sábado, agosto 19, 2006

La Lliga i el lerrouxisme

Els catalanistes de bona fe s'esgarrifen davant el que en diuen "traïció de la Lliga contra l'autonomia catalana". No hi havien comptat que el partit de la burgesia catalana, en els moments de greu perill, pogués passar-se a l'enemic. És un fet greu que no havien pogut preveure, i, no obstant, entra perfectament dintre la lògica dels fets.

En llur sorpresa dolorosa hi ha un error de perspectiva. Havien cregut que el sentiment patriòtic era l'impulsor bàsic de les activitats polítiques de tots els partits catalanistes, i ara es troben amb el fet, tràgic per a ells, que la burgesia de Catalunya pacta amb les dretes anticatalanes d'Espanya per tal de combatre les esquerres catalanes i destruir llur obra política. És veritablement una traïció el que fa la Lliga? Sota el punt de vista catalanista, sí que ho és. Però nosaltres, socialistes, no hem cregut mai en la conseqüència catalanista de la burgesia, si no és en el cas que el Poder de Catalunya estigui en les seves mans. El que hi ha, per a nosaltres, és una falta d'honestedat i de decència política que encaixa perfectament amb la moralitat especial dels homes de la Lliga.

Els que ja passem dels quaranta, recordem aquell gran moviment polític que se'n digué Solidaritat Catalana, i tenim ben present la forma deslleal com actuà la Lliga sota la direcció de Cambó. Aquell gran home que fou Nicolás Salmerón, que posà tot el seu prestigi personal i la seva paraula inimitable al servei de Catalunya, de la qual volia fer el Piamont d'Espanya, sentí la tragèdia de la traïció lliguera i es sentí ferit al fons de l'ànima. En Cambó va entendre's amb en Maura i traicionà per primera vegada les esquerres de Catalunya i d'Espanya.

L'altra gran traïció camboniana i lliguera va ésser l'any 1917, quan la famosa Assemblea de Parlamentaris. Tots recordem aquell gran moviment de ciutadania que va fer trontollar el règim monàrquic i que donà lloc a uns dies de febre política a Barcelona, el mes de juliol de l'esmentat any, que contribuí -almenys moralment- a crear el moviment revolucionari del mes següent i que reprengué de nou en un moviment de parlamentaris fora del Parlament, el mes d'octubre. I recordem també com Cambó va ésser cridat al Palau Real i com va desdir-se amb els fets, en ésser oferta a la Lliga una cartera de Ministre, de tot el que abans havia dit unes hores abans en el si de l'Assemblea de parlamentaris.

De tot plegat es dedueix que la lliga és un partit d'interessos econòmics de classe burgesa, que defensa sempre la posició que més convé a aquests interessos i que en llur defensa arriba, si les circumstàncies li porten, a la deslleialtat i a la traïció. I se'n dedueix, encara, una lliçó d'experiència per a les esquerres: la que no han de confiar mai en la Lliga i no han de pactar-hi, per tant. Resumint. El catalanisme de la lliga no és altra cosa que una bandera que cobreix uns baixos interessos inconfessables; el mateix, si fa o no fa, que el nacionalisme de dretes d'arreu del món, que no és altra cosa que un fals patriotisme que es confon sovint amb la defensa de llur patrimoni i que l'arreconen com un trast inútil quan una situació política amenaça llurs privilegis.


El cas del lerrouxisme és més greu, encara. Amb la bandera de la República radical, uns quants homes mancats d'escrúpols morals, han amagat negocis bruts i baixes concupiscències.

Jo sóc dels que estan convençuts que la traïció que estan fent a la República no és una traïció d'ordre ideal, sinó d'ordre monetari. Si les esquerres haguessin deixat manar... al "Caudillo" i a la seva tropa de famèlics, el lerrouxisme no s'hauria lliurat a les dretes. Però, com que les esquerres que acabdillava l'Azaña no va avenir-se que la República es convertís en un altre Ajuntament de Barcelona en els temps famosos de la Colla de la gana, i a les dretes això no els ha fet escrúpol de cap mena...

El partit radical ja no té adob. Envaït per molts antics cacics que hi han vist un instrument de conservació de privilegis polítics i per molts rics que hi han vist una barrera contra les lleis socials de la República, els antics lerrouxistes ja no són amos en llur partit i es veuen amenaçats d'ésser-ne expulsats si no s'avenen a la deshonorable davallada que venen seguint des del famós discurs de Saragossa, i particularment d'ençà que governen. El gros de les forces del partit radical són avui elements conservadors i contrarevolucionaris.

La Lliga i el lerrouxisme estan avui units pel vincle dels interessos econòmics, més forts, a la vida social, que tota altra mena d'interessos. I la Lliga es desentén del seu catalanisme i el lerrouxisme del seu radicalisme, i actuen amb cordialitat amoral i repugnant. Els interessos materials suren pel damunt d'ideals que semblaven arrelats a les ànimes i que havien caracteritzat les propagandes polítiques dels dos partits en els anys que porten de vida.

És una lliçó eloqüent de marxisme. Que hi aprenguin els treballadors i que en treguin conseqüències pràctiques. És la llicó més eloqüent que hagin pogut aprendre a la nostra terra en el que va de segle.

Josep Coll Creixell

Extret de "Justícia Social", òrgan de la Unió Socialista de Catalunya, 9 de juny de 1934.