L'obamania és un fenomen tant arrelat que ja ha creat les seves pròpies llegendes. L'última que corre afirma que, als hospitals dels Estats Units, abunden els malalts terminals que pronuncien "Obama" com a última paraula. Costa de fer-se una idea del grau d'il·lusió popular que encarna el president electe nord-americà en el moment actual. Ara bé, les expectatives de canvi són tan intenses com vagues. Sens dubte, la decepció es preveu gegantina, colossal. Entre l'esquerra nord-americana, els millors càlculs són els que imaginen un escenari de mobilització ciutadana que forci Obama a incomplir gran part de les seves promeses electorals, és a dir, a revelar-se molt més progressista que durant la campanya. En aquest cas, la tan invocada comparació amb Franklin Delano Roosevelt és oportuna. En la campanya de 1932, el candidat demòcrata va centrar les seves crítiques més ferotges en els dèficits pressupostaris de l'Administració Hoover. Com és sabut, un cop a la Casa Blanca, Roosevelt va haver d'incórrer en enormes deutes per tal de fer front a la crisi econòmica, mentre es desdeia dels seus antics prejudicis conservadors en polítca econòmica.
El candidat demòcrata de 2008 ha proposat una reforma fiscal amb augments d'impostos per als més rics i una nova política energètica més respectuosa amb el medi ambient. A més, sempre ha jutjat el començament de la guerra d'Iraq com un "error" i s'ha posicionat en contra de la presó de Guantánamo. A grans trets, aquí s'acaba l'Obama progressista. L'altre Obama és el que dóna suport al pla de rescat per als especuladors de Wall Street, pretén intensificar la guerra d'Afganistan i bombardejar Pakistan, no té un pla de cobertura sanitària universal, està a favor de la pena de mort i en contra del matrimoni homosexual, etc. Per als estàndards europeus, el seu programa polític no es pot qualificar d'esquerres. De moment, Mas i Zapatero tenen tot el dret a emmirallar-s'hi. En canvi, l'esquerra, malgrat les temptacions, no es pot permetre el luxe d'abandonar-se a la còmoda passivitat de qui se sap espectador, ja sigui per il·lusionar-se, fer-se l'escèptic o lamentar un nou desamor. Ara més que mai, amb un escenari de gravíssima crisi econòmica i amb la ultrareacció bushista fora del poder, és hora d'empènyer el sentit comú polític cap a l'exigència de solucions dràstiques i urgents en benefici de la majoria, com a primer pas per a la consecució d'un programa democràtic de transformació socialista.
Enllaç recomanat:
