L'enveja de Che Guevara

FORJAR NUESTRO PAÍS.
El pensamiento de izquierdas en los Estados Unidos del siglo XX
Richard Rorty
176 pàg
Paidós

Segons el filòsof pragmatista Richard Rorty (1931-2007), als Estats Units les classes socials corren el risc d’esdevenir una relíquia històrica. A diferència d’altres enterraments precipitats, la seva anàlisi no pretén desarmar conceptualment l’esquerra obrerista. Per contra, Rorty ens alerta de l’inquietant ressorgiment de castes heriditàries. En efecte, parlar de classes socials només té sentit si les regles del joc estan inspirades en els ideals de la meritocràcia i la igualtat d’oportunitats. El desmantellament de l’Estat del Benestar agreuja inevitablement les injustícies provocades per l’atzar del bressol. Si el 1979 els joves nord-americans situats en el 25% més alt de l’escala social tenien quatre vegades més possibilitats de fer una carrera universitària que la resta, actualment aquesta proporció ha augmentat fins a deu vegades més. L’American Dream agonitza i, lamentablement, la dreta populista sembla més hàbil que ningú a l’hora d’explotar políticament el ressentiment que provoca l’extinció de tal somni.

Forjar nuestro país pretén ser una aportació provocativa al necessari debat sobre el perquè de tanta derrota acumulada. L’autor fa un repàs a la història de l’esquerra nord-americana del segle XX i assenyala la dècada dels seixanta com un període de ruptura entre la Vella i la Nova Esquerra. Entre els mèrits de la Nova Esquerra, destaca la seva decisiva contribució a la fi de la Guerra del Vietnam, així com la disminució del sadisme simbòlic contra les minories (allò que el pensament conservador pretén ridiculitzar amb l’etiqueta del “políticament correcte”).

El problema ve després, quan, passada l’eufòria revolucionària dels seixanta, els intel•lectuals de la Nova Esquerra comencen a desentendre’s del món del treball. Isolats en uns campus cada cop més elitistes, decideixen lliurar-se a l’estudi preferent d’aquelles víctimes del sistema que portin un estigma inesborrable, ja sigui de gènere o de raça. L’economia perd interès per als acadèmics radicals. Qüestions com el repartiment de la riquesa o les vinculacions entre teoria social i pràctica política són totalment desateses. Quaranta anys més tard, el resultat d’aquesta negligència és una esquerra impotent i atomitzada, en una nació que ha assolit els índexs de desigualtats socials més grans entre tots els països rics.

Què cal fer?

Rorty proposa dues mesures urgents. En primer lloc, demana a l’esquerra acadèmica postmoderna que deixi de racionalitzar la desesperança i comenci a proposar programes d’acció pràctica destinats a la millora concreta de les condicions de vida dels més desafavorits. En segon lloc, situa la necessitat de recuperar l’orgull nacional en la millor tradició de Walt Whitman i Herbert Croly. Certament, atès el seu origen il•lustrat, la identitat nord-americana pot centrar-se fàcilment en elements ideològics progressistes lliures de qualsevol etnicisme o mite històric premodern. Amb totes les contradiccions tràgiques que es vulgui, el nord-americanisme pot ser molt útil per a l’esquerra, sempre que aquesta sigui capaç d’imposar la justícia social com a meta nacional, en comptes de l’individualisme decimonònic. Considerar els Estats Units una nació intrínsecament conservadora és un luxe derrotista imperdonable, sobretot si tenim en compte l’elevat grau d’orgull nacional entre la seva classe treballadora. Per reunificar el moviment obrer i l’esquerra intel•lectual, Rorty també formula una proposa molt concreta: seguir una estratègia a l'estil del vell cartisme britànic, és a dir, una llista bàsica de reivindicacions, interminablement reimpresa i que hauria de conèixer tothom, des del professor esquerranós fins a la mexicana que li neteja els wàters.

Malgrat l’anticomunisme desvergonyit de l’autor, Forjar nuestro país no deixa de ser un llibre breu i ple de pensaments inspiradors. És útil per a l’esquerra nord-americana, però també per a nosaltres, a qui tampoc no ens està permesa ni la desesperança ni el desinterès sobre el seu futur. O com deia Che Guevara: "Us envejo. Vosaltres nord-americans sou molt afortunats. Esteu lluitant la batalla més important de totes- vosaltres viviu en el cor de la bèstia."

Vents de canvi als Estats Units

Estats Units es troba en risc de col·lapse econòmic, mentre el seu exèrcit continua penosament empantanegat a l'Iraq. El descontentament popular fa que la victòria del Partit Demòcrata a les eleccions presidencials d'enguany sigui altament probable. La incertesa és més gran a l'hora de determinar si el candidat demòcrata serà una autèntica garantia de canvi

Els centres penitenciaris dels Estats Units acullen a més de dos milions de presos, deu cops més que fa trenta anys. Quaranta-sis milions de ciutadans nord-americans no tenen assegurada cap assistència mèdica, ni pública ni privada. Dotze milions de treballadors immigrats malviuen sense papers ni esperança d'aconseguir-ne. La revolució conservadora iniciada per Richard Nixon a principis dels setanta ha fet miques gran part del contracte social. Les classes populars als Estats Units viuen en una situació cada cop més difícil i insegura, desmoralitzades pels efectes de la desindustrialització i l'amenaça de la presó.

El regnat de George W. Bush ha accentuat les contradiccions d'un sistema potencialment explosiu. El creixement de les desigualtats socials s'ha agreujat. S'acumulen els indicis d'una catàstrofe econòmica per a la qual l'economia política del militarisme no té resposta. Totes les enquestes revelen que hi ha àmplies majories de nord-americans que consideren la guerra d'Iraq un gran error i volen retirar les tropes sense gaire miraments. Més significatius encara són els resultats d'una enquesta recent de Democracy Coros, on s'assenyala que l'afirmació preferida entre els votants descontents per explicar tots els mals del país és la següent: "La gran empresa aconsegueix tot el que vol a Washington".

Reforma o col·lapse

"És hora d'afrontar el fet que la creixent desigualtat es deu als enormes beneficis d'una estreta oligarquia" afirma Paul Krugman, economista liberal i habitual col·laborador de The New York Times. Amb aquest panorama, qualsevol candidat del Partit Demòcrata serà capaç de derrotar els republicans sense gaire esforç. Ara bé, la victòria estarà realment assegurada si el guanyador de les eleccions primàries del partit és un candidat que personifiqui una clara voluntat de ruptura. Un candidat capaç d'aglutinar la classe treballadora i la classe mitjana al voltant d'un programa de reforma social que eviti el col·lapse econòmic i rebutgi els compromisos amb les indústries militar, farmacèutica i financera, que actualment governen el país.

Entre els candidats demòcrates amb possibilitats de ser escollits, John Edwards és probablement el qui ha apostat de manera decidida per canalitzar l'onada de descontentament i frustració que reflecteixen totes les enquestes. Mentre Hillary Clinton representa clarament la dreta del Partit Demòcrata, les calculades ambigüitats de Barack Obama fan sospitar una eventual claudicació davant els interessos de les grans empreses. Per contra, Edwards ha aconseguit el suport de nombrosos sindicalistes, ha promès enfrontar-se a les grans empreses i ha declarat que la política exterior nord-americana hauria de centrar-se en el respecte als drets humans. Els comentaristes dels grans mitjans de comunicació no han trigat a titllar-lo de populista. Cal tenir en compte, però, que les campanyes electorals dels Estats Units cada cop estan més influïdes per l'activisme polític dels usuaris d'Internet, mitjà on Edwards gaudeix d'un gran suport.

ESQUERRA I DRETA AL COR DE L'IMPERI

Respecte als estàndards europeus, Estats Units és un país molt conservador. Una mostra d'això és l'escassa rellevància dels socialdemòcrates nord-americans. Dividits en dues organitzacions, el Socialist Party of the USA i el Democratic Socialists of America, només el segon ostenta el reconeixement de la Internacional Socialista. Des de 2006, el Senat dels Estats Units compta amb el primer senador independent que s'autodeclara socialista, Bernie Sanders, per l'estat de Vermont.

La pena de mort és una altra qüestió on es manifesten les diferències polítiques entre els Estats Units d'Amèrica i la Unió Europea. Molts analistes van atribuir l'èxit electoral de Bill Clinton el 1992 a les posicions presumptament "moderades" o "centristes" que l'aleshores governador d'Arkansas mantenia en qüestions de llei i ordre. En plena campanya electoral, Bill Clinton va fer un parèntesi per tornar a Arkansas i aprovar l'execució d'un pres negre i deficient mental. Actualment, cap candidat demòcrata amb possibilitats d'èxit qüestiona la pena capital.