"Sí" comunista al nou Estatut

Esquerra Unida i Alternativa (EUiA) és una organització de dimensions modestes, però molt rica en pluralitat ideològica. Aquesta pluralitat s’ha reflectit, un cop més, en el debat estatutari. Dins d’EUiA, s’hi poden trobar, com a mínim, tres posicions diferenciades. Diosdado Toledano, militant de Revolta Global i membre del Consell Nacional d'EUiA, demana el vot en contra i hi fa campanya activa. D’altra banda, els trostkistes del Partit Obrer Revolucionari han proposat, sense èxit, la llibertat de vot per a afiliats i simpatitzants. Finalment, el "sí" ha estat l’opció que ha rebut l’aval de l’actual majoria d’EUiA. Un "sí", convé no oblidar-ho, totalment respectuós cap a les diverses i legítimes opcions que es manifesten en el conjunt de l’esquerra catalana.

En consonància amb aquesta línia majoritària, l’organització Col•lectius de Joves Comunistes (CJC-Joventut Comunista) ha aprovat una resolució en què s’aposta pel vot afirmatiu en el referèndum del proper 18 de juny. CJC-Joventut Comunista és la joventut política del Partit dels Comunistes de Catalunya, partit al qual pertany el coordinador general d'EUiA i diputat al Parlament de Catalunya, Jordi Miralles.

Fer front contra els reaccionaris

En la resolució aprovada, es destaca que el nou text satisfà alguns dels objectius que els comunistes havien defensat durant tot el procés: "Aquest Estatut és millor en molts aspectes que el del 79, ofereix més potencialitat per millorar les condicions de vida de les persones, i no hi ha cap tema en què empitjori. Les nostres aspiracions van més enllà, però aquest és el màxim que permet l’actual correlació de forces a Catalunya i a l’Estat Espanyol."

Pel que fa a la citada correlació de forces, CJC-Joventut Comunista recorda quins són els veritables enemics d'un major autogovern per a Catalunya: el Partit Popular i les classes privilegiades a les quals representa. Així ho expressen en la seva resolució, on situen "la contradicció principal entre les classes oligàrquiques i especuladores, de caire reaccionari i fortament centralistes, d’una banda, i la resta de classes socials, que configuren un front democràtic, de l’altra".

L'escrit considera que l’esquerra catalana ha de fer autocrítica "per haver afrontat les negociacions des d’una perspectiva quasi únicament parlamentària, sense impulsar, com calia, la mobilització de la societat civil a favor de més drets socials, més democràcia i més drets nacionals. Les manifestacions que es van produir al mes de febrer van arribar tard". També es lamenta l’escàs suport rebut per part de l’esquerra espanyola, així com les maniobres partidistes de Convergència i Unió. Sandro Maccarrone, secretari general de la CJC-Joventut Comunista, ho resumeix així: "les coses ben fetes, i amb mobilització al darrere, ens haguessin fet avançar 10, mentre ara avancem 5, però el que ens preocupa és que una derrota del sí, en el millor dels casos, ens deixa on som".

Enllaços recomanats:

1) "Un món al revés", de Josep Fontana
2) La CJC-Joventut Comunista davant el nou Estatut d'Autonomia

La racionalitat d'una pastera

Quan es parla dels fenòmens que motiven la immigració, generalment es tendeix a esborrar la capacitat de raonament d’aquell que emigra. Se’l comprèn o se’l disculpa, però no es pren seriosament la dimensió política del seu acte. L’explicació més comunament acceptada és que la immigració es deu a “(...) las enormes desigualdades y el acceso de los medios de comunicación a las mismas” (Joaquín Estefanía, El País, 21/05/06). Hi ha qui afina més i apunta un matís força necessari: “Los que emigran no son los que se mueren de hambre, sino los que se mueren de desesperanza” (Soledad Gallego Díaz, El País, 19/05/06).

A banda de la influència de la televisió, també s’acostuma a donar molta importància a diferents tipus d'engany. Els immigrants són víctimes de l’engany de les màfies o de les seves pròpies fantasies respecte al nivell de vida europeu. Per tal de frenar l’arribada de nous immigrants és necessari “ilustrar a sus habitantes [d’Àfrica] sobre peligros y miserias ocultos tras la llamada de la prosperidad europea” ("Imprevisión africana", El País, 22/05/06).

Parlar d'enganys és la millor manera d'esquivar el que té d'inquietant la lliure determinació de l’immigrant. Arriscar la vida per venir a Espanya és un acte que ens qüestiona massa coses. És per això que es descriu l’immigrant com un ésser vulnerable i immadur, incapaç de raonar per ell mateix. Imaginar l'immigrant com un ésser irracional és més còmode que tractar-lo com un igual amb qui es pot discutir. A més, robar-li la paraula també ens ajuda a no escoltar el que acostumem a passar per alt, com ara un molt raonable sentiment de greuge històric: “Sentimos que los que viven a este otro lado un día exprimieron a nuestro país y luego nos abandonan a nuestra suerte” ("Nos pagan nuestro trabajo con un cayuco", El País, 21/05/06).

Per calmar remordiments en aquesta tragèdia tan propera, no s’hi val a pensar que els qui arrisquen la seva vida per viure entre nosaltres són víctimes de perverses màfies o d’un fals horitzó d’expectatives. Són les nostres víctimes. Són víctimes, entre altres fenòmens, de la nostra política d’immigració. El tancament de fronteres els impossibilita qualsevol altra manera de comprovar si les seves il·lusions es corresponen o no amb la realitat. Malauradament, el racisme no s'acaba quan es vulnera, amb conseqüències dramàtiques, el dret a la lliure circulació. El súmmum de la crueltat racista, el menyspreu definitiu cap a la seva dignitat, arriba quan se'ls nega l’autonomia racional amb què decideixen pujar a un cayuco.

Versió per imprimir

Immigració a la carta

Les últimes arribades de cayucos a les costes de Canàries han provocat un cert pànic en les esferes governamentals. El delegat del Govern a les Illes Canàries, José Segura, ha reconegut que aquestes arribades són “impossibles de controlar”, tant per part d’Espanya com del conjunt de la Unió Europea. Tot i així, el Govern ha impulsat una sèrie d’iniciatives amb esperit dissuasori. Es tracta d’externalitzar el control de moviments i les peticions d’asil a altres països. També s'ha decidit militaritzar la frontera, encara que el combat contra la immigració il·legal no és una funció que les Forces Armades tinguin assignada en la recent Llei de Defensa Nacional. Segons SOS Racisme, les mesures del Govern només serviran per augmentar el nombre de morts i violacions dels drets humans cap a milers de persones que ja tenen una clara voluntat d’emigrar.

Una d’aquestes iniciatives és una carta del president Zapatero adreçada als presidents de Senegal, Malí i Guinea-Bissau. En aquesta carta, Zapatero demana col•laboració als seus homòlegs, alhora que celebra la política d'immigració del Govern espanyol. Espanya, afirma Zapatero, ha realitzat un “esforç sense precedents” per acollir i integrar els subsaharians. Aquests països han de correspondre aquest esforç amb controls de fronteres i convenis de repatriació. El Govern espanyol no es considera responsable del drama dels cayucos. La culpa la tenen els altres: governs impresentables i màfies astutes. La realitat, però, ens embruta més del que ens plauria. És que potser els immigrants subsaharians reben un tracte preferent al Regne d’Espanya, fruit d’un “esforç sense precedents”? En certa mesura, sí. Malauradament, podem afirmar que els subsaharians pateixen una discriminació preferent.

Els immigrants subsaharians que arriben a Espanya són els que més s'han jugat la vida durant el trajecte. Encara que aquests països són destinacions cada cop més visitades pels europeus, ja siguin voluntaris d’ONG o turistes sexuals, a ells els és pràcticament impossible aconseguir una simple visa de turista per visitar qualsevol país occidental. Només poden venir clandestinament. Per tal d’evitar la tan temuda invasió d’homes de pell fosca, se’ls aplica una selecció darwiniana que recorda als antics viatges d’esclaus d’Àfrica a Amèrica. Es calcula que només entre els mesos de novembre i desembre de 2005 van morir entre 1.200 i 1.700 immigrants en les aigües de l’Atlàntic mentre intentaven arribar a les Canàries. Aquestes xifres no inclouen els qui van morir en el fallit intent de creuar a peu una part del desert del Sàhara.

Un cop trepitgen terra espanyola, comença un camí ple de dificultats. El racisme social i institucional els donen la benvinguda, mentre els principis del dret internacional i la fraternitat humana s’esfumen irremeiablement. El més comú és que als immigrants subsaharians se’ls deixi estar en el país amb una ordre d’expulsió d'impossible aplicació. Això provoca que als immigrants subsaharians els resulti molt difícil regularitzar la seva situació. Han de passar per un llarg període d'incertesa legal, vulnerables a les formes més salvatges d’explotació. Si pretenen adquirir la nacionalitat espanyola a partir de la “naturalització”, generalment se’ls exigeix que acreditin deu anys de residència legal i ininterrompuda, a diferència d’altres immigrants a qui se’ls en demana dos (ciutadans de països llatinoamericans, Portugal, Andorra, Filipines, Guinea Equatorial o sefardites). La política d’immigració no només crea ciutadans de primera i de segona, sinó que fragmenta el col•lectiu immigrant en diferents graus de discriminació. Els ciutadans de Senegal, Mali i Guinea Bissau, entre d’altres, es troben en l’escalafó més baix de la nostra democràcia atenenca. Quan ja s'han instal·lat entre nosaltres, no es dediquen a feines “que ja no volen els autòctons”. A cap feina no li correspon intrínsicament un sou baix. El que fan aquests treballadors immigrants, forçats per una situació irregular, és acceptar sous de misèria en condicions deplorables. Gràcies a ells, han florit miracles econòmics de ressonàncies tan sinistres com El Éjido.

També es pot parlar d’un tracte preferencial cap als immigrants subsaharians per la sobredimensió mediàtica de què han estat objecte. L’entrada clandestina per la frontera sud és un fet molt minoritari. La majoria d’immigrants irregulars vénen amb avió com a turistes i romanen il•legalment un cop ha finalitzat el seu permís de residència. Tot i que els immigrants subsaharians a penes sumen el 5% del total d’immigrants a Espanya, les espectaculars imatges de cayucos i pasteres han acaparat multitud de portades i noticiaris. Lluny de provocar una reacció humanitària immediata i un seriós debat sobre la immigració a llarg termini, aquestes imatges han servit per justificar polítiques de tancament de fronteres, compres de radars i alçament de murs.

I és justament la política de tancament de fronteres la que provoca l'aparició dels cayucos i les màfies. Les màfies dedicades al transport il·legal de persones són una conseqüència i no una causa del problema de la immigració. Amb quina arrogància es permet José Luis Rodriguez Zapatero penjar-se medalles pel nostre tracte cap als subsaharians? És cert que el procés extraordinari de regularització és un pas endavant. Però amb això no n’hi ha prou. La mateixa necessitat d’obrir processos extraordinaris de regularització palesa la ineficiència de la llei. Fins que aquest govern no derogui la Llei d’Estrangeria pactada amb el Partit Popular, el nostre sistema polític està amenaçat per un sistema de ciutadania dual que qüestiona els seus principis democràtics. A què espera el govern? Milers de morts no és suficient? I desenes de milers? És una qüestió de xifres? Quin és el significat real del tan trompetejat talante? Perpetrar les injustícies de sempre amb somriures d'orella a orella?

Versió per imprimir

Enllaços recomanats:

1) Reflexión de un inmigrante que desde Mauritania viajará a las Islas Canarias
2) “Dar dinero a países no democráticos genera més muertos y sufrimiento”
3) La Guàrdia Civil va alertar al desembre de la mort massiva d'immigrants de Mauritània

L'antisemitisme i la premsa europea

Hi ha qui diu que la gran atenció mediàtica que rep el conflicte entre Palestina i Israel es deu, en gran part, a l’antisemitisme. Segons aquesta visió, la premsa europea té un gran interès a explicar les injustícies comeses pel govern israelià als territoris ocupats, mentre calla davant altres tragèdies que es produeixen arreu del món. Avui el diari El País ens ofereix un exemple per posar a prova aquest pretès partidisme. En la crònica de Juan Miguel Muñoz, titulada “Israel prohíbe reagruparse con las familias a miles de sus ciudadanos árabes”, trobem, en el novè i últim paràgraf, la següent notícia:

“Por otra parte, ayer también se vivió la peor jornada de violencia en semanas en Cisjordania. En dos ataques en la zona de Yenín, los militares israelíes mataron al menos a siete palestinos, según los últimos datos aportados ayer por las autoridades sanitarias. Cuatro, según fuentes israelíes, eran militantes del movimiento integrista Yihad Islámica y los otros tres eran civiles, uno de ellos funcionario de la Autoridad Nacional Palestina.”

Algú es pot imaginar aquesta situació a la inversa? Intentem-ho. L’Autoritat Nacional Palestina aprova una llei discriminatòria contra els ciutadans d'origen jueu, una llei que, a banda del col·lectiu afectat, alguns jutges i parlamentaris palestins també qualifiquen d'escandalosament racista. D’altra banda, abans d’acabar la crònica, cal dir que l’exèrcit palestí ha matat set israelians. Impossible, pura política-ficció. És una situació inconcebible atesa la relació de forces que es dóna en qualsevol ocupació militar. En cas de produir-se un esdeveniment vagament semblant, cap decisió judicial palestina eclipsaria la mort de set israelians. De quin partidisme es pot acusar el diari de referència espanyol?

L’antisemitisme és un tipus de racisme molt especial i perillós, que encara avui perdura, contra jueus reals o imaginaris. També la islamofòbia és un racisme molt influent, sobretot a casa nostra. Però per analitzar el que passa a Palestina no es tracta de mirar cap endins i intentar esbrinar si som més antisemites que islamòfobs. Tampoc es qüestió de fer afirmacions d'impossible neutralisme. No hi ha dos bàndols que s’oprimeixin en el mateix grau. Des de l’esquerra, cal ser honestos i mirar els fets amb tanta objectivitat com es pugui. Cal decidir si el risc de ser titllats injustament d’antisemites és raó suficient per negar la nostra solidaritat a un poble militarment ocupat durant dècades.

Enllaços recomanats:

1) Antisemitismo versus antisionismo
2) La anomalía israelí
3) Xarxa d'Enllaç amb Palestina

Gas, ambaixades i antiimperialisme

Darrerament, a l'hora de parlar del que està passant a Amèrica Llatina, se senten moltes crítiques cap al presumpte simplisme del discurs antiimperialista. L'ús del terme antiimperialista encara té una forta vigència entre l'esquerra llatinoamericana, sense que això suposi cap menyspreu a l'estudi de possibles canvis en el sistema de dominació mundial. En canvi, per a la major part de l'esquerra europea aquest terme fa una insuportable pudor de naftalina. Els recels cap a l'ús del concepte imperialisme per descriure el món d’avui es basen, principalment, en dues raons. En primer lloc, es diu que imperialisme és un concepte caduc, perquè atorga a les entitats estatals una rellevància que ja no tenen. En segon lloc, s'afirma que el discurs antiimperialista està manifestament contaminat per un malsà antiamericanisme, a conseqüència del qual es dissol tota responsabilitat interna d'un país concret en la malevolència d'un veí poderós i llunyà, alhora que s'alimenta un xovinisme victimista, perillós i irreflexiu. Segons aquestes crítiques, l'antiimperialisme vindria a ser una forma de reaccionarisme, més vinculada a una cosmovisió antisemita i conspirativa que a qualsevol ideologia progressista.

En les últimes setmanes s'han produït dos fets a Amèrica Llatina que qüestionen fortament la base d'aquestes crítiques. El primer fa referència a un nou episodi d'una història que ve de lluny: la habitual ingerència de l'ambaixador dels Estats Units en les eleccions de Nicaragua. Com és ben sabut, l'ambaixador nord-americà Paul Trivelli actua com un virrei a Managua: es permet expressar les seves preferències electorals i, fins i tot, promou coalicions entre partits dretans per evitar el triomf sandinista. Davant les coaccions i les amenaces, l'esquerra de Nicaragua ha respòs denunciant l'actitud neocolonialista de la diplomàcia nord-americana, així com la complicitat de l'oligarquia local. És aquesta una reacció filla d'un antiamericanisme primitiu? No sembla una hipòtesi gaire justa. Pensar que l'esquerra llatinoamericana és incapaç de distingir entre el govern i el poble dels Estats Units és un greu error i un inquietant símptoma d'indissimulada arrogància. A més, la crítica antiimperialista no s'esgota en l'anàlisi de la política de la Casa Blanca. Les excolònies franceses encara pateixen dramàticament la política imperialista de França i, per extensió, de la Unió Europea. Aquesta és una anàlisi comunament acceptada en l'esquerra, encara que potser no se li presti prou atenció. Tot i així, a ningú no se li ocorre associar la condemna a la política africana del govern francès amb una manifestació de rude antigavatxisme.

L'altra notícia que ve a tomb és la nacionalització de les reserves de gas i petroli a Bolívia. La valenta iniciativa del govern d'Evo Morales ha demostrat una cosa ben elemental: els estats encara poden endegar reformes profundes, sempre que es trobin governats per moviments polítics amb una sincera voluntat de canviar les coses. Els qui sostenien que els governs no tenen cap marge de maniobra davant la totpoderosa influència de les multinacionals s'han quedat desconcertats. De fet, potser el més perillós d'abandonar el discurs antiimperialista és el risc de substituir-lo per un discurs derrotista, simètric al neoliberalisme determinista, que inviti a una passivitat conformista. Mentre la cantarella de “tot seguirà igual, no es pot fer res contra les multinacionals” segueix sent grata per a alguns, altres assistim esperançats a uns canvis polítics que semblen molt més que una nova “onada populista” a Amèrica Llatina. "Onada antiimperialista", recels al marge, fóra una denominació molt més precisa i realista.


Enllaços recomanats:

1) Embajador de EE.UU. sigue moviendo fichas en Nicaragua
2) Decreto Supremo por el que el presidente de Bolivia nacionaliza los hidrocarburos