Darrerament, a l'hora de parlar del que està passant a Amèrica Llatina, se senten moltes crítiques cap al presumpte simplisme del discurs antiimperialista. L'ús del terme antiimperialista encara té una forta vigència entre l'esquerra llatinoamericana, sense que això suposi cap menyspreu a l'estudi de possibles canvis en el sistema de dominació mundial. En canvi, per a la major part de l'esquerra europea aquest terme fa una insuportable pudor de naftalina. Els recels cap a l'ús del concepte imperialisme per descriure el món d’avui es basen, principalment, en dues raons. En primer lloc, es diu que imperialisme és un concepte caduc, perquè atorga a les entitats estatals una rellevància que ja no tenen. En segon lloc, s'afirma que el discurs antiimperialista està manifestament contaminat per un malsà antiamericanisme, a conseqüència del qual es dissol tota responsabilitat interna d'un país concret en la malevolència d'un veí poderós i llunyà, alhora que s'alimenta un xovinisme victimista, perillós i irreflexiu. Segons aquestes crítiques, l'antiimperialisme vindria a ser una forma de reaccionarisme, més vinculada a una cosmovisió antisemita i conspirativa que a qualsevol ideologia progressista.En les últimes setmanes s'han produït dos fets a Amèrica Llatina que qüestionen fortament la base d'aquestes crítiques. El primer fa referència a un nou episodi d'una història que ve de lluny: la habitual ingerència de l'ambaixador dels Estats Units en les eleccions de Nicaragua. Com és ben sabut, l'ambaixador nord-americà Paul Trivelli actua com un virrei a Managua: es permet expressar les seves preferències electorals i, fins i tot, promou coalicions entre partits dretans per evitar el triomf sandinista. Davant les coaccions i les amenaces, l'esquerra de Nicaragua ha respòs denunciant l'actitud neocolonialista de la diplomàcia nord-americana, així com la complicitat de l'oligarquia local. És aquesta una reacció filla d'un antiamericanisme primitiu? No sembla una hipòtesi gaire justa. Pensar que l'esquerra llatinoamericana és incapaç de distingir entre el govern i el poble dels Estats Units és un greu error i un inquietant símptoma d'indissimulada arrogància. A més, la crítica antiimperialista no s'esgota en l'anàlisi de la política de la Casa Blanca. Les excolònies franceses encara pateixen dramàticament la política imperialista de França i, per extensió, de la Unió Europea. Aquesta és una anàlisi comunament acceptada en l'esquerra, encara que potser no se li presti prou atenció. Tot i així, a ningú no se li ocorre associar la condemna a la política africana del govern francès amb una manifestació de rude antigavatxisme.
L'altra notícia que ve a tomb és la nacionalització de les reserves de gas i petroli a Bolívia. La valenta iniciativa del govern d'Evo Morales ha demostrat una cosa ben elemental: els estats encara poden endegar reformes profundes, sempre que es trobin governats per moviments polítics amb una sincera voluntat de canviar les coses. Els qui sostenien que els governs no tenen cap marge de maniobra davant la totpoderosa influència de les multinacionals s'han quedat desconcertats. De fet, potser el més perillós d'abandonar el discurs antiimperialista és el risc de substituir-lo per un discurs derrotista, simètric al neoliberalisme determinista, que inviti a una passivitat conformista. Mentre la cantarella de “tot seguirà igual, no es pot fer res contra les multinacionals” segueix sent grata per a alguns, altres assistim esperançats a uns canvis polítics que semblen molt més que una nova “onada populista” a Amèrica Llatina. "Onada antiimperialista", recels al marge, fóra una denominació molt més precisa i realista.
Enllaços recomanats:
1) Embajador de EE.UU. sigue moviendo fichas en Nicaragua
2) Decreto Supremo por el que el presidente de Bolivia nacionaliza los hidrocarburos
