Una equació cínica, injusta i recent

Interessant anècdota del recentment desaparegut periodista israelià Amos Elon, explicada per l'historiador Tony Judt, a l'últim número del New York Review of Books:

"[Amos Elon] Solia explicar una història reveladora. En una entrevista realitzada a principis dels anys seixanta a Washington, amb un alt diplomàtic israelià que estava a punt de deixar el seu càrrec i tornar a casa, interrogà al seu compatriota israelià de ben prop. "Què creu que ha aconseguit en el seu càrrec, aquí als Estats Units?" li preguntà Elon. "Oh, això és fàcil de contestar" replicà el diplomat. "Crec que he tingut èxit convencent els nord-americans que l'antisionisme és antisemitisme." En aquell temps, em digué Amos, l'afirmació del diplomat li semblà senzillament estrafolària; a penes podia haver imaginat llavors que aquesta cínica equació política esdevindria una creença popular entre els israelians i els seus partidaris."

Murdoch, el demòcrata

Rupert Murdoch és propietari de quasi dos-cents diaris. Tal concentració de poder mediàtic en les mans d'una sola persona no suposa cap amenaça real a la democràcia. O almenys això és el que sembla pensar Antonio Elorza, si ens prenem seriosament la seva última intervenció periodística, titulada "Caminos de dictadura" i publicada a El País el passat divendres 29 de maig. L'article alerta del presumpte perill que corre la llibertat d'expressió sota els governs democràtics de Chávez, Morales i Correa. Tot i caure en el vell gènere del libel anticomunista, es tracta d'un article interessant perquè delata una manera d'entendre la història intel·lectual tan divertida per a qui l'escriu com perfectament inútil per a qui la llegeix.

Per Elorza, les idees són totalment independents i sobiranes. En conseqüència, l'historiador ja no s'ha de preocupar d'emmarcar-les en un context històric o socioeconòmic concret. Per aquest reputat historiador, tota forma d'islamisme sempre, en qualsevol context històric, correrà el perill d'alimentar eventualment el terrorisme, ja que qualsevol interpretació honesta de l'Alcorà exigeix massacrar infidels. Tota forma de nacionalisme basc, tant se val de quina base social es nodreixi, serà esclava de la visió excloent de Sabino Arana. I un tractament similar, és clar, és el que mereix tot projecte que s'autoetiqueti de socialisme radical. La matança de Tiananmen, l'expulsió de Semprún del PCE i els conflictes del govern bolivià amb l'oligarquia local, tot acaba al mateix sac.

És una llàstima que una ploma com la d'Elorza, àgil i ben llegida, sigui incapaç d'acceptar la complexitat d'una societat dividida en classes. Posats a fer una història de les idees en abstracte, s'agrairia un rescat del concepte de democràcia tal com l'entenien els antics, és a dir, com el govern de la majoria de pobres lliures. Per exemple, a la Política d'Aristòtil, podem llegir el següent:

1279b: 18-19: Democràcia és quan aquells que no tenen gaire propietat, que són pobres, tenen autoritat sobre el sistema de govern.

O, més endavant:

1290a: 30-1290b2: La democràcia no és necessàriament només el règim on la multitud té l'autoritat. L'oligarquia no és necessàriament el règim on la minoria té el poder sobre el sistema de govern. Si la majoria d'una ciutat-estat fos rica i tingués autoritat, ningú no l'anomenaria democràcia, de la mateixa manera que si un petit grup de pobres tingués el control sobre una majoria de rics, ningú no l'anomenaria oligarquia. Millor dit, democràcia és quan tots els ciutadans lliures tenen autoritat i oligarquia és quan els rics la tenen.