Ja fa gairebé dos anys que a Catalunya tenim un govern catalanista i d’esquerres i, malgrat això, la política cultural del país no sembla haver experimentat un canvi gaire important. És aquesta una impressió justificada?
En l’Acord per a un Govern Catalanista i d’Esquerres (més conegut com a Pacte del Tinell), hi figuren vint articles relacionats amb la política cultural. Gran part d’aquests articles programàtics han estat executats o estan en camí de ser-ho. Un dels més famosos és el que fa referència al doblament del pressupost de cultura (en aquests moments l’augment ja és del 40%). Un altra de les actuacions importants del departament és la posada en marxa d’un Consell de les Arts i la Cultura amb l’objectiu de garantir la participació i l’autonomia del món de la cultura, inspirat, entre d’altres, pel model del British Council del Regne Unit. És també destacable que s’hagi assolit la restitució dels famosos Papers de Salamanca i que la inversió en equipaments culturals per tot el territori en només dos anys sigui de 72 milions d’euros.
La cara fosca d’aquesta política és que no suposa un nou discurs sobre la política cultural. El departament té l’aspecte d’una gran agència de subvencions, més preocupat pel manteniment d’alguns cercles artístics que no de les necessitats populars en l’àmbit de la cultura. Els eixos programàtics de la consellera tenen aspectes positius com el de la descentralització i el de la promoció del català, però s’allunya del centre del debat sobre el que hauria de ser una política cultural d’esquerres: l’accés democràtic al món del coneixement. Això significa anar més enllà de la quantitat i la qualitat de les subvencions i plantejar-se per què el 63% dels ciutadans no fan servir mai Internet o per què el nostre és un dels països amb més baix coneixement en idiomes estrangers de tota la Unió Europea.
En l’Acord per a un Govern Catalanista i d’Esquerres (més conegut com a Pacte del Tinell), hi figuren vint articles relacionats amb la política cultural. Gran part d’aquests articles programàtics han estat executats o estan en camí de ser-ho. Un dels més famosos és el que fa referència al doblament del pressupost de cultura (en aquests moments l’augment ja és del 40%). Un altra de les actuacions importants del departament és la posada en marxa d’un Consell de les Arts i la Cultura amb l’objectiu de garantir la participació i l’autonomia del món de la cultura, inspirat, entre d’altres, pel model del British Council del Regne Unit. És també destacable que s’hagi assolit la restitució dels famosos Papers de Salamanca i que la inversió en equipaments culturals per tot el territori en només dos anys sigui de 72 milions d’euros.
La cara fosca d’aquesta política és que no suposa un nou discurs sobre la política cultural. El departament té l’aspecte d’una gran agència de subvencions, més preocupat pel manteniment d’alguns cercles artístics que no de les necessitats populars en l’àmbit de la cultura. Els eixos programàtics de la consellera tenen aspectes positius com el de la descentralització i el de la promoció del català, però s’allunya del centre del debat sobre el que hauria de ser una política cultural d’esquerres: l’accés democràtic al món del coneixement. Això significa anar més enllà de la quantitat i la qualitat de les subvencions i plantejar-se per què el 63% dels ciutadans no fan servir mai Internet o per què el nostre és un dels països amb més baix coneixement en idiomes estrangers de tota la Unió Europea.
