El pànic social provocat pel drama dels cayucos ha intensificat la consigna d’evitar, sigui com sigui, l’arribada de més immigrants subsaharians. A més de tancar les pròpies fronteres, ara es vigilen fronteres alienes. No només s’aplica el dubtós dret d’admissió, sinó que s’imposa als governs d’altres països la conculcació de drets humans per als seus ciutadans: “Tota persona té dret a sortir de qualsevol país, fins i tot del propi, i de retornar-hi.” (Article 13.2)El consens social sobre la immigració també té alguna cara amable. Actualment, és un lloc comú apel·lar a la necessitat d’augmentar l’ajuda al desenvolupament per frenar futures migracions. Nombrosos articulistes han parlat d’ajudar econòmicament Àfrica “per pur egoisme”. Un exemple d’aquest ampli consens el podem trobar en una editorial de La Vanguardia, diari que mai s’ha destacat per les seves inquietuds solidàries: “La UE debería plantearse seriamente la puesta en marcha de un gran Plan Marshall para el continente africano con objeto de incrementar sus niveles de desarrollo, dar trabajo a sus jóvenes y frenar con ello la atracción que ejerce Europa” (La UE y los cayucos, 29/05/06).
El govern Zapatero, sempre tant hàbil en política d’imatge, ha reaccionat ràpidament amb l’aprovació de l’anomenat Plan África. Amb aquest pla, es pretén triplicar l’ajuda destinada al continent africà fins a arribar als 400 milions d’euros. No cal ser cap radical d’extrema esquerra per considerar que aquesta xifra continua sent ridícula: “(...) las cantidades de las que se parte son tan pequeñas que la comparación sólo sirve para poner en suerte la cicatería de los gobiernos Aznar en su atención a ese continente” (Joaquín Estefanía, El País, 28/05/06). A més, el Plan África és menys innocent del que sembla. Entre els seus objectius, hi trobem el de “combatir la inmigración ilegal, el terrorismo y la criminalidad organizada”. A què ve ficar al mateix sac els immigrants i els terroristes? De què s’escandalitza el PSOE quan Ángel Acebes relaciona immigració i crim organitzat?
En tot cas, encara que el Plan África es multipliqués fins a representar una veritable esperança per a les economies dels països africans, difícilment satisfaria l’objectiu perseguit. Tal com ha explicat Blanca Sánchez Alonso, les conseqüències del creixement econòmic no implicarien, ni a curt ni a mitjà termini, una reducció dels fluxos migratoris cap a Europa, sinó tot el contrari: hi hauria més joves africans amb recursos suficients per emigrar (África en el espejo europeo, El País, 14/06/06).
Justificar l’ajuda a Àfrica pels efectes dissuasoris que podria tenir en l’emigració és un gravíssim error. És la mateixa classe d’error que es comet quan s'afirma que els immigrants són necessaris per salvar l’actual sistema de pensions. Aquesta mena d’arguments no només són falsos, sinó que parteixen de premisses políticament inacceptables. L’ajuda a països més pobres o la defensa dels drets dels immigrants no necessiten justificacions dictades per un economicisme conservador. Des de quan se li demana a la Declaració Universal dels Drets Humans que, per favor, faci alguna cosa per abaixar el preu del petroli?
Enllaços recomanats:
1) Declaració Universal dels Drets Humans
2) ¿Tienen derechos los inmigrantes? (José Martínez de Pisón)
3) Immigració i Estat del Benestar (Anna Cabré)
