Fins fa ben poc, els màrtirs de Xicago eren escassament coneguts en el seu propi país. Afortunadament, aquesta extraordinària victòria de la dreta en el terreny de la memòria popular sembla tenir els dies comptats. Tot i que el primer de maig, als Estats Units, no és un dia festiu, des de 2006, el dia internacional dels treballadors està retrobant el seu bressol. Gràcies a l’última onada migratòria, aquest cop de majoria hispana, el primer de maig s’està convertint en el dia dels drets dels treballadors immigrants. Una llei antiimmigració recentment aprovada a l’Estat d’Arizona ha encès els ànims de l’esquerra nord-americana, que ha acudit massivament a les manifestacions del primer de maig d’enguany. Vora d’un milió de treballadors nord-americans, nadius i immigrants, amb papers o sense, han corejat consignes de solidaritat obrera i antiracista, en anglès i en espanyol, des de «Todos Somos Arizona» a «Education, not Deportation!», en centenars de pobles i ciutats arreu del país.Joe Arpaio, el xèrif mediàtic
Ja fa anys que la comunitat hispana alimenta un especial menyspreu cap al xèrif del comptat de Maricopa, el tristament cèlebre Joe Arpaio. El comptat de Maricopa inclou la capital d’Arizona, Phoenix, i és, amb quasi quatre milions d’habitants, el quart comptat més poblat del país. El xèrif Arpaio s’ha guanyat a pols una merescuda fama de despietat xenòfob. Arpaio obliga els presos a portar roba interior de color rosa, els fa desfilar pel centre de Phoenix encadenats els uns amb els altres i els allotja en tendes de campanya de la Guerra de Corea, on les temperatures assoleixen extrems insuportables. Seguint criteris racials i envaint competències de les autoritats federals, els policies d’Arpaio també es dediquen a assetjar qualsevol persona sospitosa de ser un immigrant indocumentat. L’espurna que ha fet explotar la indignació de l’esquerra nord-americana ha estat l’última llei antiimmigració de l’Estat d’Arizona, signada el passat 23 d’abril per la governadora Jan Brewer. Tant el xèrif Arpaio com la governadora Brewer pertanyen al Partit Republicà.
La llei, coneguda com a SB 1070, és considerada, tant per crítics com per partidaris, com una de les lleis antiimmigració més dures de les últimes dècades. La nova llei converteix en delicte el fet de no portar a sobre els documents d’immigració i dóna a la policia amplis poders per arrestar qualsevol sospitós d’entrar al país il·legalment. Per a les organitzacions defensores dels drets humans, la llei suposa una invitació oberta a l’assetjament i a la discriminació contra tots els hispans, independentment de la seva condició legal. En definitiva, la nova llei pretén estendre a la resta d’Arizona les pràctiques de terror xenòfob que ja existeixen al comptat de Maricopa. El president Obama s’ha afanyat a criticar durament la llei i ha promès impulsar una nova reforma migratòria en l’àmbit federal.
Boicot comercial a l’Estat d’Arizona
La reacció popular a nivell nacional ha estat enorme. No només pel gran nombre de manifestants. Molts ajuntaments i organitzacions de la societat civil nord-americana han declarat un boicot comercial contra l’Estat d’Arizona. En poques setmanes, ja es calcula que l’Estat ha perdut uns 90 milions de dòlars, principalment per l’impacte del boicot en el turisme i en les cancel·lacions de convencions. Alguns activistes no amaguen certa satisfacció amb els resultats de la nova llei. El moviment generat pel rebuig a la llei SB 1070 ha despertat la comunitat llatina dels Estats Units, que romania força passiva des de les grans mobilitzacions del primer de maig de 2006. A més, la llei d’Arizona té molt poques possibilitats de superar la prova del Tribunal Suprem, ja que en anteriors ocasions ha dictaminat que la política d’immigració és un afer de competència exclusivament federal.
En efecte, hi ha motius fonamentats per a l’esperança entre els 12 milions d’immigrants sense papers que es calcula que viuen als Estats Units. És molt probable que el president Obama acabi fent concessions significatives si el moviment en defensa dels drets dels immigrants continua les manifestacions, els boicots i la pressió directa als congressistes. Ateses les característiques del moviment, tot sembla indicar que les mobilitzacions s’intensificaran. Es tracta d’un moviment molt seriós i ben organitzat, amb l’ambició i la capacitat de guanyar i preservar conquestes legislatives importants. Els defensors dels drets dels immigrants són molt militants, han construït extenses xarxes d’auxili humanitari a la frontera i compten amb el suport incondicional del moviment obrer. A més, el moviment s’ha demostrat molt hàbil en l’ús d’un poderós arsenal ideològic: l’americanisme d’arrel progressista, el que defineix el país com un poble d’immigrants i la seva història, com l’eterna lluita entre els impulsos democràtics de les classes populars i la resistència atrinxerada d’una minoria plutocràtica. A les manifestacions, no hi faltaven banderes estatunidenques i pancartes reclamant el dret dels nous immigrants al Somni Americà.
L’Administració Obama, indiferent a la crisi humanitària
És innegable, però, que el factor desencadenant de les darreres mobilitzacions també ha revelat certes debilitats del moviment a favor dels drets dels immigrants, especialment la seva dificultat per enfrontar-se al Partit Demòcrata. Al cap i a la fi, el principal responsable de la política migratòria és l’Administració Obama, la qual, fins ara, setze mesos després d’haver arribat a la Casa Blanca, no ha canviat cap aspecte substancial de la política seguida per l’Administració Bush. De fet, en el primer any de govern, Obama ha superat Bush en nombre d’immigrants deportats per any. Concretament, en l’any fiscal de 2009, han estat deportats 387.790 immigrants, un 5% més que l’any anterior.
El drama de morts en els deserts de la frontera continua. Des que els acords neoliberals de lliure comerç entre Estats Units, Canadà i Mèxic impulsaren el fenomen de la immigració il·legal, els morts a la frontera es compten per milers. Segons el govern estatunidenc, entre 1994 i 2009, el nombre de morts a la frontera ascendeix a 3.861, mentre que el govern mexicà eleva la xifra a 5.607. Ni la construcció de murs i tanques, ni el desplegament de milícies estatals, han aconseguit reduir el nombre de morts. La militarització de la frontera només ha fet augmentar la perillositat de creuar-la. Segons càlculs del Daily Arizona News, actualment el risc mortal de creuar la frontera és el doble que fa cinc anys i trenta cops més que el 1998. Malgrat tot, fins ara, l’Administració Obama es nega a reconèixer que la crisi de la frontera amb Mèxic és una crisi humanitària, cosa que l’obligaria a prioritzar el rescat del major nombre de vides possible.
La sensibilitat demostrada per l’actual Casa Blanca cap als immigrants presenta inquietants similituds amb la del president Kennedy cap a la població afroamericana, ara fa mig segle. Sens dubte, John Fitzerald Kennedy considerava el racisme com un fenomen de molt mal gust, però això no l’obligava a situar la legislació en favor dels drets civils entre les seves prioritats. De la mateixa manera, per a les elits liberals del Partit Demòcrata, el xèrif Arpaio és un personatge d’allò més desagradable, un pallasso sàdic i extraordinàriament hàbil a l’hora d’acaparar titulars. Ara bé, les famílies destruïdes per les deportacions i els milers de treballadors mexicans morts a la frontera es poden ignorar amb relativa facilitat.
[Publicat a l'edició digital de l'Avant, segona quinzena de maig de 2010]
Ja fa anys que la comunitat hispana alimenta un especial menyspreu cap al xèrif del comptat de Maricopa, el tristament cèlebre Joe Arpaio. El comptat de Maricopa inclou la capital d’Arizona, Phoenix, i és, amb quasi quatre milions d’habitants, el quart comptat més poblat del país. El xèrif Arpaio s’ha guanyat a pols una merescuda fama de despietat xenòfob. Arpaio obliga els presos a portar roba interior de color rosa, els fa desfilar pel centre de Phoenix encadenats els uns amb els altres i els allotja en tendes de campanya de la Guerra de Corea, on les temperatures assoleixen extrems insuportables. Seguint criteris racials i envaint competències de les autoritats federals, els policies d’Arpaio també es dediquen a assetjar qualsevol persona sospitosa de ser un immigrant indocumentat. L’espurna que ha fet explotar la indignació de l’esquerra nord-americana ha estat l’última llei antiimmigració de l’Estat d’Arizona, signada el passat 23 d’abril per la governadora Jan Brewer. Tant el xèrif Arpaio com la governadora Brewer pertanyen al Partit Republicà.
La llei, coneguda com a SB 1070, és considerada, tant per crítics com per partidaris, com una de les lleis antiimmigració més dures de les últimes dècades. La nova llei converteix en delicte el fet de no portar a sobre els documents d’immigració i dóna a la policia amplis poders per arrestar qualsevol sospitós d’entrar al país il·legalment. Per a les organitzacions defensores dels drets humans, la llei suposa una invitació oberta a l’assetjament i a la discriminació contra tots els hispans, independentment de la seva condició legal. En definitiva, la nova llei pretén estendre a la resta d’Arizona les pràctiques de terror xenòfob que ja existeixen al comptat de Maricopa. El president Obama s’ha afanyat a criticar durament la llei i ha promès impulsar una nova reforma migratòria en l’àmbit federal.
Boicot comercial a l’Estat d’Arizona
La reacció popular a nivell nacional ha estat enorme. No només pel gran nombre de manifestants. Molts ajuntaments i organitzacions de la societat civil nord-americana han declarat un boicot comercial contra l’Estat d’Arizona. En poques setmanes, ja es calcula que l’Estat ha perdut uns 90 milions de dòlars, principalment per l’impacte del boicot en el turisme i en les cancel·lacions de convencions. Alguns activistes no amaguen certa satisfacció amb els resultats de la nova llei. El moviment generat pel rebuig a la llei SB 1070 ha despertat la comunitat llatina dels Estats Units, que romania força passiva des de les grans mobilitzacions del primer de maig de 2006. A més, la llei d’Arizona té molt poques possibilitats de superar la prova del Tribunal Suprem, ja que en anteriors ocasions ha dictaminat que la política d’immigració és un afer de competència exclusivament federal.
En efecte, hi ha motius fonamentats per a l’esperança entre els 12 milions d’immigrants sense papers que es calcula que viuen als Estats Units. És molt probable que el president Obama acabi fent concessions significatives si el moviment en defensa dels drets dels immigrants continua les manifestacions, els boicots i la pressió directa als congressistes. Ateses les característiques del moviment, tot sembla indicar que les mobilitzacions s’intensificaran. Es tracta d’un moviment molt seriós i ben organitzat, amb l’ambició i la capacitat de guanyar i preservar conquestes legislatives importants. Els defensors dels drets dels immigrants són molt militants, han construït extenses xarxes d’auxili humanitari a la frontera i compten amb el suport incondicional del moviment obrer. A més, el moviment s’ha demostrat molt hàbil en l’ús d’un poderós arsenal ideològic: l’americanisme d’arrel progressista, el que defineix el país com un poble d’immigrants i la seva història, com l’eterna lluita entre els impulsos democràtics de les classes populars i la resistència atrinxerada d’una minoria plutocràtica. A les manifestacions, no hi faltaven banderes estatunidenques i pancartes reclamant el dret dels nous immigrants al Somni Americà.
L’Administració Obama, indiferent a la crisi humanitària
És innegable, però, que el factor desencadenant de les darreres mobilitzacions també ha revelat certes debilitats del moviment a favor dels drets dels immigrants, especialment la seva dificultat per enfrontar-se al Partit Demòcrata. Al cap i a la fi, el principal responsable de la política migratòria és l’Administració Obama, la qual, fins ara, setze mesos després d’haver arribat a la Casa Blanca, no ha canviat cap aspecte substancial de la política seguida per l’Administració Bush. De fet, en el primer any de govern, Obama ha superat Bush en nombre d’immigrants deportats per any. Concretament, en l’any fiscal de 2009, han estat deportats 387.790 immigrants, un 5% més que l’any anterior.
El drama de morts en els deserts de la frontera continua. Des que els acords neoliberals de lliure comerç entre Estats Units, Canadà i Mèxic impulsaren el fenomen de la immigració il·legal, els morts a la frontera es compten per milers. Segons el govern estatunidenc, entre 1994 i 2009, el nombre de morts a la frontera ascendeix a 3.861, mentre que el govern mexicà eleva la xifra a 5.607. Ni la construcció de murs i tanques, ni el desplegament de milícies estatals, han aconseguit reduir el nombre de morts. La militarització de la frontera només ha fet augmentar la perillositat de creuar-la. Segons càlculs del Daily Arizona News, actualment el risc mortal de creuar la frontera és el doble que fa cinc anys i trenta cops més que el 1998. Malgrat tot, fins ara, l’Administració Obama es nega a reconèixer que la crisi de la frontera amb Mèxic és una crisi humanitària, cosa que l’obligaria a prioritzar el rescat del major nombre de vides possible.
La sensibilitat demostrada per l’actual Casa Blanca cap als immigrants presenta inquietants similituds amb la del president Kennedy cap a la població afroamericana, ara fa mig segle. Sens dubte, John Fitzerald Kennedy considerava el racisme com un fenomen de molt mal gust, però això no l’obligava a situar la legislació en favor dels drets civils entre les seves prioritats. De la mateixa manera, per a les elits liberals del Partit Demòcrata, el xèrif Arpaio és un personatge d’allò més desagradable, un pallasso sàdic i extraordinàriament hàbil a l’hora d’acaparar titulars. Ara bé, les famílies destruïdes per les deportacions i els milers de treballadors mexicans morts a la frontera es poden ignorar amb relativa facilitat.
[Publicat a l'edició digital de l'Avant, segona quinzena de maig de 2010]
