El moviment per la pau no s'atura

Des que el PSOE va guanyar les eleccions generals i va complir la seva principal promesa electoral, el moviment per la pau s’ha desinflat i ha perdut gran part del seu impuls. Malgrat això, acudir a les manifestacions convocades per la Plataforma Aturem la Guerra encara té molt sentit. Certament, Zapatero no és Aznar, però el nou govern del PSOE segueix sent incapaç de satisfer la majoria de reivindicacions del moviment conseqüentment pacifista. Mentre Zapatero es venta de promoure una vaporosa Aliança de Civilitzacions, l’Exèrcit del Regne d’Espanya participa en l’ocupació de l’OTAN a l’Afganistan sota direcció nord-americana. La retòrica pacifista del govern es veu contínuament qüestionada pels fets. Vegeu, si no, els pressupostos per al 2007, en què les despeses militars han experimentat un augment del 8’6% respecte a l'any passat i han assolit el rècord de 8.052 milions d’euros.

Un altre motiu que molt probablement freni la protesta contra les ocupacions imperialistes és la incomprensió i el rebuig cap al mètode de lluita d’alguns dels resistents: l’atac suïcida contra objectius militars o civils. Ara bé, rebutjar les accions kamikazes no vol dir haver-se d’empassar un discurs culturalista que posi l’èmfasi en el caràcter intrínsecament violent de la religió islàmica i s’oblidi de les veritables causes dels conflictes. Com explicava el metge palestí i líder polític pacifista Mustafa Barghouti:

“Com a metges, coneixem amb quina facilitat les persones barregen causes i símptomes. La violència, l’extremisme, el fonamentalisme i els atacs suïcides són símptomes. Amb el pas del temps, les persones es desesperen cada vegada més i es tornen violentes, però les causes d’això són l’ocupació, l’opressió i la injustícia” (New Left Review, Maig-Juny 2005).

Fa uns dies també vam poder llegir unes reflexions del cèlebre historiador Eric Hobsbawm que anaven en la mateixa direcció:

“No vull parlar de religió. No vull parlar de l’islam. No vull convertir-me, de la nit al dia, en un expert en aquesta matèria com els ha passat a tants intel•lectuals occidentals. Prefereixo assenyalar que els països on aquesta fe és majoritària no han estat agressius durant els dos últims segles. El que està passant ara no es pot despatxar amb quatre tòpics sobre diferències religioses” (..) “Els suïcides no actuen necessàriament per motivacions religioses, tal com ha explicat un estudi del doctor Pope sobre els kamikazes, sinó que s’enfronten d’una manera radical a la dominació estrangera” (El País, 23/09/06).

Enllaç recomanat:

1) Plataforma Aturem la Guerra

El dret a l'habitatge, al carrer i a les urnes

En aquesta trista i ensopida precampaña que estem patint, sembla que el debat polític s’està centrant en les possibles aliances postelectorals i en el grau de compromís nacionalista del nou candidat del PSC. L’habitatge és, incomprensiblement, una qüestió poc tractada, gairebé clandestina, encara que fa pocs mesos va aparèixer un text que podia haver motivat un debat profund i necessari, un debat que reflectís la confrontació d’interessos entre els especuladors i les seves víctimes. Em refereixo al projecte de Llei del Dret a l’Habitatge, promogut per una conselleria dirigida per la coalició ICV-EUiA. Aquest projecte de llei va veure frustrada la seva tramitació parlamentària a causa del brusc final de legislatura. Per descomptat, el text no és tan ambiciós com, posem per cas, el Decret de Municipalització de la Propietat Urbana de l’11 de juny de 1937, però conté canvis importants que només poden perjudicar els especuladors. Entre altres coses, la llei augmenta el percentatge d’habitatge de propietat pública obligatori per a cada municipi. A més, amb l’objectiu de frenar la violència immobiliària, la llei obliga els propietaris a vetllar pel correcte manteniment dels edificis i els amenaça amb l’expropiació en cas de no fer-ho. També preveu penalitzacions per a aquells propietaris que mantenen desocupats pisos de manera permanent.

Potser els convocants de la manifestació del proper 30 de setembre farien bé de posicionar-se sobre aquest projecte de llei, en comptes de limitar-se a invocar l’article 47 de la Constitució Espanyola i a remarcar la seva desvinculació de qualsevol partit polític. El cert és que, encara que a vegades no ho sembli, en les eleccions de l’u de novembre es decidiran moltes més coses que el pedigrí catalanista de l’exalcalde de Cornellà.

Enllaços recomanats:

1) Projecte de llei del dret a l’habitatge
2) Assemblea Popular per un Habitatge Digne
3) El urbanismo republicano, de la reforma a la revolución (per Jordi Borja)