Una justificació inadequada

El pànic social provocat pel drama dels cayucos ha intensificat la consigna d’evitar, sigui com sigui, l’arribada de més immigrants subsaharians. A més de tancar les pròpies fronteres, ara es vigilen fronteres alienes. No només s’aplica el dubtós dret d’admissió, sinó que s’imposa als governs d’altres països la conculcació de drets humans per als seus ciutadans: “Tota persona té dret a sortir de qualsevol país, fins i tot del propi, i de retornar-hi.” (Article 13.2)

El consens social sobre la immigració també té alguna cara amable. Actualment, és un lloc comú apel·lar a la necessitat d’augmentar l’ajuda al desenvolupament per frenar futures migracions. Nombrosos articulistes han parlat d’ajudar econòmicament Àfrica “per pur egoisme”. Un exemple d’aquest ampli consens el podem trobar en una editorial de La Vanguardia, diari que mai s’ha destacat per les seves inquietuds solidàries: “La UE debería plantearse seriamente la puesta en marcha de un gran Plan Marshall para el continente africano con objeto de incrementar sus niveles de desarrollo, dar trabajo a sus jóvenes y frenar con ello la atracción que ejerce Europa” (La UE y los cayucos, 29/05/06).

El govern Zapatero, sempre tant hàbil en política d’imatge, ha reaccionat ràpidament amb l’aprovació de l’anomenat Plan África. Amb aquest pla, es pretén triplicar l’ajuda destinada al continent africà fins a arribar als 400 milions d’euros. No cal ser cap radical d’extrema esquerra per considerar que aquesta xifra continua sent ridícula: “(...) las cantidades de las que se parte son tan pequeñas que la comparación sólo sirve para poner en suerte la cicatería de los gobiernos Aznar en su atención a ese continente” (Joaquín Estefanía, El País, 28/05/06). A més, el Plan África és menys innocent del que sembla. Entre els seus objectius, hi trobem el de “combatir la inmigración ilegal, el terrorismo y la criminalidad organizada”. A què ve ficar al mateix sac els immigrants i els terroristes? De què s’escandalitza el PSOE quan Ángel Acebes relaciona immigració i crim organitzat?

En tot cas, encara que el Plan África es multipliqués fins a representar una veritable esperança per a les economies dels països africans, difícilment satisfaria l’objectiu perseguit. Tal com ha explicat Blanca Sánchez Alonso, les conseqüències del creixement econòmic no implicarien, ni a curt ni a mitjà termini, una reducció dels fluxos migratoris cap a Europa, sinó tot el contrari: hi hauria més joves africans amb recursos suficients per emigrar (África en el espejo europeo, El País, 14/06/06).

Justificar l’ajuda a Àfrica pels efectes dissuasoris que podria tenir en l’emigració és un gravíssim error. És la mateixa classe d’error que es comet quan s'afirma que els immigrants són necessaris per salvar l’actual sistema de pensions. Aquesta mena d’arguments no només són falsos, sinó que parteixen de premisses políticament inacceptables. L’ajuda a països més pobres o la defensa dels drets dels immigrants no necessiten justificacions dictades per un economicisme conservador. Des de quan se li demana a la Declaració Universal dels Drets Humans que, per favor, faci alguna cosa per abaixar el preu del petroli?

Enllaços recomanats:

1) Declaració Universal dels Drets Humans
2) ¿Tienen derechos los inmigrantes? (José Martínez de Pisón)
3) Immigració i Estat del Benestar (Anna Cabré)

Aquí i a Guantánamo, bases fora

Clodovaldo Hernández, corresponsal a Caracas del diari El País, ha publicat recentment una crònica en què explica amb to burleta aspectes relacionats amb la política de defensa del govern veneçolà (Venezuela se prepara para una 'invasión', El País, 10/06/06). Ridiculitzar mesures preventives de defensa militar, presentant-les com a pròpies d’una actitud paranoica o interessada, és un recurs fàcil. Però també pot ser un recurs injust. Veneçuela comparteix amb l’Iraq d’abans de la invasió una característica molt rellevant: els recursos del petroli s’exploten a través d’una empresa de titularitat pública. A més, és ben conegut que Veneçuela és el segon proveïdor de petroli als Estats Units. Tampoc cal oblidar que el govern Bush va mostrar un explícit suport al cop d’Estat antichavista de l’abril de 2002, de la mateixa manera que ho va fer el diari El País en una editorial inoblidable (Golpe a un caudillo, 13/04/02).

Seria més just qüestionar-se, irònicament o no, la política de defensa del Regne d’Espanya en relació als Estats Units. Per què tenim bases nord-americanes en territori nacional? De qui temem una invasió? De Marroc o de Rússia? Si som un estat sobirà, perquè mantenim una relació tan desigual amb un altre estat? Per què no hi pot haver bases espanyoles a la costa de Florida? Les bases militars nord-americanes suposen un contundent recordatori sobre la vigència de l’imperialisme. En aquest sentit, Perry Anderson ens proposa una consigna pràctica per tornar a donar protagonisme a la lluita antiimperialista.

“He observat que el Fòrum Social i en general els moviments antiglobalistes han prestat poca atenció al neoimperialisme i han preferit concentrar el seu foc en el neoliberalisme. Tot i així, hi ha un lema internacional mobilitzador molt senzill que podrien adoptar. Aquest consisteix a exigir el tancament de totes -repeteixo: totes- les bases militars estrangeres a tot el món. Actualment, els EEUU mantenen aquestes bases en més de cent -repeteixo: cent- països a través del planeta. Hem d’exigir que cadascuna d’aquestes bases sigui tancada i evacuada, des de la més antiga i infame de totes, a Guantánamo, fins a les més noves, a Kabul, Bishkek i Bagdad. El mateix val per a les bases britàniques, franceses, russes i les dels altres països. Quina justificació tenen tots aquests tumors en el flanc de la sobirania nacional, si no és simplement la raison d’etre de l’Imperi i els seus aliats?”

La lluita pel tancament de totes les bases militars estrangeres no és l’única lluita que hem de recuperar urgentment. La solidaritat amb la revolució bolivariana n’és una altra. Cal fer un esforç per contrarrestar la poderosa propaganda antichavista. Tot ciutadà d’esquerres ben informat hauria de sentir una certa simpatia cap al govern veneçolà i els seus intents de redistribuir la riquesa de manera gradual, equitativa i democràtica. Aquest simpatia generalitzada és lluny de ser una realitat. La impressió més comuna és que el bolivarianisme no és altra cosa que un populisme autoritari, dirigit per un quasi dictador inflat de petrodòlars. És a dir, el que triomfa és l’acceptació acrítica de les esbiaixades cròniques de Clodovaldo Hernández i companyia. Si no és per això, no hi ha manera d'entendre, per exemple, la composició de l’Assemblea Bolivariana de Catalunya. Aquesta plataforma de solidaritat amb el poble veneçolà està formada per algunes organitzacions socials i polítiques del marge més esquerrà de la política catalana. On són els companys d’Iniciativa o d’ERC? És que potser s’empassen el discurs dominant que pretén separar els bons (Lula, Kirchner, Tabaré Vázquez) dels dolents (Chávez, Morales)?

Enllaços recomanats:

1) La batalla de ideas en la construcción de alternativas, per Perry Anderson
2) Los intereses empresariales marcan el rechazo de Prisa
3) Assemblea Bolivariana de Catalunya

Immigració i oceanologia

Llegint els diaris del nostre país, a vegades sembla que la immigració no sigui pròpiament un fenomen polític, sinó més aviat un sucós assumpte de divulgació científica. Altrament, costa d’entendre perquè hi abunden tantes expressions metafòriques que se serveixen de l’oceanologia.

Els exemples no són difícils de trobar. El periodista Mario Sasot utilitza el terme marea per descriure la creixent presència de treballadors de nacionalitat búlgara en algunes poblacions aragoneses (“Marea búlgara en Aragón”, La Vanguardia, 05/06/06). En un diari local de Tenerife, Blanca Salazar recull la proposta terminològica que li fa un policia nacional: “para definir la avalancha que hemos recibido en los últimos días, deberíamos dejar atrás el término oleada y empezar a hablar de tsunami de inmigrantes” (“La ausencia de cayucos”, La Opinión de Tenerife, 21/05/06). La culminació d’aquest curiós gènere biomigracional la trobem en l’al·lucinant crònica de Tomás Bárbulo, en què descriu les coincidències entre les tonyines i els immigrants subsaharians (“La migración de los atunes”, El País, 29/05/06).

La por és la causa i l’efecte d’aquest desafortunat tractament mediàtic. I la por, convé no oblidar-ho, és mala consellera, sobretot per elaborar discursos i polítiques d’esquerres. Terry Eagleton ja ens ho adverteix: “És la por més que l’odi el que hi ha en les arrels de la major part de mals humans, i en no menor mesura en les arrels de l’odi” (“Después de la teoría”, Debate, 2005). Marea, onada o tsunami són termes que serveixen per enviar al lector un missatge molt clar: els cayucos són la plaga bíblica dels nostres temps, el principi d’una fosca invasió humana que cal témer i rebutjar. Davant un panorama tan descoratjador, és feina urgent de l'esquerra no sucumbir al discurs de la por (militarització de fronteres) i traslladar el debat cap a un terreny més just i raonable (respecte als drets humans). Tot i que els apolegetes de la complexitat s’horrotitzen només de pensar-hi, hi ha temes, com aquest, en què la qüestió de fons és bastant simple. En definitiva, el primer que cal fer és començar a tractar les persones que emigren com a iguals i no com a tonyines.

Enllaç recomanat:

1) Ressenya de "Después de la teoría" de Terry Eagleton, per Salvador López Arnal

La reforma fiscal i l’esquerra virtual

Malgrat la seva transcendència, la reforma fiscal que s’està tramitant al Congrés dels Diputats no ha aconseguit atraure més atenció mediàtica que l’última reforma laboral. Totes dues han quedat injustament relegades a les siberianes pàgines d’Economia. La significació d’aquesta reforma fiscal no es limita al fet que el PSOE ha arraconat als aliats d’esquerres per encetar una col•laboració més estable amb la dreta nacionalista. Des que l’onada de privatitzacions de la passada dècada va reduir dràsticament els ingressos patrimonials, la recaptació d’impostos suposa el 90% dels ingressos estatals. Qualsevol reforma fiscal hauria de suscitar un ampli debat públic, ja que el sistema fiscal és, a hores d’ara, el principal instrument de l’Estat per redistribuir la riquesa. En aquest sentit, es pot afirmar que la reforma fiscal PSOE-CiU és un gran escàndol per als qui es considerin honestament d’esquerres. Això sí, un escàndol rodó, sense ressò mediàtic.

El més significatiu de la reforma és que, un cop més, s’abaixen els impostos per als més rics. El govern li agrada dir que el 99’5% dels contribuents pagaran menys. El que no explica és que el 30% del cost de la reforma només beneficia al 5% més ric de la població. No és una reforma de grans canvis, sinó més aviat continuista, una reforma que consolida la tendència a fer el sistema fiscal menys equitatiu. Alguns exemples: es redueix el tipus màxim de l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques (IRPF) del 45% al 43%; l’impost de societats per a les grans empreses passa del 35% al 30%; es retoquen alguns detalls dels desgravaments per compra d’habitatge, però es manté la discriminació per als qui viuen de lloguer. Un canvi especialment vergonyant és l’establiment, en contra de les promeses electorals del PSOE, d’un tipus únic del 18% per a les rendes del capital. Això significa que les plusvàlues de milions d’euros i les modestes llibretes d’estalvi tributen al mateix tipus. Amb aquesta reforma es consagra l’impost dual, és a dir, la diferenciació entre les rendes del treball (que tributen, com a mínim, al 24%) i les rendes del capital, que reben un tracte molt més favorable (totes al 18%).

El cost d’aquestes retallades fiscals serà, pel cap baix, d’uns 4.000 milions d’euros. Davant d’això, un es podria preguntar si a l’Estat espanyol li sobren diners per invertir en polítiques socials. Cap dada avala una resposta positiva a aquest dubte. Si bé Espanya té el 89% del Producte Interior Brut (PIB) per càpita de promig de la Unió Europea dels Quinze, la seva despesa pública social per habitant és del 62% en relació a la mitjana dels mateixos països. Disset punts de diferència no és cap nimietat. Significa que tenim un nivell de riquesa similar a la resta d’UE-15, però que, en canvi, el nostre Estat del Benestar segueix sent molt més dèbil. Aquest abisme té molt a veure amb el fet que Espanya sigui el país de la UE-15 que recapta en impostos un percentatge més baix del PIB.

La reforma ha rebut l’oposició frontal dels grups d’esquerra al Congrés. Joan Puigcercós (ERC) ha tingut l’agudesa de recordar al govern que “el dret constitucional és el dret a l’habitatge, no a la seva compra”. Per la seva banda, el grup parlamentari d’IU-ICV pregunta al govern “com pensa reduir la recaptació en uns altres 4.000 milions d’euros sense posar en perill les polítiques socials que cobreixen les necessitats bàsiques dels ciutadans- ensenyament, sanitat o habitatge”. Si mirem les reformes anteriors, podem fer una predicció poc arriscada: probablement s’incrementaran els impostos indirectes sobre el consum, aquells que paguen igual tots els ciutadans i ciutadanes, amb independència del seu nivell de renda. En la mateixa línia de denúncia que l’esquerra parlamentària, l’organització social ATTAC-Espanya creu que “el resultat del Projecte de Llei en tramitació serà, de ben segur, una societat més desigual, amb menys serveis públics i menys cohesionada”.

El govern Zapatero s’ha retratat definitivament. Es diu d’esquerres, però fa una reforma fiscal en què beneficia les rendes del capital i els contribuents amb majors ingressos. Aprova lleis que amplien els drets civils, però, a l’hora de la veritat, pacta amb la dreta nacionalista una intensificació de la desigualtat social. Aquest és un govern d’esquerra virtual, una obra mestra de màrqueting polític al servei dels poderosos i indiferent als interessos de les classes populars. Un govern que sap fer funcionar el fum publicitari a la perfecció, mentre guinya un ullet tranquil·litzador a les carteres més riques del país.

Enllaços recomanats:

1) Comunicat d'Attac-Espanya en contra de la reforma fiscal
2) Proposta d'IU-ICV-EUiA
3) "Que no te confundan", díptic d'Izquierda Unida (pdf)