Més enllà de les alarmes per l’auge de l’extrema dreta, sembla
que el resultat de les eleccions al Parlament europeu no implicarà canvis gaire
rellevants. Les escasses competències de l’Eurocàmara i la solidesa de
l’aliança parlamentària entre el Partit Socialista Europeu i el Partit Popular
Europeu segueixen reduint la capacitat de decisió dels electors i l’atracció popular a les urnes. L’abstenció es preveu, com sempre, elevada. I, malgrat tot, les
eleccions europees d’enguany prometen ser les més interessants des que Espanya
hi participa. Cada cop hi ha més consciència del paper de les institucions
europees en l’origen i la profunditat de la crisi econòmica, sobretot en els
països del sud d’Europa. Una part substancial i creixent de la majoria
treballadora entén que, dins d’aquesta moneda única i sota aquesta Unió Europea,
és impossible articular una sortida social i democràtica a la crisi. En aquest
context, cal esperar que el debat polític europeu pugi de nivell i que l’esquerra
aprofiti la contesa electoral per fer arribar un missatge de realisme i
esperança sobre el millor camí per posar fi a la tirania de la Troika (Comissió
Europea, Banc Central Europeu i Fons Monetari Internacional) al nostre país.
En el cas d’ICV, l’impressionant currículum i l’envejable
procés d’elecció interna del candidat –unes primàries força més competitives de
l’habitual– fan pensar que Ernest Urtasun estarà a l’altura. Amb tot, ja fos
per un excés d’expectatives o per culpa d’un format breu i encotillat, el cert
és que l’entrevista del periodista Miguel Noguer al candidat d’ICV (“Ser europeísta hoy es criticar mucho a la Unión Europea”, El País, 2 de gener de 2014) resulta un pèl decebedora. Estranyament, venint d’un
membre de la família verda europea, el
tractament de qüestions ecològiques es limita a un vaga referència al “progrés
en matèria social i ambiental” durant l’època del Tripartit. El més problemàtic
de l’entrevista, però, apareix quan el candidat opina sobre la crisi de l’euro:
“El Tractat de Maastricht fou un error, però sortir de l’euro seria pitjor.”
Cal reconèixer que la denúncia del candidat Urtasun al Tractat
de Maastricht es pot entendre com una lloable autocrítica a la posició que Iniciativa
mantingué en el seu moment. També és cert, com diu Urtasun, que, davant la
crisi de la moneda única, l’opció preferent i de major consens entre l’esquerra europea
no és la desaparició de l’euro, sinó l’exigència d’una veritable unió fiscal
que acabi amb els desequilibris que genera l’actual unió monetària. Val la pena
recordar que la unió fiscal que reclama l’esquerra europea implicaria unes
transferències de recursos entre regions d’un volum proporcionalment similar a
les que exigeix la solidaritat interterritorial en el si d’un Estat funcional,
les quals, com bé sabem per experiència pròpia, poden esdevenir font
inesgotable de suspicàcies i ressentiments, fins i tot entre pobles germans.
Ben mirat, l’autèntic debat sobre l’euro no se centra en la
conveniència teòrica d’una unió fiscal. Fins aquí, tots hi podem estar d’acord.
El debat comença quan un es planteja la plausibilitat de la necessària reforma
radical –o, més aviat, revolució– que haurien de patir la UE i el BCE per
assolir aquesta unió fiscal. Com s’aconsegueix un objectiu tan ambiciós?
Urtasun promet que, en cas de ser escollit, mirarà de contribuir a la ruptura
de la coalició entre populars i socialistes europeus i a la formació d’una nova
majoria d’esquerres a Estrasburg. I si Urtasun no té sort?
Fins quan aguantarem en el si d’una unió monetària al servei de les oligarquies
financeres europees? A diferència del que pensa bona part de l’esquerra, per
Urtasun –si l’he entès bé– la recuperació de la sobirania monetària no s’ha de
plantejar ni com una amenaça per obtenir un tracte més just i favorable per part del BCE,
ni tampoc com a pla B, és a dir, com a escenari preferible a l’agonia actual en
cas que la unió fiscal europea es revelés com un objectiu polític irrealitzable.
En definitiva, l’estratègia política que proposa Urtasun
planteja dos problemes greus. En primer lloc, la manca de realisme. Per fer una
revolució democràtica europea es necessita alguna cosa més que la voluntat de
persuadir als parlamentaris del Partit Socialista Europeu perquè trenquin amb
els seus col·legues conservadors. Per començar, més enllà de belles invocacions
retòriques a l’europeisme, caldria, com a mínim, tenir una esfera pública
comuna. Ara mateix, els pobles d’Europa no compten ni amb un sol mitjà de
comunicació escrit d’àmbit continental. Si es vol optar per la revolució
democràtica europea, s’han d’explicar millor les actuals dificultats, els
possibles mitjans per aconseguir-la i la previsible llarga durada de la
travessia.
El segon problema és més greu. Deixar entendre que, en
cas de fracassar la unió fiscal, la permanència dins la unió monetària queda fora de debat equival a afirmar que, posats a triar entre els ideals europeistes i els
democràtics, ens inclinem clarament pels primers. Al cap i a la fi, la solució
progressista i racional a la crisi de l’euro és la de tornar a fer coincidir
l’extensió de la democràcia amb la de la sobirania. Si alguna cosa ens ha
ensenyat Europa, és que l’una no pot existir sense l’altra. La reconciliació entre sobirania i democràcia es pot
aconseguir de dues maneres. A escala europea o estatal. O bé avançant seriosament
en la unió política i fiscal europea, o bé recuperant la sobirania monetària. Si
som demòcrates, no ens queda cap altre remei. Romandre indefinidament lligats
als poders antidemocràtics i antisocials de Brussel·les i Frankfurt no és una
opció. Llevat, és clar, que considerem impossible “la democràcia en un sol
país” o que acceptem la por a ser titllats de tanoques euroescèptics com la
brúixola inconfessable del nostre pensament polític.
