"La Manifestación" (1934) d'Antonio Berni
A hores d’ara, encara no hi ha un consens historiogràfic suficient per fixar la data simbòlica que enceta el període històric que coneixem com a “Transició Democràtica”. Quan comença la transició? Quan mor Franco, quan ETA mata Carrero Blanco, quan el moviment obrer torna a esdevenir un agent polític decisiu? Les diferents respostes tenen conseqüències molt determinants. Sembla que a poc a poc s’ha anat imposant una versió popular i periodística que es decanta per donar una importància fundacional a l’atemptat contra Carrero Blanco del 1973. Aquesta opció és un clar símptoma de menyspreu cap a l’oposició democràtica del moment, cap a la història social i cap a qualsevol intent seriós de saber el que realment va passar.
L'oposció no va celebrar l'atemptat, sinó que més aviat el va condemnar. La pràctica totalitat de l’oposició democràtica ja feia més de vint anys que havia abandonat la lluita armada i apostava per la mobilització de masses. No hem d’oblidar la gens casual coincidència entre les mobilitzacions planejades per a l’inici del Procés 1001 contra els dirigents de CCOO i l’atemptat contra Carrero, que va fer postergar l’inici del judici i les manifestacions antifranquistes que s'havien preparat per a l'ocasió.
El coneixement sobre la transició entre els joves espanyols és d’una gran escassetat, però molta gent “sap” que l’atemptat contra Carrero va suposar l’eliminació d’un fòssil del franquisme que no hagués permès cap tipus de procés democratitzador. Segons aquest discutible relat, a Espanya hi ha democràcia gràcies al cèlebre atemptat. Gràcies a ETA, encara que aquest agraïment resti implícit, però visible. El moviment obrer, l’Assemblea de Catalunya, l’aïllament internacional, les divisions en el si de la classe política franquista... Tots aquests factors queden subordinats a la traça dels etarres a l’hora de fer volar espectacularment el cotxe per on el president de govern transitava amb imprudent caràcter rutinari.
El cert és que aquests fets van posar de manifest, un cop més, la debilitat del moviment opositor. Precisament aquesta debilitat de l’oposició antifranquista és una de les claus explicatives de les concessions i claudicacions que bona part del moviment democràtic va haver de fer per tal que l'homologació europea que buscaven els reformistes del règim no quedés en una democràcia molt més descafeïnada del que finalment va resultar. D’altra banda, la negativa de la pròpia oposició a reconèixer en el seu discurs que les concessions fetes venien d’aquesta debilitat, és a dir, d’una posició feble en la correlació de forces del moment, és una de les pitjors herències polítiques de la Transició. El contrast entre el triomfalisme de l’esquerra i els pobres resultats obtinguts donen peu a interpretacions conspiratives on abunden els “traïdors” i els “complots”.
En la literatura de la Transició, el paper de l’assassinat de l’aleshores president de govern és reclamat tant per la visió més oficial (Prego, Tusell...) com per alguns sectors de l’extrema esquerra. Aquesta aliança interpretativa, alhora paradoxal i reveladora, es fonamenta en una visió de la història excessivament política (potser seria més precís anomenar-la partidària o personalista) segons la qual els canvis produïts en aquell període són el resultat exclusiu de les negociacions entre mitja dotzena de protagonistes polítics. Uns alaben les dots acrobàtiques d’aquests omnipotents i bondadosos negociadors, mentre que els altres creuen fallida una oportunitat per fer revolució a causa de la ignomínia i la traïció de l’històric líder comunista.
El gran repte per estudiar i entendre aquest convuls període és justament aquest: superar les interpretacions personalistes i d’història-ficció, que no són més que arguments robats a la història per invitar a la desmobilització i al “desencanto” de què ja llavors es parlava i interessava tant. Gregorio Morán diu que “la transición fue un proceso de desmobilización política.” El màxim interès d’aquest període històric és precisament aquest i per aquí és per on han de girar les preguntes sobre la Transició. Tot el que sigui il·luminar el paper i l’evolució del carrer en els canvis històrics d’aquest període és la millor manera de fer una història útil per a la formació crítica dels ciutadans. I per fer això res millor que començar a qüestionar les versions que, vinguin d’on vinguin, redueixen la història a les disputes i desacords entre dirigents polítics, finalment resolts pel miraculós i pacífic consens atorgat per gràcia reial.
