Una vaga contra el consens de l’1%

Tal com afirmava el professor Alexandre Muns en un article publicat el passat 9 de novembre [“España liberal, Europa keynesiana”, Cinco Días], darrerament s’està forjant un nou consens sobre la necessitat d’alentir el ritme de les polítiques d’austeritat fiscal al sud d’Europa. El suport més important ha vingut del Fons Monetari Internacional, els portaveus del qual han alertat reiteradament sobre el perill d’un excés de zel en l’aplicació simultània de brutals retallades de despesa pública i fort augment dels impostos. Tot i així, els altres dos membres de la Troika –el Banc Central Europeu i la Comissió Europea– encara es mantenen com a ferms partidaris de la política d’austeritat més radical. Justament un dels motius pels quals el govern espanyol es resisteix a demanar el següent ‘rescat’ és l’esperança de Rajoy en una eventual victòria del nou posicionament de l’FMI. No deixa de ser simptomàtic de l’essència antipopular i antidemocràtica de l’Europa de Maastricht que l’FMI –un organisme històricament subordinat a les polítiques del Departament del Tresor nord-americà– es mostri aparentment més compassiu amb els pobles del sud d’Europa que les mateixes institucions europees. 

La discussió sobre el ritme de les polítiques d’austeritat fiscal no és una disputa de política econòmica en un sentit estricte. De fet, cap acadèmic mínimament influent gosa defensar públicament que la Troika faci bé d’exigir polítiques d’austeritat radical com a millor sortida per superar la crisi econòmica. Tampoc no es tracta d’una discrepància política insalvable. Tota l’elit econòmica i política manté un consens fonamental sobre la necessitat d’aprofundir en les anomenades “reformes estructurals”, és a dir, més privatitzacions dels serveis públics, i més retallades de drets laborals i de poder adquisitiu per a treballadors i pensionistes. En realitat, es tracta més aviat d’una discussió sobre els límits de la indignació popular i sobre la necessitat de burlar la democràcia. O, en altres paraules, sobre com imposar polítiques econòmiques contra la voluntat majoritària de la població. Segons el BCE i la Comissió Europea, la millor manera d’aconseguir les reformes estructurals passa per acompanyar-les d’exigents programes d’ajust fiscal. Aquests programes mai no serveixen per satisfer l’objectiu publicitari de reduir el deute públic (tot el contrari, el fan augmentar), però, en canvi, resulten molt útils per doblegar la voluntat dels governs i, sobretot, per desmoralitzar i paralitzar la població amb polítiques de terror econòmic. El Fons Monetari Internacional discrepa. També aplaudeix les reformes estructurals del govern espanyol i l’anima a continuar aplicant-ne de noves, però creu que l’actual política d’austeritat corre el perill de tornar-se “políticament i socialment insostenible”. És a dir, l’FMI tem que, si no s’atenuen les polítiques de patiment induït sobre els pobles del sud d’Europa, l’esclat d’una revolta social podria engegar-ho tot a rodar. És en aquest sentit que el diari The Wall Street Journal emmarca les reflexions de l’FMI com una resposta al preocupant augment dels disturbis a Grècia, a la popularitat de les plataformes antieuro a Itàlia i a la lluita d’espanyols i portuguesos contra la política econòmica dels seus respectius governs [“IMF: Austerity in EU Risks Becoming Politically, Socially Untenable”, The Wall Street Journal, 8 de novembre]. 

És també per aquest motiu que la vaga del proper 14 de novembre al sud d’Europa és tan important. Les elits no calculen els canvis en política econòmica pels seus efectes en la reducció del deute i de l’atur, sinó en funció de l’èxit del seu programa d’ofensiva neoliberal. L’únic que els frena i els fa recular és la por al desbordament de la lluita social. La convocatòria d’una vaga general internacional representa, sens dubte, un gran pas en l’urgent i imprescindible objectiu de “fer canviar la por de bàndol”.