El Mount Rushmore i el marquès de Comillas

El Mount Rushmore és un monument conegut arreu del món, especialment des que Alfred Hitchcock hi rodà una mítica escena a North By Northwest (1959). Els rostres de quatre presidents nord-americans, esculpits sobre granit i de 18 metres de llargària, commemoren els 150 primers anys d'història dels Estats Units. Tal com explica Bernard-Henri Lévy a American Vertigo (Ariel, 2007), és molt probable que la majoria de visitants ignorin dos aspectes que enfosqueixen la història del celebèrrim monument.

En primer lloc, l'afiliació política de l'arquitecte, Gutzon Borglum. Membre eminent del Ku Klux Klan, Borglum va deixar a mitges un projecte memorialístic molt similar als afores d'Atlanta, dedicat a tres protagonistes de la Guerra Civil nord-americana. En aquest cas, però, els homenatjats eren herois del Sud esclavista. L'altre aspecte fosc és l'enclavament. El Mount Rushmore és al bell mig de Black Hills, un lloc sagrat per als indis de la nació lakota, que els va ser expropiat malgrat l'existència del Tractat de Fort Laramie (1868), que garantia la sobirania lakota sobre el territori a perpetuïtat.

La història del Mount Rushmore posa de relleu, un cop més, el paper històric del racisme als Estats Units. Com és sabut, el racisme fou la principal arma ideològica de les classes dominants nord-americanes a l'hora de construir un pròsper imperi continental. A més d'exterminar els indis, el racisme també va permetre esclavitzar els negres, arrabassar territoris als mexicans i mantenir permanentment dividida la classe treballadora.

És interessant que justament una escultura memorialística evidenciï el racisme amagat sota la retòrica dels ideals il·lustrats nord-americans. Tota política preocupada per la construcció d'una autèntica memòria democràtica ha d'incloure el reconeixement urgent dels crims racistes de cada nació. En aquest sentit, sembla que alguna cosa es mou darrerament. Des de febrer de 2007, l'Estat de Virgínia s'ha convertit en el primer Estat de la Unió que ha demanat disculpes per l'esclavitud. És un gest insuficient, però útil. El penediment públic i oficial pot ser un primer pas en vistes a eventuals mesures de reparació simbòlica i material.

A Catalunya ens queda pendent l'exercici d'aprofundir en la història del racisme català i reconèixer-hi la pròpia barbàrie. L'exemple més lacerant té a veure amb la destacada participació d'empresaris catalans en el tràfic d'esclaus africans cap a Amèrica. És per això que, des de fa anys, Esquerra Unida i Alternativa de Barcelona reclama el canvi de nom de la plaça Antonio López, marquès de Comillas, així com la retirada del monument erigit a la memòria d'aquest famós negrer. Més enllà de la política de símbols, sembla evident que també caldria exigir recompenses econòmiques per a aquells països africans que haguessin estat víctimes preferencials dels esclavistes catalans.

En comptes d'iniciar aquesta necessària tasca de regeneració democràtica, el PSOE fa passos en la direcció contrària. L'últim episodi -l'aprovació de la Directiva de la Vergonya al Parlament Europeu- fins i tot està creant problemes diplomàtics entre Espanya i nombrosos països llatinoamericans. No podia ser d'altra manera, ja que la política d'immigració del govern espanyol, irrespectuosa amb els drets humans més elementals, està animada per un esperit colonialista pútrid i obcecat.

Enllaç recomanat:

1) Els catalans en el tràfic d'esclaus, per Pelai Pagès (pàg. 25-28)

L'exemple militant

En el número de maig de la revista Avant, Miquel Caminal publicava un article molt suggeridor sobre les causes del declivi electoral de l'esquerra transformadora. Titulat "La crisi permanent de l'esquerra" i ple de tesis interessants, Caminal gosava tocar una de les qüestions més delicades en la vida interna dels partits:

"Fa temps que la convivència entre els que cobren per dedicar-se a la política i els que no cobren, ni aspiren a ser professionals de la política, és entre complicada i impossible. Això no és nou ni a ICV ni a IU, ni a EUiA, ni a qualsevol altra organització d’esquerres."

Certament, la necessitat d'alliberar alguns militants per tal de garantir el funcionament diari d'una organització pot provocar, a la llarga, algunes situacions incòmodes. Sembla que la fórmula ideal passaria, entre altres coses, per la consciència que tot treball polític remunerat hauria de ser, per principi, limitat en el temps. De totes maneres, aquesta condició no deixa de ser difícil d'aplicar, sobretot per a aquells que no tenen un coixí on caure morts un cop abandonen la dedicació professional de la política. Tal com ens recorda Juan-Ramón Capella en el seu últim llibre, Entrada en la barbarie (Trotta, 2007), els polítics professionals dels partits de dretes ho tenen molt fàcil a l'hora d'entrar i sortir del camp polític, mentre que:

"el personal político de los grupos que pugnan por cambiar el sistema se recluta esencialmente en los ámbitos del voluntariado -sindical, político o cívico-, y, por tanto, para este personal tomar la decisión de profesionalizarse temporalmente en el campo político es una opción muy difícil, y más difícil la opción de salir de él para volver al trabajo más o menos precario o al paro."

La preocupació per les possibles tensions entre professionals i voluntaris no es limita als partits polítics. Els moviments socials s'enfronten a dilemes similars. El món de les ONG, per exemple, és conegut pel fet d'estar saturat de solidaris professionals. Tot i així, les reflexions crítiques de Caminal i Capella semblen obviar una dada fonamental. Entre els militants alliberats, tant als partits com als moviments socials, no escassegen els companys que fan una feina d'una gran vàlua, capaç de despertar l'admiració i l'activisme dels militants voluntaris.

La Fundació Pere Ardiaca n'és un bon exemple. Els companys que hi treballen pertanyen a la classe de militant alliberat que no desperta cap recel entre els voluntaris. La seva no és, en absolut, una posició de privilegi, ja que treballen més enllà del que és raonable. S'autoexploten. No només són conscients de la temporalitat de la seva condició d'alliberats, sinó que s'esforcen a tenir una relació intensa i de servei amb els militants voluntaris per tal de fer-los participar i deixar-los decidir. Són capaços d'organitzar el seu entorn i de fer-lo créixer. Reciclen antics militants desubicats i en creen de nous. Són pacients. Malgrat l'enorme volum d'informació que manegen, tenen una habilitat tan rara com valuosa: escolten els altres i accepten de grat les discussions franques i directes. És per això que us animo a donar suport a la campanya de recaptació de fons per a la Fundació Pere Ardiaca. El lema de la campanya és encertat i realista, fidel a l'actitud de la Fundació cap als seus socis: "Et necessitem. Podem ser-te útils."

Enllaç recomanat:

1) La crisi permanent de l'esquerra, per Miquel Caminal (Avant)