Carrero Blanco com a símptoma

"La Manifestación" (1934) d'Antonio Berni


A hores d’ara, encara no hi ha un consens historiogràfic suficient per fixar la data simbòlica que enceta el període històric que coneixem com a “Transició Democràtica”. Quan comença la transició? Quan mor Franco, quan ETA mata Carrero Blanco, quan el moviment obrer torna a esdevenir un agent polític decisiu? Les diferents respostes tenen conseqüències molt determinants. Sembla que a poc a poc s’ha anat imposant una versió popular i periodística que es decanta per donar una importància fundacional a l’atemptat contra Carrero Blanco del 1973. Aquesta opció és un clar símptoma de menyspreu cap a l’oposició democràtica del moment, cap a la història social i cap a qualsevol intent seriós de saber el que realment va passar.

L'oposció no va celebrar l'atemptat, sinó que més aviat el va condemnar. La pràctica totalitat de l’oposició democràtica ja feia més de vint anys que havia abandonat la lluita armada i apostava per la mobilització de masses. No hem d’oblidar la gens casual coincidència entre les mobilitzacions planejades per a l’inici del Procés 1001 contra els dirigents de CCOO i l’atemptat contra Carrero, que va fer postergar l’inici del judici i les manifestacions antifranquistes que s'havien preparat per a l'ocasió.

El coneixement sobre la transició entre els joves espanyols és d’una gran escassetat, però molta gent “sap” que l’atemptat contra Carrero va suposar l’eliminació d’un fòssil del franquisme que no hagués permès cap tipus de procés democratitzador. Segons aquest discutible relat, a Espanya hi ha democràcia gràcies al cèlebre atemptat. Gràcies a ETA, encara que aquest agraïment resti implícit, però visible. El moviment obrer, l’Assemblea de Catalunya, l’aïllament internacional, les divisions en el si de la classe política franquista... Tots aquests factors queden subordinats a la traça dels etarres a l’hora de fer volar espectacularment el cotxe per on el president de govern transitava amb imprudent caràcter rutinari.

El cert és que aquests fets van posar de manifest, un cop més, la debilitat del moviment opositor. Precisament aquesta debilitat de l’oposició antifranquista és una de les claus explicatives de les concessions i claudicacions que bona part del moviment democràtic va haver de fer per tal que l'homologació europea que buscaven els reformistes del règim no quedés en una democràcia molt més descafeïnada del que finalment va resultar. D’altra banda, la negativa de la pròpia oposició a reconèixer en el seu discurs que les concessions fetes venien d’aquesta debilitat, és a dir, d’una posició feble en la correlació de forces del moment, és una de les pitjors herències polítiques de la Transició. El contrast entre el triomfalisme de l’esquerra i els pobres resultats obtinguts donen peu a interpretacions conspiratives on abunden els “traïdors” i els “complots”.

En la literatura de la Transició, el paper de l’assassinat de l’aleshores president de govern és reclamat tant per la visió més oficial (Prego, Tusell...) com per alguns sectors de l’extrema esquerra. Aquesta aliança interpretativa, alhora paradoxal i reveladora, es fonamenta en una visió de la història excessivament política (potser seria més precís anomenar-la partidària o personalista) segons la qual els canvis produïts en aquell període són el resultat exclusiu de les negociacions entre mitja dotzena de protagonistes polítics. Uns alaben les dots acrobàtiques d’aquests omnipotents i bondadosos negociadors, mentre que els altres creuen fallida una oportunitat per fer revolució a causa de la ignomínia i la traïció de l’històric líder comunista.

El gran repte per estudiar i entendre aquest convuls període és justament aquest: superar les interpretacions personalistes i d’història-ficció, que no són més que arguments robats a la història per invitar a la desmobilització i al “desencanto” de què ja llavors es parlava i interessava tant. Gregorio Morán diu que “la transición fue un proceso de desmobilización política.” El màxim interès d’aquest període històric és precisament aquest i per aquí és per on han de girar les preguntes sobre la Transició. Tot el que sigui il·luminar el paper i l’evolució del carrer en els canvis històrics d’aquest període és la millor manera de fer una història útil per a la formació crítica dels ciutadans. I per fer això res millor que començar a qüestionar les versions que, vinguin d’on vinguin, redueixen la història a les disputes i desacords entre dirigents polítics, finalment resolts pel miraculós i pacífic consens atorgat per gràcia reial.

Buscant l'enemic intern

Segons Huntington, el futur d'Estats Units es juga en l'actitud cap a la immigració mexicana

SAMUEL P. HUNTINGTON
¿Quiénes Somos? Los desafíos de la identidad estadounidense
Barcelona: Paidós, 2004.

«Les veritats parcials o a mitges són sovint més insidioses que les falsedats totals». Aquesta frase de l’autor descriu el sentit general de la seva pròpia obra. Samuel P. Huntington, autor del famosíssim «Xoc de civilitzacions», és un dels analistes conservadors més influents dels nostres dies. Des de l’11-S, aquest misteriós sintagma («xoc de civilitzacions») ha esdevingut un dels tòpics més citats en tots els mitjans de comunicació. Amb Bush i Bin Laden com a protagonistes, hi ha qui ha volgut matisar aquesta expressió amb un toc més realista: «xoc de fonamentalismes».

En tot cas, darrere d’aquesta tesi, útil per justificar la política nord-americana contra el món àrab, no és difícil veure-hi una islamofòbia pròpia de creuats cristians. És innegable, però, que la idea ha fet forat i que, amb els neoconservadors al poder, s’ha volgut presentar l’escrit de Huntington no només com una anàlisi encertada, sinó profètica. En el llibre que ara ens ocupa, aquest professor de Harvard, després d’haver identificat amb èxit l’islam com a enemic exterior, es proposa d’identificar l’enemic intern. A ¿Quiénes somos?, l’autor assegura que EEUU està en perill de desaparèixer tal com el coneixem per culpa de la creixent immigració mexicana.

El llibre consisteix en una hàbil argumentació a partir de la mateixa lògica identitària que sosté el multiculturalisme americà. Agafa les armes de l’enemic per combatre’l millor. Després de descriure l’exitosa història dels Estats Units com el resultat de la identitat blanca, anglosaxona i protestant dels seus fundadors, l’autor se centra en les presumptes amenaces que suposen els mexicans. Els mexicans, sempre segons Hungtington, són temibles i perillosos perquè són molts i tots parlen en castellà. No són protestants i, per tant, no els agrada treballar. I, per si fos poc, gran part dels actuals Estats Units van ser adquirits per la força a Mèxic, cosa que fa inevitable les reivindicacions històriques sobre la sobirania d’aquests territoris. Encara que soni inversemblantment feixistitzant i paranoic, aquest és l’esquelet d’una argumentació xenòfoba i apassionada d’un dels autors més celebrats de la dreta americana i d’arreu.

Entre els principis que guien el llibre, l’autor no amaga el seu patriotisme i, fins i tot, adverteix que les motivacions acadèmiques i les motivacions patriòtiques poden col•lisionar més d’una vegada. Efectivament, el llibre és força rigorós, està farcit de dades i enquestes convenientment concordants amb les conclusions, però té unes quantes patinades que a estones l’aproximen a un pamflet qualsevol. Per atacar la influència de la immigració mexicana en els Estats Units, Huntington pretén desautoritzar la concepció d’Estats Units com un país d’immigrants que es construeix sobre el respecte a un sistema democràtic comú. Si es vol pertànyer sentimentalment a EEUU, és més important la sang que la ideologia: «No és probable que les persones trobin en els principis [polítics] el profund contingut i significat emocional que proporcionen els familiars i els amics, la sang i el sentiment de pertinença, la cultura i la nacionalitat».

Potser el més preocupant de tot plegat és que, tenint en compte la immensa fortuna que va fer la tesi del «xoc de civilitzacions», la criminalització culturalista contra immigrants de determinats països es reforci sota la pàtina d’acadèmics dretanosos famolencs de rellevància pública. No és difícil imaginar alguna rèplica local que tracti els àrabs amb el mateix sofisticat menyspreu. Aquests missatges simples són fàcils de readaptar: Els àrabs van ser aquí durant set segles, i Bin Laden encara es lamenta de la seva derrota. Són musulmans, per tant són ganduls i propensos a l’engany. La seva religió arcaïtzant és incompatible amb la modernitat occidental. Etcètera. Anar llançant insults gratuïtament sota la capa acadèmica és tan fàcil com repugnant. Que li preguntin a l’Aznar, ara que parla des d’una tarima de Georgetown.

Els soferts veïns de l'oncle Sam

Noam Chomsky, lingüista i activista

América Latina. De la colonización a la globalización.
Noam Chomsky en conversación con Heinz Dieterich
Ediciones Cátedra, 2003

El llibre que ressenyem és un encertat recull d’onze entrevistes a Noam Chomsky amb un tema comú: Amèrica Llatina. Les entrevistes han estat realitzades en un període de temps prou llarg (1984-1998) com per apreciar quins temes de l’actualitat llatinoamericana preocupaven en cada moment a l’activisme d’esquerres. Les agressions nord-americanes a Nigaragua, El Salvador i Cuba s’enduen el protagonisme d’aquest valuós i breu (poc més d’un centenar de pàgines) llibre de denúncia a la política exterior dels EEUU.

Una de les raons explicatives de l’èxit de la propaganda nord-americana entre els seus ciutadans és, segons l’autor, el caràcter teològic en què es mou. El discurs irracional dels dirigents de l’Imperi americà és fàcilment detectable quan intenta fer creure que Cuba és una amenaça o que a Nicaragua i a El Salvador hi ha una agressió patrocinada per la URSS: “Que los rusos no estén allí es irrelevante, pues esto es teología, no un discurso racional. En la teología, los hechos son irrelevantes.” L’existència d’un discurs que no necessita ser demostrat pel fets s’entén amb claredat quan l’autor fa referència a la naturalesa d’Estats Units com la d’una entitat que només busca maximitzar el control de la resta del planeta per satisfer les necessitats dels grups dominants en el si del país. Aquest objectiu, absolutament incompatible amb qualsevol exercici de sobirania nacional per part d’un país pobre, no admet escrúpols ni supeditacions a possibles perills, com els que es podrien derivar d’una guerra nuclear. En aquest punt, Chomsky és molt clar: “La idea de que el mundo pueda volar en pedazos es una consideración relativamente insignificante en comparación con la importancia de impedir que un pequeño país utilice sus recursos para su propia población.”

L’autor ens adverteix sovint de les trampes que hi ha amagades rere algunes paraules clau del discurs imperialista dels nostres dies. Quan en un país d’Amèrica Llatina hi ha problemes d’estabilitat, no hem d’entendre aquesta paraula com a antònim de caos i desgovern, sinó com a “control rígido de los sectores de la población que estan subordinados a sus [els d’EEUU] intereseses”. El mateix passa amb el terme democràcia, que, per als amos del món, no significa altra cosa que estar governats per selectes grups empresarials, els quals necessiten a tota costa mantenir la població en la passivitat política, a canvi de la qual se li atorga la capacitat de ser consultada de tant en tant per tal de ratificar decisions preses per les elits. Chomsky troba un bon índex d’aquesta despolització general en l’enorme participació religiosa dels nord-americans.

A l’estil planer i comprensible que caracteritza els llibres polítics de Chomsky, cal sumar-li el to personal i distès que proporciona el format d’entrevista. És, doncs, un llibre altament recomanable i de lectura molt agraïda. Chomsky és clar i sincer, sense estalviar-se algun comentari brillantment irònic. L’autor, veterà en la crítica de l’imperialisme ianqui des de la Guerra del Vietnam, s’esforça, un cop més, a projectar la seva intel·ligència a fer comprensibles els problemes del món d’avui. Amb un èxit rotund.

L'èxit del culturalisme

Angela Merkel parla en el darrer congrés de la CDU

El dimarts 7 de desembre La Vanguardia publicava una crònica de Marc Bassets sobre el congrés dels cristianodemòcrates alemanys que portava per títol “Merkel arremete contra el multiculturalismo sin convencer del todo al congreso de la CDU”. La líder del principal partit de l’oposició alemanya feia una crida a la recuperació de l’orgull nacional. Segons Merkel, Alemanya no es definiria tant pel seu respecte als drets humans (entre els quals hi ha, convé no oblidar-ho, el dret a emigrar i a ser acollit) com per una cultura ancestralment germànica “en la que celebramos días festivos cristianos y no musulmanes”.

És evident que Merkel i els seus s’estan gronxant sense escrúpols en els vents feixistitzants que corren en l’Europa-fortalesa, però aquesta potser no és la novetat més notable. El cert és que a aquestes alçades costa molt esgarrifar-se amb el racisme subtil de la dreta europea, sobretot des que ens hem acostumat a una de les demostracions brutalment pràctiques del racisme a casa nostra: l’incessant nombre de morts a les costes espanyoles, el drama de les pasteres.

El més sorprenent d’aquesta notícia és l’ús del terme multiculturalisme. Aquest terme s’ha convertit en un dels objectius predilectes dels qui han de disfressar la seva islamofòbia amb algun argument mínimament sòlid. El multiculturalisme és per als intel·lectuals de la dreta el que el neoliberalisme és per als de l’esquerra: pensament únic o pensament políticament correcte, depèn de qui ho digui. Cal reconèixer que han triat un bon cap de turc.

El multiculturalisme és una vaga proposta d'entendre el món en què es dóna molta importància a la identitat. Tothom ha de conservar la llengua, la religió i els costums del seu país d’origen. Totes les cultures contenen respostes igualment vàlides als reptes que es planteja la humanitat. Ve a ser una reacció molt dura contra l’eurocentrisme, considerat ara responsable de tots els mals. També sembla un inequívoc símptoma de la davallada del marxisme, pel que té d’antimaterialista i, com el seu nom indica, culturalista. No deixa de ser còmic que reaccionaris i multiculturalistes coincideixin en una apreciació entusiàstica del determinisme culturalista, encara que en treguin conclusions molt diferents.

De fet, és difícil saber exactament de què parlem quan diem multiculturalisme perquè no té defensors visibles. És més aviat un tòpic sense amo, defensat per gent tan diversa com polítics progressistes, professors de literatura caribenya, monitors d’esplai, pedagogs que no ensenyen i periodistes ensucrats a l’estil Lorenzo Milà. Recentment, hem pogut veure com el tòpic del multiculturalisme s’encarnava en un esdeveniment igualment confús i vaporós: el Fòrum de les Cultures 2004.

Mentre les discussions sobre el multiculturalisme van creant una espessa cortina de fum, el debat honest sobre la immigració, aquell que posi sobre la taula les condicions d’esclavatge existents entre persones i països, encara no arriba. Per contra, Zapatero ens obsequia amb el pensament multicultural aplicat a la política exterior: l’Aliança de Civilitzacions. Coses de l'enginy.

Malgrat les aparences, el nom que he triat per a aquest blog, Filodoxia, té com a objectiu aplicar alguna mesura de balsàmica modèstia, que apaivagui l’innegable exhibicionisme que motiva l’existència de qualsevol pàgina personal. El nom és poc comú. Sembla producte d’un joc d’erudits, fill d’una nit profundament etílica i desconcertant.

Trobo en un diccionari filosòfic de la xarxa:

Filodòxia (de filos, amic o amant de; i doxos, opinió): Paraula d’origen grec que fa referència a l’interès per les discussions, per l’exposició d’idees, sense interessar-se per la seva veracitat; és una espècie d’amateurisme filosòfic. Per això se sol dir de qui té pretensions de filòsof: "no és un filòsof, sinó un mer filòdox".

Així doncs, segons aquest diccionari, filodoxia té un significat prou despectiu. És un retret per a aquells que no són dignes aspirants a la transcendència, però, en canvi, volen acaparar immerescudament els aplaudiments reservats als qui cerquen la veritat amb dolorós rigor. Lladres de vanitat aliena.

L’etimologia d’aquesta paraula, així com el seu ús encara minoritari, permet una interpretació més benevolent. Al cap i a la fi, les opinions de la majoria de diaris electrònics seriosos, lliures de notes a peu de pàgina i de la responsabilitat d’empastifar papers, són molt fràgils. De fet, els mateixos temes dels que s’ocupen (política, història, literatura...) escapen de les verificacions pròpies de la ciència. Els criteris amb què s’analitza la política tenen més a veure amb les concepcions que cadascú té sobre la condició humana, que no pas en immaculats principis científics que permetin una anàlisi falsament neutral, per molt que a la universitat hi hagi qui es vulgui guarnir amb vestits de gala fets de sintagmes pretenciosos (“ciències polítiques”, sense anar més lluny).

En aquest sentit, Chomsky és molt aclaridor. En una seva entrevista amb David Barsamain sobre la relació entre política i llenguatge, parla del seu concepte de la dignitat humana, com un concepte que l’empeny a denunciar l’esclavitud, el fet de ser posseït per una altra persona i, fins i tot, ser llogat per una altra persona, com passa a totes les societats capitalistes. Finalment, l’eminent lingüista sentencia: “Aquestes concepcions no són científiques. Només són compromisos”.

L’objectiu fundacional d’aquesta pàgina filodòxica no és, doncs, el de fer cap gran aportació a l’immens oceà internauta, sinó aprofitar-se del seu potencial democratitzador per fer sentir una veu amb opinions de poca volada, signades per un nom desconegut fora dels seus minúsculs cercles amistosos. Si navegeu amb traça per la xarxa, trobareu incomptables pàgines d’excel·lent qualitat. També hi trobareu, com no pot ser d’altra manera, milions de pàgines amb un valor molt marginal. A una d’aquestes pàgines, que conformen el gran soroll de fons que és internet, és on heu anat a parar. Benvinguts sigueu.

Aquestes són les primeres paraules del que pretén ser el blog de l'Andreu Espasa. La inexperiència en l'exercici de l'escriptura diària, tràgicament unida a la inconsciència que dóna la condició electrònica d'aquests comentaris, garanteixen uns resultats modestíssims.