En el prestigiós setmanari The Economist ningú no signa els articles. La publicació és capaç d'oferir als seus lectors una interpretació global, coherent i documentada de l'actualitat internacional. Té més d'un milió de lectors i es vanta de gaudir d'una influència sense parió entre les elits mundials. Les peces publicades es caracteritzen per l'alt grau de rigor i claredat. De fet, els seus redactors parlen tan clar que sovint rescaten obvietats sepultades en un escandalós oblit. Entre les certeses desempolsegades, en destaquem una: per a la gran burgesia i els seus ideòlegs més seriosos, la centralitat del conflicte de classe roman com una clau explicativa plenament vàlida i del tot irrenunciable.En el darrer número de la revista, trobem dos exemples que testimonien la ben arrelada consciència de classe entre els premiats amb el millor bressol. Un article dedicat a la reforma sanitària nord-americana acusa la majoria demòcrata del Congrés dels Estats Units d'haver-se begut l'enteniment. Els congressistes pretenen estendre la cobertura mèdica a desenes de milions de pobres a través d'una reforma fiscal progressiva: "Put simply, the House bill hopes to achieve near-universal health coverage by soaking the rich." Unes pàgines més endavant, un altre article descriu els creixents esculls amb què ensopeguen les escoles d'elit britàniques a l'hora d'aconseguir exempcions fiscals sota l'empara de la Llei de Caritat. Per tal de situar el context del conflicte, The Economist se serveix d'una retòrica de lluita de classes que moltes publicacions socialistes han abandonat per covardia o pura mandra intel·lectual: "All this takes place within a long tradition of class war in which private schools have been a main target."
