Vents de canvi als Estats Units

Estats Units es troba en risc de col·lapse econòmic, mentre el seu exèrcit continua penosament empantanegat a l'Iraq. El descontentament popular fa que la victòria del Partit Demòcrata a les eleccions presidencials d'enguany sigui altament probable. La incertesa és més gran a l'hora de determinar si el candidat demòcrata serà una autèntica garantia de canvi

Els centres penitenciaris dels Estats Units acullen a més de dos milions de presos, deu cops més que fa trenta anys. Quaranta-sis milions de ciutadans nord-americans no tenen assegurada cap assistència mèdica, ni pública ni privada. Dotze milions de treballadors immigrats malviuen sense papers ni esperança d'aconseguir-ne. La revolució conservadora iniciada per Richard Nixon a principis dels setanta ha fet miques gran part del contracte social. Les classes populars als Estats Units viuen en una situació cada cop més difícil i insegura, desmoralitzades pels efectes de la desindustrialització i l'amenaça de la presó.

El regnat de George W. Bush ha accentuat les contradiccions d'un sistema potencialment explosiu. El creixement de les desigualtats socials s'ha agreujat. S'acumulen els indicis d'una catàstrofe econòmica per a la qual l'economia política del militarisme no té resposta. Totes les enquestes revelen que hi ha àmplies majories de nord-americans que consideren la guerra d'Iraq un gran error i volen retirar les tropes sense gaire miraments. Més significatius encara són els resultats d'una enquesta recent de Democracy Coros, on s'assenyala que l'afirmació preferida entre els votants descontents per explicar tots els mals del país és la següent: "La gran empresa aconsegueix tot el que vol a Washington".

Reforma o col·lapse

"És hora d'afrontar el fet que la creixent desigualtat es deu als enormes beneficis d'una estreta oligarquia" afirma Paul Krugman, economista liberal i habitual col·laborador de The New York Times. Amb aquest panorama, qualsevol candidat del Partit Demòcrata serà capaç de derrotar els republicans sense gaire esforç. Ara bé, la victòria estarà realment assegurada si el guanyador de les eleccions primàries del partit és un candidat que personifiqui una clara voluntat de ruptura. Un candidat capaç d'aglutinar la classe treballadora i la classe mitjana al voltant d'un programa de reforma social que eviti el col·lapse econòmic i rebutgi els compromisos amb les indústries militar, farmacèutica i financera, que actualment governen el país.

Entre els candidats demòcrates amb possibilitats de ser escollits, John Edwards és probablement el qui ha apostat de manera decidida per canalitzar l'onada de descontentament i frustració que reflecteixen totes les enquestes. Mentre Hillary Clinton representa clarament la dreta del Partit Demòcrata, les calculades ambigüitats de Barack Obama fan sospitar una eventual claudicació davant els interessos de les grans empreses. Per contra, Edwards ha aconseguit el suport de nombrosos sindicalistes, ha promès enfrontar-se a les grans empreses i ha declarat que la política exterior nord-americana hauria de centrar-se en el respecte als drets humans. Els comentaristes dels grans mitjans de comunicació no han trigat a titllar-lo de populista. Cal tenir en compte, però, que les campanyes electorals dels Estats Units cada cop estan més influïdes per l'activisme polític dels usuaris d'Internet, mitjà on Edwards gaudeix d'un gran suport.

ESQUERRA I DRETA AL COR DE L'IMPERI

Respecte als estàndards europeus, Estats Units és un país molt conservador. Una mostra d'això és l'escassa rellevància dels socialdemòcrates nord-americans. Dividits en dues organitzacions, el Socialist Party of the USA i el Democratic Socialists of America, només el segon ostenta el reconeixement de la Internacional Socialista. Des de 2006, el Senat dels Estats Units compta amb el primer senador independent que s'autodeclara socialista, Bernie Sanders, per l'estat de Vermont.

La pena de mort és una altra qüestió on es manifesten les diferències polítiques entre els Estats Units d'Amèrica i la Unió Europea. Molts analistes van atribuir l'èxit electoral de Bill Clinton el 1992 a les posicions presumptament "moderades" o "centristes" que l'aleshores governador d'Arkansas mantenia en qüestions de llei i ordre. En plena campanya electoral, Bill Clinton va fer un parèntesi per tornar a Arkansas i aprovar l'execució d'un pres negre i deficient mental. Actualment, cap candidat demòcrata amb possibilitats d'èxit qüestiona la pena capital.

Lions for lambs

A la Roma dels nostres dies li put l'alè com mai. Estats Units viu una decrepitud imperial on aflora, incontenible, la misèria moral d'una societat podrida per la frívola indiferència dels seus ciutadans. Aquest és, ras i curt, l'escenari on es desenvolupa l'acció de Lions for lambs, l'última pel·lícula de Robert Redford. El film fa aparèixer diversos personatges que componen un significatiu mosaic de la crisi moral als Estats Units d'avui en dia: un professor amant del compromís sociopolític, una periodista amb crisi de consciència, un polític republicà sense escrúpols, un estudiant brillant i hedonista i dos estudiants de procedència obrera (un hispà i un negre) que acaben lluitant a l'Afganistan. El missatge de la pel·lícula és tan senzill com incontestable: és terriblement xocant que la societat nord-americana visqui com si la "War on Terror" no anés amb ells. Tot i que la majoria de la població afirma estar en contra de la guerra d'Iraq, el cert és que els mitjans de comunicació a penes en parlen, i les manifestacions en contra de la guerra compten amb una assistència molt migrada. La majoria viu tan tranquil·la com abans de l'onze de setembre. Mentre part de la classe obrera hi posa els morts, la resta canvia de canal quan Orient Mitjà treu el cap als informatius.

Malgrat l'encert general de la pel·lícula, a vegades s'hi esquitlla una bona dosi de patrioterisme nord-americà, difícilment suportable per a un espectador europeu qualsevol. Al cap i a la fi, sembla que el major escàndol moral se centri en el fet que la majoria de nord-americans es mostra insensible amb el patiment d'altres nord-americans. Els centenars de milers de víctimes d'altres països semblen un fet secundari. Robert Redford no abandona en cap moment el consens nacional més efectiu en temps de guerra: "Donem suport a les nostres tropes!" Aquest nacionalisme ianqui, desvergonyit i carrincló, és responsable d'un parell d'escenes plenes de barres i estrelles que, si bé poden colpir el cor dels seus compatriotes, a la resta del món no ens deixa altra alternativa que la de contenir el somriure o la ganyota.

El moll de l'ós de Lions for lambs no deixa, però, de tenir gran interès: la professionalització de l'exèrcit ha contribuït a fer de la gran potència mundial un país terriblement cínic i insolidari. Sens dubte, els Estats Units de l'era Bush provoquen llàstima i fàstic, tot alhora. Ara bé, l'espectador intel·ligent sabrà entendre que el menyspreu que es mereix la societat nord-americana no ens pot servir de consol a l'hora d'avaluar la pròpia realitat nacional. Els soldats espanyols amb missió a l'Afganistan són soldats professionals que en molts casos han nascut a Bogotà o Rabat. Moren en una guerra que ha comptat amb el suport parlamentari del partit socialista i d'Esquerra Republicana, així com amb la nostra infinita i impertorbable indiferència.

Buscant l'enemic intern

Segons Huntington, el futur d'Estats Units es juga en l'actitud cap a la immigració mexicana

SAMUEL P. HUNTINGTON
¿Quiénes Somos? Los desafíos de la identidad estadounidense
Barcelona: Paidós, 2004.

«Les veritats parcials o a mitges són sovint més insidioses que les falsedats totals». Aquesta frase de l’autor descriu el sentit general de la seva pròpia obra. Samuel P. Huntington, autor del famosíssim «Xoc de civilitzacions», és un dels analistes conservadors més influents dels nostres dies. Des de l’11-S, aquest misteriós sintagma («xoc de civilitzacions») ha esdevingut un dels tòpics més citats en tots els mitjans de comunicació. Amb Bush i Bin Laden com a protagonistes, hi ha qui ha volgut matisar aquesta expressió amb un toc més realista: «xoc de fonamentalismes».

En tot cas, darrere d’aquesta tesi, útil per justificar la política nord-americana contra el món àrab, no és difícil veure-hi una islamofòbia pròpia de creuats cristians. És innegable, però, que la idea ha fet forat i que, amb els neoconservadors al poder, s’ha volgut presentar l’escrit de Huntington no només com una anàlisi encertada, sinó profètica. En el llibre que ara ens ocupa, aquest professor de Harvard, després d’haver identificat amb èxit l’islam com a enemic exterior, es proposa d’identificar l’enemic intern. A ¿Quiénes somos?, l’autor assegura que EEUU està en perill de desaparèixer tal com el coneixem per culpa de la creixent immigració mexicana.

El llibre consisteix en una hàbil argumentació a partir de la mateixa lògica identitària que sosté el multiculturalisme americà. Agafa les armes de l’enemic per combatre’l millor. Després de descriure l’exitosa història dels Estats Units com el resultat de la identitat blanca, anglosaxona i protestant dels seus fundadors, l’autor se centra en les presumptes amenaces que suposen els mexicans. Els mexicans, sempre segons Hungtington, són temibles i perillosos perquè són molts i tots parlen en castellà. No són protestants i, per tant, no els agrada treballar. I, per si fos poc, gran part dels actuals Estats Units van ser adquirits per la força a Mèxic, cosa que fa inevitable les reivindicacions històriques sobre la sobirania d’aquests territoris. Encara que soni inversemblantment feixistitzant i paranoic, aquest és l’esquelet d’una argumentació xenòfoba i apassionada d’un dels autors més celebrats de la dreta americana i d’arreu.

Entre els principis que guien el llibre, l’autor no amaga el seu patriotisme i, fins i tot, adverteix que les motivacions acadèmiques i les motivacions patriòtiques poden col•lisionar més d’una vegada. Efectivament, el llibre és força rigorós, està farcit de dades i enquestes convenientment concordants amb les conclusions, però té unes quantes patinades que a estones l’aproximen a un pamflet qualsevol. Per atacar la influència de la immigració mexicana en els Estats Units, Huntington pretén desautoritzar la concepció d’Estats Units com un país d’immigrants que es construeix sobre el respecte a un sistema democràtic comú. Si es vol pertànyer sentimentalment a EEUU, és més important la sang que la ideologia: «No és probable que les persones trobin en els principis [polítics] el profund contingut i significat emocional que proporcionen els familiars i els amics, la sang i el sentiment de pertinença, la cultura i la nacionalitat».

Potser el més preocupant de tot plegat és que, tenint en compte la immensa fortuna que va fer la tesi del «xoc de civilitzacions», la criminalització culturalista contra immigrants de determinats països es reforci sota la pàtina d’acadèmics dretanosos famolencs de rellevància pública. No és difícil imaginar alguna rèplica local que tracti els àrabs amb el mateix sofisticat menyspreu. Aquests missatges simples són fàcils de readaptar: Els àrabs van ser aquí durant set segles, i Bin Laden encara es lamenta de la seva derrota. Són musulmans, per tant són ganduls i propensos a l’engany. La seva religió arcaïtzant és incompatible amb la modernitat occidental. Etcètera. Anar llançant insults gratuïtament sota la capa acadèmica és tan fàcil com repugnant. Que li preguntin a l’Aznar, ara que parla des d’una tarima de Georgetown.

Els soferts veïns de l'oncle Sam

Noam Chomsky, lingüista i activista

América Latina. De la colonización a la globalización.
Noam Chomsky en conversación con Heinz Dieterich
Ediciones Cátedra, 2003

El llibre que ressenyem és un encertat recull d’onze entrevistes a Noam Chomsky amb un tema comú: Amèrica Llatina. Les entrevistes han estat realitzades en un període de temps prou llarg (1984-1998) com per apreciar quins temes de l’actualitat llatinoamericana preocupaven en cada moment a l’activisme d’esquerres. Les agressions nord-americanes a Nigaragua, El Salvador i Cuba s’enduen el protagonisme d’aquest valuós i breu (poc més d’un centenar de pàgines) llibre de denúncia a la política exterior dels EEUU.

Una de les raons explicatives de l’èxit de la propaganda nord-americana entre els seus ciutadans és, segons l’autor, el caràcter teològic en què es mou. El discurs irracional dels dirigents de l’Imperi americà és fàcilment detectable quan intenta fer creure que Cuba és una amenaça o que a Nicaragua i a El Salvador hi ha una agressió patrocinada per la URSS: “Que los rusos no estén allí es irrelevante, pues esto es teología, no un discurso racional. En la teología, los hechos son irrelevantes.” L’existència d’un discurs que no necessita ser demostrat pel fets s’entén amb claredat quan l’autor fa referència a la naturalesa d’Estats Units com la d’una entitat que només busca maximitzar el control de la resta del planeta per satisfer les necessitats dels grups dominants en el si del país. Aquest objectiu, absolutament incompatible amb qualsevol exercici de sobirania nacional per part d’un país pobre, no admet escrúpols ni supeditacions a possibles perills, com els que es podrien derivar d’una guerra nuclear. En aquest punt, Chomsky és molt clar: “La idea de que el mundo pueda volar en pedazos es una consideración relativamente insignificante en comparación con la importancia de impedir que un pequeño país utilice sus recursos para su propia población.”

L’autor ens adverteix sovint de les trampes que hi ha amagades rere algunes paraules clau del discurs imperialista dels nostres dies. Quan en un país d’Amèrica Llatina hi ha problemes d’estabilitat, no hem d’entendre aquesta paraula com a antònim de caos i desgovern, sinó com a “control rígido de los sectores de la población que estan subordinados a sus [els d’EEUU] intereseses”. El mateix passa amb el terme democràcia, que, per als amos del món, no significa altra cosa que estar governats per selectes grups empresarials, els quals necessiten a tota costa mantenir la població en la passivitat política, a canvi de la qual se li atorga la capacitat de ser consultada de tant en tant per tal de ratificar decisions preses per les elits. Chomsky troba un bon índex d’aquesta despolització general en l’enorme participació religiosa dels nord-americans.

A l’estil planer i comprensible que caracteritza els llibres polítics de Chomsky, cal sumar-li el to personal i distès que proporciona el format d’entrevista. És, doncs, un llibre altament recomanable i de lectura molt agraïda. Chomsky és clar i sincer, sense estalviar-se algun comentari brillantment irònic. L’autor, veterà en la crítica de l’imperialisme ianqui des de la Guerra del Vietnam, s’esforça, un cop més, a projectar la seva intel·ligència a fer comprensibles els problemes del món d’avui. Amb un èxit rotund.