós i llunyà, alhora que s'alimenta un xovinisme victimista, perillós i irreflexiu. Segons aquestes crítiques, l'antiimperialisme vindria a ser una forma de reaccionarisme, més vinculada a una cosmovisió antisemita i conspirativa que a qualsevol ideologia progressista.

En les últimes setmanes s'han produït dos fets a Amèrica Llatina que qüestionen fortament la base d'aquestes crítiques. El primer fa referència a un nou episodi d'una història que ve de lluny: la habitual ingerència de l'ambaixador dels Estats Units en les eleccions de Nicaragua. Com és ben sabut, l'ambaixador nord-americà Paul Trivelli actua com un virrei a Managua: es permet expressar les seves preferències electorals i, fins i tot, promou coalicions entre partits dretans per evitar el triomf sandinista. Davant les coaccions i les amenaces, l'esquerra de Nicaragua ha respòs denunciant l'actitud neocolonialista de la diplomàcia nord-americana, així com la complicitat de l'oligarquia local. És aquesta una reacció filla d'un antiamericanisme primitiu? No sembla una hipòtesi gaire justa. Pensar que l'esquerra llatinoamericana és incapaç de distingir entre el govern i el poble dels Estats Units és un greu error i un inquietant símptoma d'indissimulada arrogància. A més, la crítica antiimperialista no s'esgota en l'anàlisi de la política de la Casa Blanca. Les excolònies franceses encara pateixen dramàticament la política imperialista de França i, per extensió, de la Unió Europea. Aquesta és una anàlisi comunament acceptada en l'esquerra, encara que potser no se li presti prou atenció. Tot i així, a ningú no se li ocorre associar la condemna a la política africana del govern francès amb una manifestació de rude antigavatxisme.

L'altra notícia que ve a tomb és la nacionalització de les reserves de gas i petroli a Bolívia. La valenta iniciativa del govern d'Evo Morales ha demostrat una cosa ben elemental: els estats encara poden endegar reformes profundes, sempre que es trobin governats per moviments polítics amb una sincera voluntat de canviar les coses. Els qui sostenien que els governs no tenen cap marge de maniobra davant la totpoderosa influència de les multinacionals s'han quedat desconcertats. De fet, potser el més perillós d'abandonar el discurs antiimperialista és el risc de substituir-lo per un discurs derrotista, simètric al neoliberalisme determinista, que inviti a una passivitat conformista. Mentre la cantarella de “tot seguirà igual, no es pot fer res contra les multinacionals” segueix sent grata per a alguns, altres assistim esperançats a uns canvis polítics que semblen molt més que una nova “onada populista” a Amèrica Llatina. "Onada antiimperialista", recels al marge, fóra una denominació molt més precisa i realista.

Enllaços recomanats:

1) Embajador de EE.UU. sigue moviendo fichas en Nicaragua
2) Decreto Supremo por el que el presidente de Bolivia nacionaliza los hidrocarburos

Cultura i govern d'esquerres

2006-02-01T13:02:00.000+01:00

Ja fa gairebé dos anys que a Catalunya tenim un govern catalanista i d’esquerres i, malgrat això, la política cultural del país no sembla haver experimentat un canvi gaire important. És aquesta una impressió justificada?

En l’Acord per a un Govern Catalanista i d’Esquerres (més conegut com a Pacte del Tinell), hi figuren vint articles relacionats amb la política cultural. Gran part d’aquests articles programàtics han estat executats o estan en camí de ser-ho. Un dels més famosos és el que fa referència al doblament del pressupost de cultura (en aquests moments l’augment ja és del 40%). Un altra de les actuacions importants del departament és la posada en marxa d’un Consell de les Arts i la Cultura amb l’objectiu de garantir la participació i l’autonomia del món de la cultura, inspirat, entre d’altres, pel model del British Council del Regne Unit. És també destacable que s’hagi assolit la restitució dels famosos Papers de Salamanca i que la inversió en equipaments culturals per tot el territori en només dos anys sigui de 72 milions d’euros.

La cara fosca d’aquesta política és que no suposa un nou discurs sobre la política cultural. El departament té l’aspecte d’una gran agència de subvencions, més preocupat pel manteniment d’alguns cercles artístics que no de les necessitats populars en l’àmbit de la cultura. Els eixos programàtics de la consellera tenen aspectes positius com el de la descentralització i el de la promoció del català, però s’allunya del centre del debat sobre el que hauria de ser una política cultural d’esquerres: l’accés democràtic al món del coneixement. Això significa anar més enllà de la quantitat i la qualitat de les subvencions i plantejar-se per què el 63% dels ciutadans no fan servir mai Internet o per què el nostre és un dels països amb més baix coneixement en idiomes estrangers de tota la Unió Europea.

La Taverna de l'Estatut

2005-11-08T15:07:00.000+01:00

Hi ha a qui encara li agrada afirmar que els alemanys són molt cap-quadrats o que el poble italià és bàsicament artístic i pacífic. Les apreciacions sobre el caràcter general dels habitants d’un país poden resultar un plat innocent i entretingut per satisfer el desig d’una conversa volgudament intranscendent. Per molt que un se senti cridat a entendre el món que l’envolta amb el màxim rigor que la seva intel•ligència li permeti, les tertúlies al voltant d’un cafè o regades per un bon vi són plenes de moments de baixa intensitat en què és més important adornar una solemne bajanada amb estil i gràcia que gratar-se la barbeta per extreure’n una lucidesa greu i no sol•licitada.

Quan la conversa del bar s’esgota i un es proposa de llegir els articles de fons dels diaris del nostre país, tindrà el consol de descobrir que aquests tòpics hi tenen un reflex sofisticat, però essencialment idèntic. Podem trobar un reconegut sociòleg espanyol que s'explica tota la polèmica a l’entorn de l’Estatut a partir de la ineluctable tendència dels espanyols a viure contra la realitat, tendència magistralment exemplificada en els grans mites nacionals:

"O bien se falsifica la realidad para sustituirla por un utópico ideal imaginario, como hace el protagonista del Quijote, o bien se reniega de ella para destruirla con egocéntrica agresividad, como hacen Don Juan y los demás héroes nihilistas del fatalismo trágico de la España negra." (Enrique Gil Calvo, El País, 23/08/05).

Tampoc és difícil trobar apreciacions d’un estil semblant en l’altre bàndol, per bé que òbviament menys carregades, ja que si el catalanisme gosés servir-se de mites nacionals més enllà del senyor Esteve, seria brutalment crucificat com a filofeixista. La popular cosmovisió futbolística esdevé un bon succedani per engaltar-nos el tòpic del masoquisme català. Els catalans han d’aprendre a celebrar la victòria de l’Estatut, encara que els costi per la seva manera de ser:

"Em demano si un dels obstacles que no ens permeten tenir victòries és, precisament, que no ens les sabem permetre. És allò de la moral esportiva del soci del Barça, que fins i tot quan just acaba de guanyar una Lliga, ja fa cara de preocupació per les dificultats de guanyar-ne una altra." (Salvador Cardús, Avui, 04/11/05).

Sembla que el multiculturalisme, molt operatiu malgrat que gairebé ningú el defensi obertament, podria explicar aquestes sorprenents afirmacions. Del determinisme racista d’ahir al determinisme culturalista d’avui. Tot plegat provoca una terrible confusió sobre el sentit de reformar l’Estatut. Fora del món dels columnistes, el que es fa sentir és l’escridassada de tot el PP i part del PSOE acusant els polítics catalans de ser uns insolidaris, cosa que encaixa fantàsticament en l’imaginari dels tòpics: els catalans (no ho poden evitar) són uns garrepes. Si no és així, com és possible, clamen els demagogs, que les esquerres catalanes es preocupin de tenir més recursos per als catalans i s’oblidin dels seus germans ibèrics? És que els importa més Somàlia que Extremadura?

Quan el centre del debat està contaminat per idees tan seductores com indemostrables, el que realment importa perd rellevància. El pensament crític deixa pas a la teologia. Tant és que el desinterès dels governs pujolistes en els serveis socials sigui responsable del penós estat de la sanitat i l’educació públiques a Catalunya. O que l’equivalència entre centralisme i solidaritat sigui un mite:

"un Estat pot estar molt centralitzat -com durant la dictadura franquista-, i ser a la vegada molt poc solidari, mentre que un Estat pot estar molt descentralitzat i ser molt solidari, com Suècia, que és el país que té menys desigualtats regionals i socials a tot Europa." (Vicenç Navarro, El Periódico, 6/09/05).

El que és necessàriament conflictiu del nou Estatut és que, a més de ser una proposta per reconèixer la plurinacionalitat d’Espanya i per ampliar els drets socials, intenta establir unes garanties materials per a aquests drets: un nou finançament que resolgui l’absurditat de tenir la gestió dels serveis públics sense poder definir els impostos per sostenir-los. Els perjudicats per la nova proposta del finançament s’han aferrat a la idea que tot canvi en el sistema vigent és una covarda concessió de privilegis a una colla de fenicis. I molts opinadors, en comptes d’elevar honestament el debat amb aportacions clarificadores, s’han animat a participar en un festival de prejudicis culturalistes.

En el debat actual, l’apropament entre intel•lectuals reconeguts i intel•lectuals de barra de bar és enorme. No es pot dir que hi hagi gaire diferència entre afirmar que els francesos són uns pretenciosos i que als espanyols no els agrada la realitat. El món de l’opinó publicada es troba dividit, amb honroses excepcions, entre la caverna i la taverna. Tot i així, totes dues s’han engrescat (amb violència descontrolada, l’una; amb tronat idealisme romàntic, l’altra) en la producció d’un estèril soroll que desmotiva gairebé tothom, fins i tot a aquells acostumats a devorar diaris. No cal dubtar que l’aprovació exitosa del nou Estatut obriria les portes per solucionar la qüestió nacional i centrar-nos en el conflicte social. L’autèntic misteri és imaginar de què parlarien molts columnistes d’aquí i d’allà si això passés. Comencen les apostes.

Versió per imprimir

Un any d'esperances i decepcions

2005-03-01T14:11:00.000+01:00

El desembre de 2003, després d'unes eleccions amb un resultat confús i obert, les forces de l'esquerra catalana es van posar d'acord per governar plegades. Aquest acord, materialitzat en un extens programa de govern batejat com a "Pacte del Tinell", posava fi a 23 anys de govern de Convergència i Unió i encetava un nou període polític ple d'interrogants. El nou govern "catalanista i d'esquerres" es proposava una ambiciós programa de reformes socials, alhora que es comprometia a fer tot el possible per millorar l'autogovern. El regnat del nacionalisme conservador, sempre preocupat a adquirir unes competències que després restaven desateses, desapareixia per donar pas a una versió actualitzada del Front d’Esquerres. En les declaracions de les primeres setmanes, abundaven les referències a l'objectiu d'elevar la consciència nacional de les classes populars a través de l'associació entre país i benestar social. Tot un canvi d'època. Un canvi tan radical mereixia que la present legislatura es presentés com a constituent i es comencés a redactar un nou Estatut per a una nova Catalunya.

Després d'un any de govern, però, aquestes expectatives s'han reduït substancialment. No deixa de ser inquietant que la patronal catalana es trobi tan còmode amb el nou govern, mentre que algú tan poc sospitós d'esquerranisme intransigent com Joan Coscubiela s'hagi queixat de "continuisme". Davant d’aquesta situació, un té dret a preguntar-se si un any de govern “tripartit” (nom inexacte, però molt popularitzat) ha servit per a alguna cosa. No estarem, es pregunten els més escèptics, davant un simple canvi de carteres per fer la política de sempre?

Malauradament, els esdeveniments negatius del nou govern, aquells que han provocat desprestigi i han rebaixat esperances, són més cridaners i mediàtics que les reformes que s'han posat en marxa. La "nova manera de fer política" que havia promès el nou govern no s'ha deixat veure en afers tan lamentables com l'aprovació del Túnel de Bracons, el grotesc espectacle del Fòrum de les Cultures o la política informativa del drama del Carmel. Tampoc es pot dir, des d'una perspectiva d'esquerra transformadora, que les deslocalitzacions s'hagin afrontat de la millor manera possible. El canvi en la política cultural es limita a augmentar-ne el pressupost, sense que es noti cap modificació perceptible en objectius ni mètodes. Ara per ara, la sanitat i l’educació públiques continuen gairebé en el mateix estat de deixadesa a què van ser condemnades pels governs convergents...

Encara que la ciutadania tingui motius per a la decepció, també tenim notícies que ens indiquen que la participació de l'esquerra transformadora en el si del govern no ha estat en va. El Parlament va aprovar la Iniciativa Legislativa Popular sobre la creació d'una extensa xarxa pública d'escoles-bressol capaç de satisfer les necessitats actuals. Aquest any s’ha obert una convocatòria de 3.680 places per a mestres i professors d’ensenyament no universitari. El Pla d'Habitatge del nou govern és una autèntica i àmplia resposta al repte de garantir el dret a l'habitatge. Catalunya era portada fa dues setmanes al diari francès "Le Monde" per la iniciativa sanitària de vendre marihuana a les farmàcies. El projecte del Memorial Democràtic, dedicat a la recuperació de la memòria històrica, és ja una realitat en marxa que tindrà una gran transcendència a l'hora de dignificar el passat republicà i antifeixista del nostre país. Aquestes actuacions, entre moltes altres que tampoc són capaces de generar grans titulars, eren impensables quan el Parlament estava dominat per la majoria conservadora CiU-PP.

La creació del nou govern ha canviat l'escenari polític de Catalunya, però els debats que acaparen més titulars encara són els que tenen relació amb el conflicte identitari. Encara es parla més de seleccions de hoquei que de llistes d’espera als hospitals. Cal reconèixer a Esquerra Republicana de Catalunya la traça que tenen a l'hora de posar certs temes sobre la taula, de tensionar les relacions amb el PSC a través d’amenaces de ruptura i d’exhibicions de principis. Per contra, ni ICV ni EUiA no han problematitzat gaire la relació amb els socis, amb la conseqüent pèrdua de visibilitat política.

Per a l’esquerra transformadora, la situació és complicada. D’una banda, cal ser conscients de la correlació de forces. Estar al govern no vol dir tenir el poder. A més, ICV-EUiA és el soci petit de la coalició governamental. Si analitzem concretament el paper d’EUiA, ja es pot parlar d’una participació merament testimonial. Ara bé, això no vol dir que no hi hagi res a fer. Tot el contrari. Els moviments socials del nostre país tenen dret a reivindicar moltes millores que es troben reflectides en el Pacte del Tinell. El pacte de govern ha de ser una constant font de referència fins que se n’esgoti tot el contingut reformista. Si el govern romanceja a l’hora d’aplicar-lo, és necessari que algú li cridi l’atenció, amb tots els riscos que això pugui comportar. Transformar les aspiracions populars de canvi en conquestes fetes realitat és el paper que li toca a EUiA. Per a l’assoliment d’aquest objectiu tan ambiciós el moment actual implica molt més esforç que no pas en el passat. I també més possibilitats d’èxit.

Carrero Blanco com a símptoma

2004-12-28T17:31:00.000+01:00

"La Manifestación" (1934) d'Antonio Berni

A hores d’ara, encara no hi ha un consens historiogràfic suficient per fixar la data simbòlica que enceta el període històric que coneixem com a “Transició Democràtica”. Quan comença la transició? Quan mor Franco, quan ETA mata Carrero Blanco, quan el moviment obrer torna a esdevenir un agent polític decisiu? Les diferents respostes tenen conseqüències molt determinants. Sembla que a poc a poc s’ha anat imposant una versió popular i periodística que es decanta per donar una importància fundacional a l’atemptat contra Carrero Blanco del 1973. Aquesta opció és un clar símptoma de menyspreu cap a l’oposició democràtica del moment, cap a la història social i cap a qualsevol intent seriós de saber el que realment va passar.

L'oposció no va celebrar l'atemptat, sinó que més aviat el va condemnar. La pràctica totalitat de l’oposició democràtica ja feia més de vint anys que havia abandonat la lluita armada i apostava per la mobilització de masses. No hem d’oblidar la gens casual coincidència entre les mobilitzacions planejades per a l’inici del Procés 1001 contra els dirigents de CCOO i l’atemptat contra Carrero, que va fer postergar l’inici del judici i les manifestacions antifranquistes que s'havien preparat per a l'ocasió.

El coneixement sobre la transició entre els joves espanyols és d’una gran escassetat, però molta gent “sap” que l’atemptat contra Carrero va suposar l’eliminació d’un fòssil del franquisme que no hagués permès cap tipus de procés democratitzador. Segons aquest discutible relat, a Espanya hi ha democràcia gràcies al cèlebre atemptat. Gràcies a ETA, encara que aquest agraïment resti implícit, però visible. El moviment obrer, l’Assemblea de Catalunya, l’aïllament internacional, les divisions en el si de la classe política franquista... Tots aquests factors queden subordinats a la traça dels etarres a l’hora de fer volar espectacularment el cotxe per on el president de govern transitava amb imprudent caràcter rutinari.

El cert és que aquests fets van posar de manifest, un cop més, la debilitat del moviment opositor. Precisament aquesta debilitat de l’oposició antifranquista és una de les claus explicatives de les concessions i claudicacions que bona part del moviment democràtic va haver de fer per tal que l'homologació europea que buscaven els reformistes del règim no quedés en una democràcia molt més descafeïnada del que finalment va resultar. D’altra banda, la negativa de la pròpia oposició a reconèixer en el seu discurs que les concessions fetes venien d’aquesta debilitat, és a dir, d’una posició feble en la correlació de forces del moment, és una de les pitjors herències polítiques de la Transició. El contrast entre el triomfalisme de l’esquerra i els pobres resultats obtinguts donen peu a interpretacions conspiratives on abunden els “traïdors” i els “complots”.

En la literatura de la Transició, el paper de l’assassinat de l’aleshores president de govern és reclamat tant per la visió més oficial (Prego, Tusell...) com per alguns sectors de l’extrema esquerra. Aquesta aliança interpretativa, alhora paradoxal i reveladora, es fonamenta en una visió de la història excessivament política (potser seria més precís anomenar-la partidària o personalista) segons la qual els canvis produïts en aquell període són el resultat exclusiu de les negociacions entre mitja dotzena de protagonistes polítics. Uns alaben les dots acrobàtiques d’aquests omnipotents i bondadosos negociadors, mentre que els altres creuen fallida una oportunitat per fer revolució a causa de la ignomínia i la traïció de l’històric líder comunista.

El gran repte per estudiar i entendre aquest convuls període és justament aquest: superar les interpretacions personalistes i d’història-ficció, que no són més que arguments robats a la història per invitar a la desmobilització i al “desencanto” de què ja llavors es parlava i interessava tant. Gregorio Morán diu que “la transición fue un proceso de desmobilización política.” El màxim interès d’aquest període històric és precisament aquest i per aquí és per on han de girar les preguntes sobre la Transició. Tot el que sigui il·luminar el paper i l’evolució del carrer en els canvis històrics d’aquest període és la millor manera de fer una història útil per a la formació crítica dels ciutadans. I per fer això res millor que començar a qüestionar les versions que, vinguin d’on vinguin, redueixen la història a les disputes i desacords entre dirigents polítics, finalment resolts pel miraculós i pacífic consens atorgat per gràcia reial.

Buscant l'enemic intern

2004-12-23T01:09:00.000+01:00

Segons Huntington, el futur d'Estats Units es juga en l'actitud cap a la immigració mexicana

SAMUEL P. HUNTINGTON
¿Quiénes Somos? Los desafíos de la identidad estadounidense
Barcelona: Paidós, 2004.

«Les veritats parcials o a mitges són sovint més insidioses que les falsedats totals». Aquesta frase de l’autor descriu el sentit general de la seva pròpia obra. Samuel P. Huntington, autor del famosíssim «Xoc de civilitzacions», és un dels analistes conservadors més influents dels nostres dies. Des de l’11-S, aquest misteriós sintagma («xoc de civilitzacions») ha esdevingut un dels tòpics més citats en tots els mitjans de comunicació. Amb Bush i Bin Laden com a protagonistes, hi ha qui ha volgut matisar aquesta expressió amb un toc més realista: «xoc de fonamentalismes».

En tot cas, darrere d’aquesta tesi, útil per justificar la política nord-americana contra el món àrab, no és difícil veure-hi una islamofòbia pròpia de creuats cristians. És innegable, però, que la idea ha fet forat i que, amb els neoconservadors al poder, s’ha volgut presentar l’escrit de Huntington no només com una anàlisi encertada, sinó profètica. En el llibre que ara ens ocupa, aquest professor de Harvard, després d’haver identificat amb èxit l’islam com a enemic exterior, es proposa d’identificar l’enemic intern. A ¿Quiénes somos?, l’autor assegura que EEUU està en perill de desaparèixer tal com el coneixem per culpa de la creixent immigració mexicana.

El llibre consisteix en una hàbil argumentació a partir de la mateixa lògica identitària que sosté el multiculturalisme americà. Agafa les armes de l’enemic per combatre’l millor. Després de descriure l’exitosa història dels Estats Units com el resultat de la identitat blanca, anglosaxona i protestant dels seus fundadors, l’autor se centra en les presumptes amenaces que suposen els mexicans. Els mexicans, sempre segons Hungtington, són temibles i perillosos perquè són molts i tots parlen en castellà. No són protestants i, per tant, no els agrada treballar. I, per si fos poc, gran part dels actuals Estats Units van ser adquirits per la força a Mèxic, cosa que fa inevitable les reivindicacions històriques sobre la sobirania d’aquests territoris. Encara que soni inversemblantment feixistitzant i paranoic, aquest és l’esquelet d’una argumentació xenòfoba i apassionada d’un dels autors més celebrats de la dreta americana i d’arreu.

Entre els principis que guien el llibre, l’autor no amaga el seu patriotisme i, fins i tot, adverteix que les motivacions acadèmiques i les motivacions patriòtiques poden col•lisionar més d’una vegada. Efectivament, el llibre és força rigorós, està farcit de dades i enquestes convenientment concordants amb les conclusions, però té unes quantes patinades que a estones l’aproximen a un pamflet qualsevol. Per atacar la influència de la immigració mexicana en els Estats Units, Huntington pretén desautoritzar la concepció d’Estats Units com un país d’immigrants que es construeix sobre el respecte a un sistema democràtic comú. Si es vol pertànyer sentimentalment a EEUU, és més important la sang que la ideologia: «No és probable que les persones trobin en els principis [polítics] el profund contingut i significat emocional que proporcionen els familiars i els amics, la sang i el sentiment de pertinença, la cultura i la nacionalitat».

Potser el més preocupant de tot plegat és que, tenint en compte la immensa fortuna que va fer la tesi del «xoc de civilitzacions», la criminalització culturalista contra immigrants de determinats països es reforci sota la pàtina d’acadèmics dretanosos famolencs de rellevància pública. No és difícil imaginar alguna rèplica local que tracti els àrabs amb el mateix sofisticat menyspreu. Aquests missatges simples són fàcils de readaptar: Els àrabs van ser aquí durant set segles, i Bin Laden encara es lamenta de la seva derrota. Són musulmans, per tant són ganduls i propensos a l’engany. La seva religió arcaïtzant és incompatible amb la modernitat occidental. Etcètera. Anar llançant insults gratuïtament sota la capa acadèmica és tan fàcil com repugnant. Que li preguntin a l’Aznar, ara que parla des d’una tarima de Georgetown.

Els soferts veïns de l'oncle Sam

2004-12-21T11:52:00.000+01:00

Noam Chomsky, lingüista i activista

América Latina. De la colonización a la globalización.
Noam Chomsky en conversación con Heinz Dieterich
Ediciones Cátedra, 2003

El llibre que ressenyem és un encertat recull d’onze entrevistes a Noam Chomsky amb un tema comú: Amèrica Llatina. Les entrevistes han estat realitzades en un període de temps prou llarg (1984-1998) com per apreciar quins temes de l’actualitat llatinoamericana preocupaven en cada moment a l’activisme d’esquerres. Les agressions nord-americanes a Nigaragua, El Salvador i Cuba s’enduen el protagonisme d’aquest valuós i breu (poc més d’un centenar de pàgines) llibre de denúncia a la política exterior dels EEUU.

Una de les raons explicatives de l’èxit de la propaganda nord-americana entre els seus ciutadans és, segons l’autor, el caràcter teològic en què es mou. El discurs irracional dels dirigents de l’Imperi americà és fàcilment detectable quan intenta fer creure que Cuba és una amenaça o que a Nicaragua i a El Salvador hi ha una agressió patrocinada per la URSS: “Que los rusos no estén allí es irrelevante, pues esto es teología, no un discurso racional. En la teología, los hechos son irrelevantes.” L’existència d’un discurs que no necessita ser demostrat pel fets s’entén amb claredat quan l’autor fa referència a la naturalesa d’Estats Units com la d’una entitat que només busca maximitzar el control de la resta del planeta per satisfer les necessitats dels grups dominants en el si del país. Aquest objectiu, absolutament incompatible amb qualsevol exercici de sobirania nacional per part d’un país pobre, no admet escrúpols ni supeditacions a possibles perills, com els que es podrien derivar d’una guerra nuclear. En aquest punt, Chomsky és molt clar: “La idea de que el mundo pueda volar en pedazos es una consideración relativamente insignificante en comparación con la importancia de impedir que un pequeño país utilice sus recursos para su propia población.”

L’autor ens adverteix sovint de les trampes que hi ha amagades rere algunes paraules clau del discurs imperialista dels nostres dies. Quan en un país d’Amèrica Llatina hi ha problemes d’estabilitat, no hem d’entendre aquesta paraula com a antònim de caos i desgovern, sinó com a “control rígido de los sectores de la población que estan subordinados a sus [els d’EEUU] intereseses”. El mateix passa amb el terme democràcia, que, per als amos del món, no significa altra cosa que estar governats per selectes grups empresarials, els quals necessiten a tota costa mantenir la població en la passivitat política, a canvi de la qual se li atorga la capacitat de ser consultada de tant en tant per tal de ratificar decisions preses per les elits. Chomsky troba un bon índex d’aquesta despolització general en l’enorme participació religiosa dels nord-americans.

A l’estil planer i comprensible que caracteritza els llibres polítics de Chomsky, cal sumar-li el to personal i distès que proporciona el format d’entrevista. És, doncs, un llibre altament recomanable i de lectura molt agraïda. Chomsky és clar i sincer, sense estalviar-se algun comentari brillantment irònic. L’autor, veterà en la crítica de l’imperialisme ianqui des de la Guerra del Vietnam, s’esforça, un cop més, a projectar la seva intel·ligència a fer comprensibles els problemes del món d’avui. Amb un èxit rotund.

L'èxit del culturalisme

2004-12-15T17:53:00.000+01:00

Angela Merkel parla en el darrer congrés de la CDU

El dimarts 7 de desembre La Vanguardia publicava una crònica de Marc Bassets sobre el congrés dels cristianodemòcrates alemanys que portava per títol “Merkel arremete contra el multiculturalismo sin convencer del todo al congreso de la CDU”. La líder del principal partit de l’oposició alemanya feia una crida a la recuperació de l’orgull nacional. Segons Merkel, Alemanya no es definiria tant pel seu respecte als drets humans (entre els quals hi ha, convé no oblidar-ho, el dret a emigrar i a ser acollit) com per una cultura ancestralment germànica “en la que celebramos días festivos cristianos y no musulmanes”.

És evident que Merkel i els seus s’estan gronxant sense escrúpols en els vents feixistitzants que corren en l’Europa-fortalesa, però aquesta potser no és la novetat més notable. El cert és que a aquestes alçades costa molt esgarrifar-se amb el racisme subtil de la dreta europea, sobretot des que ens hem acostumat a una de les demostracions brutalment pràctiques del racisme a casa nostra: l’incessant nombre de morts a les costes espanyoles, el drama de les pasteres.

El més sorprenent d’aquesta notícia és l’ús del terme multiculturalisme. Aquest terme s’ha convertit en un dels objectius predilectes dels qui han de disfressar la seva islamofòbia amb algun argument mínimament sòlid. El multiculturalisme és per als intel·lectuals de la dreta el que el neoliberalisme és per als de l’esquerra: pensament únic o pensament políticament correcte, depèn de qui ho digui. Cal reconèixer que han triat un bon cap de turc.

El multiculturalisme és una vaga proposta d'entendre el món en què es dóna molta importància a la identitat. Tothom ha de conservar la llengua, la religió i els costums del seu país d’origen. Totes les cultures contenen respostes igualment vàlides als reptes que es planteja la humanitat. Ve a ser una reacció molt dura contra l’eurocentrisme, considerat ara responsable de tots els mals. També sembla un inequívoc símptoma de la davallada del marxisme, pel que té d’antimaterialista i, com el seu nom indica, culturalista. No deixa de ser còmic que reaccionaris i multiculturalistes coincideixin en una apreciació entusiàstica del determinisme culturalista, encara que en treguin conclusions molt diferents.

De fet, és difícil saber exactament de què parlem quan diem multiculturalisme perquè no té defensors visibles. És més aviat un tòpic sense amo, defensat per gent tan diversa com polítics progressistes, professors de literatura caribenya, monitors d’esplai, pedagogs que no ensenyen i periodistes ensucrats a l’estil Lorenzo Milà. Recentment, hem pogut veure com el tòpic del multiculturalisme s’encarnava en un esdeveniment igualment confús i vaporós: el Fòrum de les Cultures 2004.

Mentre les discussions sobre el multiculturalisme van creant una espessa cortina de fum, el debat honest sobre la immigració, aquell que posi sobre la taula les condicions d’esclavatge existents entre persones i països, encara no arriba. Per contra, Zapatero ens obsequia amb el pensament multicultural aplicat a la política exterior: l’Aliança de Civilitzacions. Coses de l'enginy.

2004-12-10T17:42:00.000+01:00

Malgrat les aparences, el nom que he triat per a aquest blog, Filodoxia, té com a objectiu aplicar alguna mesura de balsàmica modèstia, que apaivagui l’innegable exhibicionisme que motiva l’existència de qualsevol pàgina personal. El nom és poc comú. Sembla producte d’un joc d’erudits, fill d’una nit profundament etílica i desconcertant.

Trobo en un diccionari filosòfic de la xarxa:

Filodòxia (de filos, amic o amant de; i doxos, opinió): Paraula d’origen grec que fa referència a l’interès per les discussions, per l’exposició d’idees, sense interessar-se per la seva veracitat; és una espècie d’amateurisme filosòfic. Per això se sol dir de qui té pretensions de filòsof: "no és un filòsof, sinó un mer filòdox".

Així doncs, segons aquest diccionari, filodoxia té un significat prou despectiu. És un retret per a aquells que no són dignes aspirants a la transcendència, però, en canvi, volen acaparar immerescudament els aplaudiments reservats als qui cerquen la veritat amb dolorós rigor. Lladres de vanitat aliena.

L’etimologia d’aquesta paraula, així com el seu ús encara minoritari, permet una interpretació més benevolent. Al cap i a la fi, les opinions de la majoria de diaris electrònics seriosos, lliures de notes a peu de pàgina i de la responsabilitat d’empastifar papers, són molt fràgils. De fet, els mateixos temes dels que s’ocupen (política, història, literatura...) escapen de les verificacions pròpies de la ciència. Els criteris amb què s’analitza la política tenen més a veure amb les concepcions que cadascú té sobre la condició humana, que no pas en immaculats principis científics que permetin una anàlisi falsament neutral, per molt que a la universitat hi hagi qui es vulgui guarnir amb vestits de gala fets de sintagmes pretenciosos (“ciències polítiques”, sense anar més lluny).

En aquest sentit, Chomsky és molt aclaridor. En una seva entrevista amb David Barsamain sobre la relació entre política i llenguatge, parla del seu concepte de la dignitat humana, com un concepte que l’empeny a denunciar l’esclavitud, el fet de ser posseït per una altra persona i, fins i tot, ser llogat per una altra persona, com passa a totes les societats capitalistes. Finalment, l’eminent lingüista sentencia: “Aquestes concepcions no són científiques. Només són compromisos”.

L’objectiu fundacional d’aquesta pàgina filodòxica no és, doncs, el de fer cap gran aportació a l’immens oceà internauta, sinó aprofitar-se del seu potencial democratitzador per fer sentir una veu amb opinions de poca volada, signades per un nom desconegut fora dels seus minúsculs cercles amistosos. Si navegeu amb traça per la xarxa, trobareu incomptables pàgines d’excel·lent qualitat. També hi trobareu, com no pot ser d’altra manera, milions de pàgines amb un valor molt marginal. A una d’aquestes pàgines, que conformen el gran soroll de fons que és internet, és on heu anat a parar. Benvinguts sigueu.

2004-12-09T18:06:00.000+01:00

Aquestes són les primeres paraules del que pretén ser el blog de l'Andreu Espasa. La inexperiència en l'exercici de l'escriptura diària, tràgicament unida a la inconsciència que dóna la condició electrònica d'aquests comentaris, garanteixen uns resultats modestíssims.