És sabut que les analogies històriques són un terreny relliscós, especialment quan el que les guia és un cert utilitarisme presentista. No fa gaire, l'historiador Josep Fontana reiterava la seva incomoditat a ser cridat, de tant en tant, per fer pronunciaments oraculars sobre l'última polèmica d'actualitat. Advertències a banda, el cert és que darrerament la premsa està mostrant molta insistència a l'hora d'invocar paral·lelismes entre la profunda crisi econòmica actual i la Gran Depressió de fa quasi vuitanta anys. És molt probable que aquesta persistent associació en l'imaginari col·lectiu es tradueixi, en el món editorial, en la publicació d'obres històriques sobre aquest període.
Si efectivament s'acabés donant aquesta tendència, seria d'agrair que alguna casa editorial local s'animés a traduir l'obra més celebrada de l'historiador nord-americà Alan Brinkley, Voices of Protest. Huey Long, Father Coughlin and the Great Depression (Vintage Books, Nova York, 1983). L'obra de Brinkley se centra en els dos personatges més influents del populisme reaccionari dels Estats Units. Huey Long fou governador i senador de l'Estat de Louisiana, on gaudí d'enorme popularitat gràcies a extensos programes socials i des d'on exercí un domini quasi dictatorial, a base d'excloure dels beneficis dels seus populars programes a tot aquell que gosés plantar-li cara. En l'àmbit nacional, impulsà una organització de clubs que, amb el nom de Compartim la Nostra Riquesa, pretenia imposar una reforma fiscal progressiva com a millor solució per conjurar l'amenaça roja. La reforma incloïa confiscacions per a aquells que superessin un cert límit de riquesa i d'herència.
El pare Coughlin no va construir el seu poder des d'un càrrec públic, sinó a través d'un programa de ràdio que emetia des del mateix poble de Michigan on exercia de capellà catòlic. A més de l'anticomunisme, la seva principal obsessió eren els banquers de Wall Street. Exigia un Banc Central de propietat i control públics. També era un fervent partidari de la reintroducció de la plata en el sistema monetari. Acabà la seva carrera recorrent a un antisemitisme cada cop més explícit, en què el jueu banquer i el jueu bolxevic apareixien de manera freqüent i alternada.
En una de les conclusions més interessants de Voices of Protest, Brinkley assenyala que el populisme dels anys trenta presentava una característica distintiva respecte al període anterior. Durant els anys vint, les qüestions econòmiques no havien interessat gaire al sector social que nodria les clienteles polítiques de Coughlin i Long (classes mitjanes en posició insegura, a punt de perdre un estatus que tot just acabaven d'assolir). Abans del Crash del 29, les qüestions culturals, especialment la xenofòbia, havien alimentat els neguits i les angoixes dels treballadors qualificats i de la petita burgesia. La Llei d'Immigració de 1924, que per primer cop incloïa quotes per països i prohibia la immigració asiàtica, n'és una bona mostra. També és dels anys vint la Divuitena Esmena a la Constitució, que, amb la prohibició federal de vendre, produir i transportar alcohol, venia a satisfer el sentiment antiurbà, antiimmigrant i anticatòlic de bona part del país. En canvi, tant Long com Coughlin (sense qüestionar, a diferència de l'esquerra, les relacions de producció ni preocupar-se del món del treball en general), organitzaren el descontentament popular dels trenta donant centralitat a qüestions pecuniàries -i no culturals-, com el repartiment injust de la riquesa, els privilegis del bressol i la centralització del poder financer. Qui sap si, en el renovat context de crisi profunda del capitalisme, les polèmiques sobre mesquites, banderes i educació cívica tenen els dies comptats.
Si efectivament s'acabés donant aquesta tendència, seria d'agrair que alguna casa editorial local s'animés a traduir l'obra més celebrada de l'historiador nord-americà Alan Brinkley, Voices of Protest. Huey Long, Father Coughlin and the Great Depression (Vintage Books, Nova York, 1983). L'obra de Brinkley se centra en els dos personatges més influents del populisme reaccionari dels Estats Units. Huey Long fou governador i senador de l'Estat de Louisiana, on gaudí d'enorme popularitat gràcies a extensos programes socials i des d'on exercí un domini quasi dictatorial, a base d'excloure dels beneficis dels seus populars programes a tot aquell que gosés plantar-li cara. En l'àmbit nacional, impulsà una organització de clubs que, amb el nom de Compartim la Nostra Riquesa, pretenia imposar una reforma fiscal progressiva com a millor solució per conjurar l'amenaça roja. La reforma incloïa confiscacions per a aquells que superessin un cert límit de riquesa i d'herència.
El pare Coughlin no va construir el seu poder des d'un càrrec públic, sinó a través d'un programa de ràdio que emetia des del mateix poble de Michigan on exercia de capellà catòlic. A més de l'anticomunisme, la seva principal obsessió eren els banquers de Wall Street. Exigia un Banc Central de propietat i control públics. També era un fervent partidari de la reintroducció de la plata en el sistema monetari. Acabà la seva carrera recorrent a un antisemitisme cada cop més explícit, en què el jueu banquer i el jueu bolxevic apareixien de manera freqüent i alternada.
En una de les conclusions més interessants de Voices of Protest, Brinkley assenyala que el populisme dels anys trenta presentava una característica distintiva respecte al període anterior. Durant els anys vint, les qüestions econòmiques no havien interessat gaire al sector social que nodria les clienteles polítiques de Coughlin i Long (classes mitjanes en posició insegura, a punt de perdre un estatus que tot just acabaven d'assolir). Abans del Crash del 29, les qüestions culturals, especialment la xenofòbia, havien alimentat els neguits i les angoixes dels treballadors qualificats i de la petita burgesia. La Llei d'Immigració de 1924, que per primer cop incloïa quotes per països i prohibia la immigració asiàtica, n'és una bona mostra. També és dels anys vint la Divuitena Esmena a la Constitució, que, amb la prohibició federal de vendre, produir i transportar alcohol, venia a satisfer el sentiment antiurbà, antiimmigrant i anticatòlic de bona part del país. En canvi, tant Long com Coughlin (sense qüestionar, a diferència de l'esquerra, les relacions de producció ni preocupar-se del món del treball en general), organitzaren el descontentament popular dels trenta donant centralitat a qüestions pecuniàries -i no culturals-, com el repartiment injust de la riquesa, els privilegis del bressol i la centralització del poder financer. Qui sap si, en el renovat context de crisi profunda del capitalisme, les polèmiques sobre mesquites, banderes i educació cívica tenen els dies comptats.
