 |
| Luis De Guindos i Jean-Claude Juncker, març de 2012 |
En un article molt agut i sincer, l’historiador
Jordi Amat qualificava recentment el dret a l’autodeterminació com un “fòssil”.
Sens dubte, en molts països, el sintagma “dret a l’autodeterminació” s’associa
sobretot a episodis històrics llunyans. Probablement el moment en què aquest
concepte assolí una major popularitat fou a les acaballes de la Primera Guerra
Mundial, quan els dos grans idealismes del segle XX, el liberalisme nord-americà
i el socialisme soviètic, se’l disputaven com a bandera pacifista. Tal com ha
assenyalat encertadament l’historiador Erez Manela, el president Wilson manllevà
el concepte d’autodeterminació de la tradició socialista per donar-li un nou
significat. En el llenguatge wilsonià, funcionava més aviat com a sinònim de “govern legitimat pel consentiment dels governats” i, a efectes pràctics, resultava
plenament compatible amb el manteniment de les colònies del Imperis europeus i el sotmetiment de les minories nacionals a l’interior dels Estats vencedors. Per
la seva banda, els bolxevics van refundar l’antic Imperi tsarista com una
federació de repúbliques que es reconeixen el dret a
l’autodeterminació, el mateix dret que, per ironies de la història, s’exercí per liquidar la pròpia Unió Soviètica setanta anys després. En mans dels
revolucionaris russos, la bandera de l’autodeterminació també serví per establir
ponts d’entesa amb els nacionalismes d’esquerres d’arreu. D’aquí, en part, que
molts hereus de la tradició del PSUC se sentin obligats a participar
en el referèndum del proper 1 d’octubre. No et
pots passar dècades reclamant el dret a l’autodeterminació per acabar fent-te enrere en el moment de la veritat.
El dret a l’autodeterminació no fou l’únic
concepte que es disputaren nord-americans i soviètics. Al novembre de 1917,
Trotsky revelà l’existència de tractats secrets entre les potències vencedores
i exigí una nova diplomàcia amb “llums i taquígrafs”. Com a resposta, al gener
de 1918 Wilson va formular els seus cèlebres 14 punts en què, a més d’establir
uns objectius de guerra clars i aparentment desinteressats, també s’hi incloïa
l’anunci de la creació d’un organisme multilateral –la Societat de Nacions– que
garantiria la igualtat entre tots els Estats, independentment de la seva força
i mida. Al final de la Gran Guerra, tant Wilson com Lenin estaven prometent la fi de la
diplomàcia secreta i l’establiment d’un nou tipus de diplomàcia més transparent,
popular i fiscalitzable, on el recurs a la guerra esdevindria altament
improbable.
Amb tot, un segle després, sembla que l’elitisme i
el secretisme continuen dominant el món de la diplomàcia. Així s’ha vist
confirmat, darrerament, en el contenciós entre els governs de Madrid i Barcelona.
El passat mes de març, l’exministre
espanyol d’Exteriors José Manuel García Margallo va reconèixer que el govern del
PP havia hagut d’intervenir per evitar pronunciaments favorables al procés
sobiranista de Catalunya, assegurant que “nadie sabe el esfuerzo que ha costado
eso y los favores que debemos a una cantidad de gente por haber logrado que
hagan las declaraciones que han hecho”. Per la seva banda, el govern de la
Generalitat ha creat la seva pròpia Secretaria d’Afers Exteriors i de la Unió
Europea, els èxits del qual no són coneguts per la població, ja que, en cas de fer-se
públics, els governs estrangers –se’ns diu– s’haurien de fer enrere i tots els compromisos assolits se n’anirien en orris. També s’ha insistit de manera força
inversemblant en què una Catalunya independent no seria, ni tan sols
temporalment, exclosa de la Unió Europea. En una entrevista a la BBC, el candidat Raül Romeva
arribà a l’extrem d’afirmar: “No es pot expulsar a un no-Estat de la Unió
Europea”.
Com a resultat d’aquest secretisme, s’ha escamotejat
un dels elements més importants del debat sobiranista: la dimensió
internacional del Procés, que és tant com dir l’autèntica viabilitat del projecte
independentista. En aquest sentit, les escasses referències a la Unió
Europea resulten especialment sorprenents. Una honrosa excepció és el periodista Rafael Poch, que el passat 21 de
setembre va escriure al seu blog un breu text amb un imprescindible
recordatori: a l’hora de reconèixer moviments secessionistes, la UE no es guia
pel grau de suport popular de les aspiracions independentistes, sinó en funció
de les seves aliances internacionals. Un moviment independentista difícilment pot
aspirar a un arbitratge imparcial de la UE si l’Estat del qual es vol separar és
un fidel aliat d’Occident o –més complicat encara– un membre de ple dret de la
UE i de l’OTAN.
La rellevància del paper de la Unió Europea,
òbviament, no s’acaba aquí. Fent un esforç imaginatiu d’història contrafactual,
podem formular-nos algunes preguntes interessants. Què hauria passat si Madrid
hagués conservat la sobirania en qüestions fiscals i monetàries en comptes
d’haver-les cedit a Brussel·les i Frankfurt? Hauria aplicat les mesures procícliques
que van aprofundir i allargar la crisi encetada el 2007, origen, almenys en
part, de la popularitat de l’independentisme? Les últimes declaracions del
ministre Luis de Guindos al Financial
Times –admetent que al 2012, amb l’amenaça d’un rescat financer de la
Troika a Espanya, no hi havia marge per satisfer les demandes del Pacte Fiscal
català– representen un inusual reconeixement de la vessant europea de l’actual
crisi territorial. D’altra banda, cal tenir en compte que molt probablement la pertinença a
la UE també ha contribuït a moderar i ajornar la repressió del govern del PP. De fet,
una de les grans esperances del projecte independentista consistiria en què l’actual
escalada repressiva seguís en augment i acabés generant un ampli suport cap a
la independència catalana entre les opinions públiques dels països europeus més
rellevants, França i Alemanya, que, a la llarga, podrien forçar un canvi d’actitud
en els seus governants i, de retruc, en les institucions europees. En qualsevol
cas, independentment dels fruits que pugui donar a curt termini el previsible
èxit de la mobilització del proper 1 d’octubre, és una llàstima que tants anys
de debat sobiranista no hagin aconseguit augmentar l’interès per la dimensió
geopolítica del dilema plantejat.
