Més comunisme, més democràcia

Enrique Bañuelos és una persona molt poderosa i poc coneguda. És un empresari de 41 anys que s'ha fet d'or amb el boom de l'especulació immobiliària. Té un lloc destacat a la llista de les persones més riques d'Espanya i recentment ha entrat al Top 100 de la revista Forbes, que inclou les més grans fortunes del planeta. La fortuna de Bañuelos, acumulada a través d’una fèrtil síntesi de ciment i corrupció, ocupa el número 95 d’aquest rànquing mundial. No fa gaire li van preguntar el seu parer sobre els possibles efectes negatius de la crispació política entre el Govern del PSOE i el Partit Popular. La seva resposta (breu, confiada i molt significativa) va ser la següent: "L'economia espanyola funciona amb un grau d'independència de la política important. I això és molt sa i molt positiu." Certament, la butxaca de Bañuelos no es veu amenaçada pel bipartidisme imperfecte de l’actual sistema polític espanyol. De fet, seria interessantíssim saber quants milions s’ha estalviat amb l’última reforma fiscal del govern Zapatero, aprovada amb l’inestimable suport de CiU.

La resposta de Bañuelos exemplifica molt bé les tesis defensades per un excel•lent article de Miquel Caminal, professor de Ciència Política a la Universitat de Barcelona, que portava per títol "Democràcia política i dictadura econòmica" (El País, 24/01/07). Caminal denunciava que l’estructura formal del nostre sistema democràtic es troba permanentment amenaçada per la tirania de les grans empreses. Per tal d’assolir una democràcia digna d’aquest nom, caldria que la democràcia política anés acompanyada de la democràcia econòmica. És a dir, caldria invertir la situació actual, en què la predominança de l’economia sobre la política fa que els grans executius com Bañuelos es tornin polítics, mentre els polítics esdevenen gestors. O, dit més cruament, per completar la tasca democratitzadora, aquí i arreu, caldria desfer-se del capitalisme i construir el socialisme.

Què es pot fer? La resposta no està escrita enlloc, ja que cada moment històric exigeix una estratègia particular. Una bona ocasió per intentar trobar respostes a aquesta difícil pregunta la tindrem el proper dijous 31 de maig, a les 19.30 h, a l’aula 121 de l’edifici que la Universitat Pompeu Fabra té a prop de la sortida de metro de Drassanes (La Rambla, 30-32, entrada per Plaça Joaquim Xirau). Amb el títol Quin Comunisme per al S.XXI? i organitzat pel Partit dels i les Comunistes de Catalunya, podrem escoltar les intervencions de Simón Rosado, secretari d’Acció Sindical de CCOO de Catalunya, Miguel Candel, professor de Filosofia a la UB, Manuel Delgado, professor d'Antropologia de la UB i Joan Josep Nuet, senador per ICV-EUiA. L’acte serà presentat per Mercè Civit, diputada comunista al Parlament de Catalunya. La indefugible necessitat de reactualitzar el pensament comunista en el moment actual, així com la qualitat i la pluralitat dels ponents abans esmentats, fan d’aquest acte una convocatòria especialment recomanable. Des de la modesta aportació que suposa aquest post, animo la resta de la incipient “roig-esfera” a escriure alguna reflexió sobre la qüestió.

Enllaços recomanats:

"Democracia política y dictadura económica", per Miquel Caminal
Convocatòria de l'acte "Quin Comunisme per al segle XXI?"

Signa per Palestina!

Reprodueixo el manifest impulsat per diverses entitats socials catalanes en solidaritat amb la lluita del poble palestí i dels pacifistes israelians en contra de l'ocupació militar israeliana a Gaza i Cisjordània. Signeu-lo a la pàgina web de la Comunitat Palestina de Catalunya i feu-ne el màxim de difusió.

40 ANYS DE RESISTÈNCIA PALESTINA CONTRA
L'OCUPACIÓ MILITAR ISRAELIANA
60 anys de lluita contra l'apartheid a l'Estat d'Israel

Aquest any marca el 40è aniversari de l'ocupació de Gaza i Cisjordània (el juny de 1967), així com el 60è aniversari de la resolució de l'ONU referent a l'establiment de dos estats en l'antic mandat de Palestina (el novembre de 1947).

Partim d'aquestes dues efemèrides per exigir la fi immediata de l'ocupació israeliana, i l'establiment d'una pau justa i duradora entre dos estats, Israel i Palestina.

Els quaranta anys d'experiència d'ocupació han demostrat que no hi ha una solució militar al conflicte al Pròxim Orient, i que la pau és necessària per a tothom. No obstant això, el govern israelià, amb el suport de l'Administració dels Estats Units, estén els assentaments en els territoris ocupats palestins, intensifica el setge polític i econòmic del poble palestí, hi provoca la fam i practica una política de fets consumats amb l'objectiu d'impedir l'establiment d'un estat palestí independent.

Les bases per a una solució del conflicte ja han estat definides per l'Organització de les Nacions Unides i han estat acceptades pel moviment nacional palestí i els grups pacifistes israelians. Les fronteres del 4 de juny de 1967 (la Línia verda) seran les fronteres acordades entre l'Estat d'Israel i el futur Estat independent palestí, un al costat de l'altre. A Jerusalem hi haurà dues capitals –la capital d'Israel i la capital de Palestina. El Mur de l’Apartheid i totes les colònies israelianes en els territoris ocupats palestins seran desmantellades. Els drets de la població palestina refugiada seran satisfets a partir de les resolucions de l'ONU.

Els 40 anys d'ocupació, i la consegüent perpetuació del conflicte, han estès la guerra entre altres països de la zona i són una amenaça per a la pau a la regió i arreu del món.

Les persones i entitats sotasignants fem una crida als nostres governants perquè facin seu el compromís amb la cultura de la pau, expressat de manera àmplia i reiterada per la ciutadania del nostre país.

És per això que exigim les mesures següents:

-Recolzament de l'Estat espanyol i la Unió Europea al nou govern palestí d’unitat nacional i aixecament immediat del bloqueig econòmic sobre el govern palestí.

-Suspensió del comerç d'armes entre l'Estat Espanyol i l'Estat d'Israel.

-Ajuda econòmica urgent per tal de fer front a la catàstrofe humanitària que pateix la població palestina.

LA PAU ÉS POSSIBLE I NECESSÀRIA!

Entitats promotores: Plataforma Aturem la Guerra, Ateneu Barcelonès, Comunitat Palestina de Catalunya, Xarxa d'Enllaç amb Palestina, Sodepau i Fundació Pere Ardiaca.

El moviment per la pau no s'atura

Des que el PSOE va guanyar les eleccions generals i va complir la seva principal promesa electoral, el moviment per la pau s’ha desinflat i ha perdut gran part del seu impuls. Malgrat això, acudir a les manifestacions convocades per la Plataforma Aturem la Guerra encara té molt sentit. Certament, Zapatero no és Aznar, però el nou govern del PSOE segueix sent incapaç de satisfer la majoria de reivindicacions del moviment conseqüentment pacifista. Mentre Zapatero es venta de promoure una vaporosa Aliança de Civilitzacions, l’Exèrcit del Regne d’Espanya participa en l’ocupació de l’OTAN a l’Afganistan sota direcció nord-americana. La retòrica pacifista del govern es veu contínuament qüestionada pels fets. Vegeu, si no, els pressupostos per al 2007, en què les despeses militars han experimentat un augment del 8’6% respecte a l'any passat i han assolit el rècord de 8.052 milions d’euros.

Un altre motiu que molt probablement freni la protesta contra les ocupacions imperialistes és la incomprensió i el rebuig cap al mètode de lluita d’alguns dels resistents: l’atac suïcida contra objectius militars o civils. Ara bé, rebutjar les accions kamikazes no vol dir haver-se d’empassar un discurs culturalista que posi l’èmfasi en el caràcter intrínsecament violent de la religió islàmica i s’oblidi de les veritables causes dels conflictes. Com explicava el metge palestí i líder polític pacifista Mustafa Barghouti:

“Com a metges, coneixem amb quina facilitat les persones barregen causes i símptomes. La violència, l’extremisme, el fonamentalisme i els atacs suïcides són símptomes. Amb el pas del temps, les persones es desesperen cada vegada més i es tornen violentes, però les causes d’això són l’ocupació, l’opressió i la injustícia” (New Left Review, Maig-Juny 2005).

Fa uns dies també vam poder llegir unes reflexions del cèlebre historiador Eric Hobsbawm que anaven en la mateixa direcció:

“No vull parlar de religió. No vull parlar de l’islam. No vull convertir-me, de la nit al dia, en un expert en aquesta matèria com els ha passat a tants intel•lectuals occidentals. Prefereixo assenyalar que els països on aquesta fe és majoritària no han estat agressius durant els dos últims segles. El que està passant ara no es pot despatxar amb quatre tòpics sobre diferències religioses” (..) “Els suïcides no actuen necessàriament per motivacions religioses, tal com ha explicat un estudi del doctor Pope sobre els kamikazes, sinó que s’enfronten d’una manera radical a la dominació estrangera” (El País, 23/09/06).

Enllaç recomanat:

1) Plataforma Aturem la Guerra

El dret a l'habitatge, al carrer i a les urnes

En aquesta trista i ensopida precampaña que estem patint, sembla que el debat polític s’està centrant en les possibles aliances postelectorals i en el grau de compromís nacionalista del nou candidat del PSC. L’habitatge és, incomprensiblement, una qüestió poc tractada, gairebé clandestina, encara que fa pocs mesos va aparèixer un text que podia haver motivat un debat profund i necessari, un debat que reflectís la confrontació d’interessos entre els especuladors i les seves víctimes. Em refereixo al projecte de Llei del Dret a l’Habitatge, promogut per una conselleria dirigida per la coalició ICV-EUiA. Aquest projecte de llei va veure frustrada la seva tramitació parlamentària a causa del brusc final de legislatura. Per descomptat, el text no és tan ambiciós com, posem per cas, el Decret de Municipalització de la Propietat Urbana de l’11 de juny de 1937, però conté canvis importants que només poden perjudicar els especuladors. Entre altres coses, la llei augmenta el percentatge d’habitatge de propietat pública obligatori per a cada municipi. A més, amb l’objectiu de frenar la violència immobiliària, la llei obliga els propietaris a vetllar pel correcte manteniment dels edificis i els amenaça amb l’expropiació en cas de no fer-ho. També preveu penalitzacions per a aquells propietaris que mantenen desocupats pisos de manera permanent.

Potser els convocants de la manifestació del proper 30 de setembre farien bé de posicionar-se sobre aquest projecte de llei, en comptes de limitar-se a invocar l’article 47 de la Constitució Espanyola i a remarcar la seva desvinculació de qualsevol partit polític. El cert és que, encara que a vegades no ho sembli, en les eleccions de l’u de novembre es decidiran moltes més coses que el pedigrí catalanista de l’exalcalde de Cornellà.

Enllaços recomanats:

1) Projecte de llei del dret a l’habitatge
2) Assemblea Popular per un Habitatge Digne
3) El urbanismo republicano, de la reforma a la revolución (per Jordi Borja)

Una justificació inadequada

El pànic social provocat pel drama dels cayucos ha intensificat la consigna d’evitar, sigui com sigui, l’arribada de més immigrants subsaharians. A més de tancar les pròpies fronteres, ara es vigilen fronteres alienes. No només s’aplica el dubtós dret d’admissió, sinó que s’imposa als governs d’altres països la conculcació de drets humans per als seus ciutadans: “Tota persona té dret a sortir de qualsevol país, fins i tot del propi, i de retornar-hi.” (Article 13.2)

El consens social sobre la immigració també té alguna cara amable. Actualment, és un lloc comú apel·lar a la necessitat d’augmentar l’ajuda al desenvolupament per frenar futures migracions. Nombrosos articulistes han parlat d’ajudar econòmicament Àfrica “per pur egoisme”. Un exemple d’aquest ampli consens el podem trobar en una editorial de La Vanguardia, diari que mai s’ha destacat per les seves inquietuds solidàries: “La UE debería plantearse seriamente la puesta en marcha de un gran Plan Marshall para el continente africano con objeto de incrementar sus niveles de desarrollo, dar trabajo a sus jóvenes y frenar con ello la atracción que ejerce Europa” (La UE y los cayucos, 29/05/06).

El govern Zapatero, sempre tant hàbil en política d’imatge, ha reaccionat ràpidament amb l’aprovació de l’anomenat Plan África. Amb aquest pla, es pretén triplicar l’ajuda destinada al continent africà fins a arribar als 400 milions d’euros. No cal ser cap radical d’extrema esquerra per considerar que aquesta xifra continua sent ridícula: “(...) las cantidades de las que se parte son tan pequeñas que la comparación sólo sirve para poner en suerte la cicatería de los gobiernos Aznar en su atención a ese continente” (Joaquín Estefanía, El País, 28/05/06). A més, el Plan África és menys innocent del que sembla. Entre els seus objectius, hi trobem el de “combatir la inmigración ilegal, el terrorismo y la criminalidad organizada”. A què ve ficar al mateix sac els immigrants i els terroristes? De què s’escandalitza el PSOE quan Ángel Acebes relaciona immigració i crim organitzat?

En tot cas, encara que el Plan África es multipliqués fins a representar una veritable esperança per a les economies dels països africans, difícilment satisfaria l’objectiu perseguit. Tal com ha explicat Blanca Sánchez Alonso, les conseqüències del creixement econòmic no implicarien, ni a curt ni a mitjà termini, una reducció dels fluxos migratoris cap a Europa, sinó tot el contrari: hi hauria més joves africans amb recursos suficients per emigrar (África en el espejo europeo, El País, 14/06/06).

Justificar l’ajuda a Àfrica pels efectes dissuasoris que podria tenir en l’emigració és un gravíssim error. És la mateixa classe d’error que es comet quan s'afirma que els immigrants són necessaris per salvar l’actual sistema de pensions. Aquesta mena d’arguments no només són falsos, sinó que parteixen de premisses políticament inacceptables. L’ajuda a països més pobres o la defensa dels drets dels immigrants no necessiten justificacions dictades per un economicisme conservador. Des de quan se li demana a la Declaració Universal dels Drets Humans que, per favor, faci alguna cosa per abaixar el preu del petroli?

Enllaços recomanats:

1) Declaració Universal dels Drets Humans
2) ¿Tienen derechos los inmigrantes? (José Martínez de Pisón)
3) Immigració i Estat del Benestar (Anna Cabré)

La reforma fiscal i l’esquerra virtual

Malgrat la seva transcendència, la reforma fiscal que s’està tramitant al Congrés dels Diputats no ha aconseguit atraure més atenció mediàtica que l’última reforma laboral. Totes dues han quedat injustament relegades a les siberianes pàgines d’Economia. La significació d’aquesta reforma fiscal no es limita al fet que el PSOE ha arraconat als aliats d’esquerres per encetar una col•laboració més estable amb la dreta nacionalista. Des que l’onada de privatitzacions de la passada dècada va reduir dràsticament els ingressos patrimonials, la recaptació d’impostos suposa el 90% dels ingressos estatals. Qualsevol reforma fiscal hauria de suscitar un ampli debat públic, ja que el sistema fiscal és, a hores d’ara, el principal instrument de l’Estat per redistribuir la riquesa. En aquest sentit, es pot afirmar que la reforma fiscal PSOE-CiU és un gran escàndol per als qui es considerin honestament d’esquerres. Això sí, un escàndol rodó, sense ressò mediàtic.

El més significatiu de la reforma és que, un cop més, s’abaixen els impostos per als més rics. El govern li agrada dir que el 99’5% dels contribuents pagaran menys. El que no explica és que el 30% del cost de la reforma només beneficia al 5% més ric de la població. No és una reforma de grans canvis, sinó més aviat continuista, una reforma que consolida la tendència a fer el sistema fiscal menys equitatiu. Alguns exemples: es redueix el tipus màxim de l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques (IRPF) del 45% al 43%; l’impost de societats per a les grans empreses passa del 35% al 30%; es retoquen alguns detalls dels desgravaments per compra d’habitatge, però es manté la discriminació per als qui viuen de lloguer. Un canvi especialment vergonyant és l’establiment, en contra de les promeses electorals del PSOE, d’un tipus únic del 18% per a les rendes del capital. Això significa que les plusvàlues de milions d’euros i les modestes llibretes d’estalvi tributen al mateix tipus. Amb aquesta reforma es consagra l’impost dual, és a dir, la diferenciació entre les rendes del treball (que tributen, com a mínim, al 24%) i les rendes del capital, que reben un tracte molt més favorable (totes al 18%).

El cost d’aquestes retallades fiscals serà, pel cap baix, d’uns 4.000 milions d’euros. Davant d’això, un es podria preguntar si a l’Estat espanyol li sobren diners per invertir en polítiques socials. Cap dada avala una resposta positiva a aquest dubte. Si bé Espanya té el 89% del Producte Interior Brut (PIB) per càpita de promig de la Unió Europea dels Quinze, la seva despesa pública social per habitant és del 62% en relació a la mitjana dels mateixos països. Disset punts de diferència no és cap nimietat. Significa que tenim un nivell de riquesa similar a la resta d’UE-15, però que, en canvi, el nostre Estat del Benestar segueix sent molt més dèbil. Aquest abisme té molt a veure amb el fet que Espanya sigui el país de la UE-15 que recapta en impostos un percentatge més baix del PIB.

La reforma ha rebut l’oposició frontal dels grups d’esquerra al Congrés. Joan Puigcercós (ERC) ha tingut l’agudesa de recordar al govern que “el dret constitucional és el dret a l’habitatge, no a la seva compra”. Per la seva banda, el grup parlamentari d’IU-ICV pregunta al govern “com pensa reduir la recaptació en uns altres 4.000 milions d’euros sense posar en perill les polítiques socials que cobreixen les necessitats bàsiques dels ciutadans- ensenyament, sanitat o habitatge”. Si mirem les reformes anteriors, podem fer una predicció poc arriscada: probablement s’incrementaran els impostos indirectes sobre el consum, aquells que paguen igual tots els ciutadans i ciutadanes, amb independència del seu nivell de renda. En la mateixa línia de denúncia que l’esquerra parlamentària, l’organització social ATTAC-Espanya creu que “el resultat del Projecte de Llei en tramitació serà, de ben segur, una societat més desigual, amb menys serveis públics i menys cohesionada”.

El govern Zapatero s’ha retratat definitivament. Es diu d’esquerres, però fa una reforma fiscal en què beneficia les rendes del capital i els contribuents amb majors ingressos. Aprova lleis que amplien els drets civils, però, a l’hora de la veritat, pacta amb la dreta nacionalista una intensificació de la desigualtat social. Aquest és un govern d’esquerra virtual, una obra mestra de màrqueting polític al servei dels poderosos i indiferent als interessos de les classes populars. Un govern que sap fer funcionar el fum publicitari a la perfecció, mentre guinya un ullet tranquil·litzador a les carteres més riques del país.

Enllaços recomanats:

1) Comunicat d'Attac-Espanya en contra de la reforma fiscal
2) Proposta d'IU-ICV-EUiA
3) "Que no te confundan", díptic d'Izquierda Unida (pdf)

Immigració a la carta

Les últimes arribades de cayucos a les costes de Canàries han provocat un cert pànic en les esferes governamentals. El delegat del Govern a les Illes Canàries, José Segura, ha reconegut que aquestes arribades són “impossibles de controlar”, tant per part d’Espanya com del conjunt de la Unió Europea. Tot i així, el Govern ha impulsat una sèrie d’iniciatives amb esperit dissuasori. Es tracta d’externalitzar el control de moviments i les peticions d’asil a altres països. També s'ha decidit militaritzar la frontera, encara que el combat contra la immigració il·legal no és una funció que les Forces Armades tinguin assignada en la recent Llei de Defensa Nacional. Segons SOS Racisme, les mesures del Govern només serviran per augmentar el nombre de morts i violacions dels drets humans cap a milers de persones que ja tenen una clara voluntat d’emigrar.

Una d’aquestes iniciatives és una carta del president Zapatero adreçada als presidents de Senegal, Malí i Guinea-Bissau. En aquesta carta, Zapatero demana col•laboració als seus homòlegs, alhora que celebra la política d'immigració del Govern espanyol. Espanya, afirma Zapatero, ha realitzat un “esforç sense precedents” per acollir i integrar els subsaharians. Aquests països han de correspondre aquest esforç amb controls de fronteres i convenis de repatriació. El Govern espanyol no es considera responsable del drama dels cayucos. La culpa la tenen els altres: governs impresentables i màfies astutes. La realitat, però, ens embruta més del que ens plauria. És que potser els immigrants subsaharians reben un tracte preferent al Regne d’Espanya, fruit d’un “esforç sense precedents”? En certa mesura, sí. Malauradament, podem afirmar que els subsaharians pateixen una discriminació preferent.

Els immigrants subsaharians que arriben a Espanya són els que més s'han jugat la vida durant el trajecte. Encara que aquests països són destinacions cada cop més visitades pels europeus, ja siguin voluntaris d’ONG o turistes sexuals, a ells els és pràcticament impossible aconseguir una simple visa de turista per visitar qualsevol país occidental. Només poden venir clandestinament. Per tal d’evitar la tan temuda invasió d’homes de pell fosca, se’ls aplica una selecció darwiniana que recorda als antics viatges d’esclaus d’Àfrica a Amèrica. Es calcula que només entre els mesos de novembre i desembre de 2005 van morir entre 1.200 i 1.700 immigrants en les aigües de l’Atlàntic mentre intentaven arribar a les Canàries. Aquestes xifres no inclouen els qui van morir en el fallit intent de creuar a peu una part del desert del Sàhara.

Un cop trepitgen terra espanyola, comença un camí ple de dificultats. El racisme social i institucional els donen la benvinguda, mentre els principis del dret internacional i la fraternitat humana s’esfumen irremeiablement. El més comú és que als immigrants subsaharians se’ls deixi estar en el país amb una ordre d’expulsió d'impossible aplicació. Això provoca que als immigrants subsaharians els resulti molt difícil regularitzar la seva situació. Han de passar per un llarg període d'incertesa legal, vulnerables a les formes més salvatges d’explotació. Si pretenen adquirir la nacionalitat espanyola a partir de la “naturalització”, generalment se’ls exigeix que acreditin deu anys de residència legal i ininterrompuda, a diferència d’altres immigrants a qui se’ls en demana dos (ciutadans de països llatinoamericans, Portugal, Andorra, Filipines, Guinea Equatorial o sefardites). La política d’immigració no només crea ciutadans de primera i de segona, sinó que fragmenta el col•lectiu immigrant en diferents graus de discriminació. Els ciutadans de Senegal, Mali i Guinea Bissau, entre d’altres, es troben en l’escalafó més baix de la nostra democràcia atenenca. Quan ja s'han instal·lat entre nosaltres, no es dediquen a feines “que ja no volen els autòctons”. A cap feina no li correspon intrínsicament un sou baix. El que fan aquests treballadors immigrants, forçats per una situació irregular, és acceptar sous de misèria en condicions deplorables. Gràcies a ells, han florit miracles econòmics de ressonàncies tan sinistres com El Éjido.

També es pot parlar d’un tracte preferencial cap als immigrants subsaharians per la sobredimensió mediàtica de què han estat objecte. L’entrada clandestina per la frontera sud és un fet molt minoritari. La majoria d’immigrants irregulars vénen amb avió com a turistes i romanen il•legalment un cop ha finalitzat el seu permís de residència. Tot i que els immigrants subsaharians a penes sumen el 5% del total d’immigrants a Espanya, les espectaculars imatges de cayucos i pasteres han acaparat multitud de portades i noticiaris. Lluny de provocar una reacció humanitària immediata i un seriós debat sobre la immigració a llarg termini, aquestes imatges han servit per justificar polítiques de tancament de fronteres, compres de radars i alçament de murs.

I és justament la política de tancament de fronteres la que provoca l'aparició dels cayucos i les màfies. Les màfies dedicades al transport il·legal de persones són una conseqüència i no una causa del problema de la immigració. Amb quina arrogància es permet José Luis Rodriguez Zapatero penjar-se medalles pel nostre tracte cap als subsaharians? És cert que el procés extraordinari de regularització és un pas endavant. Però amb això no n’hi ha prou. La mateixa necessitat d’obrir processos extraordinaris de regularització palesa la ineficiència de la llei. Fins que aquest govern no derogui la Llei d’Estrangeria pactada amb el Partit Popular, el nostre sistema polític està amenaçat per un sistema de ciutadania dual que qüestiona els seus principis democràtics. A què espera el govern? Milers de morts no és suficient? I desenes de milers? És una qüestió de xifres? Quin és el significat real del tan trompetejat talante? Perpetrar les injustícies de sempre amb somriures d'orella a orella?

Versió per imprimir

Enllaços recomanats:

1) Reflexión de un inmigrante que desde Mauritania viajará a las Islas Canarias
2) “Dar dinero a países no democráticos genera més muertos y sufrimiento”
3) La Guàrdia Civil va alertar al desembre de la mort massiva d'immigrants de Mauritània

La Taverna de l'Estatut

Hi ha a qui encara li agrada afirmar que els alemanys són molt cap-quadrats o que el poble italià és bàsicament artístic i pacífic. Les apreciacions sobre el caràcter general dels habitants d’un país poden resultar un plat innocent i entretingut per satisfer el desig d’una conversa volgudament intranscendent. Per molt que un se senti cridat a entendre el món que l’envolta amb el màxim rigor que la seva intel•ligència li permeti, les tertúlies al voltant d’un cafè o regades per un bon vi són plenes de moments de baixa intensitat en què és més important adornar una solemne bajanada amb estil i gràcia que gratar-se la barbeta per extreure’n una lucidesa greu i no sol•licitada.

Quan la conversa del bar s’esgota i un es proposa de llegir els articles de fons dels diaris del nostre país, tindrà el consol de descobrir que aquests tòpics hi tenen un reflex sofisticat, però essencialment idèntic. Podem trobar un reconegut sociòleg espanyol que s'explica tota la polèmica a l’entorn de l’Estatut a partir de la ineluctable tendència dels espanyols a viure contra la realitat, tendència magistralment exemplificada en els grans mites nacionals:

"O bien se falsifica la realidad para sustituirla por un utópico ideal imaginario, como hace el protagonista del Quijote, o bien se reniega de ella para destruirla con egocéntrica agresividad, como hacen Don Juan y los demás héroes nihilistas del fatalismo trágico de la España negra." (Enrique Gil Calvo, El País, 23/08/05).

Tampoc és difícil trobar apreciacions d’un estil semblant en l’altre bàndol, per bé que òbviament menys carregades, ja que si el catalanisme gosés servir-se de mites nacionals més enllà del senyor Esteve, seria brutalment crucificat com a filofeixista. La popular cosmovisió futbolística esdevé un bon succedani per engaltar-nos el tòpic del masoquisme català. Els catalans han d’aprendre a celebrar la victòria de l’Estatut, encara que els costi per la seva manera de ser:

"Em demano si un dels obstacles que no ens permeten tenir victòries és, precisament, que no ens les sabem permetre. És allò de la moral esportiva del soci del Barça, que fins i tot quan just acaba de guanyar una Lliga, ja fa cara de preocupació per les dificultats de guanyar-ne una altra." (Salvador Cardús, Avui, 04/11/05).

Sembla que el multiculturalisme, molt operatiu malgrat que gairebé ningú el defensi obertament, podria explicar aquestes sorprenents afirmacions. Del determinisme racista d’ahir al determinisme culturalista d’avui. Tot plegat provoca una terrible confusió sobre el sentit de reformar l’Estatut. Fora del món dels columnistes, el que es fa sentir és l’escridassada de tot el PP i part del PSOE acusant els polítics catalans de ser uns insolidaris, cosa que encaixa fantàsticament en l’imaginari dels tòpics: els catalans (no ho poden evitar) són uns garrepes. Si no és així, com és possible, clamen els demagogs, que les esquerres catalanes es preocupin de tenir més recursos per als catalans i s’oblidin dels seus germans ibèrics? És que els importa més Somàlia que Extremadura?

Quan el centre del debat està contaminat per idees tan seductores com indemostrables, el que realment importa perd rellevància. El pensament crític deixa pas a la teologia. Tant és que el desinterès dels governs pujolistes en els serveis socials sigui responsable del penós estat de la sanitat i l’educació públiques a Catalunya. O que l’equivalència entre centralisme i solidaritat sigui un mite:

"un Estat pot estar molt centralitzat -com durant la dictadura franquista-, i ser a la vegada molt poc solidari, mentre que un Estat pot estar molt descentralitzat i ser molt solidari, com Suècia, que és el país que té menys desigualtats regionals i socials a tot Europa." (Vicenç Navarro, El Periódico, 6/09/05).

El que és necessàriament conflictiu del nou Estatut és que, a més de ser una proposta per reconèixer la plurinacionalitat d’Espanya i per ampliar els drets socials, intenta establir unes garanties materials per a aquests drets: un nou finançament que resolgui l’absurditat de tenir la gestió dels serveis públics sense poder definir els impostos per sostenir-los. Els perjudicats per la nova proposta del finançament s’han aferrat a la idea que tot canvi en el sistema vigent és una covarda concessió de privilegis a una colla de fenicis. I molts opinadors, en comptes d’elevar honestament el debat amb aportacions clarificadores, s’han animat a participar en un festival de prejudicis culturalistes.

En el debat actual, l’apropament entre intel•lectuals reconeguts i intel•lectuals de barra de bar és enorme. No es pot dir que hi hagi gaire diferència entre afirmar que els francesos són uns pretenciosos i que als espanyols no els agrada la realitat. El món de l’opinó publicada es troba dividit, amb honroses excepcions, entre la caverna i la taverna. Tot i així, totes dues s’han engrescat (amb violència descontrolada, l’una; amb tronat idealisme romàntic, l’altra) en la producció d’un estèril soroll que desmotiva gairebé tothom, fins i tot a aquells acostumats a devorar diaris. No cal dubtar que l’aprovació exitosa del nou Estatut obriria les portes per solucionar la qüestió nacional i centrar-nos en el conflicte social. L’autèntic misteri és imaginar de què parlarien molts columnistes d’aquí i d’allà si això passés. Comencen les apostes.

Versió per imprimir

Carrero Blanco com a símptoma

"La Manifestación" (1934) d'Antonio Berni


A hores d’ara, encara no hi ha un consens historiogràfic suficient per fixar la data simbòlica que enceta el període històric que coneixem com a “Transició Democràtica”. Quan comença la transició? Quan mor Franco, quan ETA mata Carrero Blanco, quan el moviment obrer torna a esdevenir un agent polític decisiu? Les diferents respostes tenen conseqüències molt determinants. Sembla que a poc a poc s’ha anat imposant una versió popular i periodística que es decanta per donar una importància fundacional a l’atemptat contra Carrero Blanco del 1973. Aquesta opció és un clar símptoma de menyspreu cap a l’oposició democràtica del moment, cap a la història social i cap a qualsevol intent seriós de saber el que realment va passar.

L'oposció no va celebrar l'atemptat, sinó que més aviat el va condemnar. La pràctica totalitat de l’oposició democràtica ja feia més de vint anys que havia abandonat la lluita armada i apostava per la mobilització de masses. No hem d’oblidar la gens casual coincidència entre les mobilitzacions planejades per a l’inici del Procés 1001 contra els dirigents de CCOO i l’atemptat contra Carrero, que va fer postergar l’inici del judici i les manifestacions antifranquistes que s'havien preparat per a l'ocasió.

El coneixement sobre la transició entre els joves espanyols és d’una gran escassetat, però molta gent “sap” que l’atemptat contra Carrero va suposar l’eliminació d’un fòssil del franquisme que no hagués permès cap tipus de procés democratitzador. Segons aquest discutible relat, a Espanya hi ha democràcia gràcies al cèlebre atemptat. Gràcies a ETA, encara que aquest agraïment resti implícit, però visible. El moviment obrer, l’Assemblea de Catalunya, l’aïllament internacional, les divisions en el si de la classe política franquista... Tots aquests factors queden subordinats a la traça dels etarres a l’hora de fer volar espectacularment el cotxe per on el president de govern transitava amb imprudent caràcter rutinari.

El cert és que aquests fets van posar de manifest, un cop més, la debilitat del moviment opositor. Precisament aquesta debilitat de l’oposició antifranquista és una de les claus explicatives de les concessions i claudicacions que bona part del moviment democràtic va haver de fer per tal que l'homologació europea que buscaven els reformistes del règim no quedés en una democràcia molt més descafeïnada del que finalment va resultar. D’altra banda, la negativa de la pròpia oposició a reconèixer en el seu discurs que les concessions fetes venien d’aquesta debilitat, és a dir, d’una posició feble en la correlació de forces del moment, és una de les pitjors herències polítiques de la Transició. El contrast entre el triomfalisme de l’esquerra i els pobres resultats obtinguts donen peu a interpretacions conspiratives on abunden els “traïdors” i els “complots”.

En la literatura de la Transició, el paper de l’assassinat de l’aleshores president de govern és reclamat tant per la visió més oficial (Prego, Tusell...) com per alguns sectors de l’extrema esquerra. Aquesta aliança interpretativa, alhora paradoxal i reveladora, es fonamenta en una visió de la història excessivament política (potser seria més precís anomenar-la partidària o personalista) segons la qual els canvis produïts en aquell període són el resultat exclusiu de les negociacions entre mitja dotzena de protagonistes polítics. Uns alaben les dots acrobàtiques d’aquests omnipotents i bondadosos negociadors, mentre que els altres creuen fallida una oportunitat per fer revolució a causa de la ignomínia i la traïció de l’històric líder comunista.

El gran repte per estudiar i entendre aquest convuls període és justament aquest: superar les interpretacions personalistes i d’història-ficció, que no són més que arguments robats a la història per invitar a la desmobilització i al “desencanto” de què ja llavors es parlava i interessava tant. Gregorio Morán diu que “la transición fue un proceso de desmobilización política.” El màxim interès d’aquest període històric és precisament aquest i per aquí és per on han de girar les preguntes sobre la Transició. Tot el que sigui il·luminar el paper i l’evolució del carrer en els canvis històrics d’aquest període és la millor manera de fer una història útil per a la formació crítica dels ciutadans. I per fer això res millor que començar a qüestionar les versions que, vinguin d’on vinguin, redueixen la història a les disputes i desacords entre dirigents polítics, finalment resolts pel miraculós i pacífic consens atorgat per gràcia reial.

L'èxit del culturalisme

Angela Merkel parla en el darrer congrés de la CDU

El dimarts 7 de desembre La Vanguardia publicava una crònica de Marc Bassets sobre el congrés dels cristianodemòcrates alemanys que portava per títol “Merkel arremete contra el multiculturalismo sin convencer del todo al congreso de la CDU”. La líder del principal partit de l’oposició alemanya feia una crida a la recuperació de l’orgull nacional. Segons Merkel, Alemanya no es definiria tant pel seu respecte als drets humans (entre els quals hi ha, convé no oblidar-ho, el dret a emigrar i a ser acollit) com per una cultura ancestralment germànica “en la que celebramos días festivos cristianos y no musulmanes”.

És evident que Merkel i els seus s’estan gronxant sense escrúpols en els vents feixistitzants que corren en l’Europa-fortalesa, però aquesta potser no és la novetat més notable. El cert és que a aquestes alçades costa molt esgarrifar-se amb el racisme subtil de la dreta europea, sobretot des que ens hem acostumat a una de les demostracions brutalment pràctiques del racisme a casa nostra: l’incessant nombre de morts a les costes espanyoles, el drama de les pasteres.

El més sorprenent d’aquesta notícia és l’ús del terme multiculturalisme. Aquest terme s’ha convertit en un dels objectius predilectes dels qui han de disfressar la seva islamofòbia amb algun argument mínimament sòlid. El multiculturalisme és per als intel·lectuals de la dreta el que el neoliberalisme és per als de l’esquerra: pensament únic o pensament políticament correcte, depèn de qui ho digui. Cal reconèixer que han triat un bon cap de turc.

El multiculturalisme és una vaga proposta d'entendre el món en què es dóna molta importància a la identitat. Tothom ha de conservar la llengua, la religió i els costums del seu país d’origen. Totes les cultures contenen respostes igualment vàlides als reptes que es planteja la humanitat. Ve a ser una reacció molt dura contra l’eurocentrisme, considerat ara responsable de tots els mals. També sembla un inequívoc símptoma de la davallada del marxisme, pel que té d’antimaterialista i, com el seu nom indica, culturalista. No deixa de ser còmic que reaccionaris i multiculturalistes coincideixin en una apreciació entusiàstica del determinisme culturalista, encara que en treguin conclusions molt diferents.

De fet, és difícil saber exactament de què parlem quan diem multiculturalisme perquè no té defensors visibles. És més aviat un tòpic sense amo, defensat per gent tan diversa com polítics progressistes, professors de literatura caribenya, monitors d’esplai, pedagogs que no ensenyen i periodistes ensucrats a l’estil Lorenzo Milà. Recentment, hem pogut veure com el tòpic del multiculturalisme s’encarnava en un esdeveniment igualment confús i vaporós: el Fòrum de les Cultures 2004.

Mentre les discussions sobre el multiculturalisme van creant una espessa cortina de fum, el debat honest sobre la immigració, aquell que posi sobre la taula les condicions d’esclavatge existents entre persones i països, encara no arriba. Per contra, Zapatero ens obsequia amb el pensament multicultural aplicat a la política exterior: l’Aliança de Civilitzacions. Coses de l'enginy.