 |
| El lema de la manifestació de la Diada de 2012 fou: "Catalunya, nou estat d'Europa" |
A principis dels anys vuitanta, François Mitterrand confessà a un assessor de confiança el penós dilema que marcaria la seva presidència: “Estic dividit entre dues ambicions, la de la construcció europea i la de la justícia social. El sistema monetari europeu és necessari per aconseguir la primera i limita la meva llibertat per a la segona”. Sorprenentment, encara ara, més de trenta anys després, a l’Europa de l’euro abunden els ciutadans i polítics que es resisteixen a entendre el mecanisme pel qual l’actual unió monetària imposa que els desequilibris econòmics nacionals amb l’exterior s’hagin de resoldre, principalment, a través de la repressió salarial i de les retallades antisocials. Vegeu, a tall d’exemple, la situació de Grècia a l’estiu de 2015. Tal com va assenyalar en el seu moment l’economista nord-americà Paul Krugman, part del problema era que els votants grecs havien escollit un programa electoral que contenia dos objectius irreconciliables: la fi de l’austeritat i la permanència dins l’euro.
Cal reconèixer que l’esquerra actual sembla tenir una particular dificultat per entendre l’autèntic funcionament de les institucions europees i la seva història. Fa tres anys, Alberto Garzón va declarar en una entrevista a El País que calia tornar als valors fundacionals de la Unió Europea: “la solidaritat i la fraternitat.” Amb la lloable intenció de buscar una solució negociada i democràtica a l’actual conflicte, l’alcaldessa de Barcelona acaba de publicar un article al diari britànic The Guardian on demana a la Comissió Europea que assumeixi el paper de mediador entre l’Estat espanyol i la Generalitat de Catalunya. Potser per manca de precedents similars, la petició està basada en una sorprenent tesi d’interpretació històrica: “el projecte europeu –assegura Colau– va sorgir per protegir i per garantir els nostres drets i llibertats”. Si bé és cert que per ser membre de ple dret de la Unió Europea cal comptar amb un règim polític homologable a les democràcies liberals, la relació entre les institucions europees i la promoció de la democràcia ha estat, històricament, bastant conflictiva. Seria més rigorós descriure el paper de la UE com l’impulsor continental del creixent divorci entre la democràcia i l’economia. Així ho entenien, ja a principis dels anys seixanta, els editors nord-americans de la llegendària revista socialista Monthly Review, quan interpretaven el Tractat de Roma de 1957 com l’instrument per neutralitzar una eventual victòria electoral dels comunistes francesos i italians. En cas d’entrar al govern, els dirigents del PCI i del PCF s’haurien vist obligats –per la força d’un tractat internacional– a practicar una política netament procapitalista, en contra del seu propi programa electoral i sense poder explotar les potencialitats socialistes de les seves respectives constitucions nacionals. El 15-M també havia mantingut una visió molt crítica de la UE a l’assenyalar a la Troika –és a dir, el trio format per l’FMI, el Banc Central Europeu i la Comissió Europea– com un dels principals enemics de la democràcia i els drets socials al sud d’Europa.
Ningú no dubta, a hores d’ara, que el Procés ha entrat en una nova fase. En focalitzar-se, finalment, en la defensa del dret a l’autodeterminació en comptes de la independència, ha guanyat nous aliats i suports, tant a Catalunya com a la resta d’Espanya. A més, la resposta repressiva del govern del Partit Popular i l’entrada en escena de la Guàrdia Civil ha aconseguit que, després de cinc anys de relatiu estancament, es pugui preveure un substancial augment de partidaris de la independència, així com un major enfortiment i cohesió dins del bloc polític favorable al dret a l’autodeterminació. Tot i així, aquesta nova tendència no assegura, en cap cas, un final ràpid. El problema té a veure, de nou, amb la Unió Europea. Paradoxalment, si bé la UE va afavorir de manera involuntària la popularitat de l’independentisme –imposant mesures d’austeritat procíclica al govern de Madrid que agreujaren la crisi econòmica i que debilitaren considerablement la imatge de l’Estat espanyol–, al mateix temps l’europeisme de la majoria de nacionalistes catalans també actua com a fre per trobar una sortida a l’aparent atzucac. Entre els principals governs de la UE, Alemanya i França, la causa independentista ho té molt magre. La cultura política francesa és especialment al·lèrgica a la fragmentació de la sobirania nacional. També és molt difícil imaginar que el govern de Berlín, pressionat pel sorgiment d’una nova extrema dreta euroescèptica, pugui simpatitzar amb els greuges fiscals de Catalunya.
Si el nacionalisme català aspirés realment a consumar una independència ràpida, hauria de ser capaç de trencar amb la Unió Europea i mostrar-se disposat a buscar aliats poderosos entre els enemics de Merkel i Macron, arriscant-se, així, a perdre la fràgil majoria proindependentista que finalment sembla a tocar de mans. Si, en canvi, es vol seguir amb el discurs de la ruptura amb Espanya des d’una “profunda vocació europeista”, s’haurà de reconèixer que el Procés va per llarg i que, de manera encara més intensa que en els darrers anys, la qüestió nacional pot seguir monopolitzant el debat polític català i espanyol de tota una altra generació. Finalment, sempre quedarà l’opció –avui, injustament menystinguda– de reprendre una via iberista cap al dret a l’autodeterminació, una estratègia que, malgrat tot, té l’innegable avantatge de permetre la defensa de la sobirania catalana sense haver d’ajornar sine die les exigències de l’agenda social.
