I Hitler també va guanyar les eleccions...

L’historiador Joan B. Culla ha publicat avui a El País un article sobre els recents enfrontaments entre palestins, en què es queixava de la desigual atenció mediàtica que reben les víctimes palestines en funció de la identitat del botxí. Segons l’autor, les atrocitats de l’Exèrcit israelià contra els palestins estarien sobredimensionades per culpa d’uns mitjans de comunicació poc imparcials, tristament encegats per una irremeiable aversió a Washington i Tel Aviv. Culla també aprofita per donar suport a les últimes decisions del president palestí Mahmoud Abbas, justificables, al seu parer, per l’essència totalitària dels islamistes de Hamás, a qui no dubta de comparar amb Hitler. Malgrat el merescut renom de Joan B. Culla, cap d’aquestes dues tesis resisteix la prova d’una honesta confrontació amb la realitat. Ni els grans mitjans de comunicació són tendenciosament antiisraelians, ni Hitler va arribar el poder perquè hagués guanyat “netament en les urnes”.

En primer lloc, és evident que la identitat de les víctimes en el conflicte d’Orient Mitjà té una gran rellevància a l’hora d’acaparar espai informatiu, molt més que no pas la identitat del botxí. Un mort palestí, per exemple, mai no rep el mateix tractament que un mort israelià. Ahir mateix, La Vanguardia publicava una llarga crònica d’Henrique Cymerman sobre la malaltissa influència de la violència en els nens palestins. Fora dels titulars i quasi a tall d’anècdota, a la mateixa pàgina del diari es parlava de quatre morts palestins en una incursió de l’Exèrcit israelià a Gaza.

En segon lloc, tal com ens recordava no fa gaire el filòsof Antoni Domènech, la llegenda segons la qual Hitler va arribar al poder perquè va guanyar les eleccions no és més que això, una llegenda. Forjada durant la Guerra Freda i usada manta vegades per amenaçar governs democràtics, la cantarella de Hitler com a “monstre de les urnes” és un recurs fàcil i indocumentat dels qui desconfien en l’essència de la democràcia. Hitler va ser proclamat canceller pel president Hindenburg el gener de 1933, en una maniobra que la majoria d’especialistes coincideixen a qualificar de “cop d’Estat tècnic”. Per fer-ho, el vell mariscal es va recolzar en una interpretació abusiva de l’article 48 de la Constitució de Weimar. Certament, el partit nazi era el partit amb més diputats al Reichstag, però ni sumava més que comunistes i socialistes junts (els quals superaven els nazis en més d’un milió de vots i en vint-i-cinc diputats), ni era capaç de construir una majoria parlamentària estable. Hamás, per contra, va guanyar les eleccions democràtiques per majoria absoluta i, lluny d’instaurar una dictadura, va impulsar la formació d’un govern d’unitat nacional amb un suport parlamentari que representava més del 90% dels diputats palestins.

Lamentablement, la Unió Europea no s’ha decidit a aixecar el bloqueig econòmic contra els palestins fins que Abbas ha imposat un “govern colpista”, tal com l’ha definit el prestigiós periodista Robert Fisk. I, malgrat tot, encara hi ha qui gosa donar lliçons de democràcia a base d’analogies històriques insostenibles, mentre exigeix una impossible equidistància a uns periodistes que només s’haurien de preocupar per informar amb equanimitat.

Versió per imprimir (en pdf)

Enllaços recomanats:

1) Quién mata, quién muere, per Joan B. Culla
2) ¿Qué haremos con los palestinos? per Robert Fisk
3) "El ejército israelí hace su primera incursión en Gaza desde la toma del poder por Hamás", La Vanguardia, 21/06/07
4) Entrevista a Antoni Domènech
5) Resultats de les últimes eleccions lliures a la República de Weimar abans de l’arribada de Hitler al poder

Hèctor López Bofill versus Els Altres Andalusos

Fa poc vaig presenciar una colpidora polèmica entre els blocs d'Hèctor López Bofill i de l'associació Els Altres Andalusos, en què aquests darrers havien de recordar al reputat articulista quin era el consens nacional sobre catalanitat i ciutadania. Per increïble que sembli, López Bofill no considera catalans tots els qui estan censats com a tals. No hi ha altra manera d'entendre una afirmació com la següent, en què l'autor de Neopàtria ens alerta del “greu conflicte cultural que suposa tenir un gruix de població espanyola que porta dècades instal·lada a Catalunya i que ha estat incapaç d’integrar-se en el país” (les cursives són meves).

La part central del seu article està dedicada a criticar les propostes actuals de CiU en matèria d'immigració: el famós carnet per punts, és a dir, la possibilitat de retirar prestacions socials no bàsiques per a aquells immigrants extracomunitaris que siguin incapaços de superar un examen de “catalanitat”. El que més sembla indignar a aquest professor de Dret Constitucional no és, però, la inhumanitat de condicionar certs drets socials en funció del domini d'inversemblants combinacions pronominals, sinó la presumpta manca de “gosadia” amb què, comparativament, els governs de CiU van tractar els catalans nascuts en altres parts d'Espanya.

La resposta d'Els Altres Andalusos és poc més que un recordatori elemental de l'escàndol que aquestes afirmacions haurien de provocar en l'ànim de qualsevol demòcrata català. En comptes d'això, la majoria de reaccions que han manifestat els lectors del portal independentista en què s'allotgen tots dos blocs són veritablement esgarrifadores. Amb dos exemples n'hi haurà prou. Un tal Josep Maria de Sant Cugat deixa anar que “La gent busca viure, és cert, i tenen tot el dret. Però si són invasors d'una altra cultura es converteixen en enemics.” El Jaume de no-se-sap-on aprofundeix en la mateixa línia: “En aquest país, a dia d'avui, encara queda malament dir el que molts pensem però ningú s'atreveix a dir. La majoria d'immigrants espanyols no han volgut integrar-se i han exercit de colonitzadors.” En Jaume fa, doncs, una aposta arriscada per trencar un silenci que ell jutja covard. Protegit rere un teclat i signant amb nom de pila, s'alça en contra d'aquells malèfics colons espanyols que s'atrinxeren a traïció en les fortaleses obreres de la perifèria.

Sortosament, el nacionalisme comunitarista català de Bofill i companyia només constitueix, ara per ara, una fracció minoritària dins Esquerra Republicana de Catalunya. Tot i així, els dirigents del partit republicà farien bé d'estar alerta davant de qualsevol provocació que, vingui d'on vingui, pretengui encasellar els ciutadans de Catalunya amb categories etnicoculturalistes, que, com bé recorden Els Altres Andalusos, ens retrotrauen “als més obscurs debats eugènics de l'Europa dels anys trenta.” Malauradament, les ganes d'atiar el foc d'un fantasiós enfrontament comunitari no només s'escupen en els bufonescos discursos d'Albert Rivera.

Enllaços recomanats:

1) El gheto espanyol, per Hèctor López Bofill
2) El ghetto del Sr. Bofill, per Els Altres Andalusos