Carta a Jordi Casals, regidor republicà

Benvolgut Jordi,

Em proposo contestar-te llargament per dos motius. En primer lloc, feia molt temps que no m’obsequiaven amb una paraula tan gruixuda com la de “demagog”. A més, el teu breu comentari és ple de referències estimulants. Abans de seguir, però, em sembla necessari fer una observació de principis. En l’anterior article d’aquest bloc, “Esquerra Republicana i la immigració, ahir com avui?”, no hi havia cap mena d’insult ni befa cap al teu partit. Senzillament, s’hi criticava obertament un dels seus aspectes programàtics, alhora que se citaven antecedents històrics escassament coneguts. Jo entenc ERC com un partit d’esquerres i republicà, un partit amic i aliat, i per tant, un partit digne de ser criticat amb l’ànim legítim d’influir-lo. Un partit amb els militants del qual es pot polemitzar educadament sense por a rebre un insult per resposta.

Passo a comentar les teves crítiques amb un cert ordre.

Em dius demagog. Em costa de creure el que llegeixo. Confós, consulto el Diccionari de l’Enciclopèdia per comprovar si el meu escrit pot encaixar aquesta fulminant acusació. La definició no històrica de demagògia diu així: “Política fonamentada en la utilització de mètodes emotius i irracionals per a estimular el sentiment dels governats cap a l’acceptació de programes d’acció impracticables i fal·laciosos que miren només de mantenir situacions de privilegi”. Al meu parer, és més encertat qualificar de demagògics aquells discursos polítics que alimenten la por al fenomen migratori. Sense anar més lluny, les declaracions de Joan Puigcercós de diumenge passat, en les quals afirmava que l’esquerra “ha de ser responsable i dir que hi ha un límit d’acollida”. Aquest dimecres Puigcercós ha anat més enllà i ha demanat l’inici d’un debat que inclogui, com a primer punt, la determinació de quants immigrants pot absorbir Catalunya “sense posar en qüestió les bases de l’Estat del benestar”. (Vegeu “Puigcercós reclama que Cataluña decida cuántos inmigrantes puede absorver”, El Pais, 23/08/06). Un debat per fixar un nombre acceptable d’immigrants és un debat pervers que ja d’entrada estigmatitza els immigrants com una amenaça a l’Estat del benestar i ens pretén fer creure que hi podem posar aturador. Un debat, si m’ho permets, un pèl demagògic.

Cito les teves paraules: “Primer, dir que una carta de drets i deures que exigeixi el coneixament del català i les institucions catalanes em sembla obvi (…) i si fem cas a l'estatut de Mas i ZP celebrat per Sauramayol doncs el català és un deure coneixe'l.” En efecte, l’Estatut parla sobre el dret i el deure de conèixer les dues llengües oficials, així com de la resta de drets i deures per a tots els ciutadans de Catalunya. Llavors, per què una carta de drets i deures especial per als immigrants? Si som honestos, haurem d’acceptar que aquest tipus de propostes vénen a reforçar l’apartat de deures i no el de drets. Fan que veiem els immigrants com a elements sospitosos d’incomplir deures. Justifiquen els prejudicis. Per què no ens limitem a aplicar als nouvinguts el mateix marc jurídic que a la resta de ciutadans? Si no lluitem enèrgicament per la igualtat de drets, caminarem sense remei cap a l’orwellià “Tots som iguals, però n’hi ha que són més iguals que altres".

Els teus apunts històrics em semblen interessants: “També podríem treure l'Stalin i a Nin i al PSUC per aquí al mig, jo crec que no, però veient el post...” No sé si amb això insinues que la història no ha de funcionar com un ventilador de misèries i vergonyes entre partits d’esquerra. Hi ha qui denuncia l’existència d’un pacte tàcit entre la majoria d’historiadors catalans per silenciar alguns dels aspectes més desagradables de les esquerres catalanes, una mena d’historiografia frontpopulista. No sé fins a quin punt aquesta pràctica és real ni convenient. Tinc la impressió, però, que les misèries del PSUC són molt més conegudes que la de la resta de formacions antifeixistes. En tot cas, "treure l’Stalin" en el debat sobre la immigració no deixa de ser una mica forçat. No ho és, en canvi, parlar del paper del diari republicà L’Opinió i de la Unió Socialista de Catalunya (USC). M’acuses de demagògia per citar aquest diari, “periòdic socialitzant que apostava pels pacte entre la USC i l'Esquerra... així que la USC era antiimmigrants?” Tampoc entenc aquesta crítica. Citar L’Opinió em va semblar una bona manera per exemplificar el problema històric entre ERC i la immigració. Em sembla més just que no pas citar un Dencàs o qualsevol macianista d’Estat Català. Demostra que aquest problema no té una relació directa amb el nacionalisme, ja que, fins i tot entre aquells que defensaven un hispanisme d’esquerres, no hi havia manies per demanar l’expulsió d’immigrants en temps de crisi econòmica.

I, pel que fa a la USC, crec que es pot assegurar que, almenys en aquella època, també tenia una política reaccionària respecte a la immigració, però no pas perquè els de L’Opinió apostessin per pactar amb ells. Com bé deus saber, la USC va participar en el primer govern de la Generalitat republicana. Manuel Serra i Moret exercia de conseller d’Economia i Treball, des d’on es van dur a terme repatriacions d’immigrants indesitjats (Vegeu Ricard Alcaraz, “La Unió Socialista de Catalunya (1923-1936)”, pàg. 89, Edicions de la Magrana, 1987). Això no treu que, mentre el PSUC de l’antifranquisme s’esforçava per sumar els nouvinguts a la lluita per la recuperació de l’autogovern a Catalunya, l’ERC d’Heribert Barrera mantenia postures receloses cap a la immigració. A diferència d’ERC, no crec que es pugui afirmar que el PSUC té una llarga història d’actituds negatives respecte a la qüestió migratòria.

Per acabar, m’agradaria fer un apunt sobre el context polític actual. Malauradament, sembla que la temptació lerrouxista torna a aparèixer amb força a Catalunya. No em refereixo tant al partidet de Ciutadans-Partit de la Ciutadania com a alguns sectors del PSC i simpatitzants, aquest cop organitzats en l’anomenada Plataforma President Montilla. La figura més destacada d’aquest grup, López Bulla, ha fet una sèrie de declaracions que semblen robades a Boadella i companyia, de l’estil “somos un grupo de personas con el denominador común de que el nacionalismo violenta nuestro carácter”. Davant l’amenaça neolerrouxista, Esquerra Republicana té l’obligació de tenir un discurs sobre la immigració netament diferenciat del nacionalisme conservador de CiU i clarament a l’esquerra del PSC. Una posició semblant a la que va mantenir, per exemple, respecte a la reforma fiscal. En comptes de parlar sobre si “tenim un límit d’acollida”, ERC hauria de posar l’èmfasi en la igualtat de drets i en la fraternitat republicana. Hauria de demostrar que és posible un nacionalisme d’esquerres que critiqui les nefastes polítiques de tancament de fronteres. Hauria de fer callar, en definitiva, aquells que volen fer-nos creure que tot nacionalisme és, en essència, reaccionari i que, per extensió, l’experiència del govern catalanista i d’esquerres era un producte antinatura destinat al més estrepitós dels fracassos.

Rep una salutació fraternal,

Andreu Espasa

Enllaç recomanat:

1) Bloc de Jordi Casals i Prat

Esquerra Republicana i la immigració, ahir com avui?

Esquerra Republicana de Catalunya no pensa posicionar-se sobre el dret a vot dels immigrants fins que, segons ha afirmat l'exconseller Josep Huget, “s'informi dels fluxos interns de la immigració que arriben a la península i les illes, molts dels quals acaben a Catalunya sense que la Generalitat tingui control sobre els mateixos”. De tota manera, Joan Puigcercós ja ha començat a donar pistes. En declaracions recollides a la pàgina web del seu partit, el secretari general d'ERC ha criticat, fent un nou ús de la tan apreciada equidistància, que “d'una banda Iniciativa demani papers per a tothom i que CiU faci bandera d’aturador de qualsevol procés migratori, quan paradoxalment alguns dels seus dirigents no s'han cansat mai de demanar més mà d'obra estrangera”. També ha fet referència a una “carta d'acollida”, amb “drets i deures dels immigrants”, on s'especifica que els nouvinguts “han de conèixer el país al qual arriben, la seva llengua, cultura, costums i institucions.” És a dir, exàmens de catalanitat per obtenir tots els drets de ciutadania. Malgrat els esforços d'acrobàcia retòrica, no sembla que aquesta proposta sigui gaire llunyana a la de l'inefable Duran i LLeida.

La relació conflictiva entre l'innegable esquerranisme d'ERC i un cert conservadorisme sobre la qüestió específica de la immigració no és un fenomen nou. A banda de les cèlebres declaracions d'Heribert Barrera, ens podem remuntar fins als moments fundacionals d'aquest partit per trobar-hi antecedents veritablement esgarrifadors. Joaquim Ventalló, director del diari republicà L'Opinió, ens n'ofereix un interessant exemple. Arran dels conflictes que plantejava el moviment d'aturats de l'època, Ventalló, en el més pur estil del populisme dretanós, associa tendenciosament atur i immigració. Deixem-lo parlar: “Barcelona té les seves portes obertes a tothom que hi vulgui venir. I això no es pot admetre. No es tracta de posar fronteres; es tracta de què tenim el dret d'impedir que ens vinguin a crear conflictes, i el deure de posar tot el que calgui en evitar-los. Tots els països civilitzats tenen les seves lleis d'immigració, per evitar l'agreujament de la crisi del treball, i per tant, d'aquest problema dels sense feina. No cal, però, que anem als països civilitzats: la ciutat de Melilla, té unes ordenances, segons les quals el ciutadà que hi desembarca i no porta 30 pessetes al damunt, aquell mateix vespre és reexpedit a Màlaga” (L'Opinió, “El país més tou del món”, 10 de juliol de 1931). Nou dies després, el periodista republicà intensifica el to agressiu contra els immigrants i en demana directament l'expulsió. “Reclamem que els que sense que hagin estat sol·licitats s'han presentat a Barcelona del 14 d'abril ençà, a engruixir el nombre d'obrers parats, i passegen llur misèria per Barcelona, siguin reexpedits a les seves procedències (...) I cal, després, immediatament, que es creï un servei de vigilància de control, ben muntat, a les estacions, al moll, i a les carreteres si cal, per impedir absolutament l'entrada de nous emigrants, vinguin d'on vinguin” (L'Opinió, “Cada dia més vergonyós”, 19 de juliol de 1931).

Malgrat els antecedents i malgrat la maldestra reacció inicial, cal confiar que els companys d'Esquerra Republicana se sumaran a les propostes que, en matèria d'immigració, pretenen avançar cap a una societat més justa i fraternal, cap a una societat emmotllada als seus ideals de republicanisme progressista. Com més avancem cap a la igualtat de drets, més grinyolants ens sonaran tots els discursos interessats a crear pànics socials amb relació als nous catalans.

Enllaços recomanats:

1) Joaquim Ventalló
2) Puigcercós demanarà la compareixença dels ministres d’Interior i de Treball

La Lliga i el lerrouxisme

Els catalanistes de bona fe s'esgarrifen davant el que en diuen "traïció de la Lliga contra l'autonomia catalana". No hi havien comptat que el partit de la burgesia catalana, en els moments de greu perill, pogués passar-se a l'enemic. És un fet greu que no havien pogut preveure, i, no obstant, entra perfectament dintre la lògica dels fets.

En llur sorpresa dolorosa hi ha un error de perspectiva. Havien cregut que el sentiment patriòtic era l'impulsor bàsic de les activitats polítiques de tots els partits catalanistes, i ara es troben amb el fet, tràgic per a ells, que la burgesia de Catalunya pacta amb les dretes anticatalanes d'Espanya per tal de combatre les esquerres catalanes i destruir llur obra política. És veritablement una traïció el que fa la Lliga? Sota el punt de vista catalanista, sí que ho és. Però nosaltres, socialistes, no hem cregut mai en la conseqüència catalanista de la burgesia, si no és en el cas que el Poder de Catalunya estigui en les seves mans. El que hi ha, per a nosaltres, és una falta d'honestedat i de decència política que encaixa perfectament amb la moralitat especial dels homes de la Lliga.

Els que ja passem dels quaranta, recordem aquell gran moviment polític que se'n digué Solidaritat Catalana, i tenim ben present la forma deslleal com actuà la Lliga sota la direcció de Cambó. Aquell gran home que fou Nicolás Salmerón, que posà tot el seu prestigi personal i la seva paraula inimitable al servei de Catalunya, de la qual volia fer el Piamont d'Espanya, sentí la tragèdia de la traïció lliguera i es sentí ferit al fons de l'ànima. En Cambó va entendre's amb en Maura i traicionà per primera vegada les esquerres de Catalunya i d'Espanya.

L'altra gran traïció camboniana i lliguera va ésser l'any 1917, quan la famosa Assemblea de Parlamentaris. Tots recordem aquell gran moviment de ciutadania que va fer trontollar el règim monàrquic i que donà lloc a uns dies de febre política a Barcelona, el mes de juliol de l'esmentat any, que contribuí -almenys moralment- a crear el moviment revolucionari del mes següent i que reprengué de nou en un moviment de parlamentaris fora del Parlament, el mes d'octubre. I recordem també com Cambó va ésser cridat al Palau Real i com va desdir-se amb els fets, en ésser oferta a la Lliga una cartera de Ministre, de tot el que abans havia dit unes hores abans en el si de l'Assemblea de parlamentaris.

De tot plegat es dedueix que la lliga és un partit d'interessos econòmics de classe burgesa, que defensa sempre la posició que més convé a aquests interessos i que en llur defensa arriba, si les circumstàncies li porten, a la deslleialtat i a la traïció. I se'n dedueix, encara, una lliçó d'experiència per a les esquerres: la que no han de confiar mai en la Lliga i no han de pactar-hi, per tant. Resumint. El catalanisme de la lliga no és altra cosa que una bandera que cobreix uns baixos interessos inconfessables; el mateix, si fa o no fa, que el nacionalisme de dretes d'arreu del món, que no és altra cosa que un fals patriotisme que es confon sovint amb la defensa de llur patrimoni i que l'arreconen com un trast inútil quan una situació política amenaça llurs privilegis.


El cas del lerrouxisme és més greu, encara. Amb la bandera de la República radical, uns quants homes mancats d'escrúpols morals, han amagat negocis bruts i baixes concupiscències.

Jo sóc dels que estan convençuts que la traïció que estan fent a la República no és una traïció d'ordre ideal, sinó d'ordre monetari. Si les esquerres haguessin deixat manar... al "Caudillo" i a la seva tropa de famèlics, el lerrouxisme no s'hauria lliurat a les dretes. Però, com que les esquerres que acabdillava l'Azaña no va avenir-se que la República es convertís en un altre Ajuntament de Barcelona en els temps famosos de la Colla de la gana, i a les dretes això no els ha fet escrúpol de cap mena...

El partit radical ja no té adob. Envaït per molts antics cacics que hi han vist un instrument de conservació de privilegis polítics i per molts rics que hi han vist una barrera contra les lleis socials de la República, els antics lerrouxistes ja no són amos en llur partit i es veuen amenaçats d'ésser-ne expulsats si no s'avenen a la deshonorable davallada que venen seguint des del famós discurs de Saragossa, i particularment d'ençà que governen. El gros de les forces del partit radical són avui elements conservadors i contrarevolucionaris.

La Lliga i el lerrouxisme estan avui units pel vincle dels interessos econòmics, més forts, a la vida social, que tota altra mena d'interessos. I la Lliga es desentén del seu catalanisme i el lerrouxisme del seu radicalisme, i actuen amb cordialitat amoral i repugnant. Els interessos materials suren pel damunt d'ideals que semblaven arrelats a les ànimes i que havien caracteritzat les propagandes polítiques dels dos partits en els anys que porten de vida.

És una lliçó eloqüent de marxisme. Que hi aprenguin els treballadors i que en treguin conseqüències pràctiques. És la llicó més eloqüent que hagin pogut aprendre a la nostra terra en el que va de segle.

Josep Coll Creixell

Extret de "Justícia Social", òrgan de la Unió Socialista de Catalunya, 9 de juny de 1934.