L’historiador Joan B. Culla ha publicat avui a El País un article sobre els recents enfrontaments entre palestins, en què es queixava de la desigual atenció mediàtica que reben les víctimes palestines en funció de la identitat del botxí. Segons l’autor, les atrocitats de l’Exèrcit israelià contra els palestins estarien sobredimensionades per culpa d’uns mitjans de comunicació poc imparcials, tristament encegats per una irremeiable aversió a Washington i Tel Aviv. Culla també aprofita per donar suport a les últimes decisions del president palestí Mahmoud Abbas, justificables, al seu parer, per l’essència totalitària dels islamistes de Hamás, a qui no dubta de comparar amb Hitler. Malgrat el merescut renom de Joan B. Culla, cap d’aquestes dues tesis resisteix la prova d’una honesta confrontació amb la realitat. Ni els grans mitjans de comunicació són tendenciosament antiisraelians, ni Hitler va arribar el poder perquè hagués guanyat “netament en les urnes”.
En primer lloc, és evident que la identitat de les víctimes en el conflicte d’Orient Mitjà té una gran rellevància a l’hora d’acaparar espai informatiu, molt més que no pas la identitat del botxí. Un mort palestí, per exemple, mai no rep el mateix tractament que un mort israelià. Ahir mateix, La Vanguardia publicava una llarga crònica d’Henrique Cymerman sobre la malaltissa influència de la violència en els nens palestins. Fora dels titulars i quasi a tall d’anècdota, a la mateixa pàgina del diari es parlava de quatre morts palestins en una incursió de l’Exèrcit israelià a Gaza.
En segon lloc, tal com ens recordava no fa gaire el filòsof Antoni Domènech, la llegenda segons la qual Hitler va arribar al poder perquè va guanyar les eleccions no és més que això, una llegenda. Forjada durant la Guerra Freda i usada manta vegades per amenaçar governs democràtics, la cantarella de Hitler com a “monstre de les urnes” és un recurs fàcil i indocumentat dels qui desconfien en l’essència de la democràcia. Hitler va ser proclamat canceller pel president Hindenburg el gener de 1933, en una maniobra que la majoria d’especialistes coincideixen a qualificar de “cop d’Estat tècnic”. Per fer-ho, el vell mariscal es va recolzar en una interpretació abusiva de l’article 48 de la Constitució de Weimar. Certament, el partit nazi era el partit amb més diputats al Reichstag, però ni sumava més que comunistes i socialistes junts (els quals superaven els nazis en més d’un milió de vots i en vint-i-cinc diputats), ni era capaç de construir una majoria parlamentària estable. Hamás, per contra, va guanyar les eleccions democràtiques per majoria absoluta i, lluny d’instaurar una dictadura, va impulsar la formació d’un govern d’unitat nacional amb un suport parlamentari que representava més del 90% dels diputats palestins.
Lamentablement, la Unió Europea no s’ha decidit a aixecar el bloqueig econòmic contra els palestins fins que Abbas ha imposat un “govern colpista”, tal com l’ha definit el prestigiós periodista Robert Fisk. I, malgrat tot, encara hi ha qui gosa donar lliçons de democràcia a base d’analogies històriques insostenibles, mentre exigeix una impossible equidistància a uns periodistes que només s’haurien de preocupar per informar amb equanimitat.
Enllaços recomanats:
1) Quién mata, quién muere, per Joan B. Culla
2) ¿Qué haremos con los palestinos? per Robert Fisk
3) "El ejército israelí hace su primera incursión en Gaza desde la toma del poder por Hamás", La Vanguardia, 21/06/07
4) Entrevista a Antoni Domènech
5) Resultats de les últimes eleccions lliures a la República de Weimar abans de l’arribada de Hitler al poder
En primer lloc, és evident que la identitat de les víctimes en el conflicte d’Orient Mitjà té una gran rellevància a l’hora d’acaparar espai informatiu, molt més que no pas la identitat del botxí. Un mort palestí, per exemple, mai no rep el mateix tractament que un mort israelià. Ahir mateix, La Vanguardia publicava una llarga crònica d’Henrique Cymerman sobre la malaltissa influència de la violència en els nens palestins. Fora dels titulars i quasi a tall d’anècdota, a la mateixa pàgina del diari es parlava de quatre morts palestins en una incursió de l’Exèrcit israelià a Gaza.
En segon lloc, tal com ens recordava no fa gaire el filòsof Antoni Domènech, la llegenda segons la qual Hitler va arribar al poder perquè va guanyar les eleccions no és més que això, una llegenda. Forjada durant la Guerra Freda i usada manta vegades per amenaçar governs democràtics, la cantarella de Hitler com a “monstre de les urnes” és un recurs fàcil i indocumentat dels qui desconfien en l’essència de la democràcia. Hitler va ser proclamat canceller pel president Hindenburg el gener de 1933, en una maniobra que la majoria d’especialistes coincideixen a qualificar de “cop d’Estat tècnic”. Per fer-ho, el vell mariscal es va recolzar en una interpretació abusiva de l’article 48 de la Constitució de Weimar. Certament, el partit nazi era el partit amb més diputats al Reichstag, però ni sumava més que comunistes i socialistes junts (els quals superaven els nazis en més d’un milió de vots i en vint-i-cinc diputats), ni era capaç de construir una majoria parlamentària estable. Hamás, per contra, va guanyar les eleccions democràtiques per majoria absoluta i, lluny d’instaurar una dictadura, va impulsar la formació d’un govern d’unitat nacional amb un suport parlamentari que representava més del 90% dels diputats palestins.
Lamentablement, la Unió Europea no s’ha decidit a aixecar el bloqueig econòmic contra els palestins fins que Abbas ha imposat un “govern colpista”, tal com l’ha definit el prestigiós periodista Robert Fisk. I, malgrat tot, encara hi ha qui gosa donar lliçons de democràcia a base d’analogies històriques insostenibles, mentre exigeix una impossible equidistància a uns periodistes que només s’haurien de preocupar per informar amb equanimitat.
Enllaços recomanats:
1) Quién mata, quién muere, per Joan B. Culla
2) ¿Qué haremos con los palestinos? per Robert Fisk
3) "El ejército israelí hace su primera incursión en Gaza desde la toma del poder por Hamás", La Vanguardia, 21/06/07
4) Entrevista a Antoni Domènech
5) Resultats de les últimes eleccions lliures a la República de Weimar abans de l’arribada de Hitler al poder
