Amy Goodman: A mesura que continuem la nostra cobertura de la crisi a Gaza, anem a Haifa, Israel, per parlar amb Ilan Pappé, professor d’història i director del Centre Europeu d’Estudis Palestins a la Universitat d’Exeter, al Regne Unit. És autor de diversos llibres, entre ells, el més recent, The Idea of Israel: A History of Power and Knowledge. S’uneix a nosaltres, a Democracy Now!, via streaming des de Haifa.
Benvingut a Democracy Now!, professor Pappé. Fins ara, han mort més de mil palestins, i crec, també, que el nombre és de quaranta-cinc soldats israelians i tres civils morts a Israel. Pot parlar de les últimes negociacions sobre un alto el foc i el que vostè creu que ha de succeir?
Ilan Pappé: És un plaer estar al teu programa, Amy. No hi ha cap senyal d’un alto el foc sobre el terreny. Es pot dir que hi ha dues iniciatives encara en marxa i que competeixen: la iniciativa egipcioisraeliana, que en realitat vol dictar a Hamàs un retorn al statu quo i que és una manera de marginar i ignorar totes les lluites de Hamàs, i hi ha un esforç més seriós, el que el secretari d’Estat, John Kerry, està intentant tirar endavant, amb l’ajuda dels qatarians i dels turcs, per intentar tractar, com a mínim, algunes de les qüestions que estan en el fons d’aquesta actual onada de violència. Fins ara, però, cap de les dues iniciatives ha afectat la realitat sobre el terreny, més enllà d’un cert moment de calma en les últimes hores en comparació amb els últims vint dies.
Amy Goodman: Hi va haver protestes a Tel Aviv. Quantes persones van participar en les protestes d’aquest cap de setmana? I a Haifa? Vostè era a la protesta de Haifa, professor Pappé?
Ilan Pappé: Sí, sí que hi era. A Haifa, hi havia al voltant de set-centes persones. A Tel Aviv, n’hi havia tres mil. He de dir que, evidentment, un gran nombre dels manifestants són ciutadans palestins d’Israel. El nombre de jueus israelians que són prou valents per sortir i manifestar-se és, doncs, fins i tot menor del que aquestes xifres indiquen. I es van topar amb una reacció molt violenta, tant per part dels manifestants d’extrema dreta com per part de la policia. La policia els tractà amb molta duresa.
Amy Goodman: Què creu que és més important que la gent entengui sobre el conflicte?
Ilan Pappé: Crec que el més important és el context històric. Quan un escolta la cobertura dels grans mitjans de comunicació sobre la situació a Gaza, un té la impressió que tot comença amb un llançament irracional de coets contra Israel per part de Hamàs. I hi ha dos antecedents històrics molt bàsics que queden ocultats. El més immediat es remunta al juny d’aquest any, quan Israel va decidir intentar destruir políticament Hamàs a Cisjordània per la força i frustrar els intents del govern d’unitat palestí per impulsar una campanya internacional per dur Israel davant la justícia sobre la base de l’agenda dels drets humans i els drets civils.
I el context històric més profund és el fet que des de 2005, la Franja de Gaza –o la gent de la Franja de Gaza– està sent empresonada com a criminals, i el seu únic crim és que són palestins en una ubicació geopolítica que Israel no sap com bregar-hi. I quan van triar democràticament algú que es va comprometre a lluitar contra aquesta guetització o aquest setge, Israel va reaccionar amb tota la seva força. Llavors, aquest tipus de context històric més ampli, que podria explicar a la gent que es tracta d’un intent desesperat per sortir de la situació de què estava parlant l’anterior entrevistat, és al fons de la qüestió i, per tant, té solució. Un pot resoldre aquesta situació aixecant el setge, permetent a la població de Gaza que es connecti amb els seus germans i germanes a Cisjordània, i permetent-los que es connectin amb el món i que no visquin en unes circumstàncies que sembla que ningú més al món està experimentant en aquest moment històric.
Amy Goodman: Professor Pappé, durant el cap de setmana, el corresponsal de la BBC Jon Donnison va informar sobre el que es va considerar un reconeixement israelià que Hamàs no era responsable de la mort dels tres adolescents israelians a Cisjordània al juny. A Twitter, Donnison va dir que Micky Rosenfeld, portaveu de la policia israeliana, li havia explicat que els sospitosos que van matar els tres adolescents eren una cèl·lula solitària afiliada a Hamàs, però que no operaven sota el seu lideratge. Quina rellevància té això?
Ilan Pappé: És molt important perquè, evidentment, això ho sabien els israelians en el moment que es van assabentar d’aquest segrest i de l’assassinat dels tres joves colons. Estava molt clar que Israel estava buscant un pretext per tractar de posar en marxa una operació militar tant a Cisjordània com a la Franja de Gaza per tal de fer tornar Palestina a la situació que hi havia durant el fallit procés de pau [...] de manera que podien oblidar-se’n i continuar amb la colonització de Cisjordània, sense la necessitat de canviar res en la seva actitud o les seves polítiques. I la depressió a Cisjordània, la frustració, la ira, sobretot al maig de 2014, per l’assassinat de cinc joves palestins a mans de l’Exèrcit israelià, va esclatar en aquesta acció local, aquesta iniciativa local, que no tenia res a veure amb l’estratègia de Hamàs, que estava disposat a tractar de donar a Abu Mazen llibertat d’acció per crear un govern d’unitat i per provar la nova iniciativa d’anar a les Nacions Unides, d’anar als organismes internacionals, amb la finalitat de responsabilitzar Israel pels més de quaranta-sis anys de colonització i d’ocupació. Realment això posa en relleu la connexió entre un pretext i una política i una estratègia que ha causat aquesta carnisseria a Gaza.
Amy Goodman: Finalment, professor Pappé, vostè ha treballat a Israel durant anys com a professor. Va marxar d’Israel i ara fa classes a la Universitat d’Exeter, al Regne Unit. Ha tornat a Haifa. Veu un canvi al seu país?
Ilan Pappé: Sí, malauradament, un canvi cap a pitjor. Crec que Israel es troba en una cruïlla, però ja ha pres la decisió sobre quina direcció seguirà des d’aquest encreuament. Ha estat en una cruïlla en què finalment havia de decidir si volia ser una democràcia o ser un Estat racista i d’apartheid, ateses les realitats sobre el terreny. Crec que Israel, el 2014, ha pres la decisió que prefereix ser un Estat d’apartheid racista i no una democràcia, amb l’esperança, encara, que els Estats Units autoritzarien aquesta decisió i la dotarien de la immunitat necessària per continuar amb aquesta política i les seves consegüents implicacions vers els palestins, siguin on siguin.
Amy Goodman: Què creu que haurien de fer els Estats Units?
Ilan Pappé: Bé, els Estats Units haurien d’aplicar les definicions bàsiques de la democràcia a Israel i reconèixer que estan donant, estan proporcionant un suport incondicional a un règim que viola sistemàticament els drets humans i els drets civils de qualsevol persona que no sigui jueva entre el riu Jordà i la Mediterrània. Si els Estats Units volen donar un clar suport a aquesta mena de règims –ja ho havien fet en el passat–, està bé. Però si sent que vol enviar un missatge diferent a l’Orient Mitjà, llavors realment té una agenda diferent dels drets humans...
Amy Goodman: Tenim dos segons.
Ilan Pappé: ...sí... drets humans i drets civils a Palestina.
