L'exemple militant

En el número de maig de la revista Avant, Miquel Caminal publicava un article molt suggeridor sobre les causes del declivi electoral de l'esquerra transformadora. Titulat "La crisi permanent de l'esquerra" i ple de tesis interessants, Caminal gosava tocar una de les qüestions més delicades en la vida interna dels partits:

"Fa temps que la convivència entre els que cobren per dedicar-se a la política i els que no cobren, ni aspiren a ser professionals de la política, és entre complicada i impossible. Això no és nou ni a ICV ni a IU, ni a EUiA, ni a qualsevol altra organització d’esquerres."

Certament, la necessitat d'alliberar alguns militants per tal de garantir el funcionament diari d'una organització pot provocar, a la llarga, algunes situacions incòmodes. Sembla que la fórmula ideal passaria, entre altres coses, per la consciència que tot treball polític remunerat hauria de ser, per principi, limitat en el temps. De totes maneres, aquesta condició no deixa de ser difícil d'aplicar, sobretot per a aquells que no tenen un coixí on caure morts un cop abandonen la dedicació professional de la política. Tal com ens recorda Juan-Ramón Capella en el seu últim llibre, Entrada en la barbarie (Trotta, 2007), els polítics professionals dels partits de dretes ho tenen molt fàcil a l'hora d'entrar i sortir del camp polític, mentre que:

"el personal político de los grupos que pugnan por cambiar el sistema se recluta esencialmente en los ámbitos del voluntariado -sindical, político o cívico-, y, por tanto, para este personal tomar la decisión de profesionalizarse temporalmente en el campo político es una opción muy difícil, y más difícil la opción de salir de él para volver al trabajo más o menos precario o al paro."

La preocupació per les possibles tensions entre professionals i voluntaris no es limita als partits polítics. Els moviments socials s'enfronten a dilemes similars. El món de les ONG, per exemple, és conegut pel fet d'estar saturat de solidaris professionals. Tot i així, les reflexions crítiques de Caminal i Capella semblen obviar una dada fonamental. Entre els militants alliberats, tant als partits com als moviments socials, no escassegen els companys que fan una feina d'una gran vàlua, capaç de despertar l'admiració i l'activisme dels militants voluntaris.

La Fundació Pere Ardiaca n'és un bon exemple. Els companys que hi treballen pertanyen a la classe de militant alliberat que no desperta cap recel entre els voluntaris. La seva no és, en absolut, una posició de privilegi, ja que treballen més enllà del que és raonable. S'autoexploten. No només són conscients de la temporalitat de la seva condició d'alliberats, sinó que s'esforcen a tenir una relació intensa i de servei amb els militants voluntaris per tal de fer-los participar i deixar-los decidir. Són capaços d'organitzar el seu entorn i de fer-lo créixer. Reciclen antics militants desubicats i en creen de nous. Són pacients. Malgrat l'enorme volum d'informació que manegen, tenen una habilitat tan rara com valuosa: escolten els altres i accepten de grat les discussions franques i directes. És per això que us animo a donar suport a la campanya de recaptació de fons per a la Fundació Pere Ardiaca. El lema de la campanya és encertat i realista, fidel a l'actitud de la Fundació cap als seus socis: "Et necessitem. Podem ser-te útils."

Enllaç recomanat:

1) La crisi permanent de l'esquerra, per Miquel Caminal (Avant)