Angela Merkel parla en el darrer congrés de la CDU
El dimarts 7 de desembre La Vanguardia publicava una crònica de Marc Bassets sobre el congrés dels cristianodemòcrates alemanys que portava per títol “Merkel arremete contra el multiculturalismo sin convencer del todo al congreso de la CDU”. La líder del principal partit de l’oposició alemanya feia una crida a la recuperació de l’orgull nacional. Segons Merkel, Alemanya no es definiria tant pel seu respecte als drets humans (entre els quals hi ha, convé no oblidar-ho, el dret a emigrar i a ser acollit) com per una cultura ancestralment germànica “en la que celebramos días festivos cristianos y no musulmanes”.
És evident que Merkel i els seus s’estan gronxant sense escrúpols en els vents feixistitzants que corren en l’Europa-fortalesa, però aquesta potser no és la novetat més notable. El cert és que a aquestes alçades costa molt esgarrifar-se amb el racisme subtil de la dreta europea, sobretot des que ens hem acostumat a una de les demostracions brutalment pràctiques del racisme a casa nostra: l’incessant nombre de morts a les costes espanyoles, el drama de les pasteres.
El més sorprenent d’aquesta notícia és l’ús del terme multiculturalisme. Aquest terme s’ha convertit en un dels objectius predilectes dels qui han de disfressar la seva islamofòbia amb algun argument mínimament sòlid. El multiculturalisme és per als intel·lectuals de la dreta el que el neoliberalisme és per als de l’esquerra: pensament únic o pensament políticament correcte, depèn de qui ho digui. Cal reconèixer que han triat un bon cap de turc.
El multiculturalisme és una vaga proposta d'entendre el món en què es dóna molta importància a la identitat. Tothom ha de conservar la llengua, la religió i els costums del seu país d’origen. Totes les cultures contenen respostes igualment vàlides als reptes que es planteja la humanitat. Ve a ser una reacció molt dura contra l’eurocentrisme, considerat ara responsable de tots els mals. També sembla un inequívoc símptoma de la davallada del marxisme, pel que té d’antimaterialista i, com el seu nom indica, culturalista. No deixa de ser còmic que reaccionaris i multiculturalistes coincideixin en una apreciació entusiàstica del determinisme culturalista, encara que en treguin conclusions molt diferents.
De fet, és difícil saber exactament de què parlem quan diem multiculturalisme perquè no té defensors visibles. És més aviat un tòpic sense amo, defensat per gent tan diversa com polítics progressistes, professors de literatura caribenya, monitors d’esplai, pedagogs que no ensenyen i periodistes ensucrats a l’estil Lorenzo Milà. Recentment, hem pogut veure com el tòpic del multiculturalisme s’encarnava en un esdeveniment igualment confús i vaporós: el Fòrum de les Cultures 2004.
Mentre les discussions sobre el multiculturalisme van creant una espessa cortina de fum, el debat honest sobre la immigració, aquell que posi sobre la taula les condicions d’esclavatge existents entre persones i països, encara no arriba. Per contra, Zapatero ens obsequia amb el pensament multicultural aplicat a la política exterior: l’Aliança de Civilitzacions. Coses de l'enginy.
