Segons Huntington, el futur d'Estats Units es juga en l'actitud cap a la immigració mexicana
SAMUEL P. HUNTINGTON
¿Quiénes Somos? Los desafíos de la identidad estadounidense
Barcelona: Paidós, 2004.
«Les veritats parcials o a mitges són sovint més insidioses que les falsedats totals». Aquesta frase de l’autor descriu el sentit general de la seva pròpia obra. Samuel P. Huntington, autor del famosíssim «Xoc de civilitzacions», és un dels analistes conservadors més influents dels nostres dies. Des de l’11-S, aquest misteriós sintagma («xoc de civilitzacions») ha esdevingut un dels tòpics més citats en tots els mitjans de comunicació. Amb Bush i Bin Laden com a protagonistes, hi ha qui ha volgut matisar aquesta expressió amb un toc més realista: «xoc de fonamentalismes».
En tot cas, darrere d’aquesta tesi, útil per justificar la política nord-americana contra el món àrab, no és difícil veure-hi una islamofòbia pròpia de creuats cristians. És innegable, però, que la idea ha fet forat i que, amb els neoconservadors al poder, s’ha volgut presentar l’escrit de Huntington no només com una anàlisi encertada, sinó profètica. En el llibre que ara ens ocupa, aquest professor de Harvard, després d’haver identificat amb èxit l’islam com a enemic exterior, es proposa d’identificar l’enemic intern. A ¿Quiénes somos?, l’autor assegura que EEUU està en perill de desaparèixer tal com el coneixem per culpa de la creixent immigració mexicana.
El llibre consisteix en una hàbil argumentació a partir de la mateixa lògica identitària que sosté el multiculturalisme americà. Agafa les armes de l’enemic per combatre’l millor. Després de descriure l’exitosa història dels Estats Units com el resultat de la identitat blanca, anglosaxona i protestant dels seus fundadors, l’autor se centra en les presumptes amenaces que suposen els mexicans. Els mexicans, sempre segons Hungtington, són temibles i perillosos perquè són molts i tots parlen en castellà. No són protestants i, per tant, no els agrada treballar. I, per si fos poc, gran part dels actuals Estats Units van ser adquirits per la força a Mèxic, cosa que fa inevitable les reivindicacions històriques sobre la sobirania d’aquests territoris. Encara que soni inversemblantment feixistitzant i paranoic, aquest és l’esquelet d’una argumentació xenòfoba i apassionada d’un dels autors més celebrats de la dreta americana i d’arreu.
Entre els principis que guien el llibre, l’autor no amaga el seu patriotisme i, fins i tot, adverteix que les motivacions acadèmiques i les motivacions patriòtiques poden col•lisionar més d’una vegada. Efectivament, el llibre és força rigorós, està farcit de dades i enquestes convenientment concordants amb les conclusions, però té unes quantes patinades que a estones l’aproximen a un pamflet qualsevol. Per atacar la influència de la immigració mexicana en els Estats Units, Huntington pretén desautoritzar la concepció d’Estats Units com un país d’immigrants que es construeix sobre el respecte a un sistema democràtic comú. Si es vol pertànyer sentimentalment a EEUU, és més important la sang que la ideologia: «No és probable que les persones trobin en els principis [polítics] el profund contingut i significat emocional que proporcionen els familiars i els amics, la sang i el sentiment de pertinença, la cultura i la nacionalitat».
Potser el més preocupant de tot plegat és que, tenint en compte la immensa fortuna que va fer la tesi del «xoc de civilitzacions», la criminalització culturalista contra immigrants de determinats països es reforci sota la pàtina d’acadèmics dretanosos famolencs de rellevància pública. No és difícil imaginar alguna rèplica local que tracti els àrabs amb el mateix sofisticat menyspreu. Aquests missatges simples són fàcils de readaptar: Els àrabs van ser aquí durant set segles, i Bin Laden encara es lamenta de la seva derrota. Són musulmans, per tant són ganduls i propensos a l’engany. La seva religió arcaïtzant és incompatible amb la modernitat occidental. Etcètera. Anar llançant insults gratuïtament sota la capa acadèmica és tan fàcil com repugnant. Que li preguntin a l’Aznar, ara que parla des d’una tarima de Georgetown.
En tot cas, darrere d’aquesta tesi, útil per justificar la política nord-americana contra el món àrab, no és difícil veure-hi una islamofòbia pròpia de creuats cristians. És innegable, però, que la idea ha fet forat i que, amb els neoconservadors al poder, s’ha volgut presentar l’escrit de Huntington no només com una anàlisi encertada, sinó profètica. En el llibre que ara ens ocupa, aquest professor de Harvard, després d’haver identificat amb èxit l’islam com a enemic exterior, es proposa d’identificar l’enemic intern. A ¿Quiénes somos?, l’autor assegura que EEUU està en perill de desaparèixer tal com el coneixem per culpa de la creixent immigració mexicana.
El llibre consisteix en una hàbil argumentació a partir de la mateixa lògica identitària que sosté el multiculturalisme americà. Agafa les armes de l’enemic per combatre’l millor. Després de descriure l’exitosa història dels Estats Units com el resultat de la identitat blanca, anglosaxona i protestant dels seus fundadors, l’autor se centra en les presumptes amenaces que suposen els mexicans. Els mexicans, sempre segons Hungtington, són temibles i perillosos perquè són molts i tots parlen en castellà. No són protestants i, per tant, no els agrada treballar. I, per si fos poc, gran part dels actuals Estats Units van ser adquirits per la força a Mèxic, cosa que fa inevitable les reivindicacions històriques sobre la sobirania d’aquests territoris. Encara que soni inversemblantment feixistitzant i paranoic, aquest és l’esquelet d’una argumentació xenòfoba i apassionada d’un dels autors més celebrats de la dreta americana i d’arreu.
Entre els principis que guien el llibre, l’autor no amaga el seu patriotisme i, fins i tot, adverteix que les motivacions acadèmiques i les motivacions patriòtiques poden col•lisionar més d’una vegada. Efectivament, el llibre és força rigorós, està farcit de dades i enquestes convenientment concordants amb les conclusions, però té unes quantes patinades que a estones l’aproximen a un pamflet qualsevol. Per atacar la influència de la immigració mexicana en els Estats Units, Huntington pretén desautoritzar la concepció d’Estats Units com un país d’immigrants que es construeix sobre el respecte a un sistema democràtic comú. Si es vol pertànyer sentimentalment a EEUU, és més important la sang que la ideologia: «No és probable que les persones trobin en els principis [polítics] el profund contingut i significat emocional que proporcionen els familiars i els amics, la sang i el sentiment de pertinença, la cultura i la nacionalitat».
Potser el més preocupant de tot plegat és que, tenint en compte la immensa fortuna que va fer la tesi del «xoc de civilitzacions», la criminalització culturalista contra immigrants de determinats països es reforci sota la pàtina d’acadèmics dretanosos famolencs de rellevància pública. No és difícil imaginar alguna rèplica local que tracti els àrabs amb el mateix sofisticat menyspreu. Aquests missatges simples són fàcils de readaptar: Els àrabs van ser aquí durant set segles, i Bin Laden encara es lamenta de la seva derrota. Són musulmans, per tant són ganduls i propensos a l’engany. La seva religió arcaïtzant és incompatible amb la modernitat occidental. Etcètera. Anar llançant insults gratuïtament sota la capa acadèmica és tan fàcil com repugnant. Que li preguntin a l’Aznar, ara que parla des d’una tarima de Georgetown.
