Afirmar que el nacionalisme conservador interpreta la Guerra Civil com una guerra entre Catalunya i Espanya no és una acusació seriosa, sinó una burda caricatura. Caricaturitzar és un recurs retòric molt temptador, especialment quan el que es discuteix no és el vocalisme àton de l’alguerès. La memòria històrica no deixa de ser un camp de batalla on relats polítics concurrents rivalitzen per l’hegemonia narrativa del nostre passat més recent. Sens dubte, hi ha molt en joc. Tanmateix, en ares del bé comú, caldria respectar un llindar de mínima honestedat intel•lectual en què les fabulacions gratuïtes no fossin permeses. El problema de caricaturitzar el pensament històric de la dreta nacionalista va més enllà de les seves implicacions morals. També és un problema pràctic. Al capdavall, omplir la boca de l’adversari amb tesis que mai no ha defensat pot ser un entreteniment tan excitant, estèril i ridícul com flirtejar amb el semàfor de la cantonada fent maldestres exercicis de ventrilòquia.
La cantarella sobre la tergiversació nacionalista de la Guerra Civil és prou comuna, especialment entre aquells tertulians públics al•lèrgics a argumentar les seves fòbies més íntimes (vegeu, a tall d’exemple immillorable, “Pompa republicana”, d’Antoni Puigverd, a La Vanguardia, 24/07/06). Malauradament, aquest és un fenomen tan estès que un se’l pot trobar en llocs insospitats, fins i tot en els escrits d’un autor digne de respecte i admiració com és Vicenç Navarro:
“Presentar la guerra civil como un conflicto entre Catalunya i Espanya (como hace el pujolismo) es ignorar que las clases dominantes y la Iglesia de Catalunya (bases importantes del pujolismo) apoyaron el golpe militar y la dictadura que estableció.” (“El subdesarrollo social de Espanya. Causas y consecuencias.”, Anagrama, 2006, pàg. 205)
Si això fos cert, si els pujolistes entenguessin la guerra civil com una guerra d’alliberament nacional, en parlarien amb fatigant freqüència. I és evident que no ho fan. Com bé ha observat l’historiador Josep Termes, quan l’expresident Pujol cita els referents històrics del catalanisme polític, sempre es limita a Prat de la Riba i Macià. En aquesta tria, hi ha una omissió significativa: Francesc Cambó i Lluís Companys. Tant l’un com l’altre són personatges implicats en la guerra, representatius de la indesitjable col•lisió entre la Catalunya conservadora i la Catalunya d’esquerres. Cambó i Companys són figures ingrates per a l’imaginari pujolista, consagrat a l’exalçament d’una tercera Catalunya “ni roja, ni franquista”.
Segons explicava molt convincentment Jaume Lorés, la visió del pujolisme sobre l’episodi històric que ens ocupa està profundament influenciada per l’obra d’escriptors com ara Àngel Carbonell o Carles Cardó, portantveus de l’anomenada “teologia de la guerra civil”. El pujolisme fa seu el relat que presenta l’Església catalana com la víctima passiva d’una guerra imposada des de fora. Segons aquesta teoria, la Guerra Civil vindria a ser una mena de càstig col•lectiu, les causes del qual s’haurien de buscar en el desviament laïcista de bona part de la intel•lectualitat catalana. Una concepció certament esbiaixada, però també molt allunyada d’una presumpta apropiació nacionalista de la columna Durruti.
Posats a caricaturitzar els pujolistes, podríem inventar-nos els requisits que volen demanar als nous catalans per tal de frenar la “desnaturalització” del país: tenir barretina i senyera a l’armari, aprendre’s Els Segadors de memòria o saber què redimonis és la Pasqua. I de tant cridar que venia el llop, ningú no voldrà creure’ns. Ni tan sols quan, amb proves d’hemeroteca a la mà, pretenguem advertir de la nostra peculiar, ascendent i perillosíssima “lepenització dels esperits”.
La cantarella sobre la tergiversació nacionalista de la Guerra Civil és prou comuna, especialment entre aquells tertulians públics al•lèrgics a argumentar les seves fòbies més íntimes (vegeu, a tall d’exemple immillorable, “Pompa republicana”, d’Antoni Puigverd, a La Vanguardia, 24/07/06). Malauradament, aquest és un fenomen tan estès que un se’l pot trobar en llocs insospitats, fins i tot en els escrits d’un autor digne de respecte i admiració com és Vicenç Navarro:
“Presentar la guerra civil como un conflicto entre Catalunya i Espanya (como hace el pujolismo) es ignorar que las clases dominantes y la Iglesia de Catalunya (bases importantes del pujolismo) apoyaron el golpe militar y la dictadura que estableció.” (“El subdesarrollo social de Espanya. Causas y consecuencias.”, Anagrama, 2006, pàg. 205)
Si això fos cert, si els pujolistes entenguessin la guerra civil com una guerra d’alliberament nacional, en parlarien amb fatigant freqüència. I és evident que no ho fan. Com bé ha observat l’historiador Josep Termes, quan l’expresident Pujol cita els referents històrics del catalanisme polític, sempre es limita a Prat de la Riba i Macià. En aquesta tria, hi ha una omissió significativa: Francesc Cambó i Lluís Companys. Tant l’un com l’altre són personatges implicats en la guerra, representatius de la indesitjable col•lisió entre la Catalunya conservadora i la Catalunya d’esquerres. Cambó i Companys són figures ingrates per a l’imaginari pujolista, consagrat a l’exalçament d’una tercera Catalunya “ni roja, ni franquista”.
Segons explicava molt convincentment Jaume Lorés, la visió del pujolisme sobre l’episodi històric que ens ocupa està profundament influenciada per l’obra d’escriptors com ara Àngel Carbonell o Carles Cardó, portantveus de l’anomenada “teologia de la guerra civil”. El pujolisme fa seu el relat que presenta l’Església catalana com la víctima passiva d’una guerra imposada des de fora. Segons aquesta teoria, la Guerra Civil vindria a ser una mena de càstig col•lectiu, les causes del qual s’haurien de buscar en el desviament laïcista de bona part de la intel•lectualitat catalana. Una concepció certament esbiaixada, però també molt allunyada d’una presumpta apropiació nacionalista de la columna Durruti.
Posats a caricaturitzar els pujolistes, podríem inventar-nos els requisits que volen demanar als nous catalans per tal de frenar la “desnaturalització” del país: tenir barretina i senyera a l’armari, aprendre’s Els Segadors de memòria o saber què redimonis és la Pasqua. I de tant cridar que venia el llop, ningú no voldrà creure’ns. Ni tan sols quan, amb proves d’hemeroteca a la mà, pretenguem advertir de la nostra peculiar, ascendent i perillosíssima “lepenització dels esperits”.
