Malgrat la seva transcendència, la reforma fiscal que s’està tramitant al Congrés dels Diputats no ha aconseguit atraure més atenció mediàtica que l’última reforma laboral. Totes dues han quedat injustament relegades a les siberianes pàgines d’Economia. La significació d’aquesta reforma fiscal no es limita al fet que el PSOE ha arraconat als aliats d’esquerres per encetar una col•laboració més estable amb la dreta nacionalista. Des que l’onada de privatitzacions de la passada dècada va reduir dràsticament els ingressos patrimonials, la recaptació d’impostos suposa el 90% dels ingressos estatals. Qualsevol reforma fiscal hauria de suscitar un ampli debat públic, ja que el sistema fiscal és, a hores d’ara, el principal instrument de l’Estat per redistribuir la riquesa. En aquest sentit, es pot afirmar que la reforma fiscal PSOE-CiU és un gran escàndol per als qui es considerin honestament d’esquerres. Això sí, un escàndol rodó, sense ressò mediàtic.
El més significatiu de la reforma és que, un cop més, s’abaixen els impostos per als més rics. El govern li agrada dir que el 99’5% dels contribuents pagaran menys. El que no explica és que el 30% del cost de la reforma només beneficia al 5% més ric de la població. No és una reforma de grans canvis, sinó més aviat continuista, una reforma que consolida la tendència a fer el sistema fiscal menys equitatiu. Alguns exemples: es redueix el tipus màxim de l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques (IRPF) del 45% al 43%; l’impost de societats per a les grans empreses passa del 35% al 30%; es retoquen alguns detalls dels desgravaments per compra d’habitatge, però es manté la discriminació per als qui viuen de lloguer. Un canvi especialment vergonyant és l’establiment, en contra de les promeses electorals del PSOE, d’un tipus únic del 18% per a les rendes del capital. Això significa que les plusvàlues de milions d’euros i les modestes llibretes d’estalvi tributen al mateix tipus. Amb aquesta reforma es consagra l’impost dual, és a dir, la diferenciació entre les rendes del treball (que tributen, com a mínim, al 24%) i les rendes del capital, que reben un tracte molt més favorable (totes al 18%).
El cost d’aquestes retallades fiscals serà, pel cap baix, d’uns 4.000 milions d’euros. Davant d’això, un es podria preguntar si a l’Estat espanyol li sobren diners per invertir en polítiques socials. Cap dada avala una resposta positiva a aquest dubte. Si bé Espanya té el 89% del Producte Interior Brut (PIB) per càpita de promig de la Unió Europea dels Quinze, la seva despesa pública social per habitant és del 62% en relació a la mitjana dels mateixos països. Disset punts de diferència no és cap nimietat. Significa que tenim un nivell de riquesa similar a la resta d’UE-15, però que, en canvi, el nostre Estat del Benestar segueix sent molt més dèbil. Aquest abisme té molt a veure amb el fet que Espanya sigui el país de la UE-15 que recapta en impostos un percentatge més baix del PIB.
La reforma ha rebut l’oposició frontal dels grups d’esquerra al Congrés. Joan Puigcercós (ERC) ha tingut l’agudesa de recordar al govern que “el dret constitucional és el dret a l’habitatge, no a la seva compra”. Per la seva banda, el grup parlamentari d’IU-ICV pregunta al govern “com pensa reduir la recaptació en uns altres 4.000 milions d’euros sense posar en perill les polítiques socials que cobreixen les necessitats bàsiques dels ciutadans- ensenyament, sanitat o habitatge”. Si mirem les reformes anteriors, podem fer una predicció poc arriscada: probablement s’incrementaran els impostos indirectes sobre el consum, aquells que paguen igual tots els ciutadans i ciutadanes, amb independència del seu nivell de renda. En la mateixa línia de denúncia que l’esquerra parlamentària, l’organització social ATTAC-Espanya creu que “el resultat del Projecte de Llei en tramitació serà, de ben segur, una societat més desigual, amb menys serveis públics i menys cohesionada”.
El govern Zapatero s’ha retratat definitivament. Es diu d’esquerres, però fa una reforma fiscal en què beneficia les rendes del capital i els contribuents amb majors ingressos. Aprova lleis que amplien els drets civils, però, a l’hora de la veritat, pacta amb la dreta nacionalista una intensificació de la desigualtat social. Aquest és un govern d’esquerra virtual, una obra mestra de màrqueting polític al servei dels poderosos i indiferent als interessos de les classes populars. Un govern que sap fer funcionar el fum publicitari a la perfecció, mentre guinya un ullet tranquil·litzador a les carteres més riques del país.
Enllaços recomanats:
1) Comunicat d'Attac-Espanya en contra de la reforma fiscal
2) Proposta d'IU-ICV-EUiA
3) "Que no te confundan", díptic d'Izquierda Unida (pdf)
