El desembre de 2003, després d'unes eleccions amb un resultat confús i obert, les forces de l'esquerra catalana es van posar d'acord per governar plegades. Aquest acord, materialitzat en un extens programa de govern batejat com a "Pacte del Tinell", posava fi a 23 anys de govern de Convergència i Unió i encetava un nou període polític ple d'interrogants. El nou govern "catalanista i d'esquerres" es proposava una ambiciós programa de reformes socials, alhora que es comprometia a fer tot el possible per millorar l'autogovern. El regnat del nacionalisme conservador, sempre preocupat a adquirir unes competències que després restaven desateses, desapareixia per donar pas a una versió actualitzada del Front d’Esquerres. En les declaracions de les primeres setmanes, abundaven les referències a l'objectiu d'elevar la consciència nacional de les classes populars a través de l'associació entre país i benestar social. Tot un canvi d'època. Un canvi tan radical mereixia que la present legislatura es presentés com a constituent i es comencés a redactar un nou Estatut per a una nova Catalunya.
Després d'un any de govern, però, aquestes expectatives s'han reduït substancialment. No deixa de ser inquietant que la patronal catalana es trobi tan còmode amb el nou govern, mentre que algú tan poc sospitós d'esquerranisme intransigent com Joan Coscubiela s'hagi queixat de "continuisme". Davant d’aquesta situació, un té dret a preguntar-se si un any de govern “tripartit” (nom inexacte, però molt popularitzat) ha servit per a alguna cosa. No estarem, es pregunten els més escèptics, davant un simple canvi de carteres per fer la política de sempre?
Malauradament, els esdeveniments negatius del nou govern, aquells que han provocat desprestigi i han rebaixat esperances, són més cridaners i mediàtics que les reformes que s'han posat en marxa. La "nova manera de fer política" que havia promès el nou govern no s'ha deixat veure en afers tan lamentables com l'aprovació del Túnel de Bracons, el grotesc espectacle del Fòrum de les Cultures o la política informativa del drama del Carmel. Tampoc es pot dir, des d'una perspectiva d'esquerra transformadora, que les deslocalitzacions s'hagin afrontat de la millor manera possible. El canvi en la política cultural es limita a augmentar-ne el pressupost, sense que es noti cap modificació perceptible en objectius ni mètodes. Ara per ara, la sanitat i l’educació públiques continuen gairebé en el mateix estat de deixadesa a què van ser condemnades pels governs convergents...
Encara que la ciutadania tingui motius per a la decepció, també tenim notícies que ens indiquen que la participació de l'esquerra transformadora en el si del govern no ha estat en va. El Parlament va aprovar la Iniciativa Legislativa Popular sobre la creació d'una extensa xarxa pública d'escoles-bressol capaç de satisfer les necessitats actuals. Aquest any s’ha obert una convocatòria de 3.680 places per a mestres i professors d’ensenyament no universitari. El Pla d'Habitatge del nou govern és una autèntica i àmplia resposta al repte de garantir el dret a l'habitatge. Catalunya era portada fa dues setmanes al diari francès "Le Monde" per la iniciativa sanitària de vendre marihuana a les farmàcies. El projecte del Memorial Democràtic, dedicat a la recuperació de la memòria històrica, és ja una realitat en marxa que tindrà una gran transcendència a l'hora de dignificar el passat republicà i antifeixista del nostre país. Aquestes actuacions, entre moltes altres que tampoc són capaces de generar grans titulars, eren impensables quan el Parlament estava dominat per la majoria conservadora CiU-PP.
La creació del nou govern ha canviat l'escenari polític de Catalunya, però els debats que acaparen més titulars encara són els que tenen relació amb el conflicte identitari. Encara es parla més de seleccions de hoquei que de llistes d’espera als hospitals. Cal reconèixer a Esquerra Republicana de Catalunya la traça que tenen a l'hora de posar certs temes sobre la taula, de tensionar les relacions amb el PSC a través d’amenaces de ruptura i d’exhibicions de principis. Per contra, ni ICV ni EUiA no han problematitzat gaire la relació amb els socis, amb la conseqüent pèrdua de visibilitat política.
Per a l’esquerra transformadora, la situació és complicada. D’una banda, cal ser conscients de la correlació de forces. Estar al govern no vol dir tenir el poder. A més, ICV-EUiA és el soci petit de la coalició governamental. Si analitzem concretament el paper d’EUiA, ja es pot parlar d’una participació merament testimonial. Ara bé, això no vol dir que no hi hagi res a fer. Tot el contrari. Els moviments socials del nostre país tenen dret a reivindicar moltes millores que es troben reflectides en el Pacte del Tinell. El pacte de govern ha de ser una constant font de referència fins que se n’esgoti tot el contingut reformista. Si el govern romanceja a l’hora d’aplicar-lo, és necessari que algú li cridi l’atenció, amb tots els riscos que això pugui comportar. Transformar les aspiracions populars de canvi en conquestes fetes realitat és el paper que li toca a EUiA. Per a l’assoliment d’aquest objectiu tan ambiciós el moment actual implica molt més esforç que no pas en el passat. I també més possibilitats d’èxit.
