Clodovaldo Hernández, corresponsal a Caracas del diari El País, ha publicat recentment una crònica en què explica amb to burleta aspectes relacionats amb la política de defensa del govern veneçolà (Venezuela se prepara para una 'invasión', El País, 10/06/06). Ridiculitzar mesures preventives de defensa militar, presentant-les com a pròpies d’una actitud paranoica o interessada, és un recurs fàcil. Però també pot ser un recurs injust. Veneçuela comparteix amb l’Iraq d’abans de la invasió una característica molt rellevant: els recursos del petroli s’exploten a través d’una empresa de titularitat pública. A més, és ben conegut que Veneçuela és el segon proveïdor de petroli als Estats Units. Tampoc cal oblidar que el govern Bush va mostrar un explícit suport al cop d’Estat antichavista de l’abril de 2002, de la mateixa manera que ho va fer el diari El País en una editorial inoblidable (Golpe a un caudillo, 13/04/02).Seria més just qüestionar-se, irònicament o no, la política de defensa del Regne d’Espanya en relació als Estats Units. Per què tenim bases nord-americanes en territori nacional? De qui temem una invasió? De Marroc o de Rússia? Si som un estat sobirà, perquè mantenim una relació tan desigual amb un altre estat? Per què no hi pot haver bases espanyoles a la costa de Florida? Les bases militars nord-americanes suposen un contundent recordatori sobre la vigència de l’imperialisme. En aquest sentit, Perry Anderson ens proposa una consigna pràctica per tornar a donar protagonisme a la lluita antiimperialista.
“He observat que el Fòrum Social i en general els moviments antiglobalistes han prestat poca atenció al neoimperialisme i han preferit concentrar el seu foc en el neoliberalisme. Tot i així, hi ha un lema internacional mobilitzador molt senzill que podrien adoptar. Aquest consisteix a exigir el tancament de totes -repeteixo: totes- les bases militars estrangeres a tot el món. Actualment, els EEUU mantenen aquestes bases en més de cent -repeteixo: cent- països a través del planeta. Hem d’exigir que cadascuna d’aquestes bases sigui tancada i evacuada, des de la més antiga i infame de totes, a Guantánamo, fins a les més noves, a Kabul, Bishkek i Bagdad. El mateix val per a les bases britàniques, franceses, russes i les dels altres països. Quina justificació tenen tots aquests tumors en el flanc de la sobirania nacional, si no és simplement la raison d’etre de l’Imperi i els seus aliats?”
La lluita pel tancament de totes les bases militars estrangeres no és l’única lluita que hem de recuperar urgentment. La solidaritat amb la revolució bolivariana n’és una altra. Cal fer un esforç per contrarrestar la poderosa propaganda antichavista. Tot ciutadà d’esquerres ben informat hauria de sentir una certa simpatia cap al govern veneçolà i els seus intents de redistribuir la riquesa de manera gradual, equitativa i democràtica. Aquest simpatia generalitzada és lluny de ser una realitat. La impressió més comuna és que el bolivarianisme no és altra cosa que un populisme autoritari, dirigit per un quasi dictador inflat de petrodòlars. És a dir, el que triomfa és l’acceptació acrítica de les esbiaixades cròniques de Clodovaldo Hernández i companyia. Si no és per això, no hi ha manera d'entendre, per exemple, la composició de l’Assemblea Bolivariana de Catalunya. Aquesta plataforma de solidaritat amb el poble veneçolà està formada per algunes organitzacions socials i polítiques del marge més esquerrà de la política catalana. On són els companys d’Iniciativa o d’ERC? És que potser s’empassen el discurs dominant que pretén separar els bons (Lula, Kirchner, Tabaré Vázquez) dels dolents (Chávez, Morales)?
Enllaços recomanats:
1) La batalla de ideas en la construcción de alternativas, per Perry Anderson
2) Los intereses empresariales marcan el rechazo de Prisa
3) Assemblea Bolivariana de Catalunya
