Hèctor López Bofill versus Els Altres Andalusos

Fa poc vaig presenciar una colpidora polèmica entre els blocs d'Hèctor López Bofill i de l'associació Els Altres Andalusos, en què aquests darrers havien de recordar al reputat articulista quin era el consens nacional sobre catalanitat i ciutadania. Per increïble que sembli, López Bofill no considera catalans tots els qui estan censats com a tals. No hi ha altra manera d'entendre una afirmació com la següent, en què l'autor de Neopàtria ens alerta del “greu conflicte cultural que suposa tenir un gruix de població espanyola que porta dècades instal·lada a Catalunya i que ha estat incapaç d’integrar-se en el país” (les cursives són meves).

La part central del seu article està dedicada a criticar les propostes actuals de CiU en matèria d'immigració: el famós carnet per punts, és a dir, la possibilitat de retirar prestacions socials no bàsiques per a aquells immigrants extracomunitaris que siguin incapaços de superar un examen de “catalanitat”. El que més sembla indignar a aquest professor de Dret Constitucional no és, però, la inhumanitat de condicionar certs drets socials en funció del domini d'inversemblants combinacions pronominals, sinó la presumpta manca de “gosadia” amb què, comparativament, els governs de CiU van tractar els catalans nascuts en altres parts d'Espanya.

La resposta d'Els Altres Andalusos és poc més que un recordatori elemental de l'escàndol que aquestes afirmacions haurien de provocar en l'ànim de qualsevol demòcrata català. En comptes d'això, la majoria de reaccions que han manifestat els lectors del portal independentista en què s'allotgen tots dos blocs són veritablement esgarrifadores. Amb dos exemples n'hi haurà prou. Un tal Josep Maria de Sant Cugat deixa anar que “La gent busca viure, és cert, i tenen tot el dret. Però si són invasors d'una altra cultura es converteixen en enemics.” El Jaume de no-se-sap-on aprofundeix en la mateixa línia: “En aquest país, a dia d'avui, encara queda malament dir el que molts pensem però ningú s'atreveix a dir. La majoria d'immigrants espanyols no han volgut integrar-se i han exercit de colonitzadors.” En Jaume fa, doncs, una aposta arriscada per trencar un silenci que ell jutja covard. Protegit rere un teclat i signant amb nom de pila, s'alça en contra d'aquells malèfics colons espanyols que s'atrinxeren a traïció en les fortaleses obreres de la perifèria.

Sortosament, el nacionalisme comunitarista català de Bofill i companyia només constitueix, ara per ara, una fracció minoritària dins Esquerra Republicana de Catalunya. Tot i així, els dirigents del partit republicà farien bé d'estar alerta davant de qualsevol provocació que, vingui d'on vingui, pretengui encasellar els ciutadans de Catalunya amb categories etnicoculturalistes, que, com bé recorden Els Altres Andalusos, ens retrotrauen “als més obscurs debats eugènics de l'Europa dels anys trenta.” Malauradament, les ganes d'atiar el foc d'un fantasiós enfrontament comunitari no només s'escupen en els bufonescos discursos d'Albert Rivera.

Enllaços recomanats:

1) El gheto espanyol, per Hèctor López Bofill
2) El ghetto del Sr. Bofill, per Els Altres Andalusos