Una vaga contra el consens de l’1%

Tal com afirmava el professor Alexandre Muns en un article publicat el passat 9 de novembre [“España liberal, Europa keynesiana”, Cinco Días], darrerament s’està forjant un nou consens sobre la necessitat d’alentir el ritme de les polítiques d’austeritat fiscal al sud d’Europa. El suport més important ha vingut del Fons Monetari Internacional, els portaveus del qual han alertat reiteradament sobre el perill d’un excés de zel en l’aplicació simultània de brutals retallades de despesa pública i fort augment dels impostos. Tot i així, els altres dos membres de la Troika –el Banc Central Europeu i la Comissió Europea– encara es mantenen com a ferms partidaris de la política d’austeritat més radical. Justament un dels motius pels quals el govern espanyol es resisteix a demanar el següent ‘rescat’ és l’esperança de Rajoy en una eventual victòria del nou posicionament de l’FMI. No deixa de ser simptomàtic de l’essència antipopular i antidemocràtica de l’Europa de Maastricht que l’FMI –un organisme històricament subordinat a les polítiques del Departament del Tresor nord-americà– es mostri aparentment més compassiu amb els pobles del sud d’Europa que les mateixes institucions europees. 

La discussió sobre el ritme de les polítiques d’austeritat fiscal no és una disputa de política econòmica en un sentit estricte. De fet, cap acadèmic mínimament influent gosa defensar públicament que la Troika faci bé d’exigir polítiques d’austeritat radical com a millor sortida per superar la crisi econòmica. Tampoc no es tracta d’una discrepància política insalvable. Tota l’elit econòmica i política manté un consens fonamental sobre la necessitat d’aprofundir en les anomenades “reformes estructurals”, és a dir, més privatitzacions dels serveis públics, i més retallades de drets laborals i de poder adquisitiu per a treballadors i pensionistes. En realitat, es tracta més aviat d’una discussió sobre els límits de la indignació popular i sobre la necessitat de burlar la democràcia. O, en altres paraules, sobre com imposar polítiques econòmiques contra la voluntat majoritària de la població. Segons el BCE i la Comissió Europea, la millor manera d’aconseguir les reformes estructurals passa per acompanyar-les d’exigents programes d’ajust fiscal. Aquests programes mai no serveixen per satisfer l’objectiu publicitari de reduir el deute públic (tot el contrari, el fan augmentar), però, en canvi, resulten molt útils per doblegar la voluntat dels governs i, sobretot, per desmoralitzar i paralitzar la població amb polítiques de terror econòmic. El Fons Monetari Internacional discrepa. També aplaudeix les reformes estructurals del govern espanyol i l’anima a continuar aplicant-ne de noves, però creu que l’actual política d’austeritat corre el perill de tornar-se “políticament i socialment insostenible”. És a dir, l’FMI tem que, si no s’atenuen les polítiques de patiment induït sobre els pobles del sud d’Europa, l’esclat d’una revolta social podria engegar-ho tot a rodar. És en aquest sentit que el diari The Wall Street Journal emmarca les reflexions de l’FMI com una resposta al preocupant augment dels disturbis a Grècia, a la popularitat de les plataformes antieuro a Itàlia i a la lluita d’espanyols i portuguesos contra la política econòmica dels seus respectius governs [“IMF: Austerity in EU Risks Becoming Politically, Socially Untenable”, The Wall Street Journal, 8 de novembre]. 

És també per aquest motiu que la vaga del proper 14 de novembre al sud d’Europa és tan important. Les elits no calculen els canvis en política econòmica pels seus efectes en la reducció del deute i de l’atur, sinó en funció de l’èxit del seu programa d’ofensiva neoliberal. L’únic que els frena i els fa recular és la por al desbordament de la lluita social. La convocatòria d’una vaga general internacional representa, sens dubte, un gran pas en l’urgent i imprescindible objectiu de “fer canviar la por de bàndol”.

Lluita entre partits i pessebre electoral

Probablement, un dels candidats més oblidats de la història electoral nord-americana deu ser Alf Landon, governador republicà de Kansas i rival del demòcrata Franklin Delano Roosevelt en les eleccions presidencials de novembre de 1936. Roosevelt es presentava llavors al seu primer intent de reelecció, i la campanya electoral prometia ser més animada i ajustada que quatre anys abans, quan el ressentiment popular contra el president Hoover per la seva manifesta incapacitat a l’hora de bregar amb la Gran Depressió era tan intens que, per obtenir la victòria a les urnes, a Roosevelt només li va caldre proclamar ambigüitats i evitar curosament les sortides de to. El 1936, en canvi, amb la comunitat empresarial confrontada a la Casa Blanca per una reforma fiscal d’intenció progressiva i per les noves garanties atorgades al dret d’afiliació sindical, el panorama polític semblava haver canviat radicalment. Aquest cop, el president hagué de fer front a un candidat que comptava amb el suport d’una aclaparadora majoria dels mitjans de comunicació i amb el generós ajut financer d’algunes de les famílies més destacades de l’aristocràcia empresarial. 

Malgrat tot, Roosevelt decidí no fer cap esment al seu rival durant tota la campanya. El candidat demòcrata es presentà com el defensor insubornable dels interessos materials de la majoria popular i dels ideals polítics d’una autèntica democràcia, lligats amb coherència per la millor tradició del republicanisme democràtic: “Els homes necessitats no són homes lliures”. El seu enemic retòric no era Alf Landon, sinó els “monàrquics econòmics”, la minúscula minoria d’oligarques que havia provocat la catàstrofe econòmica i que només era capaç de mantenir la seva injustificable preeminència en les institucions estatunidenques a base de candidats-titella, ideats per guarnir el brutal domini dels diners sobre la política amb una inofensiva caricatura de pluralisme democràtic. La popularitat del programa reformista de l’Administració Roosevelt, l’anomenat New Deal, així com l’encert d’una campanya electoral basada en l’abandó deliberat de la vella i fatigant política de la lluita entre partits, propiciaren un èxit electoral inapel·lable: Roosevelt superà el seu ignorat rival republicà en més de deu milions de vots. Landon, per la seva banda, només aconseguí guanyar en dos petits estats de Nova Anglaterra: Maine i Vermont. 

La consciència sobre la futilitat de centrar el discurs polític en la lluita entre partits no és patrimoni exclusiu de Roosevelt. Un cas recent és el d’Andrés Manuel López Obrador, el carismàtic líder de l’esquerra mexicana, exalcalde de la capital i víctima de dos fraus electorals consecutius en les darreres eleccions presidencials. López Obrador sempre aprofita les intervencions públiques per il·lustrar els seus oients sobre el caràcter criminal i insaciable de l’oligarquia que governa realment el país. A penes perd el temps atacant els dos partits reaccionaris de què se serveix alternativament l’oligarquia mexicana. Aquí mateix, a Catalunya, a un antic diputat comunista dels anys vuitanta li agradava explicar que la desfeta de les esquerres durant la Transició es devia, en gran part, al fet que “ens van voler fer canviar la lluita de classes per la lluita entre partits i ens ho vam empassar”. 

Ara que s’apropa una nova convocatòria electoral, seria d’agrair que els candidats d’esquerres no perdessin el temps atacant els dirigents dels grans partits com si aquests fossin tan rellevants com els agrada creure. Si sabem que Espanya i Catalunya ja estan intervingudes de facto per la Troika (Comissió Europea, Banc Central Europeu i Fons Monetari Internacional), i si som conscients que els polítics professionals dels grans partits aspiren, a tot estirar, a fer de majordoms de l’oligarquia financera local... per què s’hauria de fer una campanya convencional, de molt personalisme i poca personalitat, amb cartells dissenyats per companyies de publicitat comercial, amb lemes i somriures quasi indistingibles dels partits del règim? Per què s’hauria d’entrar en jocs de declaracions que només interessen a la minoria d’experts politòlegs que viuen d’explotar el procés de futbolització de la política? En comptes de deixar-nos arraconar en un marge respectablement esquerrà del pessebre electoral, bé valdria la pena aprofitar aquesta oportunitat de projecció mediàtica per endegar una campanya d’educació i denúncia –rigorosa, documentada i raonada– sobre qui és, què pretén i com s’organitza l’1% més ric de Catalunya, Espanya i Europa, i sobre els horitzons d’emancipació política i social que s’obriran quan aconseguim encetar un procés de ruptura democràtica i de liquidació del neoliberalisme similar als que ja s’estan produint a bona part d’Amèrica Llatina.

Obama, la izquierda y la crisis de la democracia norteamericana

Article sobre els dos primers anys de l'Administració Obama. Escrit el gener de 2011 i publicat al número 115 de la revista Mientras Tanto.

Obama Mientras Tanto Enero 2011

Jyoti Basu (segona part)

Article biogràfic sobre el líder històric del comunisme bengalí. Publicat en el darrer número de L'Espurna.

Jyoti Basu (segona part)

Saül Gordillo i el dret democràtic a fer vaga

Com tothom sap, en una vaga general, la pitjor violència és la que té per víctimes els vaguistes acomiadats i les seves famílies. Malgrat la seva invisibilitat mediàtica, és fàcil imaginar-se la ressaca repressiva en empreses del sector privat, on els drets dels treballadors es trepitgen amb més impunitat i freqüència. És per això que l'acomiadament d'un documentalista a l'Agència Catalana de Notícies (ACN), després d'haver escrit un correu electrònic en què defensava el dret democràtic a fer vaga, resulta tan indignant com sorprenent.

La sorpresa no només es deu al fet que l'acomiadament es produeixi en una empresa pública de la Generalitat. També resulta particularment decebedor que el trist protagonista d'aquest lamentable incident sigui Saül Gordillo, director de l'ACN. Gordillo és un periodista relativament conegut per la seva destacada contribució a la blogosfera política en llengua catalana i per la seva proximitat a ERC —un partit d'esquerres coherent, que donà suport a la vaga. Fins ara, semblava una persona raonable, no un violent encorbatat.

Afortunadament, les vagues generals no només retraten els membres de les classes populars entre vaguistes i esquirols. També ens ajuden a distingir entre els demòcrates i els altres.

Enllaços recomanats:

1) Acomiadat un documentalista de l'Agència Catalana de Notícies (ACN) per defensar el dret de vaga

2) El Comitè d’empresa de l’ACN rebutja l’acomiadament d’un company

Jyoti Basu de Calcuta

Article biogràfic sobre Jyoti Basu, líder comunista de Bengala Occidental,
publicat a L'Espurna (núm. 13).

Camarada Basu

Resaca ideológica en Wall Street

Ressenya sobre l'últim llibre de Jeff Madrick, publicada a Mientras Tanto
(Hivern 2009, núm.113).
Ressenya Madrick