Presons, classes socials i frontpopulisme

Tot el que es pot esperar del govern d’Entesa -així com de qualsevol govern que es reconegui en la tradició frontpopulista- són accions encaminades a reequilibrar el pes de les classes socials en totes aquelles àrees en què el govern català tingui competències. Un govern d’esquerra plural s’ocupa, per força, de tasques de regeneració democràtica, ja sigui eixamplant les escletxes de participació popular o intentant frenar els excessos dels plutòcrates. En la política d’Interior i de Justícia, la necessitat d’un reequilibri del pes de cada classe social és especialment urgent. Malgrat tot, no és fàcil de formular. Tot i la greu crisi econòmica, l’hegemonia capitalista en l’àmbit cultural encara es troba en molt bona forma. Tant és així, que la constatació de certes obvietats ens situa fora del sentit comú de l'opinió publicada. Si gosem afirmar que la proporció d’immigrants empresonats és excessiva, el sadisme en voga ens caricaturitzarà com a "menjaflors" o "progres chupiguays" [sic]. Si, en canvi, traiem pit i exclamem, per exemple, que cal omplir d’empresaris corruptes les comissaries i presons catalanes, se’ns tractarà ineluctablement de guillats. En aquesta ocasió, una dosi de bona prosa acadèmica ens pot ser molt útil per sortir de l’atzucac.

En el número de desembre de Claves de la Razón Práctica, el professor de Teoria Constitucional i Filosofia Política Roberto Gargarella signa un molt recomanable article que porta per títol "Justicia penal i desigualdad social". Gargarella comença l’article exposant la fràgil legitimitat del sistema penal en societats que presenten grans desigualtats econòmiques. Segons l’autor, és altament probable que, en una comunitat socialment injusta, el grup privilegiat abusi de la seva influència per tal d’apropiar-se del procés de creació normativa, de tal manera que l’ús de la coerció estatal s’acabi orientant a favor seu de manera sistemàtica. La composició social i ètnica de les presons posa de manifest que el nostre sistema penal es troba tràgicament esbiaixat en contra dels drets i dels interessos dels sectors més desafavorits. Gargarella fa front als crítics de tal evidència en una nota al peu, breu i brillant:

Por supuesto, una buena manera de rechazar la plausibilidad de este análisis comienza con la afirmación según la cual en muchas sociedades marcadas por la pobreza y la desigualdad los pobres no se encuentran privados del derecho al voto -y, lo que es todavía peor, en muchos casos votan mayoritariamente por partidos que luego terminan trabajando contra sus intereses. Esta idea, muy repetida en círculos académicos y políticos, encierra una noción muy degradada de obligación política, que parece legitimar medidas violatorias de derechos fundamentales por la sola existencia del voto periódico. Dicha noción se desentiende de los obvios problemas que marcan los sistemas representativos modernos, vinculados con la influencia del dinero en política; la carencia de voz pública que suele afectar a sectores amplios de la población; la sistemática represión de la protesta política; etc. La consciencia de estos problemas nos permite mantener intacta esta preocupación muy especial acerca de los modos en que el Estado ejerce sus poderes de coerción.

L'altre Luther King

En la cultura política nord-americana, Martin Luther King Jr. és una figura prismàtica, a través de la qual tothom projecta el que més li convé. És una figura nacional, de consens. Cada tercer dilluns de gener és festiu als Estats Units. La data pretén coincidir vagament amb l'aniversari del seu naixement, el 15 de gener de 1929. Com era d'esperar, la dreta nord-americana no acaba de sentir-se còmoda amb aquest nou símbol de la memòria nacional. A Ronald Reagan li preocupava que, quan es desclassifiquessin els arxius secrets de l’FBI sobre King, el 2027, es revelés que, en realitat, potser es tractava d'un comunista disfressat. El mateix senador John McCain, en un primer moment, va votar en contra de la instauració de la festivitat en homenatge a King, és a dir, al dirigent més famós del moviment que posà fi al règim d'apartheid que terroritzava la població negra del sud dels Estats Units, privada durant segles dels drets polítics i econòmics més elementals.

Incomoditats de la dreta reaccionària a banda, el Luther King més conegut i celebrat és el pacifista, el Gandhi americà, l'alternativa conciliadora a la inquietant agressivitat verbal de Malcolm X. La seva ferotge oposició a la guerra del Vietnam és poc coneguda. Menys conegut encara és el Luther King radical, amb consciència de classe, impulsor de plataformes multiracials contra la pobresa, de lluites laborals per l'augment del salari mínim, per una renta garantida i per la plena ocupació, el Luther King crític amb el capitalisme i partidari d'alguna mena de socialisme democràtic.

En la qüestió de la violència, el moviment pacífic pels drets civils no confonia els símptomes i les causes, ni posava al mateix sac la violència de l'opressor amb la de l'oprimit. Tampoc no es mostrava cec davant la violència de la dictadura econòmica. Coretta King, esposa del reverend, responia d'aquesta manera a l'obsessió mediàtica sobre la violència, especialment la dels sovintejats avalots urbans per tot el país:

In this society violence against poor people and minoraty groups is routine. I remind you that starving a child is violence; suppressing a culture is violence; neglecting schoolchildren is violence; punishing a mother and her child is violence; discrimination against a workingman is violence; ghetto housing is violence; ignoring medical needs is violence; contempt for equality is violence; even a lack of will power to help humanity is a sick and sinister form of violence.

[Citat a Thomas F. Jackson, From Civil Rights to Human Rights. Martin Luther King, Jr., and the Struggle for Economic Justice, University of Pennsylvania Press, Philadelphia, 2007, pàg. 358]

Per la pau, per la democràcia

Els qui busquen excuses a l'actual massacre de palestins a Gaza eviten la discussió honesta. En comptes de referir-se als míssils i als torpedes reals, als del comerç d'armes entre Israel i Espanya, als que esclaten contra escoles i hospitals, prefereixen escandalitzar-se amb pistoles de plàstic al carrer de Pelai. Són incapaços d'apreciar el sentiment internacionalista que motiva la protesta solidària. Els és més fàcil reduir-la a seva pròpia lògica xovinista, com si es tractés d'un dilema futbolístic entre dos bàndols irreconciliables. En lloc de reconèixer explícitament el seu impuls reaccionari de simpatia cap al fort, ridiculitzen sàdicament al qui se situa al costat del dèbil i l'anomenen "buenista", "bonrotllista" o "menjaflors". Conscients de la seva posició minoritària, només la invoquen quan els convé victimitzar-se. Els manca la franquesa de reconèixer que, més enllà de la retòrica, les polítiques proisraelianes són molt influents entre els poderosos. O és que el govern espanyol ven armes als palestins de Gaza? I la nostra diplomàcia autonòmica, en quin costat es troba? Si tothom és tan propalestí, per què els governs de Catalunya, Espanya i la Unió Europea es van negar a reconèixer el govern d'unitat nacional palestina de 2007?

Actualment, la lluita per la pau és, sobretot, la lluita per la democràcia en l'àmbit de les relacions exteriors, una lluita que només s'aturarà quan els governants facin seu el sentiment popular i majoritari de rebuig a la guerra. És també un combat sense treva a tots els prejudicis racistes, l'arabofòbic i l'antisemita inclosos. Sovint els partidaris de l'ocupació israeliana combinen una arabofòbia oberta amb un antisemitisme subtil. No només confonen el poble jueu amb l'Estat d'Israel, sinó que tampoc no saben distingir entre el govern i el poble israelians. Sortosament, tant jueus com israelians, donen abundants proves que tal confusió -aliment del pitjor antisemitisme- és injustificable. Als Estats Units, les manifestacions de solidaritat amb els palestins de Gaza compten amb una presència desproporcionadament alta de persones i organitzacions jueves. A Israel, un nombre creixent de joves pacifistes són empresonats per negar-se a servir en un exèrcit d'ocupació que nega drets humans elementals a la població ocupada. Mentrestant, a Catalunya, els opinadors professionals més arrogants i indocumentats s'esforcen a fer-nos creure que la fi del comerç d'armes amb Israel és una fantasia de progres xarucs, islamistes radicals i antisemites furibunds.

Democràcia o safareig

El 4 de gener, EL PAIS publicava un extens article sobre Caroline Kennedy i les seves possibilitats de ser escollida senadora per l'Estat de Nova York. El reportatge, signat per David Alendete, ni tractava el pensament polític general de la filla de JFK, ni informava de les seves opinions sobre problemes actuals, sinó que se centrava en aspectes totalment insubstancials, més estètics que polítics. Dos paràgrafs feien referència a un tic expressiu. Aquella mateixa setmana aparegué a The Nation un reportatge commovedor, que evidencia, un cop més, la tràgica fractura racial als Estats Units. Segons revela l'històric setmanari, almenys 11 afroamericans foren assassinats impunement per patrulles de milicians blancs durant el caos immediatament posterior al pas de l'huracà Katrina. Els fets no han estat mai investigats per la policia local. Tampoc no han merescut, de moment, l'atenció dels corresponsals dels diaris espanyols. 

A Catalunya, la gran manifestació pacifista del dissabte passat ha portat cua tota la setmana. Entre les reivindicacions del manifest, destacava la petició de cancel·lar el comerç d'armes entre Israel i Espanya. En un règim de democràcia plena, un podria esperar que el clam popular per aquesta mesura política concreta generaria investigacions periodístiques sobre, per exemple, el volum de la compra i venda d'armament a un govern que, segons el mateix PSOE, massacra població civil dia sí dia també. En el nostra forma peculiar de democràcia, en canvi, una pistola de plàstic o la presència d'un conseller entre els manifestants fan córrer molta més tinta.

L'enlairament d'anècdotes intranscendents a la categoria de pseudonotícia de portada constitueix un fenomen gravíssim, incompatible amb el funcionament d'una veritable democràcia. Sense una ciutadania ben informada, el procés deliberatiu queda reduït a una caricatura. Entre els modestos objectius que es pot proposar un govern d'esquerres, l'establiment de garanties per a l'accés democràtic a la informació hauria d'ocupar un lloc central.

Gaza i les metàfores

Publicat a The Guardian, el 29 de febrer de 2008:

An Israeli minister today warned of increasingly bitter conflict in the Gaza Strip, saying the Palestinians could bring on themselves what he called a "holocaust".

"The more Qassam [rocket] fire intensifies and the rockets reach a longer range, they will bring upon themselves a bigger shoah because we will use all our might to defend ourselves," Matan Vilnai, Israel's deputy defence minister, told army radio.

El 68 català