L’anècdota és força coneguda. El divendres 5 de setembre, pocs dies abans de morir, Emilio Botín sopa amb un grup de periodistes en un restaurant de Milà. En un moment de la vetllada, el banquer els confessa les seves principals fonts de preocupació: Podemos i Catalunya. L’elecció dels dos fantasmes no va sorprendre ningú. Per a l’oligarquia financera espanyola, la perspectiva d’una victòria electoral de Podemos resulta un perill obvi. Si Pablo Iglesias intenta aplicar el seu programa, el conflicte entre Espanya i el Banc Central Europeu promet ser dur, permanent i de resultat incert. Pel que fa a Catalunya, si hem de jutjar el procés sobiranista a través de les reaccions que ha provocat entre les empreses de l’IBEX-35, només es pot arribar a la conclusió que l’opció independentista és una eventualitat temuda i rebutjada per la pràctica totalitat dels representants del gran capital espanyol, tant a Madrid com a Barcelona.
Encara que els costi de reconèixer, és molt probable que alguns dirigents de l’esquerra no independentista tinguin, per motius diferents, uns temors ben semblants als de Botín. Segons les enquestes, Podemos s’està cruspint el seu espai electoral. El procés sobiranista, a més, els ha provocat poques alegries i més d’un disgust. Les posicions consistentment erràtiques que aquests dirigents han mantingut sobre la consulta del 9 de novembre reflecteixen un debat intern molt intens i força mal portat. Per no caure en etiquetes ideològicament sobrecarregades o simplement ofensives, direm que, a grans trets, aquest debat es dividia entre entusiastes i escèptics.
Per als entusiastes, les impressionants mobilitzacions dels últims tres onzes de setembre havien de provocar, per força, un canvi profund en els tradicionals posicionaments de l’esquerra sobre la qüestió nacional. Ja no n’hi havia prou amb defensar el dret a l’autodeterminació, un millor finançament autonòmic i la promoció oficial del català mentre aquest estigués en perill de minorització lingüística. Ara tocava sumar forces per proclamar com abans millor un Estat propi per a Catalunya, concretament una República Catalana que podria acabar –o no– confederada amb la resta d’Espanya en règim de concert econòmic, sempre que es donés la inversemblant coincidència d’un mateix ritme mobilitzador per part del moviment republicà espanyol. Si Madrid no es posava les piles immediatament, bon vent i barca nova. En qualsevol cas, asseguraven els entusiastes, a la resta d’Espanya també li convenia la independència de Catalunya. La immensa convulsió política i socioeconòmica derivada de la secessió d’un territori tan important acabaria encenent la metxa d’una revolta republicana a tot l’Estat. La insurrecció posaria fi a la monarquia i, de pas, liquidaria el sistema de dominació oligàrquica de Botín i companyia. Entre els més entusiastes de tots, no faltava qui creia que tot plegat podia acabar desencadenant una revolució democràtica a escala europea. Per sobre de diversos matisos, els entusiastes solien coincidir en què les mobilitzacions convocades per l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) havien de comptar amb el suport de tots els demòcrates i progressistes per raó d’un imperatiu històric d’imperdonable desobediència: el poble era al carrer desafiant la legitimitat de l’Estat postfranquista. Ser d’esquerres i mantenir-se al marge d’una mobilització d’aquestes característiques només es podia explicar com la lamentable conseqüència d’una mentalitat penosament inclinada al sectarisme infantil o l’autocomplaença derrotista.
Per contrast, els escèptics semblaven viure en un altre planeta. En comptes de participar de l’eufòria sentimental pròpia dels fronts patriòtics, s’amargaven per l’obscena coincidència entre la proliferació de banderes als balcons i d’aturats remenant les escombraries. Sense deixar de defensar el dret a l’autodeterminació, els escèptics criticaven els pactes i les fotos amb Artur Mas, així com el paper de l’ANC com l’escut amb què el govern convergent aconseguia apaivagar hàbilment la protesta social contra les retallades i les privatitzacions. Els entusiastes creien que s’estava obrint una gran oportunitat per enfonsar la monarquia borbònica. Els escèptics, en canvi, lamentaven que s’estava desaprofitant l’ocasió per denunciar el capitalisme en un dels moments més vulnerables de la seva història. En comptes de veure-hi un poble mobilitzat, caracteritzaven el procés com un moviment de classes mitjanes amb escassa sensibilitat social. Com explicar-se, si no, que el procés sobiranista no hagués anat acompanyat d’una treva social que inclogués, per exemple, una moratòria en els desallotjaments a Catalunya?
Més enllà de valoracions estratègiques i de respostes sentimentals, molta gent d’esquerres encara té dubtes raonables sobre l’autèntica viabilitat del projecte. Mentre a La Moncloa no s’hi instal·li un interlocutor disposat a pactar una consulta, l’alternativa, la declaració unilateral d’independència, implica un grau d’incertesa i uns costos socials difícilment acceptables per a la majoria dels catalans. A quins aliats es pot recórrer contra un Estat membre de l’OTAN i de la UE? Algú s’imagina els líders de CiU o d’ERC arriscant-se a explorar una aliança amb Rússia, la Xina i Iran per tal d’aconseguir alguna mena de reconeixement internacional? I, en cas que finalment s’aconseguís la independència unilateral, a quina classe social li tocaria pagar les conseqüències de l’ajustament econòmic dels primers anys d’aïllament? Els escèptics tampoc no veuen clar el presumpte benefici de la independència més enllà de l’Ebre. Sense Catalunya, la força electoral de la dreta postfranquista espanyola quedaria proporcionalment –i, potser, irremeiablement– enfortida.
El debat s’arrossega des de fa més de dos anys. Honestament, ningú no pot sentir-se’n guanyador. Més que un debat, de fet, sembla tractar-se d’una trista confirmació d’aquell lament hiperbòlic que l’escriptor Sánchez Ferlosio li va etzibar a un entrevistador fa cosa de deu anys: “Nunca se convence a nadie de nada.” Alguns dirigents de l’esquerra transformadora han pretès resoldre el cisma a base de malabarismes retòrics, tan esforçats com estèrils. Òbviament, per a l’esquerra independentista de tota la vida, es tracta, des de bon principi, d’un debat radicalment absurd. Ja fa temps que han decretat una convenient síntesi panglossiana que supera tota contradicció i que se sol resumir amb la rutinària consigna: “la lluita pels drets socials i els drets nacionals és indestriable”. Per a la resta, la irrupció de Podemos en l’escenari polític pot representar una via útil per superar les divisions i els agres debats dels últims anys. Els entusiastes amb el procés hi poden veure una oportunitat per aconseguir un referèndum pacífic i pactat amb la resta d’Espanya, que, en cas de victòria del sí, donaria lloc a una independència real, amb reconeixements internacionals, començant per Madrid. Als escèptics, ara sobtadament il·lusionats, Podemos els ajuda a recuperar l’esperança en un projecte de ruptura democràtica que mobilitza electoralment el gruix de les classes populars i que, en el camí, no ha de fer distincions entre la màfia de fora i la de casa.
No hi ha dubte que, abans que Podemos aconsegueixi esdevenir el principal partit rupturista a Catalunya, els seus enemics intentaran explotar les seves possibles contradiccions en la qüestió nacional. Se li criticarà l’ambigüitat. Se l’acusarà alternativament de proindepententista i de mera sucursal regional dels politòlegs de Somosaguas. Se li repetirà que és impossible pretendre aplegar el cinturó roig i la realitat de comarques en un projecte de país coherent. Probablement, la millor manera de no empantanegar-se en aquest debat recurrent i de poder construir àmplies aliances democràtiques –amb moviments socials i amb altres actors polítics com ara Guanyem, Procés Constituent, EUiA, etc.– consisteix a seguir fent com fins ara: defensar el dret a decidir, sense acostar-se a CiU i sense deixar d’impulsar la pròpia agenda i condicionar la dels altres. Allò que ara tant encertadament es descriu com “ocupar la centralitat del tauler.” També pot ser bo aprendre de les millors tàctiques de l’ANC, adaptant-les als objectius d’una nova majoria rupturista: Primer, democràcia, sobirania i drets socials per a tothom i després ja en parlarem.
