Tot el que es pot esperar del govern d’Entesa -així com de qualsevol govern que es reconegui en la tradició frontpopulista- són accions encaminades a reequilibrar el pes de les classes socials en totes aquelles àrees en què el govern català tingui competències. Un govern d’esquerra plural s’ocupa, per força, de tasques de regeneració democràtica, ja sigui eixamplant les escletxes de participació popular o intentant frenar els excessos dels plutòcrates. En la política d’Interior i de Justícia, la necessitat d’un reequilibri del pes de cada classe social és especialment urgent. Malgrat tot, no és fàcil de formular. Tot i la greu crisi econòmica, l’hegemonia capitalista en l’àmbit cultural encara es troba en molt bona forma. Tant és així, que la constatació de certes obvietats ens situa fora del sentit comú de l'opinió publicada. Si gosem afirmar que la proporció d’immigrants empresonats és excessiva, el sadisme en voga ens caricaturitzarà com a "menjaflors" o "progres chupiguays" [sic]. Si, en canvi, traiem pit i exclamem, per exemple, que cal omplir d’empresaris corruptes les comissaries i presons catalanes, se’ns tractarà ineluctablement de guillats. En aquesta ocasió, una dosi de bona prosa acadèmica ens pot ser molt útil per sortir de l’atzucac.
En el número de desembre de Claves de la Razón Práctica, el professor de Teoria Constitucional i Filosofia Política Roberto Gargarella signa un molt recomanable article que porta per títol "Justicia penal i desigualdad social". Gargarella comença l’article exposant la fràgil legitimitat del sistema penal en societats que presenten grans desigualtats econòmiques. Segons l’autor, és altament probable que, en una comunitat socialment injusta, el grup privilegiat abusi de la seva influència per tal d’apropiar-se del procés de creació normativa, de tal manera que l’ús de la coerció estatal s’acabi orientant a favor seu de manera sistemàtica. La composició social i ètnica de les presons posa de manifest que el nostre sistema penal es troba tràgicament esbiaixat en contra dels drets i dels interessos dels sectors més desafavorits. Gargarella fa front als crítics de tal evidència en una nota al peu, breu i brillant:
Por supuesto, una buena manera de rechazar la plausibilidad de este análisis comienza con la afirmación según la cual en muchas sociedades marcadas por la pobreza y la desigualdad los pobres no se encuentran privados del derecho al voto -y, lo que es todavía peor, en muchos casos votan mayoritariamente por partidos que luego terminan trabajando contra sus intereses. Esta idea, muy repetida en círculos académicos y políticos, encierra una noción muy degradada de obligación política, que parece legitimar medidas violatorias de derechos fundamentales por la sola existencia del voto periódico. Dicha noción se desentiende de los obvios problemas que marcan los sistemas representativos modernos, vinculados con la influencia del dinero en política; la carencia de voz pública que suele afectar a sectores amplios de la población; la sistemática represión de la protesta política; etc. La consciencia de estos problemas nos permite mantener intacta esta preocupación muy especial acerca de los modos en que el Estado ejerce sus poderes de coerción.
