Benvolgut Jordi,
Em proposo contestar-te llargament per dos motius. En primer lloc, feia molt temps que no m’obsequiaven amb una paraula tan gruixuda com la de “demagog”. A més, el teu breu comentari és ple de referències estimulants. Abans de seguir, però, em sembla necessari fer una observació de principis. En l’anterior article d’aquest bloc, “Esquerra Republicana i la immigració, ahir com avui?”, no hi havia cap mena d’insult ni befa cap al teu partit. Senzillament, s’hi criticava obertament un dels seus aspectes programàtics, alhora que se citaven antecedents històrics escassament coneguts. Jo entenc ERC com un partit d’esquerres i republicà, un partit amic i aliat, i per tant, un partit digne de ser criticat amb l’ànim legítim d’influir-lo. Un partit amb els militants del qual es pot polemitzar educadament sense por a rebre un insult per resposta.
Passo a comentar les teves crítiques amb un cert ordre.
Em dius demagog. Em costa de creure el que llegeixo. Confós, consulto el Diccionari de l’Enciclopèdia per comprovar si el meu escrit pot encaixar aquesta fulminant acusació. La definició no històrica de demagògia diu així: “Política fonamentada en la utilització de mètodes emotius i irracionals per a estimular el sentiment dels governats cap a l’acceptació de programes d’acció impracticables i fal·laciosos que miren només de mantenir situacions de privilegi”. Al meu parer, és més encertat qualificar de demagògics aquells discursos polítics que alimenten la por al fenomen migratori. Sense anar més lluny, les declaracions de Joan Puigcercós de diumenge passat, en les quals afirmava que l’esquerra “ha de ser responsable i dir que hi ha un límit d’acollida”. Aquest dimecres Puigcercós ha anat més enllà i ha demanat l’inici d’un debat que inclogui, com a primer punt, la determinació de quants immigrants pot absorbir Catalunya “sense posar en qüestió les bases de l’Estat del benestar”. (Vegeu “Puigcercós reclama que Cataluña decida cuántos inmigrantes puede absorver”, El Pais, 23/08/06). Un debat per fixar un nombre acceptable d’immigrants és un debat pervers que ja d’entrada estigmatitza els immigrants com una amenaça a l’Estat del benestar i ens pretén fer creure que hi podem posar aturador. Un debat, si m’ho permets, un pèl demagògic.
Cito les teves paraules: “Primer, dir que una carta de drets i deures que exigeixi el coneixament del català i les institucions catalanes em sembla obvi (…) i si fem cas a l'estatut de Mas i ZP celebrat per Sauramayol doncs el català és un deure coneixe'l.” En efecte, l’Estatut parla sobre el dret i el deure de conèixer les dues llengües oficials, així com de la resta de drets i deures per a tots els ciutadans de Catalunya. Llavors, per què una carta de drets i deures especial per als immigrants? Si som honestos, haurem d’acceptar que aquest tipus de propostes vénen a reforçar l’apartat de deures i no el de drets. Fan que veiem els immigrants com a elements sospitosos d’incomplir deures. Justifiquen els prejudicis. Per què no ens limitem a aplicar als nouvinguts el mateix marc jurídic que a la resta de ciutadans? Si no lluitem enèrgicament per la igualtat de drets, caminarem sense remei cap a l’orwellià “Tots som iguals, però n’hi ha que són més iguals que altres".
Els teus apunts històrics em semblen interessants: “També podríem treure l'Stalin i a Nin i al PSUC per aquí al mig, jo crec que no, però veient el post...” No sé si amb això insinues que la història no ha de funcionar com un ventilador de misèries i vergonyes entre partits d’esquerra. Hi ha qui denuncia l’existència d’un pacte tàcit entre la majoria d’historiadors catalans per silenciar alguns dels aspectes més desagradables de les esquerres catalanes, una mena d’historiografia frontpopulista. No sé fins a quin punt aquesta pràctica és real ni convenient. Tinc la impressió, però, que les misèries del PSUC són molt més conegudes que la de la resta de formacions antifeixistes. En tot cas, "treure l’Stalin" en el debat sobre la immigració no deixa de ser una mica forçat. No ho és, en canvi, parlar del paper del diari republicà L’Opinió i de la Unió Socialista de Catalunya (USC). M’acuses de demagògia per citar aquest diari, “periòdic socialitzant que apostava pels pacte entre la USC i l'Esquerra... així que la USC era antiimmigrants?” Tampoc entenc aquesta crítica. Citar L’Opinió em va semblar una bona manera per exemplificar el problema històric entre ERC i la immigració. Em sembla més just que no pas citar un Dencàs o qualsevol macianista d’Estat Català. Demostra que aquest problema no té una relació directa amb el nacionalisme, ja que, fins i tot entre aquells que defensaven un hispanisme d’esquerres, no hi havia manies per demanar l’expulsió d’immigrants en temps de crisi econòmica.
I, pel que fa a la USC, crec que es pot assegurar que, almenys en aquella època, també tenia una política reaccionària respecte a la immigració, però no pas perquè els de L’Opinió apostessin per pactar amb ells. Com bé deus saber, la USC va participar en el primer govern de la Generalitat republicana. Manuel Serra i Moret exercia de conseller d’Economia i Treball, des d’on es van dur a terme repatriacions d’immigrants indesitjats (Vegeu Ricard Alcaraz, “La Unió Socialista de Catalunya (1923-1936)”, pàg. 89, Edicions de la Magrana, 1987). Això no treu que, mentre el PSUC de l’antifranquisme s’esforçava per sumar els nouvinguts a la lluita per la recuperació de l’autogovern a Catalunya, l’ERC d’Heribert Barrera mantenia postures receloses cap a la immigració. A diferència d’ERC, no crec que es pugui afirmar que el PSUC té una llarga història d’actituds negatives respecte a la qüestió migratòria.
Per acabar, m’agradaria fer un apunt sobre el context polític actual. Malauradament, sembla que la temptació lerrouxista torna a aparèixer amb força a Catalunya. No em refereixo tant al partidet de Ciutadans-Partit de la Ciutadania com a alguns sectors del PSC i simpatitzants, aquest cop organitzats en l’anomenada Plataforma President Montilla. La figura més destacada d’aquest grup, López Bulla, ha fet una sèrie de declaracions que semblen robades a Boadella i companyia, de l’estil “somos un grupo de personas con el denominador común de que el nacionalismo violenta nuestro carácter”. Davant l’amenaça neolerrouxista, Esquerra Republicana té l’obligació de tenir un discurs sobre la immigració netament diferenciat del nacionalisme conservador de CiU i clarament a l’esquerra del PSC. Una posició semblant a la que va mantenir, per exemple, respecte a la reforma fiscal. En comptes de parlar sobre si “tenim un límit d’acollida”, ERC hauria de posar l’èmfasi en la igualtat de drets i en la fraternitat republicana. Hauria de demostrar que és posible un nacionalisme d’esquerres que critiqui les nefastes polítiques de tancament de fronteres. Hauria de fer callar, en definitiva, aquells que volen fer-nos creure que tot nacionalisme és, en essència, reaccionari i que, per extensió, l’experiència del govern catalanista i d’esquerres era un producte antinatura destinat al més estrepitós dels fracassos.
Rep una salutació fraternal,
Andreu Espasa
Enllaç recomanat:
1) Bloc de Jordi Casals i Prat
